(S)ous vitalicis

Etiquetes

ajuntaments, Catalunya, Catalunya en Comú-Podem, Consells Comarcals, Democràcia, Diputacions, Electoralisme, Funció Pública, Generalitat, Honestedat, Parlament, partits polítics, Política, Política catalana, PSC, Vitalicis

Si algú –el PSC, Catalunya en Comú, o qualsevol altre partit– vol fer endreça a la funció política, que no faci foguerades d’encenalls presentant una proposició de llei per modificar la retribució dels ex-presidents del Parlament i de la Generalitat, i que es comprometi amb una reforma en profunditat que passi l’escombra per tots els racons de les institucions perquè no hi quedi entaforat cap bou, cap bèstia grossa ni cap paràsit per insignificant que hagi estat en l’estructura mastodòntica de l’administració pública. I tant li fa si volen començar pels que gaudeixen de privilegis a través d’un càrrec de representació política, pels rumiants que pasten en els càrrecs de confiança, o pels paràsits camuflats que han ingressat en la funció pública. Però s’ha de fer íntegrament: als ajuntaments, als consorcis, als consells comarcals, a les diputacions, a les àrees metropolitanes, al Parlament o a la Generalitat de Catalunya. És clar que per posar-s’hi cal una honestedat de pedra picada i una valentia que avui són molt més escasses que no pas l’electoralisme.

Sequera absoluta

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Sequera, Sobiranisme

En aquest país no plou ni girant-se la jaqueta, que és com es deia abans que es podia cridar la pluja. I mira que n’hi ha de gent que en sap, de fer-ho! Però el cel no deixa anar ni una gota, els rius baixen amb el raig pobre, els embassaments són al nivell d’emergència i les restriccions han esdevingut inevitables. Un retrat de Catalunya, tanmateix. Amb la diferència que, pel que fa al país, no sembla que ningú sigui prou valent per aplicar cap mena de restricció ni de mesura excepcional. Hem dilapidat una majoria parlamentària del 52 per cent com si ens haguéssim de banyar en jacuzzi tota la vida. Hem renunciat a aturar la fuita de 20.000 milions que cada any se’ns escapen cap a dipòsits que no són els nostres. Hem deixat córrer avall tota l’aigua que duia la riada de l´1-O. Hem confiat que els brots verds naixerien espontàniament, i els camps de la política s’estan adobant amb els fems de sempre i amb llavors vetustes. I quan ens adonem que tot és sec i re-sec i vulguem arreglar-ho, quan obrim l’aixeta, potser ja només en sortirà un escarabat.

Desmemòria o suïcidi?

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, CUP, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, partits polítics, Política, Política catalana, Sobiranisme, Unitat

El Parlament de Catalunya ha viscut aquesta setmana un nou episodi de disputes i retrets creuats entre els tres partits independentistes. Entre les tres formacions que sumen el 52 per cent dels escons, que és el percentatge més alt que mai han aconseguit plegats els partidaris d’un estat català. Entre els integrants d’una força parlamentària que, probablement, mai no s’arribarà a superar en nombre de diputats i que potser tampoc no es repetirà després de l’efecte dissuassori que provoca aquest sarau de plats i ganivets volant pels aires. Sembla que ells mateixos s’haurien d’adonar de la transcendència de la seva actitud i dels perjudicis que provoquen en l’estat d’ànim col·lectiu, però, per supèrbia, per ignorància o perquè la independència de Catalunya se’ls en refot tres parells de pebrots, perseveren en apunyalar-se recíprocament. Si de veritat pretenen avançar cap a la plena sobirania, amb qui es pensen que hauran d’arribar a acords si no és entre ells? I, sobretot, qui es pensen que se’ls creurà i els seguirà després d’aquest historial d’espectacles lamentables?

