Des que l’exconsellerGiró va dir que els pressupostos del 2023 tindrien el sostre de despesa més alt mai aconseguit, fins que el Govern de Pere Aragonès ha obtingut els suports necessaris per aprovar-los, han passat cinc mesos. Però encara falten el debat del projecte, la tramitació en comissió, els debats de l’assignació per departaments, el dictamen aprovatori de la Comissió d’Economia i Hisenda i les votacions finals del ple parlamentari. Si tot va bé, els pressupostos d’aquest any no seran efectius fins d’aquí un mes, quan ja s’hagi escolat el primer trimestre. En un país que pensa en treballar i en tenir unes institucions de govern eficients, els pressupostos generals han de ser executius des del primer dia de l’exercici anual i no hi ha cap discurs polític ni cap joc malabar de partit que justifiqui demorar-ho. Perquè això fos possible, caldria que els terminis per a aprovar-los es fixessin obligatòriament per llei. I si no poden ser pressupostos inèdits per consens, que siguin prorrogats per força. Però, és clar, no hi ha cap guineu que accepti vedes.
Quan un govern té la necessitat d’aprovar els pressupostos generals arribant a una entesa amb l’oposició, caldria pensar que el marc de negociació es limita a les partides que els configuren: apujar o abaixar determinades previsions de despesa o acordar mesures per millorar l’entrada d’ingressos. Però l’acord al qual han arribat ERC i el PSC per donar viabilitat als pressupostos del 2023 es basa en la posta en marxa de projectes públics i privats (Quart cinturó, aeroport d’El Prat o Hard Rock) que tenen ben poc a veure amb els comptes anuals i força més amb un desenvolupament programàtic que, en aquest cas, no és el del partit que ocupa el Palau de la Generalitat. Per més que ERC insisteixi a reforçar el seu pragmatisme –i obtenir un any més de corda per a l’executiu que ara ocupa en solitari no és un trumfo menor- fer-ho a costa dels seus propis principis i dels seus propis alcaldes no sembla una bona idea. I fer-ho a favor dels que aspiren a prendre-li el califat, encara menys perquè, en la pràctica, és gairebé com començar a fer efectiu el traspàs de govern.
Darrerament he estat testimoni observador del tancament, venda o traspàs de diferents establiments de restauració i d’hoteleria d’aquells “de tota la vida”. Negocis familiars que un dia van ser oberts per dones i homes emprenedors que s’hi van posar al capdavant, la majoria sense cap més bagatge que una fèrria voluntat de treball i una disposició incondicional per oferir un bon servei. Hotels i restaurants on els clients eren acollits amb un tracte obert i afable amarat de la personalitat intransferible dels seus propietaris que, amb els anys, el van convertir en un distintiu del turisme de casa nostra i que mai va ser cap barrera per evolucionar de l’espontaneïtat a la professionalització, sinó tot el contrari. Haig de confessar que la desaparició d’aquests establiments m’ha entristit profundament i no pas per nostàlgia dels agradables moments que hi hagi pogut viure personalment en el passat ni per les històries extraordinàries que n’hagi sentit explicar. La meva tristesa prové en comprovar que el tancament significa de fet, una renúncia, un llençar per la borda tot l’esforçeconòmic que hi han fet les generacions precedents, totes les hores de feina i de preocupacions que s’hi han dedicat, tota l’amabilitat que s’hi ha abocat. Perquè res de tot això no es traspassa amb l’establiment i tot aquest capital ha passat avall, ha esdevingut cendra, com a molt solidificada en patrimoni immobiliari, però sense deixar-hi cap pòsit de valors. I també em sap greu que les generacions actuals no hagin tingut el valor d’acceptar l’herència moral que cada una d’aquestes petites empreses representava, el valor de sostenir el repte que un dia van afrontar els seus pares, avis o besavis. Podem estar d’acord que el turisme d’avui no és el mateix que van conèixer aquells fundadors. Els temps canvien a gran velocitat. Ara ja no hi ha famílies que vagin als hotels a passar-hi les vacances en un ambient gairebé familiar ni clients que vulguin sentir-se en els restaurants com a convidats en el menjador d’un amfitrió. I si n’hi ha que encara ho volen, fan cua per entrar als selectes establiments amb estrella. Les famílies troben més llibertat i un preu més assequible en qualsevols dels milions d’apartaments que s’han apoderat del paisatge, els viatgers ocasionals prefereixen passar d’un hotel a un altre, d’una ciutat a una altra en una acumulació incessant d’experiències i selfies. La contractació on-line i les facilitats de transport afavoreixen un ventall i una varietat inesgotable d’ofertes, que ara es trien per l’indret, per la ubicació, per la