Tots els catalans sabem que el dèficit fiscal i les mancances de finançament de la Generalitat són elements fonamentals de la disputa que Catalunya manté amb l’Estat espanyol des del primer dia que Josep Tarradellas es va asseure a la cadira del Palau i que, amb la retallada de l’Estatut, formen part dels detonants que van fer explotar l’independentisme. Precisament per això, del concert econòmic no se n’havia tornat a parlar perquè l’alternativa ja no era semblar-nos al País Basc sinó a Portugal, “l’autonomia que ens cal”, tal com proclamàvem. Però ERC, que diu que no renuncia a la independència però tampoc a fer progressar l’autonomisme fins a un estatus que s’hi assembli, ara acaba de treure la pols a aquella proposta que Artur Mas va rebotre a les golfes després del cop de porta amb què el va contestar el govern espanyol, llavors format pel gabinet socialista de José Luis Rodríguez Zapatero. A dos mesos d’unes eleccions al Parlament, qualsevol proposta política pot ser titllada d’electoralista i, per tant, la fumarola d’aquest qualificatiu no ens hauria de distreure ni fer-nos perdre el temps discutint si és o no una propostaoportunista. Caldria, més aviat, que encaréssim decididament els dos debats que aquesta qüestió ens planteja. Un d’intern, per dilucidar si el finançament singular que planteja ERC és una finalitat o un mitjà. I un altre d’extern i unitari per desmuntar tots els arguments que des d’Espanya s’articulen per impedir que Catalunya deixi d’alimentar-los les arques. El primer de tots, la insolidaritat, aquest virus que ens atribueixen en exclusiva sense enrogir ni admetre que, en quaranta anys de democràcia, no han estat capaços de re-equilibrar les economies regionals mentre la més rica de totes, Madrid, va xuclant any rere any més inversions de les que pressuposta i el dèficit fiscal amb Catalunya no baixa del 20.000 milions anuals.
Dijous passat, en El Punt Avui, es produïa una coincidència que si s’hagués sigut fortuïta no hauria estat més oportuna. A la plana 2, un article d’opinió de Tian Riba explicava que el Mobile World Congress ha encarit extraordinàriament els preus dels allotjaments a Barcelona i recordava episodis de lloguers surrealistes d’aquesta ciutat i d’altres indrets turístics. I a la plana del costat, un anunci de l’Ajuntament de Barcelona enaltia el MWC com una forma de connectar els barcelonins amb el progrés i situar-los, deia, “a la ciutat on la tecnologia fa la vida més sostenible”. La tecnologia, en general, potser ens fa la vida més còmoda però difícilment fa de Barcelona una ciutat més sostenible i, encara menys, més habitable. El MWC i altres esdeveniments de repercussió internacional que se celebren a la capital catalana, la projecten al món i la converteixen en un reclam turístic de primera magnitud. De tanta primera magnitud, que des del modest propietari d’un habitatge fins al grups inversors i immobiliaris han trobat en l’allotjament –el turístic i el de primera necessitat- la terra de fer pipes. Tant el lloguer estable com l’adquisició d’un habitatge han arribat a preusabusius en relació als salaris, i els efectes d’aquest fenomen especulatiu, a més a més dels que descrivia Tian Riba, són evidents: sortides forçades de llogaters i èxode de les persones amb menys recursos cap a l’extra-radi de l’àrea metropolitana. 70.000 en els propers 5 anys. Amb dues penalitzacions afegides: més despesa en desplaçaments i també l’encariment d’aquest habitatge perifèric. Per això aquest anunci de l’Ajuntament de Barcelona només es pot interpretar de dues maneres: o els que l’han fet formen part d’aquestes generacions deficients en comprensió lectora (i redactora) o el govern municipal pren el pèl als barcelonins que encara ho són.