Pressupostos per llei

Etiquetes

Catalunya, Govern, Parlament, parlamentarisme, partits polítics, Política, Política catalana, Pressupostos

Des que l’exconseller Giró va dir que els pressupostos del 2023 tindrien el sostre de despesa més alt mai aconseguit, fins que el Govern de Pere Aragonès ha obtingut els suports necessaris per aprovar-los, han passat cinc mesos. Però encara falten el debat del projecte, la tramitació en comissió, els debats de l’assignació per departaments, el dictamen aprovatori de la Comissió d’Economia i Hisenda i les votacions finals del ple parlamentari. Si tot va bé, els pressupostos d’aquest any no seran efectius fins d’aquí un mes, quan ja s’hagi escolat el primer trimestre. En un país que pensa en treballar i en tenir unes institucions de govern eficients, els pressupostos generals han de ser executius des del primer dia de l’exercici anual i no hi ha cap discurs polític ni cap joc malabar de partit que justifiqui demorar-ho. Perquè això fos possible, caldria que els terminis per a aprovar-los es fixessin obligatòriament per llei. I si no poden ser pressupostos inèdits per consens, que siguin prorrogats per força. Però, és clar, no hi ha cap guineu que accepti vedes.

Traspàs de govern

Etiquetes

Aeroports, B-40, Catalanisme, Catalunya, ERC, Govern, Hard Rock, Independència, Independentisme, Oposició, partits polítics, Política, Política catalana, Pressupostos, PSC, Quart Cinturó

Quan un govern té la necessitat d’aprovar els pressupostos generals arribant a una entesa amb l’oposició, caldria pensar que el marc de negociació es limita a les partides que els configuren: apujar o abaixar determinades previsions de despesa o acordar mesures per millorar l’entrada d’ingressos. Però l’acord al qual han arribat ERC i el PSC per donar viabilitat als pressupostos del 2023 es basa en la posta en marxa de projectes públics i privats (Quart cinturó, aeroport d’El Prat o Hard Rock) que tenen ben poc a veure amb els comptes anuals i força més amb un desenvolupament programàtic que, en aquest cas, no és el del partit que ocupa el Palau de la Generalitat. Per més que ERC insisteixi a reforçar el seu pragmatisme –i obtenir un any més de corda per a l’executiu que ara ocupa en solitari no és un trumfo menor- fer-ho a costa dels seus propis principis i dels seus propis alcaldes no sembla una bona idea. I fer-ho a favor dels que aspiren a prendre-li el califat, encara menys perquè, en la pràctica, és gairebé com començar a fer efectiu el traspàs de govern.

L’esperpent de Pegasus

Etiquetes

Catalunya, CNI, Democràcia, Espionatge, Estat Espanyol, Independència, Independentisme, parlament europeu, partits polítics, Pegasus, Política, Política espanyola

Anotin a l’agenda el 20 i el 21 de març, perquè tenen una cita teatral de primera, a l’alçada de les millors escenes esperpèntiques de Valle Inclán. Una delegació de la comissió investigadora que el Parlament Europeu té oberta per l’espionatge de l’Estat espanyol amb el programari Pegasus, visitarà les diferents institucions relacionades amb el cas, entre elles el CNI. Si la presidenta d’aquesta comissió, Sophie In’t Veld, ja ha dit que els partits espanyols han intentat tota mena d’argúcies per impedir que s’aprovés la visita i qualsevol altra iniciativa d’investigació, imaginin quines maniobres desplegaran a les institucions que consideren casa seva. El decorat que aixecaran per amagar les ruïnes morals del seu estat de dret, la cara de pòquer amb què rebran els comissionats i les divagacions amb què pretendran justificar l’espionatge, faran que els enviats europeus s’emportin l’amarga sensació d’haver estat acollonats. Tot això dirà poc a favor d’Espanya, és cert. Però ja se’n cuidarà la diplomàcia entre estats perquè també digui ben poc a favor d’Europa.

