Casal d’estiu

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Catalanisme, Catalunya, Independència, Independentisme, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, Repressió, Sobiranisme, Taula de diàleg, Tribunal de Comptes

No calia esperar gaire res de l’entrevista entre Pere Aragonès i Pedro Sánchez, tret d’obvietats i collonades, com el suport a uns jocs olímpics d’hivern als quals ves a saber si no acabarem renunciant quan ens veiem amb la neu al coll. Però sí que teníem la tímida esperança que les presses per fer visible el clima de concòrdia que ens ha d’imbuir, els farien aixecar de les butaques de la Moncloa per anar a seure tot seguit a les cadires de la taula de diàleg. Però es veu que aquestes coses també van a ritme madrileny: quan no és el moment, t’has equivocat de dia, i de pont en pont t’atrapen les vacances. És a dir: torni demà-passat, que vol dir al setembre. I mentrestant, perquè no ens distraguem ni se’ns esborrin del cap les lliçons que proven d’inocular-nos, ens han muntat un entretingut casal d’estiu: una mica de repàs a càrrec dels tribunals (de comptes i de togues) i un joc de camp per buscar un acord nacional per l’amnistia i l’autodeterminació; un acord que ja teníem, però que el monitor-president es veu que no el troba, marejat com està amb la xerrameca trilera de Pedro Sánchez.

Més enllà dels indults

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, ERC, Independència, Independentisme, Indults, partits polítics, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Política espanyola, Presos polítics, PSOE, Sobiranisme

L’aparatosa escenografia amb la qual Pedro Sánchez s’ha envoltat per anunciar els indults als presos polítics (declaracions durant les visites oficials de la setmana anterior, la intervenció al Cercle d’Economia, l’acte específic al Liceu, la compareixença posterior al consell de ministres i les declaracions públiques de diferents actors polítics i socials i del mateix Oriol Junqueras, segurament pactades) fan aixecar l’orella i l’instint de malfiança. Potser s’equivoca qui pensi que tot aquest desplegament pretenia contrarestar l’informe del Consell d’Europa. Potser peca d’innocència qui es cregui que s’emmarca en el context de la taula de diàleg entre els governs d’Espanya i de Catalunya. I potser li ballaran les busques a qui cerqui l’hora exacta de la concòrdia. Perquè, potser, el mastegat retorn a la política només s’ha produït per a emblanquinar el PSOE i ajudar-lo perquè conservi el govern d’Espanya, a canvi de reforçar ERC com a interlocutor dialogant i no unilateralista de la Catalunya pretesament sobiranista. I qui dies passa, anys empeny.

Pont sobre aigües tèrboles

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Catalunya, Estatut, finançament, Independència, Independentisme, Indults, Pacte de govern, pactes, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Presos polítics, Referèndum, Taula de diàleg, Unilateralitat

Les paraules se les enduu el vent, diu la dita. Ho hauríem de recordar sempre que llegim articles o sentim declaracions, sobretot si són de política. Per més que la memòria dels mitjans de comunicació i dels servidors les hi donin una falsa consistència, les paraules només són aire. El que transcendeix són els fets i, ara, a la política catalana de fet essencial només n’hi ha un: el pacte subscrit per les forces independentistes que accedeix a vint-i-quatre mesos d’exploració de la via dialogada amb Espanya i que les obliga a reivindicar l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació. Aquest és l’únic pont que travessa les aigües tèrboles i per sota hi passaran promeses de finançament i d’autogovern, falses conciliacions i, fins i tot, els indults, que ja veurem si s’enroquen, si aparten el presos dels esculls o els aboquen cap a remolins sense escapatòria. No convé encantar-se gaire amb el que corre aigua amunt o avall ni amb els esquitxos que pugin al pont. L’objectiu és travessar-lo i veure per quina, de les dues portes que hi ha, s’ha de sortir: la del pacte o la de la unilateralitat.

