Ui, si, l’esquerra…

Etiquetes

Banca, Catalunya, Democràcia, Desenvolupamnt, Energia, Govern espanyol, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Progrés, PSOE, Rescat bancari

Amb la insuportable xafogor que fa aquesta setmana, només ens faltava que els mitjans d’informació fessin titulars suats dient que el govern espanyol ha fet un tomb a l’esquerra. És veritat que gravar els beneficis extraordinaris de la banca i de les companyies energètiques i bonificar el preu del transport públic són mesures allunyades del conservadorisme i ja se n’han encarregat la Borsa i la CEOE de remarcar-ho. Però una política veritablement d’esquerres no consisteix a posar pedaços als efectes negatius del sistema polític i econòmic sinó a subjugar-lo al progrés dels ciutadans. Per exemple, regulant la producció i la distribució de l’energia, com el bé estratègic que és per al desenvolupament econòmic i per al progrés social. O recuperant els fons de rescat que en el seu moment es van destinar a sanejar la banca. O bastint un transport públic àgil, funcional i efectiu, allunyat de les macroestructures. O no corrompent les regles de la democràcia batejant de diàleg una compravenda de silencis i renúncies.

La inflació és política

Etiquetes

consum, Democràcia, Energia, Inflació, partits polítics, Política, Política espanyola, Preus

Les mesures aprovades pel govern espanyol per rebaixar l’impacte de la inflació potser facilitaran un cert alleujament a alguns sectors i probablement aconseguiran reduir l’índex del 9’8 per cent que aquesta setmana ens ha posat els pèls de punta. Però serà un efecte estètic perquè les fonts del problema –el preu dels fluids energètics i la dependència dels factors geopolítics i econòmics globals– seguiran indemnes i amb plena capacitat per condicionar l’adopció de mesures que permetin resoldre la crisi específica de l’Estat espanyol. I la raó per la qual ens trobem en aquesta ratera és la incapacitat de l’estat –com a ens polític que articula i administra el bé comú dels ciutadans del seu territori– per a intervenir en sectors que ja s’han escapat de la seva competència. La inflació, per tant, és més política que econòmica: som en mans d’algú que no pot resoldre els nostres problemes i, per tant, entre l’espasa i la paret: o recuperem el control sobre els factors que ens poden garantir l’estabilitat o bé ens abandonem al vertigen i al caos.

Rússia en l’horitzó

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Diplomàcia, Geopolítica, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, Rússia, Relacions Internacionals, Sobiranisme

En la geopolítica, com en tot, els aliats i els adversaris canvien amb les rebufades del vent. Aquell que ahir et prometia caliu avui et fot un gerro d’aigua freda al cim; i aquell que et mirava per damunt l’espatlla ara et dóna la mà. Tot depèn de si formes part dels interessos polítics, econòmics o estratègics que cotitzen en el joc del moment. Què ens han d’explicar als catalans! Però no n’hi ha una altra, com no hi ha horitzons estàtics ni impossibles, sinó horitzons canviants. I encara que ara sigui obligat repudiar Rússia com a soci o com a aliat, esparverats com estem per la guerra salvatge contra Ucraïna, fa quatre anys l’escenari no era aquest i d’aquí un temps tampoc no ho serà. Si els estats i les nacions només haguessin d’establir relacions amb països escrupolosament democràtics i respectuosos amb els drets humans, el món seria una cova d’autistes. I el que estigui net d’encaixades amb unes mans brutes, que aixequi el dit. Per això aquests que ara remuguen i remuguen amb els contactes russos, demà –com van fer ahir, com han fet sempre i tornaran a fer- els trobaràs fent tractes amb ells o amb altres de més galdosos. Ves a saber per què hauria de ser millor el suport d’uns que d’uns altres, si no n’hi ha cap que no faci tuf.

