Els períodes electorals s’han convertit en una mena de El dia de la marmota, aquella pel·lícula protagonitzada per Bill Murray que aquí van titular Atrapat en el temps. Cada vegada que tenim una cita amb les urnes es repeteixen les mateixes estratègies, els mateixos esdeveniments, les mateixes cantarelles i la mateixa desgana dels electors, com si no ens haguéssim mogut de la convocatòria anterior. Fins i tot els mitjans de comunicació sembla que calquen les plantilles informatives d’una vegada per l’altra. Declaracions d’intencions enèrgiques però orfes d’arguments i de programa. Mítings omplerts amb militants convocats a toc de cornetí i plens de banderes que fan l’efecte òptic de multiplicar el nombre d’assistents. Debats generalistes que cada vegada s’assemblen més als programes televisius d’escorxar famosos. Actes a peu de carrer enmig de la indiferència general que només serveixen per fer la fotografia dels candidats. Cartells electorals mancats d’enginy gràfic i, el que és pitjor, de sentit polític. Això sí: les xarxes socials bullen i provoquen tanta bromera que fa l’efecte que s’hi contrasten idees quan en realitat només s’intercanvien desqualificacions. També en aquest cas és difícil dir si va ser primer l’ou o la gallina. És a dir: la degradació de la política i de la relació entre políticsi els electors és responsabilitat dels “spin doctors”, que tracten els candidats i el programa electoral com un paquet de galetes destinat als supermercats (una frase cridanera, uns colors atractius, molta lletra petita illegible i indesxifrable per dissimular que el producte és química pura, i una bona col·locació a les lleixes)? O és que aquests especialistes fan el que poden amb un producte que no dóna per gaire més? El que és segur és que n’hi ha per pensar-hi amb profunditat. Però a partir de dilluns i no pas avui, que és més dia de descans que no pas de reflexió.
Quan s’analitzen les declaracions de Carles Puigdemont a RAC1 afirmant que renunciarà a l’escó si no és escollit president, és obligat que es plantegin diversos interrogants. Que els partits unionistes el menyspreïn amb mala llet i que els seus adversaris independentistes el tractin amb un descarnat i vergonyós cinisme no ha de ser cap obstacle perquè els sobiranistes sense fílies ni fòbies facin servir el seu sentit crític i es preguntin per què es presenta a aquestes eleccions del 12-M. S’entén que el seu objectiu sigui restablir una presidència no destituïda per les urnes sinó per la repressió espanyola, i recuperar un govern que exerceixi l’antagonisme amb el d’Espanya amb més radicalitat que el seu antecessor. S’entén que estigui cansat i corsecat pels dos anys difícils del govern del referèndum, per set anys dolorosos d’exili i per una persecució política i judicial descarnada. S’entén que, per aquest motiu, no li serveixi cap altre resultat que no sigui una victòria i que quedar-se a l’oposició li representaria un mal colofó per a la seva trajectòria. Però no s’entén que ignori que la fragmentació política actual l’està advertint des d’un bon principi del risc de no assolir una majoria absoluta ni una majoria qualificada per formar govern. Ni s’entén, tampoc, que no aconseguir la investidura sigui prou motiu per desentendre’s de la responsabilitat de capitanejar el grup parlamentari resultant, després de fer una campanya personalista en què el seu nom bateja la candidatura per davant de les sigles del partit. I el que menys s’entén de tot és que no s’adoni que ell representarà aquells electors que el votin i que dir-los d’entrada que, si no guanyen, els abandonarà, és estimular-los a l’abstenció o a que votin altres alternatives. Dimitir només és assumir responsabilitats si són els electors que li ho reclamen. Si no, és defugir-les.
