No calia esperar gaire res de l’entrevista entre Pere Aragonès i Pedro Sánchez, tret d’obvietats i collonades, com el suport a uns jocs olímpics d’hivern als quals ves a saber si no acabarem renunciant quan ens veiem amb la neu al coll. Però sí que teníem la tímida esperança que les presses per fer visible el clima de concòrdia que ens ha d’imbuir, els farien aixecar de les butaques de la Moncloa per anar a seure tot seguit a les cadires de la taula de diàleg. Però es veu que aquestes coses també van a ritme madrileny: quan no és el moment, t’has equivocat de dia, i de pont en pont t’atrapen les vacances. És a dir: torni demà-passat, que vol dir al setembre. I mentrestant, perquè no ens distraguem ni se’ns esborrin del cap les lliçons que proven d’inocular-nos, ens han muntat un entretingut casal d’estiu: una mica de repàs a càrrec dels tribunals (de comptes i de togues) i un joc de camp per buscar un acord nacional per l’amnistia i l’autodeterminació; un acord que ja teníem, però que el monitor-president es veu que no el troba, marejat com està amb la xerrameca trilera de Pedro Sánchez.
Més enllà de la satisfacció de veure com li rosega el sistema nerviós, és bo que la ministra espanyola d’Afers Exteriors, Arancha González Laya, s’hagi sentit ofesa perquè una periodista de la televisió estoniana li hagi comparat la repressió contra els dissidents russos amb la dels independentistescatalans. Primer, perquè quan se t’encén la cua, és que la tens de palla i no la pots anar passejant pel món com si fossis un paó reial de la democràcia quan no ets més que un poll desplomat per les lloques que sempre han manat al teu galliner. I després perquè aquest fet –sumat al degoteig de situacions similars que viu el cos diplomàtic espanyol a molts punts del món- demostra que la difusió internacional del conflicte polític entre Catalunya i Espanya és una via enormement útil per mantenir-lo viu sobre la taula dels conflictes oberts a l’Europa actual. I, finalment, perquè potser algú també s’adonarà que, més enllà d’assegurar una simple mecànica governamental autonomista per a la propera legislatura, també és necessari estabilitzar l’estratègia independentista amb horitzons més amplis.
Les negociacions per configurar un pacte de legislatura han passat aquesta setmana a la fase dels gallets: “que si governaràs sol”, “que si et penses que no en sóc capaç”, “que no facis trampes al solitari”.. Si han de marcar cresta, que en marquin. Però que no es facin mal als ulls que perdran la poca vista que tenen. Si ja fóssim en el país que volem ser, no seria cap drama que ERC i Junts no s’entenguessin i que l’executiu de Pere Aragonès se sostingués en altres afinitats programàtiques. Però som en un país delmat. Per la crisi econòmica que la pandèmia accentua i per la crisi política que també repercuteix en l’econòmica. I això, als partits independentistes que tenen per davant una legislatura amb majoria absoluta al Parlament, els obliga doblement, indissolublement, a gestionar el present, la vida quotidiana dels ciutadans, i a mantenir obert el front de conflicte amb l’Estat. Ni poden triar, ni hi poden renunciar, ni ho poden fer en solitari, ni poden amagar el cap sota l’ala. Bé, sí que poden. Jugant-se la credibilitat i agafant tots els números per acabar desplomats.
Si algú dubtava encara que Pedro Sánchez forma part de la selecció olímpica de tafurs de la política espanyola, amb aquest re-invent de la comissió bilateral s’acaba d’apropiar del podi per a ell tot sol. Bilateral, diu. Bilateral vol dir pels dos costats: per la galta esquerra i per la dreta. O pel davant i pel darrere. I en Pere Aragonès encara cau en el parany de la cortesia diplomàtica per dir que s’hi posaran de seguida que els llepafils dels negociadors deixin de tocar els oremus estirant i arronsant el pacte de govern que retarda la seva ascensió a la Presidència. Ni acumulant tota la paciència universal atresorada des del profeta Jacob es pot arribar a creure que ni el PSOE ni cap altre partit espanyol tingui la voluntat de pactar res amb Catalunya. Remetem-nos a l’indult, a l’amnistia, a la situació dels presos polítics i els exiliats i a la causa general contra l’independentisme que aquesta setmana tambéh a inclòs la darrera mesa del Parlament. Que un orador disfressat d’enfant terrible, per més rufià que sigui, els digui que la democràcia espanyola és una barraca, només serveix per cremar palla. Els vots dels partits independentistes a les Corts espanyoles s’han de vendre molt més cars que les ofrenes a Maria que ara s’hi porten en processó.
