Sembla que durant el mandat de Laura Borràs a la Institució de les Lletres Catalanes, algunes coses es van fer barroerament perquè, si no fos així, la Fiscalia no s’hi hauria arrapat com una llagasta. Ara bé, d’aquí al delicte hi ha un recorregut tan subtil que el vot particular d’una magistrada del tribunal, advocant per una pena molt menor a la dictada, s’ha d’interpretar com un intent de fugir del biaix polític que sens dubte ha condicionat el procés i la sentència. N’hi ha hagut prou indicis: una llarga i recargolada instrucció, un magistrat recusat per parcialitat en el judici a la mesa del Parlament del 2017, una conxorxa tèrbola entre la fiscalia i els altres acusats per incriminar Borràs i una petició addicional d’indult per evitar que la condemnada sigui també massa màrtir. Negar que és una diana política només es pot fer des del cinisme i des de la subversió partidista, però ara que el camí del recurs es farà llarg i difícil, Borràs hauria de reflexionar si tota la munició que encara queda per llençar-li al damunt pot fer més mal a la causa política que defensa que no pas a ella.
És ben sabut que les comissions parlamentàries d’investigació només serveixen per remenar els fems i perquè els diferents adversaris polítics se’ls llencin mútuament pel damunt amb el propòsit d’aconseguir que els rivals en surtin més bruts. I exactament això és el que intentarà fer el PSOE amb l’Operació Catalunya. El portaveu socialista al Congrés de Diputats, Patxi López, no ha pogut negar que aquesta trama de desestabilització que penjava del ministeri de l’Interior els obliga a un esclariment polític, a més a més del penal, i que aquesta demanda s’accentua amb cada nova revelació que en sabem. Però ja ha insinuat que potser no cal constituir cap comissió específica i que ja ho derivaran a la que investiga el cas Kitchen sobre corrupció al PP. D’aquesta manera, a més a més d’estalviar-se el risc de veure’s compromesos compartint els arguments de Villarejo i els seus operaris de les clavegueres, provaran que el PP hagi de carregar tot sol amb aquesta pasterada que van excretar entre tots i que va culminar amb l’acompanyament majestuós del mateix Rei Carnestoltes.
En aquest país no plou ni girant-se la jaqueta, que és com es deia abans que es podia cridar la pluja. I mira que n’hi ha de gent que en sap, de fer-ho! Però el cel no deixa anar ni una gota, els rius baixen amb el raig pobre, els embassaments són al nivell d’emergència i les restriccions han esdevingut inevitables. Un retrat de Catalunya, tanmateix. Ambla diferència que, pel que fa al país, no sembla que ningú sigui prou valent per aplicar cap mena de restricció ni de mesura excepcional. Hemdilapidat una majoria parlamentària del 52 per cent com si ens haguéssim de banyar en jacuzzi tota la vida. Hem renunciat a aturar la fuita de 20.000 milions que cada any se’ns escapen cap a dipòsits que no són els nostres. Hem deixat córrer avall tota l’aigua que duia la riada de l´1-O. Hem confiat que els brots verds naixerien espontàniament, i els camps de la política s’estan adobant amb els fems de sempre i amb llavors vetustes. I quan ens adonem que tot és sec i re-sec i vulguem arreglar-ho, quan obrim l’aixeta, potser ja només en sortirà un escarabat.
Mira que la portaveu de Junts al Congrés de Diputats, Míriam Nogueras, n’ha arribat a fer de declaracions des del faristol de la sala de premsa de la cambra, amb els estaquirots de les banderes d’Espanya i d’Europa emmarcant-li l’espatlla dreta. I, justament, dimarts passat, li havia fer nosa l’estanquera. Però vaja, si aquell dia li destorbava l’enquadrament, si la distreia del que havia de dir o si li provocava reflexos al·lucinatoris a la cua d’ull, ben fet que va fer d’arraconar-la com s’aparta un micròfon que s’acobla o com s’enretira un símbol que no és teu sinó dels que t’han precedit en el parlament. Passi que s’enfadin els diputats espanyols, que si no porten la bandera per montera sembla que no van mudats. Però és lleig que se’n foti el portaveu d’ERC,Gabriel Rufián, que ben poca cosa deu saber de reflexos al·lucinatoris després de passar-se tres anys encantat amb les pampallugues hipnòtiques del prestidigitador Sànchez, i de gestos inútils encara menys, atrafegat com està comptant els èxits de la taula de diàleg.
