Divendres, el Tribunal General de la UE va examinar la immunitat parlamentària de Carles Puigdemont,Toni Comín i Clara Ponsatí i aviat se’n sabrà la decisió. També aviat, la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, decidirà si avala o denega les credencials dels tres diputats i si confirma o contradiu el sospitós off the record que el diari El Mundo li va robar de la cartera. Passi el que passi en un cas, en l’altre i en tot el que derivi de la reforma dels delictes de sedició i malversació, el futur dels exiliats sembla condemnat a podrir-se en els llimbs. En aquesta dimensió perduda que hi ha entre les decisions que prenen les institucions polítiques de la UE, condicionades per la compravenda de favors entre els estats, i el llarg i lent recorregut que permeten les institucions judicials europees. D’una banda, una batalla perduda. De l’altra, victòries morals només accessibles des de l’exili. I al país on tot va començar, una boira espessa ens en separa i ens paralitza enlluernant-nos amb miratges de diàleg i amb cabassos de duros a quatre pessetes.
Encara brandaven les palmes i les branques d’olivera al voltant dels profetes que celebraven l’abolició del delicte de sedició, que la veu de Pilat ja s’escolava per la boca de Pedro Sánchez i Nadia Calviño: la reforma legal només pretén conciliar amb la UE un tipus penal que ha quedat obsolet perquè els seus tribunals no li deneguin les extradicions dels independentistes exiliats. I un cop aquí, ja hi haurà jutges i fiscals que ho afinin, que la semàntica jurídica ja els deixarà marges prou amples. Més clar no ho podien dir, no ho podia explicar millor el text de la proposta que ha presentat el govern espanyol i amb més rotunditat no ho podien advertir Junts, la CUP, Òmnium, l’ANC i altres organitzacions socials. No es tracta de cap iniciativa per desjudicialitzar la política sinó d’una estratègia per completar-la, per culminar la caça i captura dels rebels, tant si encara en queden alguns a Catalunya que es pensen que els carrers seran sempre seus, com si resisteixen a l’empara de l’exili. I qui no vegi que no hi haurà treva sense submissió, que Santa Llúcia l’empari.
El sondeig que va fer públic dimecres el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) mostra alguns resultats que semblen contradictoris i que fan arronsar el nas sobre la cohesió estadística de la població enquestada i sobre l’estabilitat de la intenció de vot que projecta. Però diu, més o menys, el que hem dit i repetit que diria: que, de moment, unes eleccions al Parlament no portarien a un repartiment gaire diferent dels actuals escons de la cambra i que els pactes possibles tampoc no ho serien. Fer-les ara, doncs, no resoldria res però fer-les més endavant tampoc, perquè si alguna cosa han aconseguit els partits d’aquella virtual majoria del 52 per cent ha estat fotre’s la casa per barret. Ja no hi haurà majories parlamentàries per la independència ni tampoc independència sense una majoria parlamentària. Potser els profetes del pragmatisme provaran d’aixecar una cabana autonomista sobre les runes però el més probable és que s’hi faci un circuit arqueològic: Catalunya, la Pompeia del segle XXI, consumida pel foc de les seves pròpies entranyes.
La solidesa de les conviccions que han portat a tants de catalans a adherir-se a l’independentisme des del 2010 ençà, és el que permet als més optimistes afirmar que el Procés es manté viu, malgrat que els partits polítics que els representen s’esbudellin sense miraments. Però una cosa és mantenir-se viu i una altra de ben diferent és estar en plenitud de facultats. La força popular és una força teòrica, virtual, anèmica, sense l’eina de transformació que són els partits polítics. I ara que és ben evident que uns i altres ni es corresponen ni es coordinen, potser caldria reflexionar si l’objectiu prioritari ha de deixar de ser la independència per passar a ser la consolidació del denominador comú. És a dir: provocar i aconseguir que, tant a les dues organitzacions cíviques majoritàries com als tres partits polítics independentistes, prenguin les estructures i el poder aquelles persones convençudes que és prioritari treballar plegats per aconseguir la independència que atiar les diferències i competir per una hegemonia que no els duu a cap altre lloc que al seu melic.