La pagesia d’aquest país va amb quaranta anys de retard i, respecte dels agricultors francesos, seixanta. Potser no tants quan a la modernització dels processos i al us de la tecnologia, però sí en la capacitat d’organització i de mobilització. Això que hem vist aquesta setmana a Catalunya ha estat una festa comparat amb els sidrals que són capaços d’organitzar els pagesos de l’altra banda de la frontera política, que és la que determina, precisament, l’existència de polítiques diferents. Fa més temps que són a l’Europa comunitària, fa més anys que saben de quin peu calcen els buròcrates i també fa molt que els ruixen amb fems quan els sembla necessari. I tenen arguments més expeditius per mostrar el seu rebuig als productes que competeixen amb els seus. Podríem dir que els vorals de les carreteres n’estan plens, dels seus arguments. I es fa difícil imaginar que, ara mateix, hi pugui haver cap altra acció de defensa més efectiva i més honesta. Perquè el camí no és retirar la limitació de pesticides, com ha anunciat una Úrsula von der Leyen temerosa pels efectes de les mobilitzacions sobre les eleccions europees, sinó avançar en la sostenibilitat. No es tracta que els productes europeus puguin competir a la baixa amb els extracomunitaris, sinó d’impedir les importacions de productes que competeixin directament amb els productes europeus en preu, en qualitat i en salubritat. Per aconseguir-ho calen dues coses. La primera, que les polítiques de l’administració no es materialitzin amb un laberint burocràtic que justifiqui la feina dels funcionaris però faci perdre temps i diners als pagesos. La segona, que els agricultors vencin la secular desconfiança en les accions col·lectives, tant les que són de caràcter reivindicatiu com les que són de treball cooperatiu. Perquè avui som on som, precisament, per culpa d’aquestes dues qüestions.
L’AMB, l’ens que s’encarrega de distribuir l’aigua als trenta-sis municipis metropolitans, ho té tot preparat per a reduir la pressió de l’aigua a les localitats que gastin més de 200 litres per persona i dia un cop s’entri en emergència per sequera, situació que es podria produir entrant a febrer. La ciutat de Barcelona, però, té un consum individual de 168 litres i en quedaria exclosa perquè no es considera zona problemàtica. Gran hipocresia per a qui aplega el 45 per cent de la població del país i omple un 30 per cent dels seus dipòsits amb l’aigua del transvasament del Ter, un riu que del que han arribat a importar el 70 per cent del seu cabal i al que li han deixat un cabal mínim fixat amb criteris polítics i no ecològics. Amb la crisi de l’aigua, ningú no vol ser el dolent. Els governs s’emparen en l’evidència que no és culpa seva que no plogui, però planifiquen a curt termini electoral. Els ramaders del porcí estan que boten perquè TV3 ha emès aquesta setmana un documental que els retrata com una font important de contaminació i de consum d’aigua. Els empresaris del sector turístic s’enfaden amb el conseller David Mascort perquè ha assenyalat les piscines com una font de malbaratament. Els industrials també van aixecar la veu quan es va dir que n’eren els consumidors més importants i els agricultors ens van preguntar si ens menjaríem els terrossos quan les hortes i els camps quedessin erms. Però d’aigua en falta i la dita “d’on no n’hi ha, no en pot rajar” no és banal. Potser caldria preguntar-se si no és un error socialitzar-la perquè, a dia d’avui, és una manera de repartir la pobresa i no la riquesa. Potser se n’hauria de limitar la circulació a la immediatesa de les conques naturals i planificar les mesures excepcionals allí on la sobrepoblació o la sobreindustrialització ho requereixin i socialitzar-ne el cost i no l’aigua. Això seria fer una política realista perquè la resta és més aviat una hipoteca electoralista.