El Parlament de Catalunya ha viscut aquesta setmana un nou episodi de disputes i retrets creuats entre els tres partits independentistes. Entre les tres formacions que sumen el 52 per cent dels escons, que és el percentatge més alt que mai han aconseguit plegats els partidaris d’un estat català. Entre els integrants d’una força parlamentària que, probablement, mai no s’arribarà a superar en nombre de diputats i que potser tampoc no es repetirà després de l’efecte dissuassori que provoca aquest sarau de plats i ganivets volant pels aires. Sembla que ells mateixos s’haurien d’adonar de la transcendència de la seva actitud i dels perjudicis que provoquen en l’estat d’ànim col·lectiu, però, per supèrbia, per ignorància o perquè la independència de Catalunya se’ls en refot tres parells de pebrots, perseveren en apunyalar-se recíprocament. Si de veritat pretenen avançar cap a la plena sobirania, amb qui es pensen que hauran d’arribar a acords si no és entre ells? I, sobretot, qui es pensen que se’ls creurà i els seguirà després d’aquest historial d’espectacles lamentables?
Quan un govern té la necessitat d’aprovar els pressupostos generals arribant a una entesa amb l’oposició, caldria pensar que el marc de negociació es limita a les partides que els configuren: apujar o abaixar determinades previsions de despesa o acordar mesures per millorar l’entrada d’ingressos. Però l’acord al qual han arribat ERC i el PSC per donar viabilitat als pressupostos del 2023 es basa en la posta en marxa de projectes públics i privats (Quart cinturó, aeroport d’El Prat o Hard Rock) que tenen ben poc a veure amb els comptes anuals i força més amb un desenvolupament programàtic que, en aquest cas, no és el del partit que ocupa el Palau de la Generalitat. Per més que ERC insisteixi a reforçar el seu pragmatisme –i obtenir un any més de corda per a l’executiu que ara ocupa en solitari no és un trumfo menor- fer-ho a costa dels seus propis principis i dels seus propis alcaldes no sembla una bona idea. I fer-ho a favor dels que aspiren a prendre-li el califat, encara menys perquè, en la pràctica, és gairebé com començar a fer efectiu el traspàs de govern.
Anotin a l’agenda el 20 i el 21 de març, perquè tenen una cita teatral de primera, a l’alçada de les millors escenes esperpèntiques de Valle Inclán. Una delegació de la comissió investigadora que el Parlament Europeu té oberta per l’espionatge de l’Estat espanyol amb el programari Pegasus, visitarà les diferents institucions relacionades amb el cas, entre elles el CNI. Si la presidenta d’aquesta comissió, Sophie In’t Veld, ja ha dit que els partits espanyols han intentat tota mena d’argúcies per impedir que s’aprovés la visita i qualsevol altra iniciativa d’investigació, imaginin quines maniobres desplegaran a les institucions que consideren casa seva. El decorat que aixecaran per amagar les ruïnes morals del seu estat de dret, la cara de pòquer amb què rebran els comissionats i les divagacions amb què pretendran justificar l’espionatge, faran que els enviats europeus s’emportin l’amarga sensació d’haver estat acollonats. Tot això dirà poc a favor d’Espanya, és cert. Però ja se’n cuidarà la diplomàcia entre estats perquè també digui ben poc a favor d’Europa.
En una entrevista de Vilaweb, el president d’ÒmniumCultural, Xavier Antich, es lamenta que els diferents actors independentistes no s’hagin assegut al voltant de la mateixa taula des de fa més d’un any. Tots sabem que hem arribat fins aquesta lamentable situació per les divergències entre els diferents partits polítics, que competeixen per ocupar els escons de les institucions perquè és això el que els dóna força representativa i econòmica. Un objectiu egoista, captiu dels càlculs resultadistes, sotmès a l’estatus quo i amb una mirada tan curta que no veu res més enllà del melic. Però és que si algú tenia prou força per corregir aquesta dinàmica -i ho van mig aconseguir per arribar fins a l’1-O– eren les organitzacions cíviques transversals, com l’ANC i Òmnium. Per tant, des d’una i des de l’altra també s’haurien de preguntar –i explicar- com és que han sucumbit a la fagocitació partidista, per què no s’hi han enfrontat obertament i per quin motiu no han estat capaces de generar prou força moral i cívica per tornar a fer-los seure a tots al voltant d’una taula unitària.