Quan Pere Aragonès va anunciar que en el debat de política general faria una proposta que tractaria la ciutadania “com a “major d’edat”, ens preguntàvem si seria un caramel o un pinyol i allò de l’“acord de claredat” ha aclarit els dubtes: és un bon pinyol i ben repelat perquè poca cosa se’n podrà treure. Però per a ERC sí que ha estat un caramel; un esquer que ha penjat de l’ham perquè Junts se l’empassi i se situï al cap del carrer: si continua en l’Executiu s’haurà de ficar on li càpiga l’amenaça de la qüestió de confiança, la destitució de Puigneró, les auditories del pacte de govern, i tot allò que faci nosa al rumb traçat pels republicans. I si se’n va, haurà de carregar amb els efectes de la seva deserció, que tots els seus adversaris no trigaran a inflar i a explotar. A l’hora d’escriure aquest article encara no sabem què ha decidit la militància de Junts, però, sigui el que sigui, ningú no els traurà la feina de recosir un partit encara immadur però ja dividit. Tant de dir-li a ERC que va darrere del peix al cove i no es pensaven que el peix eren ells.
Si a Artur Mas, Carles Puigdemont o Joaquim Torra se’ls hagués ocorregut destituir un conseller d’ERC pels gestos de desconfiança o per les punyalades deslleials que n’han explicat en llibres, articles, entrevistes o confidències, el sidral que hauria muntat el partit d’Oriol Junqueras i Pere Aragonès hauria sortit molt més car de 155 monedes de plata. Però ja se sap que no tothom té la corda de la paciència de la mateixa allargada ni arriba a la maduresa el mateix dia, si és que mai hi arriba, com no sembla que hi hagin arribat els partits independentistes catalans. Tots sabem que les discrepàncies entre ERC i el bloc postconvergent (Junts o PDECAT) hi són des del primer dia que les urnes els van posar l’obligació d’entendre’s en la conducció del procés d’independència, però els ciutadans n’esperàvem una actitud responsable perquè la política és un ofici per a gent adulta i no per a jovenets que no han superat els vicis adolescents de culpar els altres de les seves incapacitats i de no parlar-se per collonades. Qui amb mainada s’acotxa, culcagat es lleva.
El president andalúsJuan Manuel Moreno Bonilla convida als catalans (rics) a afincar-se a la seva bonica terra per no pagar l’impost de Patrimoni. Deixem per un altre dia el debat sobre l’aplicació d’aquest impost a Catalunya i sobre la imaginació i la capacitat dels gestors públics per descobrir les fonts de finançament que necessita l’administració pública. Però el cert és que les misses han de sortir d’algun lloc. A Catalunya, per exemple, podrien sortir dels 21.000M€ del dèficit fiscal. O potser de la totalitat del que els catalans paguem a l’Estat per uns serveis que no necessitem per a res i que inclou també la quota de solidaritat amb altres comunitats autònomes. Una quota que ens van imposar fa quaranta anys per impulsar-hi el desenvolupament i que, al cap d’aquests quatre decennis, ja hem pogut comprovar sobradament que només ha servit per afavorir-hi l’aparició de caradures que presumeixen de no voler deixar de ser espanyols perquè, si no en fossin, no es podrien mantenir. Si que potser vindrem, Moreno, però a cobrar el crèdit.
ERC va prendre la decisió -absolutament orgànica i militant- de no participar en la manifestació del passat l’11-S. Aquest episodi de tensió només és un dels molts que s’han produït entre els republicans i l’Assemblea, que no sabem ben bé quan van començar però si que sabem com s’han anat manifestant. L’actual aparell d’ERC està molt content d’haver-se conegut, orgullós de la seva solidesa orgànica, de l’èxit electoral del partit i de la força política que li proporciona tant a Catalunya com a les Corts espanyoles. I es troba especialment feliç d’haver-ho encertat en el moment històric en què l’hidra convergent s’encongia i es consumia pels efectes de les causes de corrupció que explotaven al seu voltant i per la divisió ideològica provocada per la irrupció de l’independentisme en el seu electorat.
L’ANC no encaixa en les expectatives d’ERC. En les condicions que hem descrit, és perfectament explicable que els republicans, amb una ferma voluntat de consolidar-se com a primera força del catalanismesobiranista sobre les cendres del seu principal competidor, no accepti cap veu ni cap altra autoritatpolítica per damunt de la seva, sigui o no tranversal i de consens. Aquest rebuig s’ha pogut palpar perfectament en diferents ocasions i en diferents contextos: amb l’actitud reticent amb què va acceptar sumar-se al paraigua de Junts pel Sí, amb la negativa a continuar amb la coalició, amb el buit que ha provat de bastir al voltant del Consell de la República i del president Carles Puigdemont, amb les evasives amb què ha defugit articular una estratègia de consens amb la resta de forces independentistes però, sobretot amb les dosis de desconfiança vers l’ANC que ha anat injectant a bona part dels seus militants i simpatitzants. Ningú pel damunt, cap competència al costat.