decoració de l’habitació, per una fotografia falsejada de l’entorn o per la competència de preus. I els valors del tracte personal queden reduïts –i sovint manipulats- als comentaris dels usuaris precedents o de l’expert en xarxes i comunicació. Tampoc els establiments són els mateixos. Molts han estat absorbits per grups hotelers i la gent que hi treballa no té cap altre al·licient que complir amb els estàndars que li han fixat al contracte i rebre’n un salari, de manera que allò que no encaixa en aquests dos paràmetres és, en general, arraconat sense contemplacions, sigui quina sigui la seva escala de servei. El client marxa content o decebut només en la mesura que les seves expectatives encaixin en allò que l’oferta proclamava i els valors de proximitat no hi solen figurar. No entrarem a valorar si aquest sistema és bo o dolent, millor o pitjor. És el que hi ha ara i ens hi adaptem ràpidament. Hoteleres i restauradors no volen perdre oportunitats i els que fem el turista no volem renunciar a les comoditats que els nous temps ens han portat. La pregunta cabdal és, però, si els valors dels pioners són compatibles amb els costums que els avenços socials i tecnològics ens han portat. I la resposta és indubtablement afirmativa. Entre altres raons, perquè, tot i que més escassos i aïllats, encara hi ha establiments que mantenen el tarannà dels fundadors, que són propers al territori i al visitant, que ofereixen un tracte amigable amb indiferència de qui tinguin al davant i que cap d’aquestes virtuts no és un obstacle per a excel·lir en la professionalització ni en l’adaptació a l’evolució del sector. Per tant, si encara se’n poden trobar, vol dir que tenen raó de ser i que les seves qualitats poden ser inculcades, transmeses i ensenyades de la mateixa manera que poden ser fomentades i sostingudes. I precisament per això, hem de reclamar als formadors i als responsables de les administracions públiques que hi posin tots els recursos necessaris per mantenir-los, per evitar que els descendents dels fundadors emmalalteixin de sordesa, d’amnèsia o de desànim i caiguin en la temptació de l’abandó, de la liquidació, del rèdit immobiliari. Perquè el turisme de Catalunya s’ha fet gràcies a la suma de molts exemples individuals que han sumat esforç, sacrifici, amabilitat i professionalitat per esdevenir els ingredients insubstituïbles d’una marca pròpia, d’una marca molt diferent de la que hom pot trobar repetida en sèrie a qualsevol de molts altres països.
La vaga que la setmana vinent faran els professionals de la sanitat i de l’ensenyament públics de Catalunya potser forçarà l’Administració a resoldre alguns dels problemes que denuncien aquests col·lectius, però serà materialment impossible que s’hi puguin aportar tots els professionals, totes les infraestructures i tots els augments salarials que farien falta per resoldre les deficiències i els problemes que pateixen ambdós sectors. Per aconseguir-ho farien falta molts més diners dels que la Generalitat disposa, perquè els serveis públics són sempre una manta massa curta per abrigar-ho tot i abrigar tothom.. Un manta curta també l’és el pressupost de la Generalitat, que per al 2022 ha estat de 38.131 milions d’euros, dels quals 11.171 (29%) corresponien a Salut i 6.681 per a Educació (17%). És a dir, aquests dos departaments s’enduen el 46 per cent del pressupost i amb el 54% restant s’han d’alimentar el foment de la cultura, la seguretat ciutadana, les obres públiques, les polítíques socials, l’estructura de l’administració pública, el foment de l’economia, la recerca i les universitats i la protecció del sector primari i del medi natural. Un repartiment que, en molts casos, es queda en la xocolata del lloro i que explica per què Catalunya acumula feixucs endarreriments. Una reflexió sobre aquesta situació convida a mirar cap a altres països europeus amb una demografia semblant i adonar-nos que en Educació hi ha percentatges similars (un 16% als països nòrdics) i també menors (12% a Bèlgica i 11 % a Àustria). Pel que fa a Salut, la diferència amb Catalunya és més notable i la mitjana dels mateixos països se situa en el 17%; és a dir, un 12% inferior al nostre. Repensar els serveis públics ha de ser una feina prioritària per als Governs dels propers anys. No seria bo retallar impulsivament ni revisar l’actual distribució pressupostària sense reflexionar en profunditat sobre els models de serveis públics en general i, sobre els de Salut i Educació en particular. Hauríem de partir, és clar, dels principis en què es basen els models actuals que són els de procurar que serveis com la salut i l’educació estiguin a l’abast de tothom, perquè la reflexió que proposem avui va en la línia de millorar la