Etiquetes

De documentació impresa, audiovisual i on-line sobre Muammar al-Gaddafi n’hi ha a cabassades i, per tant, ningú que tingui vergonya pot sortir ara a fer veure que no sabia que durant força anys el líder libi va donar cobertura institucional i logística a diferents organitzacions terroristes, que va canviar el paper d’assot d’Occident pel d’aliat i subministrador prioritari de recursos energètics, i que governava el seu país de forma totalitària i corrupta. No poden al·legar ignorància, per exemple, cap dels artistes que en algun moment van actuar per desig exprés dels mandataris libis i que aquests dies han arribat a dir que estan avergonyits i que tornaran els diners o els donaran a causes humanitàries. Tampoc ho poden fer els governants dels països que primer es van passar anys condemnant la seva actitud provocativa en el concert internacional i que després van acceptar sense recances ser-ne clients i/o proveïdors a canvi de pacificar el nord d’Àfrica. Ho sabien igualment de primera mà els directius de totes  les multinacionals que han tingut l’oportunitat d’instal·lar-se al feu d’aquest coronel que un dia va aspirar a aixecar en armes tot el continent.
Ara, però, qui s’ha aixecat en armes -empunyant les convencionals i activant les tecnològiques- ha estat el seu propi poble i no pas per secundar-lo sinó per fer-lo fora amb l’ajut gens espontani d’aquells que saben com dirigir les masses amb un clic. Té, doncs, alguna credibilitat política i moral que ara, en aquest moment en què el destí de Gaddafi sembla irreversible, una llarga corrua de mandataris i personatges públics li reclamin que abandoni el poder i el país? Quina autoritat moral tenen la Unió Europea, l’administració dels EUA o el Consell de Seguretat de l’ONU per aplicar ara sancions, bloquejos de comptes, restriccions del dret d’asil i embargaments a un mandatari que fins fa dos dies festejaven i lloaven per interès estratègic? No era el Gaddafi d’aleshores el mateix que és ara? No hi havia llavors prou raons per actuar de la mateixa manera que ara? És clar que no: abans tenia poder i ara l’ha perdut. De l’arbre caigut tothom en fa estelles, especialment els covards.

Advertisements