L’afirmació de Gabriel Rufian qualificant Jordi Pujol com el pitjor que li ha passat a Catalunya juntament amb Ciudadanos ha tocat la fibra als del PDECat perquè, per més canvi de nom i de dirigents que hagin fet, continuen essent Convergència i hereus del pujolisme.
S’entén, doncs, que Marta Pascal hagi sortit a defensar els governs del que fou president de la Generalitat durant 23 anys. S’entén però no és defensable. Si en qualsevol currículum governamental hi ha clarobscurs i pros i contres, quan apareixen assumptes com una evasió d’impostos o la instrumentalització de la posició de privilegi atorgada per la ciutadania, en benefici propi o del seu entorn de confiança, queda ressaltat tot el que políticament pugui haver fet malament i se li afegeix la relativització i el dubte de l’aprofitament personal sobre tot el que pugui haver fet de bo.
Per això la hipèrbole agra del diputat d’Esquerra no pot ser contestada dient que Pujol ha treballat molt pel país perquè el càrrec que va ocupar ho portava implícit. L’obligava a fer-ho el suport democràtic obtingut durant més de dues dècades. De la mateixa manera que l’obligava a demostrar una honestedat i un civisme exemplars que han resultat ser només aparents. I d’aquesta manera, el que hauria d’haver estat una herència per al país s’ha transformat en una hipoteca i el que hauria d’haver estat adob per al sobiranisme ha esdevingut benzina per a la corporació dels partits espanyolistes.
Malgrat els comentaris insultants i despectius dels partits unionistes sobre el referèndum d’autodeterminació de Catalunya i malgrat els arguments profilàctics de Catalunya en Comú, el 1-O no serà cap nova versió del 9-N. La primera diferència és el posicionament de les institucions catalanes. El 2014 tot i estar a favor de la consulta, van haver de cedir-ne el control a les entitats cíviques i abstenir-se de donar-li cap aparença formal.