Sánchez, a la ratera

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Indults, Pedro Sánchez, Política catalana, Política espanyola, PP, Presos polítics, PSOE, Tribunal Suprem, Vox

El recorregut polític del secretari general del PSOE i president del govern espanyol, Pedro Sánchez, l’acredita com un equilibrista de la supervivència i costa d’entendre que ara s’arrisqui a dilapidar els esforços que ha dedicat per arribar on és i per a consolidar-s’hi. Però el cert és que amb la qüestió dels indults als presos polítics catalans s’ha ficat en una ratera i que l’informe del Tribunal Suprem és una arma municionada per a qualsevol que el vulgui abatre des de dins (ministres, exdirigents, barons territorials i unes primàries a curt termini a Andalusia) i des de fora: PP i Vox ja han anunciat recursos legals i demagògiques campanyes populistes que poden teixir un contundent front anti-socialista arreu de l’Estat. S’arriscarà, Sánchez, fins a aquest punt? O trobarà que la reivindicació d’amnistia i autodeterminació que manté l’independentisme català és el pretext d’intransigència que necessita per escapar-se de la ratera, buscar-se altres suports parlamentaris i deixar que els indults s’evaporin enmig de les boires de les bones voluntats incompreses?

Problema de convivència

Etiquetes

Catalunya, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Maria Jesús Montero, Taula de diàleg

Quan el que te les ha fotut del dret i del revés et diu que t’ofereix “la mà estesa” ja et pots donar per avisat que es tracta d’una amenaça mal dissimulada per donar-te unes quantes plantofades més tan aviat com pugui, o que espera de tu una genuflexió servil perquè l’hi besis submisament els artells, o una cosa darrera l’altra. Així que quan ho diu la vicepresidenta i portaveu del govern espanyol, Maria Jesús Montero, per fer-nos saber que està disposada a activar la taula bilateral de diàleg, ja podem entendre sobradament que no la convocaran pas perquè Catalunya plantegi cap reivindicació sinó perquè acati culpes i càstigs per haver intentat trencar un vincle indissoluble. I quan la ministra hi afegeix que ha de servir “per resoldre de manera definitiva el conflicte de convivència a Catalunya” no serà per afrontar el litigi que tenim de veritat pel domini abusiu d’Espanya, sinó per ofegar la veu dels que reclamen alliberar-se’n. Però ara es veu que tenim dos anys per comprovar que el tren és en via morta.

Cadascú a la seva bola

Etiquetes

ANC, Consell de la República, CUP, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Omnium, Pacte de govern

La comunitat independentista no militant està venuda des del dia que les organitzacions cíviques van proclamar amb orgull que havia arribat l’hora de la política i van passar el testimoni als partits, els únics que, en teoria, poden traslladar el moviment a les institucions. Tocava fer-ho així, però no ha sortit bé. No han sabut gestionar ni les adversitats ni les oportunitats ni la cooperació recíproca. I tampoc les organitzacions cíviques han estat capaces de convergir i donar un cop de puny sobre la taula: Òmnium no ha volgut sortir de la conciliació entre famílies rivals, l’ANC no ha sabut organitzar-se com a força més enllà de les concentracions i el Consell per la República no acaba d’aterrar dels núvols. Potser tenim massa cercles centrífugs i poca perspectiva global. Potser ens conformem a enrogallar-nos dient bestieses a les xarxes socials. Però el que és cert és que ni els partits estan per un denominador comú i completament inclusiu ni la societat civil està prou estructurada per pressionar-los i/o competir amb ells a les urnes. I així va tot.

Si a la ministra li cou…

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Espanya, Exiliats, Independència, Independentisme, Pacte de govern, Política catalana, Política espanyola, Presos polítics, Relacions Internacionals, Repressió

Més enllà de la satisfacció de veure com li rosega el sistema nerviós, és bo que la ministra espanyola d’Afers Exteriors, Arancha González Laya, s’hagi sentit ofesa perquè una periodista de la televisió estoniana li hagi comparat la repressió contra els dissidents russos amb la dels independentistes catalans. Primer, perquè quan se t’encén la cua, és que la tens de palla i no la pots anar passejant pel món com si fossis un paó reial de la democràcia quan no ets més que un poll desplomat per les lloques que sempre han manat al teu galliner. I després perquè aquest fet –sumat al degoteig de situacions similars que viu el cos diplomàtic espanyol a molts punts del món- demostra que la difusió internacional del conflicte polític entre Catalunya i Espanya és una via enormement útil per mantenir-lo viu sobre la taula dels conflictes oberts a l’Europa actual. I, finalment, perquè potser algú també s’adonarà que, més enllà d’assegurar una simple mecànica governamental autonomista per a la propera legislatura, també és necessari estabilitzar l’estratègia independentista amb horitzons més amplis.