Dilluns passat, Clara Ponsatí i Jordi Graupera van anunciar que per Sant Jordi presentaran una nova formació política independentista: Alhora. Doncs alhora l’ANC està en plena consulta perquè els socis diguin si volen que l’entitat promogui una candidatura. El dia 16 sabrem què n’ha sortit, encara que la intuïció ens suggereix que la resposta podria ser negativa després del fracàs que va tenir dins l’entitat la proposta de fomentar el vol nul o l’abstenció en les eleccions espanyoles. Tant uns com altres han vist la seva oportunitat en la gran bossa electoral que formen els abstencionistes, els molestos amb les aliances d’ERC i Junts amb el PSOE, els incòmodes amb l’autonomisme i els impacients per aixecar la suspensió de la DUI com més aviat millor. Des d’un punt de vista estrictament democràtic hauríem de celebrar que hi hagi quantes més opcions polítiques millor, perquè això voldria dir que més sectors socials estarien representats. I des d’un punt de vista independentista també hauríem d’estar il·lusionats perquè hi hagués noves candidatures que sacsegessin el conformisme, els temors i la peresa dels partits que fa més temps que branden l’estelada. Però a més a més de les llistes alternatives que ja han fracassat abans, la mecànica de càlcul per a l’obtenció de diputats va per camins poc planers: la llei d’Hondt té la maldat de restarrepresentativitat a qui va més dividit o d’atorgar-ne més a qui treu més vots. Si parlem d’un context bipartidista sembla fàcil entendre els efectes d’aquests càlculs i per això també s’haurien d’entendre quan parlem d’unionisme i d’independentisme. Doncs no, és més difícil. Sobretot quan no es vol veure ni acceptar que la única victòria incontestable que han obtingut els partidaris de l’estat catalàpropi és quan es van presentar units. Tot el que no sigui això és especular amb fràgils aliances.
Ruben Wagensberg no ha estat l’únic vinculat a la causa del Tsunami que ha tocat el dos. N’hi ha d’altres que han fet el mateix sense tant de soroll i cadascú ha qualificat els motius de la sortida com ha volgut. Però quan algú se’n va a un país estranger perquè en el seu no pot actuar amb llibertat per raons polítiques, se’n diu exili i no una altra cosa. Per estar tranquil o per meditar, el Montseny queda més a prop i el desert de Tanami, més lluny. I el seu cas, com el de tots aquells que tenen o han tingut condemnes i causes obertes per haver participat en les accions reivindicatives de l’independentisme català, han de quedar inclosos en la llei d’amnistia. És veritat que no hem de pensar específicament en ell, ni en Carles Puigdemont ni en Marta Rovira i que cal que s’hi incloguin tots els noms. Però ha de ser sense cap exclusió; no n’han de quedar fora ni el més anònim dels activistes, ni el més rellevant dels capdavanters, per més que algú vulgui apel·lar a l’èpica del sacrifici altruista, que sempre s’invoca per als altres, això sí. Perquè això pugui ser d’aquesta manera la llei d’amnistia no necessita excloure explícitament dels seus beneficis aquelles persones acusades de terrorisme ni de traïció perquè aquests delictes no s’han comès mai en el context temporal i polític que inclou la proposta. Per tant, de la mateixa manera que es diu que ningú no ha de témer res perquè la llei els contempli, tampoc ha de passar res perquè no hi siguin. Primer, perquè hi ha prou unanimitat entre els promotors de la llei i alguns sectors jurídics en afirmar que aquests delictes no han existit. En segon lloc, perquè la constitucionalitat del text no depèn d’aquestes exclusions sinó de que se sotmeti al criteri superior de la carta magna. En tercer lloc, perquè el sol fet de contemplar unes excepcions contribueix a facilitar la feina d’aquells que no en tenen cap altra que novel·lar sumaris. I finalment, perquè si, fins fa quatre dies, ERC i PNB compartien aquests criteris amb Junts, deu voler dir que no estaven fora de lloc.
Aquest diumenge Pedro Sánchez farà el seu discurs de fi d’any i ja poden comptar que provarà d’hipnotitzar-nos amb les facècies passades i futures del seu govern i de la presidència rotatòria europea que ha ostentat aquest 2023.. Més o menys com el discurs de Pere Aragonès per Sant Esteve, que en la segona part del seu parlament va repetir els arguments de la primera. O com el de Felip VIè, que la Nit de Nadal es va parapetar dins del laberint de la Constitució que l’aguanta. Incomprensiblement, cada un d’aquests discursos genera reaccions, anàlisis i continguts informatius com si Moisès acabés de baixar del Sinaí. De veritat algú creu que aquests personatges poden dir res diferent del que diuen? Algú creu seriosament que el rei pot parlar d’amnistia, de reconciliació política i democratització judicial? Que Pere Aragonès es pot flagel·lar les costelles per tot el que no ha estat capaç de fer el seu govern? Que Pedro Sánchez farà cap exercici d’humilitat reconeixent que governa a cop de vareta de prestidigitador? En quin món i en quin país us penseu que vivim?