El diner no té por

Etiquetes

Capitalisme, Democràcia, Guerra, Política, Preus, Rússia, Ucraïna

L’única veritat sobre el capital és que, com l’energia, no es crea ni desapareix, sinó que es transforma. Falsos axiomes com “El diner té por”, “el diner vol tranquil·litat” i altres collonades per l’estil, són consignes eixides del mateix sistema capitalista perquè ningú aixequi el cap del jou mentre els fons especulen d’un costat a l’altre sense entrebancs. El diner no solament no té por sinó que, allí on els autòctons tenen pretensions de controlar els recursos o el seu propi territori, hi provoca conflictes sense cap escrúpol o hi fomenta la fugida d’empreses i capitals com a mesura de pressió o de càstig. Al capital, la paraula “guerra” sempre li ha fet salivera perquè sap molt bé que és una oportunitat per treure’n profit: hi ven armes, béns de consum o plans de reconstrucció i també, indefectiblement, infla demagògicament el sentiment col·lectiu de por fora de les fronteres del conflicte per justificar l’alteració dels preus de les coses a l’alça, tant si n’estan directament afectades com si no. Recordem-ho sempre que ens la posin com a pretext i sobretot ara.

El 52% no existeix

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, CUP, En Comú Podem, ERC, Govern, Independència, Independentisme, Jaume Giró, JuntsxCat, Majoria parlamentària, Pacte de govern, partits polítics, Política, Política catalana, Pressupostos, PSC, Sobiranisme

El conseller Jaume Giró apel·la a la força del 52 per cent que els partits independentistes sumen al Parlament de Catalunya per urgir a la CUP que faciliti l’aprovació dels pressupostos, com podria apel·lar a la poció màgica del druida Panoràmix.. Perquè el 52 per cent no existeix més enllà de l’estadística. I ara, ja ni tan sols existeix per fer de barrera contra els partits unionistes perquè el govern d’ERC i Junts no tindrà cap ànsia d’acceptar el suport d’Illas i Albiachs si això li aprova els comptes per al 2022. És més: si la força d’aquest percentatge parlamentari fos real, ni el conseller d’Economia ni el govern que suposadament compta amb la majoria parlamentària més independentista de la història –ara tot és “d’allò més” de tota la història- no haurien de fer funambulisme entre la CUP, el PSC i ECP i no es presentarien a la cambra a veure qui festegen sinó a complir un simple tràmit perquè ja portarien el pressupost net i polit de casa. És el que té jugar a partidets a l’hora del pati, que després t’has de sentir allò de “a sants i a minyons no prometis si no dons”.

El 2050 dels hipòcrites

Etiquetes

Canvi Climàtic, consum, Contaminació, Deslocalització, Emergència climàtica, Energia, Joe Biden, Medi Ambient, Política

“Hem d’actuar ara, no podem esperar al 2050” ha dit Joe Biden sobre la necessitat de frenar el canvi climàtic. Doncs va, posem-nos-hi. Què fem primer? Traiem del segon i del tercer món la producció dels béns de consum que tant contamina i que els hem derivat per abaratir-nos-en els preus i la mà d’obra i la tornem al primer món? Apujarem aquí els salaris i els preus i baixarem els beneficis sense despentinar-nos? O cargolarem encara més les classes populars perquè siguin més pobres i no hagin de consumir contaminants? Aturem el transport intercontinental per mar i aire? Traiem de les mans especuladores la producció i la distribució de l’energia perquè no es boicotegi la transició cap a la sostenibilitat? Ens ho permetran els amics i patrocinadors de Biden i de tots els mandataris que aquesta setmana papallonegen per Glasgow? Res de tot això passarà abans del 2050. Això sí: ens bombardejaran sense compassió per inculcar-nos sentiments de culpa i assenyalar-nos com a principals actius per canviar el guió d’aquesta hipòcrita comèdia que no hem escrit, que no dirigim i que només protagonitzem com a subjectes passius.

Terrorisme energètic

Etiquetes

Benestar Social, Crisi energètica, Economia, Electricitat, Emissions contaminants, Energia, Gas, Política, UE

La UE ha dit que no aportarà cap solució immediata per afrontar l’encariment accelerat i desorbitat del preu de l’electricitat i només se li acut suggerir als estats membres que en rebaixin els impostos. Es miri com es miri, la demanda d’explicacions sempre s’estavella contra el mur dels mercats. Es veu que els mercats són déu-nostre-senyor i tot comença i s’acaba en els seus taulells. Però aquesta és una mirada curta i miop. Per graduar-nos millor la vista, ens hauríem de fer algunes preguntes i mirar de respondre-les. Per exemple: qui pot tenir més interès a practicar el terrorisme energètic a través dels preus, quan la UE està immersa en un procés accelerat per a la reducció d’emissions contaminants derivades dels combustibles fòssils? L’energia és, actualment, un bé estratègic sense el qual no es pot portar a terme ni el desenvolupament de l’economia ni del benestar social? Per tant, és assenyat que continuï en mans de qui només en busca el rendiment financer i té la clau de pas de l’estabilitat sòcio-econòmica? Qui li posarà l’esquellerinc al gat?

