La realitat del drama

Etiquetes

Bilingüisme, Catalanisme, Català, Catalunya, Emigració, Espanyol, Identitat nacional, Immersió lingüística, Normalització Lingüística, TV3

Després d’uns dies d’haver-se encetat la polèmica per l’emissió a TV3 de la sèrie “Drama”, queden poques coses per dir-ne però potser encara és oportú aturar-se en alguns factors que són fonamentals perquè avui estiguem ocupats amb aquesta discussió.

Preguntes freqüents per a TV3

Etiquetes

Catalunya, Comunicació, Democràcia, ERC, FAQS, Independència, Periodisme, Política, Política catalana, República, Televisió pública, TV3

Cristina Puig substitueix Laura Rosel al FAQS. Bona sort a totes dues. I als que esperem que es faci república per fer possible la República. Perquè aquesta no s’alimenta només d’independentisme sinó també de transformacions com eliminar la intervenció partidista de la televisió pública. Les preguntes freqüents, avui, no les tenen els convidats al programa sinó TV3. Per què sacrifiquen amb presses la conductora d’un programa d’anàlisi política que manté una bona audiència un dissabte a la nit? Per què la productora El Terrat i TV3 s’espolsen responsabilitats mútuament? Per què la substituta ja era originàriament una candidata d’ERC? Ja saben molts càrrecs político-tècnics que fer República vol dir també fer net de vicis consolidats i de viciosos practicants?

La televisió pública de Catalunya (futura)

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Comunicació, Cultura, Independència, Televisió pública, TV3

Estudis de TV3 a Sant Joan Despí.

S’observen moviments tribunaires per atiar el debat sobre el model de televisió pública que volem en la Catalunya independent. I com que aquests moviments estan emmarcats per entorns interessats en la factoria mediàtica, no sé si són gaire creïbles cap dels apunts que se’ns ofereixen. Se’ns diu per activa i per passiva que TV3 ha de ser competitiva en share, que cal més inversió, que s’ha de fomentar la creativitat en la línia de l’entreteniment….

Vaga que cou, ERO que es mou

Etiquetes

CCMA, Comunicació, crisi, Política catalana, TV3

Protesta dels treballadors de la CCMA davant de la seu de la Generalitat de Catalunya.

En el debat al voltant de l’ERO plantejat a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) no hi ha veritats absolutes per més que cadascú s’entesti a portar les aigües al seu molí. La discussió parteix d’una arrel que s’endinsa en el temps i aquesta és ni més ni menys la sobredimensió de l’ens, imprudentment defensada durant molts anys a capa i espasa per molts dels que ara són partidaris d’empetitir-lo. El cert és que és insostenible una estructura com l’actual i amb unes escales salarials pròpies d’un país ric i desenvolupat que no som. És difícil de defensar la prolongació d’aquesta situació en el context de la crisi que ha portat a moltes empreses a retallar salaris i plantilles, especialment a molts mitjans de comunicació que sumen a la crisi general la pròpia del sector. I no és possible defensar que la CCMA en quedi al marge perquè es financia amb diner públic que, de tots els diners, és el més escàs.

Tampoc és lícit negar als treballadors de la Corporació el dret a la vaga ni la forma d’exercir-la ni el moment. És perfectament comprensible que qui veu perillar el seu lloc de treball, el seu mitjà de subsistència, el passi d’un salari a un subsidi, aixequi el puny com un segador i no acoti el cap com un xai. Massa que ho hem estat tots plegats, de xais, per deixar-nos portar a la recessió social amb el pretext d’una recessió econòmica que han generat entre el poder polític i l’econòmic. És natural que ens faci mal que un dia de reivindicació com serà l’11 de setembre d’aquest any no sigui recollit per qui n’hauria de tenir més cura. Però si la vaga no té un punt de força, per a què serveix fer-la?
Però, com dèiem, en tot això hi ha una responsabilitat política de la que ara no és possible espolsar-se’n de qualsevol manera ni assenyalar els rivals com a culpables. Els problemes de la CCMA són un problema del país i és des de la política des d’on caldria fer l’esforç més significatiu per trobar una solució dialogada i pactada que sigui alhora la menys traumàtica possible i la necessàriament més realista. Abans del ple parlamentari en què l’oposició va intentar retrocedir l’ERO i CiU-ERC el van ratificar hi havia hagut llargues i intenses negociacions que podien haver donat bons resultats per la via del pacte, però el tacticisme partidista ho va acabant ensorrant. No culpem ara el treballadors de la CCMA d’una vaga que se’ns fa incòmoda.