Tots aquests que ara esvaloten Madrid, ho porten a la sang: els seus pares i avis ja es van alçar en armes contra la República, van sostenir una dictadura durant quaranta anys i es van engiponar una transició perquè allò que en deien democràcia fos només un decorat de titelles darrere del qual els seus hereus poguessin continuar movent-ne el fils. Mentre a Catalunya va sortir la gent al carrer perquè volia votar allò que no li permetien, a Espanya s’atien les masses contra els resultats d’allò que s’ha votat i qui encapçala la mobilització és el partit que lidera la dreta conservadora, que promou una sublevació trumpista al carrer i a les institucions legislatives i jurídiques de l’Estat. En aquest clima antidemocràtic, qualsevol pacte dels seus rivals és mort abans de néixer, i sorprèn que Junts i ERC l’hagin subscrit finalment amb el PSOE. Perquè el partit socialista no ha estat mai prou valent per fer net amb el franquisme residual i difícilment s’hi ha pogut comprometre ara. El peix potser és al cove, però hi és en un estat de descomposició que el farà immenjable.
Encara que Sumar hagi vingut a Catalunya a presentar la proposta d’amnistia que ha encarregat a juristes experts, els independentistes catalans ja sabíem d’abans que era una mesura possible i constitucionalment assumible perquè els nostres juristes, els que s’esforcen a defensar la legalitat dels actes derivats del Procés, ja ho havien documentat molt bé. Com també sabíem per ells que el referèndum d’autodeterminació era legalment possible si hi hagués hagut voluntat política per aprovar-ne la celebració, i que respondre amb la política a l’1-O era més productiu que fer-ho amb la repressió. Per què, doncs, toquen ara tant de bombo i plateret? Perquè a Espanya, quan s’ha de fer el progre, fan sortir els de Podemos/Sumar i sembla que si s’asseuen de costat Yolanda Díaz, Ada Colau, Isona Passola i Joaquim Forn, ja hem arribat al nirvana de la reconciliació. El PSOE, en canvi es reserva el paper de la moderació i, quan es refereixen a l’amnistia és per dir que no és una proposta seva. I mentrestant, van treient la pols al ribot que Alfonso Guerra els va deixar en un calaix de Ferraz.
Un cop començat el termini perquè Pedro Sánchez es presenti com a candidat a presidir el governd’Espanya, la paraula de Junts passa de la sobretaula a la transcendència. I no només per a l’escenaripolític espanyol sinó, sobretot, per a l’escenari català, perquè és a Catalunya i no a Madrid on es cotitza o es devalua el seu valor polític. Si el PSOE manté el rebuig al referèndum i no es compromet a aprovar l’amnistia per avançat –i, ara mateix, tot apunta en aquesta direcció-, Junts haurà de decidir si dóna prioritat a la coherència del seu discurs i vota contra Sánchez forçant unes noves eleccions, o si s’arrapa a pretextos oportunistes que justifiquin una legislatura d’estires i arronses com la que ja hem viscut. Faci el que faci, ho ha de fer per coherència política i no pel que pugui decidir l’estranya consulta que s’ha convocat al Consell de la República, ni per la pusil·lànime ansietat de socis i adversaris que l’apressen a arreplegar el peix al cove. El seu futur polític depèn, precisament, de la seva determinació.
Falten molts dies perquè s’acabin les negociacions entre el PSOE i el partits que li poden assegurar una majoria parlamentària per governar, entre ells ERC i Junts. Per tant, falten molts dies perquè puguem saber fins on abastarà aquest xiclet en què s’ha convertit la qüestió de l’amnistia per als implicats en la preparació del referèndum de l’1-O i en les accions reivindicatives posteriors per la independència de Catalunya i contra la repressió. Un xiclet que tothom es posa a la boca, que tothom mastega i que, mentre no l’escupin, com a molt, farà una gran bombolla: per més temps que falti i per més coses que ens manqui saber de tot el que uns i altres parlen, negocien i masteguen, ens arriscarem a dir per endavant que la desconfiança en una amnistia resolutiva és absoluta.
FINS A LA PRIMAVERA, podria durar aquest serial. Ara mateix, el PSOE no té cap intenció de pronunciar-se sobre aquesta qüestió. No es tracta, només, del silenci i de la discreció exemplars que hauria d’acompanyar qualsevol negociació política. No en diuen res en concret i es parapeten darrere del recurrent comodí de la Constitució o dels terminis perquè els va molt bé que sigui un tema de llarg recorregut. I no només perquè sigui complex teixir un acord d’aquestes característiques que després desemboqui en un text legislatiu i en un nou marc polític, sinó, sobretot, perquè amb aquesta excusa poden fer durar el xiclet fins que es resolgui la incògnita de qui aconseguirà més suports per governar Espanya, cosa que, a la vista de com van les coses, podria ser ben entrat el 2024.
