Trobar aigua a mar

Etiquetes

Autodeterminació, Catalunya, CUP, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Pacte de govern, partits polítics, Política, Política catalana, Referèndum

L’intent de la CUP de forçar el govern a posar data al referèndum d’autodeterminació ha fet que molts cronistes de la vida política del país s’hagin adonat ara –bé ho titulen, si més no- que la formació anticapitalista manté diferències difícils de salvar amb aquells amb qui fa uns mesos va signar un acord de governabilitat. També els mateixos cupaires se sorprenen que ERC i Junts no avancin més ràpidament cap a l’autodeterminació ni tombin més decididament l’acció de govern cap a l’esquerra, quan amb prou feines ha passat prou temps perquè s’assequi la signatura del pacte o s’esborrin els antecedents polítics dels seus interlocutors. I se sobten, també, Junts i ERC, i fan cara de moniato quan la CUP els canvia l’esquer que havien acceptat empassar-se, per un altre de més mal encanyonar, malgrat que això, la política de la ratera, és el que la CUP practica més assíduament des que els seus vots parlamentaris compten per fer majoria. Que Santa Llúcia els conservi a tots la vista, que d’això que els passa se’n diu trobar aigua a mar.

La taula, un decorat

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Govern, Govern espanyol, Independència, Independentisme, partits polítics, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, Taula de diàleg

Se li va escapar a Pedro Sánchez quan va ser incapaç d’explicar com havien ocupat dues hores de reunió amb Pere Aragonès. I el president de la Generalitat ho va ratificar afirmant que el més important de tot era tenir el govern espanyol assegut a la taula de negociació. El més transcendent de la trobada de dimecres entre el govern més progressista de la història d’Espanya i el govern més independentista de la història de Catalunya és una simple foto. I com que els dos mandataris la van vestir amb una pirotècnia verbal abusiva en quantitat i insultant en qualitat, només la lectura dels detalls ens permet extreure’n conclusions. Que han fet els dos governs en els 18 mesos transcorreguts entre la primera i la segona trobada, entre la primera i la segona foto? La part espanyola només ha sabut ratificar la distància que la separa d’un acord amb els independentistes. I la part catalana, ha estat incapaç de consensuar i preparar un equip negociador i ho ha utilitzat de pretext per aprofundir en la seva particular disputa partidista. La taula de diàleg només és un decorat per la foto.

A fer punyetes!

Etiquetes

CGPJ, Democràcia, Estat Espanyol, Indults, Justícia, Jutges, partits polítics, Poder Judicial, Política, Política espanyola

La paraula composta “poder judicial” té més d’un significat. A més a més del que tothom coneix -el tercer poder de l’Estat i tot el que representa institucionalment, com a grup de pressió i com materialització del “pes de la llei”– també es pot definir com la capacitat intel·lectual de judicar, d’emetre raonaments. Sobre el paper etimològic, les dues accepcions haurien de ser sinònimes; però sobre el paper de premsa, es veu clarament que són antònimes. Ho podríem argumentar amb un llarg historial de procediments dubtosos i de sentències peculiars que delaten preocupants incapacitats per a exercir l’ofici d’impartir justícia o que alerten sobre l’honestedat amb què alguns el practiquen. Però avui ens limitarem a constatar que el discurset que ha fet aquests dies el president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, demostra que ell tampoc exercita correctament el seu “poder judicial”. Si ho fes, no qüestionaria els indults concedits per un poder executiu tan independent com el seu. Ni es faria l’escrupolós amb la incapacitat manifesta dels partits polítics per pactar la renovació del CGPJ, mentre roman còmodament repanxigat a la seva poltrona després de més de mil dies de tenir el mandat caducat. I sense haver fet el més mínim gest de dimitir, ni per dignitat ni per avergonyir els que mercadegen amb les connivències entre els tres poders, ben vaselinats pel quart. Així, doncs, a fer punyetes!