Baralles de galls

Etiquetes

Covid-19, crisi, CUP, ERC, Estat Espanyol, Independència, Independentisme, JuntsxCat, Pacte de govern, Pandèmia, Parlament, Pere Aragonès, Repressió

Les negociacions per configurar un pacte de legislatura han passat aquesta setmana a la fase dels gallets: “que si governaràs sol”, “que si et penses que no en sóc capaç”, “que no facis trampes al solitari”.. Si han de marcar cresta, que en marquin. Però que no es facin mal als ulls que perdran la poca vista que tenen. Si ja fóssim en el país que volem ser, no seria cap drama que ERC i Junts no s’entenguessin i que l’executiu de Pere Aragonès se sostingués en altres afinitats programàtiques. Però som en un país delmat. Per la crisi econòmica que la pandèmia accentua i per la crisi política que també repercuteix en l’econòmica. I això, als partits independentistes que tenen per davant una legislatura amb majoria absoluta al Parlament, els obliga doblement, indissolublement, a gestionar el present, la vida quotidiana dels ciutadans, i a mantenir obert el front de conflicte amb l’Estat. Ni poden triar, ni hi poden renunciar, ni ho poden fer en solitari, ni poden amagar el cap sota l’ala. Bé, sí que poden. Jugant-se la credibilitat i agafant tots els números per acabar desplomats.

Pel davant i pel darrere

Etiquetes

Amnistia, Catalunya, Comissió bilateral, Corts espanyoles, Govern, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Indult, Pacte de govern, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Presos polítics, PSOE, Repressió, Taula de diàleg

Si algú dubtava encara que Pedro Sánchez forma part de la selecció olímpica de tafurs de la política espanyola, amb aquest re-invent de la comissió bilateral s’acaba d’apropiar del podi per a ell tot sol. Bilateral, diu. Bilateral vol dir pels dos costats: per la galta esquerra i per la dreta. O pel davant i pel darrere. I en Pere Aragonès encara cau en el parany de la cortesia diplomàtica per dir que s’hi posaran de seguida que els llepafils dels negociadors deixin de tocar els oremus estirant i arronsant el pacte de govern que retarda la seva ascensió a la Presidència. Ni acumulant tota la paciència universal atresorada des del profeta Jacob es pot arribar a creure que ni el PSOE ni cap altre partit espanyol tingui la voluntat de pactar res amb Catalunya. Remetem-nos a l’indult, a l’amnistia, a la situació dels presos polítics i els exiliats i a la causa general contra l’independentisme que aquesta setmana tambéh a inclòs la darrera mesa del Parlament. Que un orador disfressat d’enfant terrible, per més rufià que sigui, els digui que la democràcia espanyola és una barraca, només serveix per cremar palla. Els vots dels partits independentistes a les Corts espanyoles s’han de vendre molt més cars que les ofrenes a Maria que ara s’hi porten en processó.

Afer europeu, no espanyol

Etiquetes

Catalunya, Espanya, Europa, Exiliats, Franquisme, Independència, Independentisme, Justícia, parlament europeu, Presos polítics, Repressió

Els agradi o no al govern espanyol i als partits del dogmatisme constitucionalista, la qüestió de Catalunya i la dels polítics catalans presos i exiliats ja no és un afer intern del seu Estat. A tot Europa provoca curiositat veure com ciutadans d’una nacionalitat històrica, integrats en un col·lectiu ideològicament ampli, és reprimit i perseguit per promoure democràticament l’exercici de l’autodeterminació. Sobta comprovar com els tres poders de l’Estat espanyol –mai separats i sempre interseccionats entre ells i fins i tot amb altres poders menys institucionals-, es fan venir bé l’immaterial esperit de les lleis i l’immobilisme post-franquista per privar els dirigents independentistes de la seva llibertat i, fins i tot, dels seus drets com a presos. I encara crida més l’atenció que alguns d’aquests dirigents decideixin exiliar-se per seguir defensant democràticament, des de les institucions europees, una proposta política reprimida a les institucions espanyoles. Defugint l’arbitrarietat jurídica que hi impera allí, però posant-se en mans i a l’empara del dret internacional europeu i, més específicament, del dret dels països d’acollida.

I, finalment, alarma comprovar que l’actitud oficial d’Espanya consisteix a pressionar políticament i diplomàticament les autoritats d’aquests països i a desacreditar la independència de llurs tribunals quan dictaminen que la legislació espanyola no és homologable amb la que ells administren i que els polítics exiliats no disposen de prou garanties per ser jutjats a Espanya. Tota això fa feix i, malgrat que ara s’hagi perdut un suplicatori forçat pels compromisos diplomàtics, el 36 per cent del Parlament Europeu ja ha deixat constància que la lupa europea sobrevola Espanya