Enrampats

Etiquetes

Aigua, Catalunya, Economia, Electricitat, Empreses energètiques, Energia, Gas, Medi Ambient, partits polítics, pobresa, Política, Política espanyola, serveis públics, transició energètica

Si el preu de l’electricitat es dispara quan les calefaccions o els aires condicionats van a tot drap és perquè està sotmès a una combinació perversa entre les lleis de la demanda i les dels oligopolis i, a la vegada, a les de la corrupció política que les van instaurar. Per tant, si ara l’AELEC, (l’Associació d’Empreses d’Energia Elèctrica que agrupa Endesa, Iberdrola, Viesgo i EDP) ha reclamat que es reformi la tarifa perquè les factures siguin més estables no ha estat per mala consciència sinó per la por a ser assenyalats com a usurers. I com que els que han de promoure aquesta reforma són els mateixos que un dia o altre s’asseuran als consells d’administració de les companyies energètiques, no cal que n’esperem gran cosa.

Espanya és el cinquè país comunitari amb un tant per cent més alt de població dins dels paràmetres de pobresa (darrere de Romania, Letònia, Bulgària i Estònia) amb 9’6 milions de persones, dels quals un milió viuen a Catalunya. Amb aquest panorama i el que ve, el debat no ha de ser sobre les fórmules del càlcul de les tarifes energètiques i de l’aigua, sinó sobre si aquests subministres han de ser considerats un servei públic al marge dels mercats especulatius, igual que el procés de transformació de la producció cap a la nul·la contaminació ambiental. Gestionar els recursos des de la proximitat i sense la intermediació d’especuladors facilita l’eliminació de les desigualtats.

Aeroports de Catalunya

Etiquetes

Aeroports, Catalunya, Independència, Independentisme, Infrastructures, Política, Política catalana, Sobiranisme

De la complementarietat dels aeroports catalans i de la connexió ferroviària entre ells, fa molts anys que se’n parla. Fins i tot amb una certa intensitat quan es debatia sobre el traçat del TGV per les comarques que els allotgen. Però la música no ha passat mai del flabiol, segurament perquè tant els aeroports com els trens depenen de l’Estat -que té una mirada exclusivament radial– i perquè enxarxar els transports responia a criteris econòmics i polítics catalanocèntrics que tant repugnen a Madrid. Amb la represa de les comissions bilaterals, aquesta idea ha tornat sobre la taula. No cal ser gaire optimistes ni sobre les comissions ni sobre la materialització del projecte perquè d’aquí al 2030 el sol ha sortir 3.385 vegades. Però –més enllà de la polèmica sobre l’ampliació del Prat o, precisament, per compensar-ne les limitacions- no hem de menystenir l’oportunitat de treballar sobre una veritable infraestructura d’estat. La interconnexió dels aeroports, vull dir; no el macrocentre del Prat, que només es pot justificar si ens mirem el futur des de la competència amb Madrid i no des de la independència.

Bateries que no “xispen”

Etiquetes

1 de Maig, Bateries, Catalunya, ccoo, Reforma Laboral, SEAT, sindicats, UGT

Javier Pacheco, secretari general de CCOO a Catalunya, aprofita que les aigües de la política baixen revoltades i prova de portar-les cap al molí que políticament més li convé: que hi hagi govern ràpid, diu, que si no la fàbrica de bateries de cotxe es farà a l’Aragó i no a Catalunya. Què deu tenir a veure una cosa amb l’altra? És que el govern actual no governa? És que el nou executiu, que han de formar els mateixos partits que manen ara, ho podrà fer diferent? O, simplement, aquesta afirmació només és una catxa que li serveix per començar a assenyalar culpables, a l’espera que culmini una nova operació orquestrada en el marc de l’ofensiva contra Catalunya? Què es pensa, Pacheco, que ens mamem el dit? Que no tenim la vista prou llarga per veure els voltors que es llencen sobre nostre des de les talaies de l’Estat i des dels campanars de les autonomies per rapinyar tot el que puguin i fer-nos ajupir el cap de necessitat? Sí, a Catalunya fan falta bateries. I als sindicats també, que la crisi econòmica arranca just amb la seva rendició sota els bigotis untats de l’Aznar.