La crítica no és una actitudqüestionable en democràcia i ERC ho sap perquè ella mateixa la reivindica, la practica i la viu des de les seves mateixes files. Per tant, no té cap explicació raonable que s’enxarini per les que l’ANC li dispensa, si no és que no té prou arguments per rebatre-les o que distorsiona el seu propòsit d’ignorar l’Assemblea. Les crítiques es poden assimilar si estan fonamentades o rebatre-les si no ho estan, però per arribar a aquí caldria estar oberts al diàleg, al consens i a donar credencials a l’interlocutor sense gelosies, ni temors ni prepotències. I sobretot caldria –cal, indispensablement- mirar-se el procés cap a la independència com una qüestió col·lectiva i ideològicamenttransversal i no com una franquíciaelectoralista.
La crisi entre l’ANC i els republicans, però, no s’ha de mirar només des de la posició d’ERC. L’Assemblea va néixer el març del 2011 com a moviment transversal i apartidista, hereva del moviment de les consultespopulars sobre la independència celebrades a partir del 2009. En xifres rodones, aplega, prop de 96.000 membres: 46.000 de ple dret i 50.000 simpatitzants o col·laboradors. Per tant no és una força eventual ni escadussera i per aquesta mateixa raó molesten les seves crítiques i les seves amenaces d’intervenir directament en els processoselectorals. ArturMas ha dit, amb tota la raó, que a la independència no s’hi arribarà sense els partits, però també és veritat que no s’hi arribarà sense la implicació de la societatcivil. I, probablement, la conciliació entre uns i altres no es produirà fins que l’ANC no s’hi posi amb les dues mans. Amb una, per a protagonitzar una ofensivadecidida i assertiva com a espai de diàlegtransversal, per damunt de tots i de tot, i de les tempestes i les hostilitats que s’aixequin al seu voltant i al seu interior. L’Assemblea no té sentit si no hi és tothom. I amb l’altra mà, per activar la seva forçapopular com a mesura de pressió. Perquè ambdues mans siguin fermes, però, necessiten d’una estructura forta i, ara per ara, el sistema orgànic de l’Assemblea no és ni prou estable ni prou àgil per fer servir amb eficàcia tot el seu potencial i convindria que en fes un examen en profunditat.
Quan el lector llegeixi aquest article, la manifestació de l’11-S serà imminent o ja s’haurà celebrat i tothom voldrà llegir-ne el resultatquantitativament, sobretot els unionistes. Perquè, diguin el que diguin aquells que tenen l’ego més gran que la seva identitat col·lectiva, la manifestació de la DiadaNacional de Catalunya no s’ha fet mai per fer content cap partit, ni cap govern, ni cap militant de l’abstencionismeressentit, sinó per mostrar a Espanya i al món que el poble català vol alliberar-se del seu domini. I fer-se veure al carrer és una manera tan clara i evident de mostrar el rebuig a aquesta situació que fins ara sempre ha molestat sobiranament al governespanyol. Però aquest any també molesta al de Catalunya perquè es fan córrer consignes contra la seva manera de conduirpolíticament les aspiracions independentistes. Una manera de conduir i d’argumentar contra la mobilització popular que accentua la impressió de ser molt semblant a la d’aquell que anava contra direcció i acusava d’infractors als que li venien de cara.
L’independentismeestructural, hipotecat per desconfiances i tendències fratricides des del primer moment, ha acabat accelerant la turbina dels ajustaments de comptes, de les revenges i de la competició dialèctica per veure qui s’adjudica més patriotisme i qui penja més etiquetes de traïdor. I amb aquest panorama, tan engrescador i constructiu per cohesionar i mobilitzar l’independentisme popular, no només hem arribat a les portes d’un nou 11 de Setembre sinó que hi hem afegit una convocatòria més de mobilització, a tres setmanes vista: la de l’1 d’Octubre. Encara que, a hores d’ara, no sabem ben bé qui anirà a cada una ni quants preferiran limitar el dilema entre platja i muntanya, pel to de les consignes i de l’opinió pública difosa, i pels precedents del cas Borràs, ja s’endevina que cap de les dues servirà per recosir costures sinó per esparracar-les una mica més encara. Cada dia que passa fem tard, però si ningú no es fica en aquest corral d’aviram esverat per posar-hi una mica de seny, de diàleg i de consens, aviat no hi cantarà ni gall ni gallina sinó la guineu. Seny o no-seny, aquesta és la qüestió.
Paraules Cosides 