Els agradi o no al govern espanyol i als partits del dogmatisme constitucionalista, la qüestió de Catalunya i la dels polítics catalans presos i exiliats ja no és un afer intern del seu Estat. A tot Europa provoca curiositat veure com ciutadans d’una nacionalitat històrica, integrats en un col·lectiu ideològicament ampli, és reprimit i perseguit per promoure democràticament l’exercici de l’autodeterminació. Sobta comprovar com els tres poders de l’Estat espanyol –mai separats i sempre interseccionats entre ells i fins i tot amb altres poders menys institucionals-, es fan venir bé l’immaterial esperit de les lleis i l’immobilisme post-franquista per privar els dirigents independentistes de la seva llibertat i, fins i tot, dels seus drets com a presos. I encara crida més l’atenció que alguns d’aquests dirigents decideixin exiliar-se per seguir defensant democràticament, des de les institucions europees, una proposta política reprimida a les institucions espanyoles. Defugint l’arbitrarietat jurídica que hi impera allí, però posant-se en mans i a l’empara del dret internacional europeu i, més específicament, del dret dels països d’acollida.
I, finalment, alarma comprovar que l’actitud oficial d’Espanya consisteix a pressionarpolíticament i diplomàticament les autoritats d’aquests països i a desacreditar la independència de llurs tribunals quan dictaminen que la legislació espanyola no és homologable amb la que ells administren i que els polítics exiliats no disposen de prou garanties per ser jutjats a Espanya. Tota això fa feix i, malgrat que ara s’hagi perdut un suplicatori forçat pels compromisos diplomàtics, el 36 per cent del Parlament Europeu ja ha deixat constància que la lupa europea sobrevola Espanya
Sigui qui sigui que aconsegueixi formar govern després d’aquest 14-F, haurà de fer-se càrrec d’un país doblement ofegat: d’una banda, per l’espoli econòmic i el domini político-jurídic de l’Estat espanyol i, per l’altra, per la llarga i arrelada crisi econòmica que la pandèmia ha accentuat. Redreçar aquesta situació serà dur i difícil perquè les institucions catalanes estan condemnades a aprimar-se fins a semblar una Diputació. Tant si la nova majoria la lidera el PSC -perquè ho porta al seu ADN-, com si ho fan els partits independentistes, perquè l’Estat no renunciarà a l’ofegament ni a la repressió. Per això, el moviment independentista hauria de tenir clar que no pot dependre ni de la política institucional –que prou feina tindrà- ni de la dels partits, que ja han demostrat que no veuen més enllà del seu melic. S’imposa la necessitat de reconstruir-lo, de rejuntar-lo, de re-amassar-lo des de la transversalitat cívica. I ara és el moment de fer el pas o de deixar que els gerros d’aigua freda que baixen de les tensions partidistes l’acabin fonent com un sucre.
Els lídersindependentistes empresonats ho són per la seva condició política i els que estan exiliats ho són per la mateixa causa. Tothom pot arribar a aquesta conclusió sense cap dificultat si analitza desacomplexadament els esdeveniments que els han portat fins a aquesta situació. De la mateixa manera que pot comprovar que, malgrat que Espanya es considera una democràcia consolidada, l’única consolidació que pot acreditar és l’immobilisme petri d’un règim polític condicionat pel franquisme supervivent. Un règim heretat i apropiat per una elit piramidal intocable que controla les estructures de l’Estat (forces armades, judicatura i oligarquia econòmica), que s’encastella en la indivisibilitat del territori i que se serveix d’una legislació inaccessible, blindada per la Constitució. Amb vassallatge vil d’ una classe política que aspira més a ingressar en aquesta elit que en la relació de servidors del poble al que han enganyat. Com en una democràcia orgànica. Democràcia i democràcia orgànica. Una veritable democràcia s’acredita quan els seus ciutadans tenen mitjans i oportunitats per prendre decisions i delegar-les als seus representants perquè ordenin, regulin, o modifiquin qualsevol dels aspectes que configuren el seu hàbitat social. De baix a dalt, però. Perquè de sistemes de participació el franquisme ja en tenia: votaven aquells en qui el règim podia confiar la seva supervivència. Més o menys com ara. Mentre des dels seus castells ens asseguren que a Espanya es pot parlar de tot, es persegueix aquells que també volen qüestionar el seu domini de l’Estat. I quan se’ls planteja debatre-ho en un marc democràtic asseguren que és la Constitució la que la legitima i no la ciutadania. Com en una democràcia orgànica. Repressió, exiliats, presos polítics. A Catalunya han portat els líders socials i part d’un