La vaga que la setmana vinent faran els professionals de la sanitat i de l’ensenyament públics de Catalunya potser forçarà l’Administració a resoldre alguns dels problemes que denuncien aquests col·lectius, però serà materialment impossible que s’hi puguin aportar tots els professionals, totes les infraestructures i tots els augments salarials que farien falta per resoldre les deficiències i els problemes que pateixen ambdós sectors. Per aconseguir-ho farien falta molts més diners dels que la Generalitat disposa, perquè els serveis públics són sempre una manta massa curta per abrigar-ho tot i abrigar tothom.. Un manta curta també l’és el pressupost de la Generalitat, que per al 2022 ha estat de 38.131 milions d’euros, dels quals 11.171 (29%) corresponien a Salut i 6.681 per a Educació (17%). És a dir, aquests dos departaments s’enduen el 46 per cent del pressupost i amb el 54% restant s’han d’alimentar el foment de la cultura, la seguretat ciutadana, les obres públiques, les polítíques socials, l’estructura de l’administració pública, el foment de l’economia, la recerca i les universitats i la protecció del sector primari i del medi natural. Un repartiment que, en molts casos, es queda en la xocolata del lloro i que explica per què Catalunya acumula feixucs endarreriments. Una reflexió sobre aquesta situació convida a mirar cap a altres països europeus amb una demografia semblant i adonar-nos que en Educació hi ha percentatges similars (un 16% als països nòrdics) i també menors (12% a Bèlgica i 11 % a Àustria). Pel que fa a Salut, la diferència amb Catalunya és més notable i la mitjana dels mateixos països se situa en el 17%; és a dir, un 12% inferior al nostre. Repensar els serveis públics ha de ser una feina prioritària per als Governs dels propers anys. No seria bo retallar impulsivament ni revisar l’actual distribució pressupostària sense reflexionar en profunditat sobre els models de serveis públics en general i, sobre els de Salut i Educació en particular. Hauríem de partir, és clar, dels principis en què es basen els models actuals que són els de procurar que serveis com la salut i l’educació estiguin a l’abast de tothom, perquè la reflexió que proposem avui va en la línia de millorar la situació actual i no d’empitjorar-la ni de donar cap oportunitat als partidaris de mercantilitzar el nostre benestar. Un cop d’acord amb aquest fonament, també caldria que abandonem la creença que ens ho han de servir tot en safata. No és possible gaudir de barra lliure. No podem tenir totes les prestacions per a tots el casos possibles i imposar-nos aquest objectiu ens aixecaria al davant una hipoteca de murs difícilment derrocables com els que l’electoralisme dels partits que governen ja estan aixecant des de fa temps. Compartir responsabilitats entre l’Administració i la ciutadania és una altra fita a aconseguir. Els serveis públics també són responsabilitat de cada ciutadà, no només satisfent els impostos que serveixen per finançar-los sinó fent-ne un bon us i excloent aquell raonament primitiu que indueix algunes persones a creure que, perquè és un servei de tots, el poden malbaratar. Cal fer molta didàctica des de l’Administració, però això no és suficient. També cal fer arribar als ciutadans la informació sobre el cost dels serveis públics dels quals gaudeixen i una bona manera és la introducció del copagament en determinats serveis, de forma percentual i testimonial. Aquest sistema és un indicador excel·lent perquè tothom sigui conscient de l’ús i de l’abús que se’n fa i, de fet, ja s’està aplicant en serveis públics menys “sensibles” com en el transport de viatgers. Però també l’Administració ha de demostrar responsabilitat procurant el benestar dels seus ciutadans. I ho ha de fer administrant bé els recursos disponibles i no estirar més el braç que la màniga. És a dir: no inflar la cartera de prestacions si no disposa dels diners per pagar-les, no anar-los a sostreure a altres serveis públics necessaris per al desenvolupament del país i, encara menys, regatejar-los de les retribucions i de l’estabilitat contractual del personal que n’ha de tenir cura, com denuncien els sectors que van a la vaga el dia 25 i 26 vinents. Una Catalunya independent té molt a veure amb tot això. En primer lloc perquè un sistemaimpositiu propi permetria ajustar millor els recursos econòmics per governar. En segon lloc, perquè la tornada a les arques catalanes d’allò que avui és el dèficit fiscal amb l’Estat facilitaria la revisió dels desequilibris en els percentatges pressupostaris que assenyalàvem al començament de l’article. I finalment, perquè no hi hauria cap excusa per eludir les responsabilitats que reclamàvem al Govern i als ciutadans. I seria bo per a tots –per al país i per a tots els ciutadans– que els sectors que la setmana que ve es mobilitzen no passessin de perfil pel davant d’aquesta qüestió.
Si el president de la Generalitat hagués decidit no assistir a la cimera franco-espanyola de dijous vinent, és ben segur que Emmanuel Macron no l’hauria pas trobat a faltar i que Pedro Sánchez tindria una nova oportunitat per fer més brometes suades sobre l’evaporació de l’independentisme. Presentant-s’hi, en canvi, té l’oportunitat de fer visible l’ull de poll, de provocar interrogants en els seus interlocutors, d’evidenciar la incòmoda constatació d’un problema no resolt, de representar institucionalment allò mateix que milers de veus cridaran uns quants carrers més avall. Tarradellisme de manual. Des d’aquesta perspectiva, és possible arribar a comprendre la decisió del Govern d’acceptar ser tractat com un convidat a casa seva, sempre i quan Aragonès no es resigni a fer-hi l’estaquirot i adopti una actitud determinant, amb paraules tan breus com exigeixi el protocol però tan precises i afilades com la situació reclama. Perquè si no és així, llavors sí que en comptes de fer més visible el problema es farà més visible la seva liquidació.
Paraules Cosides 