Ja que dimarts passat va ser el dia internacional de la pobresa, repassem algunes dades d’aquest nostre país de 7.900.000 habitants que aspira a ser una República, un règim on diuen que imperen la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Segons dades de la Taula del Tercer Sector, uns 380.000 residents a Catalunya estan mancats de recursos per accedir a una alimentació bàsica; i d’aquests, 200.000 estan en una situació d’alta vulnerabilitat. La pobresa però, té un abast més ampli: el 25 per cent de la població del nostre país està en risc de quedar-hi atrapada i això vol dir 1.975.000 persones que ara mateix reben els ajuts i les accions de suport de l’administració i de 500 organitzacions socials. Quan ens posem a debatre sobre la Catalunyasobirana, no solament hem de posar sobre la taula les oportunitats de riquesa i de desenvolupament sinó també com ho farem per diagnosticar més rigorosament la pobresa i per eradicar-la. La fingida i la real, la pròpia i la importada, perquè, posats a debatre, mal favor ens farem si n’ometem els cantells més delicats.
Des que l’exconsellerGiró va dir que els pressupostos del 2023 tindrien el sostre de despesa més alt mai aconseguit, fins que el Govern de Pere Aragonès ha obtingut els suports necessaris per aprovar-los, han passat cinc mesos. Però encara falten el debat del projecte, la tramitació en comissió, els debats de l’assignació per departaments, el dictamen aprovatori de la Comissió d’Economia i Hisenda i les votacions finals del ple parlamentari. Si tot va bé, els pressupostos d’aquest any no seran efectius fins d’aquí un mes, quan ja s’hagi escolat el primer trimestre. En un país que pensa en treballar i en tenir unes institucions de govern eficients, els pressupostos generals han de ser executius des del primer dia de l’exercici anual i no hi ha cap discurs polític ni cap joc malabar de partit que justifiqui demorar-ho. Perquè això fos possible, caldria que els terminis per a aprovar-los es fixessin obligatòriament per llei. I si no poden ser pressupostos inèdits per consens, que siguin prorrogats per força. Però, és clar, no hi ha cap guineu que accepti vedes.
Quan un govern té la necessitat d’aprovar els pressupostos generals arribant a una entesa amb l’oposició, caldria pensar que el marc de negociació es limita a les partides que els configuren: apujar o abaixar determinades previsions de despesa o acordar mesures per millorar l’entrada d’ingressos. Però l’acord al qual han arribat ERC i el PSC per donar viabilitat als pressupostos del 2023 es basa en la posta en marxa de projectes públics i privats (Quart cinturó, aeroport d’El Prat o Hard Rock) que tenen ben poc a veure amb els comptes anuals i força més amb un desenvolupament programàtic que, en aquest cas, no és el del partit que ocupa el Palau de la Generalitat. Per més que ERC insisteixi a reforçar el seu pragmatisme –i obtenir un any més de corda per a l’executiu que ara ocupa en solitari no és un trumfo menor- fer-ho a costa dels seus propis principis i dels seus propis alcaldes no sembla una bona idea. I fer-ho a favor dels que aspiren a prendre-li el califat, encara menys perquè, en la pràctica, és gairebé com començar a fer efectiu el traspàs de govern.
Darrerament he estat testimoni observador del tancament, venda o traspàs de diferents establiments de restauració i d’hoteleria d’aquells “de tota la vida”. Negocis familiars que un dia van ser oberts per dones i homes emprenedors que s’hi van posar al capdavant, la majoria sense cap més bagatge que una fèrria voluntat de treball i una disposició incondicional per oferir un bon servei. Hotels i restaurants on els clients eren acollits amb un tracte obert i afable amarat de la personalitat intransferible dels seus propietaris que, amb els anys, el van convertir en un distintiu del turisme de casa nostra i que mai va ser cap barrera per evolucionar de l’espontaneïtat a la professionalització, sinó tot el contrari. Haig de confessar que la desaparició d’aquests establiments m’ha entristit profundament i no pas per nostàlgia dels agradables moments que hi hagi pogut viure personalment en el passat ni per