situació actual i no d’empitjorar-la ni de donar cap oportunitat als partidaris de mercantilitzar el nostre benestar. Un cop d’acord amb aquest fonament, també caldria que abandonem la creença que ens ho han de servir tot en safata. No és possible gaudir de barra lliure. No podem tenir totes les prestacions per a tots el casos possibles i imposar-nos aquest objectiu ens aixecaria al davant una hipoteca de murs difícilment derrocables com els que l’electoralisme dels partits que governen ja estan aixecant des de fa temps. Compartir responsabilitats entre l’Administració i la ciutadania és una altra fita a aconseguir. Els serveis públics també són responsabilitat de cada ciutadà, no només satisfent els impostos que serveixen per finançar-los sinó fent-ne un bon us i excloent aquell raonament primitiu que indueix algunes persones a creure que, perquè és un servei de tots, el poden malbaratar. Cal fer molta didàctica des de l’Administració, però això no és suficient. També cal fer arribar als ciutadans la informació sobre el cost dels serveis públics dels quals gaudeixen i una bona manera és la introducció del copagament en determinats serveis, de forma percentual i testimonial. Aquest sistema és un indicador excel·lent perquè tothom sigui conscient de l’ús i de l’abús que se’n fa i, de fet, ja s’està aplicant en serveis públics menys “sensibles” com en el transport de viatgers. Però també l’Administració ha de demostrar responsabilitat procurant el benestar dels seus ciutadans. I ho ha de fer administrant bé els recursos disponibles i no estirar més el braç que la màniga. És a dir: no inflar la cartera de prestacions si no disposa dels diners per pagar-les, no anar-los a sostreure a altres serveis públics necessaris per al desenvolupament del país i, encara menys, regatejar-los de les retribucions i de l’estabilitat contractual del personal que n’ha de tenir cura, com denuncien els sectors que van a la vaga el dia 25 i 26 vinents. Una Catalunya independent té molt a veure amb tot això. En primer lloc perquè un sistemaimpositiu propi permetria ajustar millor els recursos econòmics per governar. En segon lloc, perquè la tornada a les arques catalanes d’allò que avui és el dèficit fiscal amb l’Estat facilitaria la revisió dels desequilibris en els percentatges pressupostaris que assenyalàvem al començament de l’article. I finalment, perquè no hi hauria cap excusa per eludir les responsabilitats que reclamàvem al Govern i als ciutadans. I seria bo per a tots –per al país i per a tots els ciutadans– que els sectors que la setmana que ve es mobilitzen no passessin de perfil pel davant d’aquesta qüestió.
Amb la insuportable xafogor que fa aquesta setmana, només ens faltava que els mitjans d’informació fessin titulars suats dient que el govern espanyol ha fet un tomb a l’esquerra. És veritat que gravar els beneficis extraordinaris de la banca i de les companyies energètiques i bonificar el preu del transport públic són mesures allunyades del conservadorisme i ja se n’han encarregat la Borsa i la CEOE de remarcar-ho. Però una política veritablement d’esquerres no consisteix a posar pedaços als efectes negatius del sistema polític i econòmic sinó a subjugar-lo al progrés dels ciutadans. Per exemple, regulant la producció i la distribució de l’energia, com el bé estratègic que és per al desenvolupamenteconòmic i per al progrés social. O recuperant els fons de rescat que en el seu moment es van destinar a sanejar la banca. O bastint un transport públic àgil, funcional i efectiu, allunyat de les macroestructures. O no corrompent les regles de la democràcia batejant de diàleg una compravenda de silencis i renúncies.
Les mesures aprovades pel govern espanyol per rebaixar l’impacte de la inflació potser facilitaran un cert alleujament a alguns sectors i probablement aconseguiran reduir l’índex del 9’8 per cent que aquesta setmana ens ha posat els pèls de punta. Però serà un efecte estètic perquè les fonts del problema –el preu dels fluids energètics i la dependència dels factorsgeopolítics i econòmics globals– seguiran indemnes i amb plena capacitat per condicionar l’adopció de mesures que permetin resoldre la crisi específica de l’Estatespanyol. I la raó per la qual ens trobem en aquesta ratera és la incapacitat de l’estat –com a ens polític que articula i administra el bé comú dels ciutadans del seu territori– per a intervenir en sectors que ja s’han escapat de la seva competència. La inflació, per tant, és més política que econòmica: som en mans d’algú que no pot resoldre els nostres problemes i, per tant, entre l’espasa i la paret: o recuperem el control sobre els factors que ens poden garantir l’estabilitat o bé ens abandonem al vertigen i al caos.