DE NÚÑEZ A SÁNCHEZ. Un cop designat Núñez Feijoo com a candidat, el calendari corre i res fa pensar que obtingui el suport majoritari de la cambra sense una “tamayada”. Un escàndol en altres circumstàncies però ara potser amortit per la campanya que acaben de desfermar Aznar i el PP. Si això passés, s’hauria acabat el debat sobre l’amnistia. I si no passa, llavors serà Pedro Sánchez qui haurà de fer valer les seves aspiracions. Però, en aquelles dates probables, és summament difícil que l’amnistia i el calendari per a l’exercici de l’autodeterminació estiguin prou definits per a obtenir el sí del tots els partits independentistes ni prou madurs ni digerits per a ser assumits per les legions socialistes, esverades per la insídia de Felipe González i Alfonso Guerra, i per la pressió de la campanya del PP i Vox. Malgrat això, Pedro Sánchez podria córrer el risc de presentar igualment la seva candidatura a la presidència perquè en el seu estil polític hi encaixa perfectament mostrar-se com a dialogant i possibilista i fer veure els altres com a uns obstinats torracollons que només volen dificultar el progrés d’Espanya que el PSOE es pensa que duu de la mà. Si li surt bé amb altres trumfos, dòmino; i si no, amb aquestes cartes i el darrer torn de paraula que l’afavoreixen, tornaria a les urnes buscant una segona oportunitat.
LA SEGONA RONDA DE L’AMNISTIA podria arribar després de Reis i allargar-se durant tot el calendari de constitució de les cambres i d’elecció del president del govern, si el PSOE i Sumar mantinguessin la necessitat d’obtenir els vots dels diputats independentistes catalans per aconseguir la majoria. Si no es donés aquest cas, per una majoria conservadora o per una majoria de centre-esquerra que no precisés el suport dels partits independentistes, s’hauria acabat el xiclet i petaria el globus. En el primer supòsit, que sembla el més probable tal com es mouen les masses electorals, la bombolla de l’amnistia es tornaria a inflar i llavors, amb la perspectiva que una falta d’entesa aboqués a una tercera convocatòria electoral, vindrien el pes de les responsabilitats per a les forces independentistes i don Pedro amb les rebaixes per acabar configurant un pacte d’emergència que transformi allò que havia de ser una amnistia en algun artefacte legal que resolgui i maquilli situacions puntuals. Què faran llavors les forces independentistes, ja són figues d’un altre paner.
NO ENS FEM MALA SANG. El que ens interessa remarcar aquí és que l’amnistia, en els termes amb què es debat avui públicament en els mitjans de comunicació, té poques possibilitats de reeixir perquè són molts i molt espessos els filtres cerebrals, hepàtics i testiculars que han de passar abans no prenguin cos en la consciència política dels partits espanyols majoritaris i, sobretot, en l’electorat espanyol, dominat i obtusament dirigit per una secular tradició d’anticatalanisme. I això vol dir que no ens hem de fer mala sang especulant si ha d’incloure o no els policies repressors, si s’ha de negociar juntament o separadament del dret a l’autodeterminació o si ha d’incloure casos tangencials com el de Laura Borràs. Tot això és com vendre el peix abans de tenir-lo al cove i, precisament, la disputa d’aquest cove buit és el que ens està fent renyir els uns amb els altres.
Felipe González va arribar al poder del PSOE i del govern mentint com un felló i, mentre amb la mà dreta practicava el populisme democràtic, amb l’esquerra venia la pell de qui fes falta, deixant rastres de la seva grapa al 23-F i als GAL. I al seu costat, Alfonso Guerra: un demagog a l’ombra del qual un seu germà va exercir còmodament la corrupció. José Maria Aznar els va agafar el relleu deixant l’economia espanyola prop del col·lapse i el mapa polític d’Espanya, en un gran parcel·lari de corrupció territorial que girava al voltant de la del seu propi partit. Tots tres van contribuir a vestir de nou ric una Espanya pobra gràcies al crèdit i a fer-ne un llast que alarma l’Europa desenvolupada. Per tant, el risc que la seva pàtria s’esquerdi no prové dels catalans que ara en volen fugir com del foc, sinó de la seva obra. Plegats, formen un ramat d’elefants en reserva que només bramen perquè no se sentin les veus que denuncien la impunitat dels seus errors. O potser perquè temen que hi hagi una desgràcia si se’ls afegeix aquell caçador reial de paquiderms.