Ningú no es veu el gep

Etiquetes

ANC, Catalanisme, Catalunya, Independència, Independentisme, Omnium, partits polítics, Política, Política catalana, Unitat

En una entrevista de Vilaweb, el president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, es lamenta que els diferents actors independentistes no s’hagin assegut al voltant de la mateixa taula des de fa més d’un any. Tots sabem que hem arribat fins aquesta lamentable situació per les divergències entre els diferents partits polítics, que competeixen per ocupar els escons de les institucions perquè és això el que els dóna força representativa i econòmica. Un objectiu egoista, captiu dels càlculs resultadistes, sotmès a l’estatus quo i amb una mirada tan curta que no veu res més enllà del melic. Però és que si algú tenia prou força per corregir aquesta dinàmica -i ho van mig aconseguir per arribar fins a l’1-O– eren les organitzacions cíviques transversals, com l’ANC i Òmnium. Per tant, des d’una i des de l’altra també s’haurien de preguntar –i explicar- com és que han sucumbit a la fagocitació partidista, per què no s’hi han enfrontat obertament i per quin motiu no han estat capaces de generar prou força moral i cívica per tornar a fer-los seure a tots al voltant d’una taula unitària.

El 2023 se’ns farà molt llarg

Etiquetes

Acord de claredat, Catalunya, Eleccions, Eleccions municipals, Independència, Independentisme, partits polítics, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola

Com que Pedro Sánchez ja va donar per recollida i plegada la taula de diàleg, el president Aragonès va provar de parar-ne una altra a veure si, per la via de la interlocució social, podia reactivar la proposta de l’acord de claredat que ja havien refusat el Parlament, per insuficient, i el govern espanyol, per excessiva. Però l’any entrant serà dolent per als diàlegs de fons perquè ens consumiran els debats de proximitat temporal i no de proximitat nacional. El primer semestre ens caurà al cim la campanya de les eleccions locals (ajuntaments, consells comarcals i diputacions) amb totes les disputes imaginables i tots els fratricidis independentistes encara no consumats. Sumem-hi el fel que ens haurem d’empassar quan siguem objecte de debat a les eleccions autonòmiques de mitja Espanya i allarguem l’agror a tot el segon semestre, calendari preelectoral de les legislatives espanyoles. Si algú creu que enmig d’aquest panorama -i amb l’amenaça d’un avançament electoral a Catalunya– s’hi podrà trobar diàleg i claredat que es prengui una til·la. El 2023 se’ns farà llarg.

Al mig, com el dijous

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme

La grandiloqüència de l’oratòria parlamentària i la fam dels mitjans de comunicació ens han presentat com a greu crisi institucional la disputa entre el govern espanyol i el Tribunal Constitucional. Però tot plegat és poca cosa més que una baralla entre el PSOE i el PP per activar o desactivar el canvi de majories en el tribunal i en les cambres legislatives. És molt dubtós que la reforma que el PSOE vol impulsar per resoldre el conflicte vagi encaminada a derogar la Llei Orgànica 15/2015, que va atorgar al TC competències executives i sancionadores pròpies d’un tribunal de justícia ordinària a ran dels esdeveniments polítics de Catalunya, o que pretengui refundar-lo com un ens més propi d’una societat democràtica avançada. L’1-O els cou a tots com una mata d’ortigues a les calces i el TC els és imprescindible: el PP el necessita per aturar els independentistes i un PSOE que els hi veu venuts, i els socialistes es vanten d’haver-nos pacificat amb l’ajut del Tribunal. Què voleu que hi fem aquí al mig, com els dijous, en comptes de fugir-ne?

Català “sine qua non”

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Independència, Independentisme, Normalització Lingüística, Pacte Nacional per la Llengua, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola

La primera Llei de Normalització Lingüística es va aprovar al Parlament de Catalunya el 1983 sense cap vot en contra i una sola abstenció. Aquest resultat s’explica pel caràcter conciliador de la llei amb el bilingüisme i per un ventall parlamentari disposat al pacte on tothom volia ser més catalano-autonomista que l’altre. Gairebé 40 anys després, ni la situació política actual permet el mateix consens ni una nova llei lingüística pot tenir la mateixa condescendència que la d’aleshores, vist el que s’ha vist i allò que sabem que el català necessita per sobreviure: ser condició indispensable per viure i treballar a Catalunya. Però per més esforços que s’esmercin al Pacte Nacional per la Llengua i per més recursos que les conselleries del Govern dediquin a desplegar les 100 iniciatives anunciades, no hem d’oblidar que, cada vegada que ens ha semblat que ens despertàvem, ens hem trobat al davant els dinosaures dels tribunals espanyols. La nostra llengua, com el nostre país, no tenen futur si accepten subordinar-se.