les històries extraordinàries que n’hagi sentit explicar. La meva tristesa prové en comprovar que el tancament significa de fet, una renúncia, un llençar per la borda tot l’esforçeconòmic que hi han fet les generacions precedents, totes les hores de feina i de preocupacions que s’hi han dedicat, tota l’amabilitat que s’hi ha abocat. Perquè res de tot això no es traspassa amb l’establiment i tot aquest capital ha passat avall, ha esdevingut cendra, com a molt solidificada en patrimoni immobiliari, però sense deixar-hi cap pòsit de valors. I també em sap greu que les generacions actuals no hagin tingut el valor d’acceptar l’herència moral que cada una d’aquestes petites empreses representava, el valor de sostenir el repte que un dia van afrontar els seus pares, avis o besavis. Podem estar d’acord que el turisme d’avui no és el mateix que van conèixer aquells fundadors. Els temps canvien a gran velocitat. Ara ja no hi ha famílies que vagin als hotels a passar-hi les vacances en un ambient gairebé familiar ni clients que vulguin sentir-se en els restaurants com a convidats en el menjador d’un amfitrió. I si n’hi ha que encara ho volen, fan cua per entrar als selectes establiments amb estrella. Les famílies troben més llibertat i un preu més assequible en qualsevols dels milions d’apartaments que s’han apoderat del paisatge, els viatgers ocasionals prefereixen passar d’un hotel a un altre, d’una ciutat a una altra en una acumulació incessant d’experiències i selfies. La contractació on-line i les facilitats de transport afavoreixen un ventall i una varietat inesgotable d’ofertes, que ara es trien per l’indret, per la ubicació, per la decoració de l’habitació, per una fotografia falsejada de l’entorn o per la competència de preus. I els valors del tracte personal queden reduïts –i sovint manipulats- als comentaris dels usuaris precedents o de l’expert en xarxes i comunicació. Tampoc els establiments són els mateixos. Molts han estat absorbits per grups hotelers i la gent que hi treballa no té cap altre al·licient que complir amb els estàndars que li han fixat al contracte i rebre’n un salari, de manera que allò que no encaixa en aquests dos paràmetres és, en general, arraconat sense contemplacions, sigui quina sigui la seva escala de servei. El client marxa content o decebut només en la mesura que les seves expectatives encaixin en allò que l’oferta proclamava i els valors de proximitat no hi solen figurar. No entrarem a valorar si aquest sistema és bo o dolent, millor o pitjor. És el que hi ha ara i ens hi adaptem ràpidament. Hoteleres i restauradors no volen perdre oportunitats i els que fem el turista no volem renunciar a les comoditats que els nous temps ens han portat. La pregunta cabdal és, però, si els valors dels pioners són compatibles amb els costums que els avenços socials i tecnològics ens han portat. I la resposta és indubtablement afirmativa. Entre altres raons, perquè, tot i que més escassos i aïllats, encara hi ha establiments que mantenen el tarannà dels fundadors, que són propers al territori i al visitant, que ofereixen un tracte amigable amb indiferència de qui tinguin al davant i que cap d’aquestes virtuts no és un obstacle per a excel·lir en la professionalització ni en l’adaptació a l’evolució del sector. Per tant, si encara se’n poden trobar, vol dir que tenen raó de ser i que les seves qualitats poden ser inculcades, transmeses i ensenyades de la mateixa manera que poden ser fomentades i sostingudes. I precisament per això, hem de reclamar als formadors i als responsables de les administracions públiques que hi posin tots els recursos necessaris per mantenir-los, per evitar que els descendents dels fundadors emmalalteixin de sordesa, d’amnèsia o de desànim i caiguin en la temptació de l’abandó, de la liquidació, del rèdit immobiliari. Perquè el turisme de Catalunya s’ha fet gràcies a la suma de molts exemples individuals que han sumat esforç, sacrifici, amabilitat i professionalitat per esdevenir els ingredients insubstituïbles d’una marca pròpia, d’una marca molt diferent de la que hom pot trobar repetida en sèrie a qualsevol de molts altres països.
