El manifest dels necis

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Estat, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, Política espanyola, Referèndum, Sobiranisme

Manifest contra el referèndum de l’1-O publicat pel diari El Pais

Si neci és qui pren part per una qüestió sense saber el que hauria de saber, el manifest contra el referèndum de l’1-O, que aquest cap de setmana han fet públic un miler de persones des de les pàgines d’El País, és un veritable monument a la niciesa. Primer, perquè els signants d’aquest delirant document no saben o no volen saber que s’han arrecerat al voltant d’un diari que va hipotecar la seva independència contribuint, primer, a la construcció fraudulenta del mite del progressisme socialdemòcrata espanyol i, després, a la seva bunkerització, ni tampoc s’han qüestionat què representa ni a qui representa.

Anuncis

Dues mancances

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Consulta, Corrupció, crisi, Democràcia, Estat, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, Política espanyola, Referèndum, Sobiranisme

El moviment sobiranista català té dues mancances importants en el vessant mediàtic. Una és no haver sigut capaç de dotar-se de mitjans i canals de comunicació propis dirigits al públic internacional. Per fer córrer pel món la nostra veu dient el que pensem i volem, sí, però sobretot per a explicar què passa al voltant d’aquest procés d’autodeterminació: cada una de les passes que Catalunya fa per portar a terme un referèndum democràtic i totes les que fa l’estat espanyol per a impedir-ho, des del bloqueig constitucional i financer fins a la utilització desvergonyida i coercitiva de l’estructura diplomàtica, de la judicial i la policial sense oblidar-nos de la manipulació mediàtica.

Arguments i energumen(t)s

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Consulta, Democràcia, Estat, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, Política espanyola, Referèndum, Sobiranisme

Portada El Punt Avui 23/09/2015

L’independentisme català ha tingut sempre una bona bateria d’arguments per a reclamar la sobirania del país amb abundants justificacions històriques, culturals i econòmiques. El canvi de la dictadura a la monarquia parlamentària va fer pensar que un estat plurinacional, equitatiu i respectuós era possible. Però a mesura que anaven passant els anys, les irreformables estructures polítiques i d’estat corcaven aquesta idea, fomentaven la liquidació de les hipoteques històriques i convidaven a formular arguments sobiranistes. Uns arguments que ofereixen dades i projecten models sobre el finançament, la política cultural i lingüística, els sistemes de salut i d’ensenyament, la seguretat pública, el benestar social, les infraestructures, etcètera.

In crescendo

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Consulta, Democràcia, Estat, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Referèndum, Sobiranisme

Malgrat els comentaris insultants i despectius dels partits unionistes sobre el referèndum d’autodeterminació de Catalunya i malgrat els arguments profilàctics de Catalunya en Comú, el 1-O no serà cap nova versió del 9-N. La primera diferència és el posicionament de les institucions catalanes. El 2014 tot i estar a favor de la consulta, van haver de cedir-ne el control a les entitats cíviques i abstenir-se de donar-li cap aparença formal.

Opinions respectables (o no)

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Consulta, Democràcia, Girona, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Referèndum, Sobiranisme

Quino

El partits contraris al Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya –que no és el mateix que els partits partidaris del No, que, de moment, no se’n coneixen com a tals- es fan els ofesos perquè hi ha independentistes que els ataquen verbalment. Esgrimeixen el dret a la llibertat d’expressió i a defensar la seva opció política com una més. Ningú no els pot negar aquests drets i bona prova d’això és que els exerciten. I, si ens ho mirem amb atenció, ho fan fins i tot amb els privilegis que donen la dominació institucional i jurídica i amb l’ajut dels favors tornats per les corporacions econòmiques de pressió i els grans grups de comunicació.

Una herència esdevinguda hipoteca

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, CiU, Civisme, Corrupció, Democràcia, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Sobiranisme

L’afirmació de Gabriel Rufian qualificant Jordi Pujol com el pitjor que li ha passat a Catalunya juntament amb Ciudadanos ha tocat la fibra als del PDECat perquè, per més canvi de nom i de dirigents que hagin fet, continuen essent Convergència i hereus del pujolisme.

S’entén, doncs, que Marta Pascal hagi sortit a defensar els governs del que fou president de la Generalitat durant 23 anys. S’entén però no és defensable. Si en qualsevol currículum governamental hi ha clarobscurs i pros i contres, quan apareixen assumptes com una evasió d’impostos o la instrumentalització de la posició de privilegi atorgada per la ciutadania, en benefici propi o del seu entorn de confiança, queda ressaltat tot el que políticament pugui haver fet malament i se li afegeix la relativització i el dubte de l’aprofitament personal sobre tot el que pugui haver fet de bo.
Per això la hipèrbole agra del diputat d’Esquerra no pot ser contestada dient que Pujol ha treballat molt pel país perquè el càrrec que va ocupar ho portava implícit. L’obligava a fer-ho el suport democràtic obtingut durant més de dues dècades. De la mateixa manera que l’obligava a demostrar una honestedat i un civisme exemplars que han resultat ser només aparents. I d’aquesta manera, el que hauria d’haver estat una herència per al país s’ha transformat en una hipoteca i el que hauria d’haver estat adob per al sobiranisme ha esdevingut benzina per a la corporació dels partits espanyolistes.

Representants i “represenpocs”

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, CUP, Democràcia, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Referèndum, Sobiranisme

És indubtable que el moviment independentista a Catalunya ha tingut una gènesi popular i molt superior a la representativitat política. Aquest moviment, absolutament transversal, ha fet la feina que li tocava fer: posar la reivindicació al carrer i donar arguments als partits per assumir-la i defensar-la.

Catalunya, tenim un problema

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, CiU, Corrupció, Democràcia, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme

Parafrasejant la frase pronunciada pels tripulants de l’Apolo XIII en conversa amb la base de Houston, els catalans que naveguem per l’espai sideral a la recerca del planeta independent correm el risc de perdre’ns per la nebulosa Margallo perquè una part dels dipòsits d’oxigen han estat omplerts amb contingut adulterat. La metàfora no es refereix directament al caire que va prenent el judici pel cas del Palau de la Música Catalana, però sí al substrat que aquest fet va posant al descobert i que té a veure amb el finançament dels partits.

És el poble qui cus

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, CiU, Democràcia, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, Referèndum, Sobiranisme

L’unionisme espanyolista intenta dividir el sobiranisme català subratllant les diferències entre els partits que en formen part. Gran troballa. Com si no sabéssim del recel i la competitivitat entre PDCat– i ERC que, encara ara, quan es troben, es miren les respectives esquenes per si s’han clavat recíprocament un punyal.

El bolero espanyol

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Estat, finançament, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Referèndum, Sobiranisme

Il·lustració de Vilaweb.

La relació política entre Espanya i Catalunya està abocada a la ruptura i quan més es tardi a assumir-ho i a gestionar-ho, més en patirem les conseqüències uns i altres. Aquesta convicció se sustenta, en primer lloc i principal, en l’evident incapacitat dels diferents poders espanyols (partits polítics, estructures administratives, cossos de seguretat i exèrcit, elits financeres…) d’acceptar que l’encaix de Catalunya a l’estat espanyol passava pel reconeixement de la nostra identitat nacional i de la plena autonomia –política i financera– de govern.