Sigui qui sigui que aconsegueixi formar govern després d’aquest 14-F, haurà de fer-se càrrec d’un país doblement ofegat: d’una banda, per l’espoli econòmic i el domini político-jurídic de l’Estat espanyol i, per l’altra, per la llarga i arrelada crisi econòmica que la pandèmia ha accentuat. Redreçar aquesta situació serà dur i difícil perquè les institucions catalanes estan condemnades a aprimar-se fins a semblar una Diputació. Tant si la nova majoria la lidera el PSC -perquè ho porta al seu ADN-, com si ho fan els partits independentistes, perquè l’Estat no renunciarà a l’ofegament ni a la repressió. Per això, el moviment independentista hauria de tenir clar que no pot dependre ni de la política institucional –que prou feina tindrà- ni de la dels partits, que ja han demostrat que no veuen més enllà del seu melic. S’imposa la necessitat de reconstruir-lo, de rejuntar-lo, de re-amassar-lo des de la transversalitat cívica. I ara és el moment de fer el pas o de deixar que els gerros d’aigua freda que baixen de les tensions partidistes l’acabin fonent com un sucre.
Els lídersindependentistes empresonats ho són per la seva condició política i els que estan exiliats ho són per la mateixa causa. Tothom pot arribar a aquesta conclusió sense cap dificultat si analitza desacomplexadament els esdeveniments que els han portat fins a aquesta situació. De la mateixa manera que pot comprovar que, malgrat que Espanya es considera una democràcia consolidada, l’única consolidació que pot acreditar és l’immobilisme petri d’un règim polític condicionat pel franquisme supervivent. Un règim heretat i apropiat per una elit piramidal intocable que controla les estructures de l’Estat (forces armades, judicatura i oligarquia econòmica), que s’encastella en la indivisibilitat del territori i que se serveix d’una legislació inaccessible, blindada per la Constitució. Amb vassallatge vil d’ una classe política que aspira més a ingressar en aquesta elit que en la relació de servidors del poble al que han enganyat. Com en una democràcia orgànica. Democràcia i democràcia orgànica. Una veritable democràcia s’acredita quan els seus ciutadans tenen mitjans i oportunitats per prendre decisions i delegar-les als seus representants perquè ordenin, regulin, o modifiquin qualsevol dels aspectes que configuren el seu hàbitat social. De baix a dalt, però. Perquè de sistemes de participació el franquisme ja en tenia: votaven aquells en qui el règim podia confiar la seva supervivència. Més o menys com ara. Mentre des dels seus castells ens asseguren que a Espanya es pot parlar de tot, es persegueix aquells que també volen qüestionar el seu domini de l’Estat. I quan se’ls planteja debatre-ho en un marc democràtic asseguren que és la Constitució la que la legitima i no la ciutadania. Com en una democràcia orgànica. Repressió, exiliats, presos polítics. A Catalunya han portat els líders socials i part d’un govern democràtic a la presó i la resta a l’exili, per entossudir-se a contradir aquesta visió oficial de la democràcia. Han assenyalat processalment prop de 3.000 persones i amenacen amb càstigs de presó, de multes i d’inhabilitacions una llarga cua de candidats a reu que encara no se sap on acaba. Adulteren els processos electorals fixant-ne judicialment els calendaris, culpabilitzen candidats independentistes o càrrecs públics democràticament escollits i manipulen les atribucions estatutàries del Parlament de Catalunya coaccionant-hi els debats i practicant-hi el filibusterisme parlamentari a través dels diputats afins al seu domini. Com en una democràcia orgànica. Europa ens mira (desenfocada). Res de tot això ni cap de les contradiccions del sistema polític espanyol no passen desapercebudes a l’Europa comunitària ni als estats que en formen part. Tenen informació detallada i abundant sobre la deficient gestió de l’economia, sobre l’exagerada articulació institucional, sobre la instrumentalització de la justícia i la policia al servei de les elits polítiques i socials, sobre la corrupció que corre com una anguila des de la Casa Reial fins al darrer despatx i, naturalment, sobre com un conflicte com el de Catalunya es pretén resoldre des de la repressió. Però els ulls amb què Europa ens mira no li permeten obtenir una visió nítida i àmplia. L’ull de la justícia està més habituada a l’anàlisi fred dels conflictes que se li sotmeten, com s’ha comprovat amb les demandes d’extradició dels exiliats catalans presentades a Alemanya, Bèlgica i Escòcia i com s’espera trobar en el TSJUE. Però l’ull de les institucions polítiques estatals i comunitàries està més dominat per l’esclerosi de les relacions internacionals, de les aliances subjectes a la convergència d’interessos político-econòmics que per a posar en pràctica una escrupulosa representació democràtica dels electors. Com en una democràcia orgànica. Ens queda, això sí, l’esperança, el repte, que la constància i la determinació de l’independentisme català sobrevisqui al terratrèmol que la idiosincràsia substancial d’Espanya provocarà tard o d’hora en el context europeu. La crisi política i econòmica derivada de la Covid té tots els indicis d’obrir el terra sota els peus dels que sostenen la ficció política i econòmica de l’Estat espanyol i de deixar els seus relats de democràcia orgànica penjats de l’aire.
Davant la presó de Lledoners, el vespre del 25 de desembre de 2018.
Ara que ens preparem per brindar i desitjar-nos tota mena de fortunes per al nou any, recordem-nos també de les persones que organitzen els actes d’acompanyament als presos polítics davant les presons del Puig de les Basses, Lledonerso Mas d’Enric i dels milers i milers de persones que hi acudeixen, uns assíduament, altres ocasionalment. I per poc que puguem, afegim-nos-hi. És difícil trobar els adjectius per qualificar l’altíssima densitat emocional de cada acte i la força dels milers i milers de persones que desafien les tanques amb la seva potència moral per fer que se sentin vencedors els que l’Estat voldria fer sentir derrotats. Quins fonaments poden ser més sòlids que els que es construeixen al cor? Per això, la República Catalana és una certesa que creix.
Enric Millo, virrei del governespanyol a Catalunya, fa un dies reclamava als alcaldes que els espais públics dels pobles i ciutats siguin neutrals. Per definició, un espai neutral és aquell que no és exclusiu de cap de les parts en litigi i, per tant, un lloc on tots es poden expressar amb llibertat, fer exposició dels arguments respectius i buscar l’acord encara que sigui per remarcar el desacord. Fa una setmana, a Canet, Calella de Palafrugell i Llafranc, els amics de Millo van fer complir violentament el que realment volia dir seu requeriment, malgrat que en aquestes platges hi havia espai per a tothom. Segurament van confondre neutralitat per neutre, cosa gens sorprenent si estava en sintonia amb la seva activitat cerebral.
Jordi Pesarrodona, el pallasso i regidor de Sant Joan de Vilatorrada que ha estat imputat per un delicte d’odi i per resistència a la Guàrdia Civil durant l’1-O, va sintetitzar l’actitud pacífica del moviment ciutadà posant-se una bola d’espuma vermella al nas, al costat d’un agent d’aquest cos armat que custodiava la porta del Departament de Governació durant el registre del 20 de setembre. Albert Boadella, que s’ha auto-proclamat bufó després de ser joglar, ha aconseguit a Madrid el favor oficial que no va obtenir a Barcelona i l’agraïment servil i el cúmul de ressentiments que s’hi va endur l’han portat a ser un ariet de l’anticatalanisme. Continua llegint →