Campanades buides

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Església Catòlica, Independència, Independentisme, Papa Francesc, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Reconciliació, Sobiranisme, Taula de diàleg

Ha parlat el Sant Pare a través de l’ultradretana ràdio dels bisbes espanyols per dir que Espanya i Catalunya han de reflexionar i dialogar. Alguns catalans troben que aquest pronunciament és tan summament extraordinari que fan repicar les campanes com si el pontífex hagués anunciat l’adveniment de la independència del nostre país gràcies a la intercessió divina. Però la veritat és que el Papa no ha dit res que no haguem sentit dir abans a tots aquells que salten els bassals quan es comencen a mullar les soles de les sabates. Perquè, a més a més de les atribucions catòliques i apostòliques, Francesc també té les atribucions romanes i si no diu cap paraula en va, tampoc en diu cap de concloent. “Reconciliar-nos amb la pròpia història” i “fugir de les ideologies, que són les que impedeixen qualsevol procés de reconciliació” no són recomanacions apropiades en boca de qui pertany a una poderosa institució religiosa que s’ha aparellat impúdicament amb els poders dominants del món per sotmetre molts pobles a la fe i a les armes. Ja ens ho farem, santedat, perquè per més que repiquin les campanes, el blat no va sol a la sitja.

Enrampats

Etiquetes

Aigua, Catalunya, Economia, Electricitat, Empreses energètiques, Energia, Gas, Medi Ambient, partits polítics, pobresa, Política, Política espanyola, serveis públics, transició energètica

Si el preu de l’electricitat es dispara quan les calefaccions o els aires condicionats van a tot drap és perquè està sotmès a una combinació perversa entre les lleis de la demanda i les dels oligopolis i, a la vegada, a les de la corrupció política que les van instaurar. Per tant, si ara l’AELEC, (l’Associació d’Empreses d’Energia Elèctrica que agrupa Endesa, Iberdrola, Viesgo i EDP) ha reclamat que es reformi la tarifa perquè les factures siguin més estables no ha estat per mala consciència sinó per la por a ser assenyalats com a usurers. I com que els que han de promoure aquesta reforma són els mateixos que un dia o altre s’asseuran als consells d’administració de les companyies energètiques, no cal que n’esperem gran cosa.

Espanya és el cinquè país comunitari amb un tant per cent més alt de població dins dels paràmetres de pobresa (darrere de Romania, Letònia, Bulgària i Estònia) amb 9’6 milions de persones, dels quals un milió viuen a Catalunya. Amb aquest panorama i el que ve, el debat no ha de ser sobre les fórmules del càlcul de les tarifes energètiques i de l’aigua, sinó sobre si aquests subministres han de ser considerats un servei públic al marge dels mercats especulatius, igual que el procés de transformació de la producció cap a la nul·la contaminació ambiental. Gestionar els recursos des de la proximitat i sense la intermediació d’especuladors facilita l’eliminació de les desigualtats.

Més enllà dels indults

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, ERC, Independència, Independentisme, Indults, partits polítics, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Política espanyola, Presos polítics, PSOE, Sobiranisme

L’aparatosa escenografia amb la qual Pedro Sánchez s’ha envoltat per anunciar els indults als presos polítics (declaracions durant les visites oficials de la setmana anterior, la intervenció al Cercle d’Economia, l’acte específic al Liceu, la compareixença posterior al consell de ministres i les declaracions públiques de diferents actors polítics i socials i del mateix Oriol Junqueras, segurament pactades) fan aixecar l’orella i l’instint de malfiança. Potser s’equivoca qui pensi que tot aquest desplegament pretenia contrarestar l’informe del Consell d’Europa. Potser peca d’innocència qui es cregui que s’emmarca en el context de la taula de diàleg entre els governs d’Espanya i de Catalunya. I potser li ballaran les busques a qui cerqui l’hora exacta de la concòrdia. Perquè, potser, el mastegat retorn a la política només s’ha produït per a emblanquinar el PSOE i ajudar-lo perquè conservi el govern d’Espanya, a canvi de reforçar ERC com a interlocutor dialogant i no unilateralista de la Catalunya pretesament sobiranista. I qui dies passa, anys empeny.