En la geopolítica, com en tot, els aliats i els adversaris canvien amb les rebufades del vent. Aquell que ahir et prometia caliu avui et fot un gerro d’aigua freda al cim; i aquell que et mirava per damunt l’espatlla ara et dóna la mà. Tot depèn de si formes part dels interessos polítics, econòmics o estratègics que cotitzen en el joc del moment. Què ens han d’explicar als catalans! Però no n’hi ha una altra, com no hi ha horitzons estàtics ni impossibles, sinó horitzons canviants. I encara que ara sigui obligat repudiar Rússia com a soci o com a aliat, esparverats com estem per la guerra salvatge contra Ucraïna, fa quatre anys l’escenari no era aquest i d’aquí un temps tampoc no ho serà. Si els estats i les nacions només haguessin d’establirrelacions amb països escrupolosament democràtics i respectuosos amb els drets humans, el món seria una cova d’autistes. I el que estigui net d’encaixades amb unes mans brutes, que aixequi el dit. Per això aquests que ara remuguen i remuguen amb els contactes russos, demà –com van fer ahir, com han fet sempre i tornaran a fer- els trobaràs fent tractes amb ells o amb altres de més galdosos. Ves a saber per què hauria de ser millor el suport d’uns que d’uns altres, si no n’hi ha cap que no faci tuf.
L’única veritat sobre el capital és que, com l’energia, no es crea ni desapareix, sinó que es transforma. Falsos axiomes com “El diner té por”, “el diner vol tranquil·litat” i altres collonades per l’estil, són consignes eixides del mateix sistema capitalista perquè ningú aixequi el cap del jou mentre els fons especulen d’un costat a l’altre sense entrebancs. El diner no solament no té por sinó que, allí on els autòctons tenen pretensions de controlar els recursos o el seu propi territori, hi provoca conflictes sense cap escrúpol o hi fomenta la fugida d’empreses i capitals com a mesura de pressió o de càstig. Al capital, la paraula “guerra” sempre li ha fet salivera perquè sap molt bé que és una oportunitat per treure’n profit: hi ven armes, béns de consum o plans de reconstrucció i també, indefectiblement, infla demagògicament el sentiment col·lectiu de por fora de les fronteres del conflicte per justificar l’alteració dels preus de les coses a l’alça, tant si n’estan directament afectades com si no. Recordem-ho sempre que ens la posin com a pretext i sobretot ara.
El conseller Jaume Giró apel·la a la força del 52 per cent que els partits independentistes sumen al Parlament de Catalunya per urgir a la CUP que faciliti l’aprovació dels pressupostos, com podria apel·lar a la poció màgica del druida Panoràmix.. Perquè el 52 per cent no existeix més enllà de l’estadística. I ara, ja ni tan sols existeix per fer de barrera contra els partits unionistes perquè el govern d’ERC i Junts no tindrà cap ànsia d’acceptar el suport d’Illas i Albiachs si això li aprova els comptes per al 2022. És més: si la força d’aquest percentatge parlamentari fos real, ni el conseller d’Economia ni el govern que suposadament compta amb la majoria parlamentària més independentista de la història –ara tot és “d’allò més” de tota la història- no haurien de fer funambulisme entre la CUP, el PSC i ECP i no es presentarien a la cambra a veure qui festegen sinó a complir un simple tràmit perquè ja portarien el pressupost net i polit de casa. És el que té jugar a partidets a l’hora del pati, que després t’has de sentir allò de “a sants i a minyons no prometis si no dons”.
“Hem d’actuar ara, no podem esperar al 2050” ha dit Joe Biden sobre la necessitat de frenar el canvi climàtic. Doncs va, posem-nos-hi. Què fem primer? Traiem del segon i del tercer món la producció dels béns de consum que tant contamina i que els hem derivat per abaratir-nos-en els preus i la mà d’obra i la tornem al primer món? Apujarem aquí els salaris i els preus i baixarem els beneficis sense despentinar-nos? O cargolarem encara més les classes populars perquè siguin més pobres i no hagin de consumircontaminants? Aturem el transportintercontinental per mar i aire? Traiem de les mans especuladores la producció i la distribució de l’energia perquè no es boicotegi la transició cap a la sostenibilitat? Ens ho permetran els amics i patrocinadors de Biden i de tots els mandataris que aquesta setmana papallonegen per Glasgow? Res de tot això passarà abans del 2050. Això sí: ens bombardejaran sense compassió per inculcar-nos sentiments de culpa i assenyalar-nos com a principals actius per canviar el guió d’aquesta hipòcrita comèdia que no hem escrit, que no dirigim i que només protagonitzem com a subjectes passius.
Paraules Cosides 