govern democràtic a la presó i la resta a l’exili, per entossudir-se a contradir aquesta visió oficial de la democràcia. Han assenyalat processalment prop de 3.000 persones i amenacen amb càstigs de presó, de multes i d’inhabilitacions una llarga cua de candidats a reu que encara no se sap on acaba. Adulteren els processos electorals fixant-ne judicialment els calendaris, culpabilitzen candidats independentistes o càrrecs públics democràticament escollits i manipulen les atribucions estatutàries del Parlament de Catalunya coaccionant-hi els debats i practicant-hi el filibusterisme parlamentari a través dels diputats afins al seu domini. Com en una democràcia orgànica. Europa ens mira (desenfocada). Res de tot això ni cap de les contradiccions del sistema polític espanyol no passen desapercebudes a l’Europa comunitària ni als estats que en formen part. Tenen informació detallada i abundant sobre la deficient gestió de l’economia, sobre l’exagerada articulació institucional, sobre la instrumentalització de la justícia i la policia al servei de les elits polítiques i socials, sobre la corrupció que corre com una anguila des de la Casa Reial fins al darrer despatx i, naturalment, sobre com un conflicte com el de Catalunya es pretén resoldre des de la repressió. Però els ulls amb què Europa ens mira no li permeten obtenir una visió nítida i àmplia. L’ull de la justícia està més habituada a l’anàlisi fred dels conflictes que se li sotmeten, com s’ha comprovat amb les demandes d’extradició dels exiliats catalans presentades a Alemanya, Bèlgica i Escòcia i com s’espera trobar en el TSJUE. Però l’ull de les institucions polítiques estatals i comunitàries està més dominat per l’esclerosi de les relacions internacionals, de les aliances subjectes a la convergència d’interessos político-econòmics que per a posar en pràctica una escrupulosa representació democràtica dels electors. Com en una democràcia orgànica. Ens queda, això sí, l’esperança, el repte, que la constància i la determinació de l’independentisme català sobrevisqui al terratrèmol que la idiosincràsia substancial d’Espanya provocarà tard o d’hora en el context europeu. La crisi política i econòmica derivada de la Covid té tots els indicis d’obrir el terra sota els peus dels que sostenen la ficció política i econòmica de l’Estat espanyol i de deixar els seus relats de democràcia orgànica penjats de l’aire.
Davant la presó de Lledoners, el vespre del 25 de desembre de 2018.
Ara que ens preparem per brindar i desitjar-nos tota mena de fortunes per al nou any, recordem-nos també de les persones que organitzen els actes d’acompanyament als presos polítics davant les presons del Puig de les Basses, Lledonerso Mas d’Enric i dels milers i milers de persones que hi acudeixen, uns assíduament, altres ocasionalment. I per poc que puguem, afegim-nos-hi. És difícil trobar els adjectius per qualificar l’altíssima densitat emocional de cada acte i la força dels milers i milers de persones que desafien les tanques amb la seva potència moral per fer que se sentin vencedors els que l’Estat voldria fer sentir derrotats. Quins fonaments poden ser més sòlids que els que es construeixen al cor? Per això, la República Catalana és una certesa que creix.
Enric Millo, virrei del governespanyol a Catalunya, fa un dies reclamava als alcaldes que els espais públics dels pobles i ciutats siguin neutrals. Per definició, un espai neutral és aquell que no és exclusiu de cap de les parts en litigi i, per tant, un lloc on tots es poden expressar amb llibertat, fer exposició dels arguments respectius i buscar l’acord encara que sigui per remarcar el desacord. Fa una setmana, a Canet, Calella de Palafrugell i Llafranc, els amics de Millo van fer complir violentament el que realment volia dir seu requeriment, malgrat que en aquestes platges hi havia espai per a tothom. Segurament van confondre neutralitat per neutre, cosa gens sorprenent si estava en sintonia amb la seva activitat cerebral.
Jordi Pesarrodona, el pallasso i regidor de Sant Joan de Vilatorrada que ha estat imputat per un delicte d’odi i per resistència a la Guàrdia Civil durant l’1-O, va sintetitzar l’actitud pacífica del moviment ciutadà posant-se una bola d’espuma vermella al nas, al costat d’un agent d’aquest cos armat que custodiava la porta del Departament de Governació durant el registre del 20 de setembre. Albert Boadella, que s’ha auto-proclamat bufó després de ser joglar, ha aconseguit a Madrid el favor oficial que no va obtenir a Barcelona i l’agraïment servil i el cúmul de ressentiments que s’hi va endur l’han portat a ser un ariet de l’anticatalanisme. Continua llegint →