Pont sobre aigües tèrboles

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Catalunya, Estatut, finançament, Independència, Independentisme, Indults, Pacte de govern, pactes, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Presos polítics, Referèndum, Taula de diàleg, Unilateralitat

Les paraules se les enduu el vent, diu la dita. Ho hauríem de recordar sempre que llegim articles o sentim declaracions, sobretot si són de política. Per més que la memòria dels mitjans de comunicació i dels servidors les hi donin una falsa consistència, les paraules només són aire. El que transcendeix són els fets i, ara, a la política catalana de fet essencial només n’hi ha un: el pacte subscrit per les forces independentistes que accedeix a vint-i-quatre mesos d’exploració de la via dialogada amb Espanya i que les obliga a reivindicar l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació. Aquest és l’únic pont que travessa les aigües tèrboles i per sota hi passaran promeses de finançament i d’autogovern, falses conciliacions i, fins i tot, els indults, que ja veurem si s’enroquen, si aparten el presos dels esculls o els aboquen cap a remolins sense escapatòria. No convé encantar-se gaire amb el que corre aigua amunt o avall ni amb els esquitxos que pugin al pont. L’objectiu és travessar-lo i veure per quina, de les dues portes que hi ha, s’ha de sortir: la del pacte o la de la unilateralitat.

Interior per la CUP o ECP

Etiquetes

CUP, ECP, En Comú Podem, ERC, Govern, Interior, JuntsxCat, Mossos d'Esquadra, partits polítics

Ja que la majoria parlamentària que ERC proposa és la de la via àmplia i ja que tant la CUP com ECP s’han declarat disposats a la coresponsabilitat, una d’aquestes dues formacions s’hauria de fer càrrec de la conselleria d’Interior. Si es manté en mans de partits avesats a la gestió de govern, com Junts o ERC, és fàcil augurar que hi haurà pocs canvis en la manera de procedir dels Mossos. I com que aquestes dues organitzacions d’esquerres no es cansen de dir i repetir que és urgent que n’hi hagi, de canvis, què pot ser millor que dedicar la seva energia de nouvinguts a posar-los en pràctica? Ens convé tenir una policia que sigui eficient sense lesionar els valors democràtics i aquestes dues formacions duen al cim una càrrega tan enorme de crítiques i de propostes, que els convé descarregar-les. Com els convé demostrar que poden afrontar qualsevol repte de govern sense haver de donar excuses com que no es poden asseure en un mateix executiu que determinats líders o partits, que és una manera de no voler reconèixer que s’estan fent caqueta.

I ara què, independentistes?

Etiquetes

ANC, crisi, Eleccions, Govern, Independència, Independentisme, Omnium, Parlament, partits polítics, PSC, Repressió

Sigui qui sigui que aconsegueixi formar govern després d’aquest 14-F, haurà de fer-se càrrec d’un país doblement ofegat: d’una banda, per l’espoli econòmic i el domini político-jurídic de l’Estat espanyol i, per l’altra, per la llarga i arrelada crisi econòmica que la pandèmia ha accentuat. Redreçar aquesta situació serà dur i difícil perquè les institucions catalanes estan condemnades a aprimar-se fins a semblar una Diputació. Tant si la nova majoria la lidera el PSC -perquè ho porta al seu ADN-, com si ho fan els partits independentistes, perquè l’Estat no renunciarà a l’ofegament ni a la repressió. Per això, el moviment independentista hauria de tenir clar que no pot dependre ni de la política institucional –que prou feina tindrà- ni de la dels partits, que ja han demostrat que no veuen més enllà del seu melic. S’imposa la necessitat de reconstruir-lo, de rejuntar-lo, de re-amassar-lo des de la transversalitat cívica. I ara és el moment de fer el pas o de deixar que els gerros d’aigua freda que baixen de les tensions partidistes l’acabin fonent com un sucre.

Gat escaldat, de tractes fuig

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, CUP, Democràcia, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, partits polítics, Política, Política catalana, Quim Torra

En aquest fotut país, on tenim la maleïda obsessió de ventilar les nostres opinions i obsessions a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, els partits polítics no en són una excepció sinó un paradigma. I vet aquí que tots els altaveus van plens d’avisos i “recadets” enviats des de totes les sigles polítiques, especialment les independentistes, perquè Quim Torra expliqui què farà si es confirma la inhabilitació que li té guardada el Tribunal Suprem.