La vaga que la setmana vinent faran els professionals de la sanitat i de l’ensenyament públics de Catalunya potser forçarà l’Administració a resoldre alguns dels problemes que denuncien aquests col·lectius, però serà materialment impossible que s’hi puguin aportar tots els professionals, totes les infraestructures i tots els augments salarials que farien falta per resoldre les deficiències i els problemes que pateixen ambdós sectors. Per aconseguir-ho farien falta molts més diners dels que la Generalitat disposa, perquè els serveis públics són sempre una manta massa curta per abrigar-ho tot i abrigar tothom.. Un manta curta també l’és el pressupost de la Generalitat, que per al 2022 ha estat de 38.131 milions d’euros, dels quals 11.171 (29%) corresponien a Salut i 6.681 per a Educació (17%). És a dir, aquests dos departaments s’enduen el 46 per cent del pressupost i amb el 54% restant s’han d’alimentar el foment de la cultura, la seguretat ciutadana, les obres públiques, les polítíques socials, l’estructura de l’administració pública, el foment de l’economia, la recerca i les universitats i la protecció del sector primari i del medi natural. Un repartiment que, en molts casos, es queda en la xocolata del lloro i que explica per què Catalunya acumula feixucs endarreriments. Una reflexió sobre aquesta situació convida a mirar cap a altres països europeus amb una demografia semblant i adonar-nos que en Educació hi ha percentatges similars (un 16% als països nòrdics) i també menors (12% a Bèlgica i 11 % a Àustria). Pel que fa a Salut, la diferència amb Catalunya és més notable i la mitjana dels mateixos països se situa en el 17%; és a dir, un 12% inferior al nostre. Repensar els serveis públics ha de ser una feina prioritària per als Governs dels propers anys. No seria bo retallar impulsivament ni revisar l’actual distribució pressupostària sense reflexionar en profunditat sobre els models de serveis públics en general i, sobre els de Salut i Educació en particular. Hauríem de partir, és clar, dels principis en què es basen els models actuals que són els de procurar que serveis com la salut i l’educació estiguin a l’abast de tothom, perquè la reflexió que proposem avui va en la línia de millorar la situació actual i no d’empitjorar-la ni de donar cap oportunitat als partidaris de mercantilitzar el nostre benestar. Un cop d’acord amb aquest fonament, també caldria que abandonem la creença que ens ho han de servir tot en safata. No és possible gaudir de barra lliure. No podem tenir totes les prestacions per a tots el casos possibles i imposar-nos aquest objectiu ens aixecaria al davant una hipoteca de murs difícilment derrocables com els que l’electoralisme dels partits que governen ja estan aixecant des de fa temps. Compartir responsabilitats entre l’Administració i la ciutadania és una altra fita a aconseguir. Els serveis públics també són responsabilitat de cada ciutadà, no només satisfent els impostos que serveixen per finançar-los sinó fent-ne un bon us i excloent aquell raonament primitiu que indueix algunes persones a creure que, perquè és un servei de tots, el poden malbaratar. Cal fer molta didàctica des de l’Administració, però això no és suficient. També cal fer arribar als ciutadans la informació sobre el cost dels serveis públics dels quals gaudeixen i una bona manera és la introducció del copagament en determinats serveis, de forma percentual i testimonial. Aquest sistema és un indicador excel·lent perquè tothom sigui conscient de l’ús i de l’abús que se’n fa i, de fet, ja s’està aplicant en serveis públics menys “sensibles” com en el transport de viatgers. Però també l’Administració ha de demostrar responsabilitat procurant el benestar dels seus ciutadans. I ho ha de fer administrant bé els recursos disponibles i no estirar més el braç que la màniga. És a dir: no inflar la cartera de prestacions si no disposa dels diners per pagar-les, no anar-los a sostreure a altres serveis públics necessaris per al desenvolupament del país i, encara menys, regatejar-los de les retribucions i de l’estabilitat contractual del personal que n’ha de tenir cura, com denuncien els sectors que van a la vaga el dia 25 i 26 vinents. Una Catalunya independent té molt a veure amb tot això. En primer lloc perquè un sistemaimpositiu propi permetria ajustar millor els recursos econòmics per governar. En segon lloc, perquè la tornada a les arques catalanes d’allò que avui és el dèficit fiscal amb l’Estat facilitaria la revisió dels desequilibris en els percentatges pressupostaris que assenyalàvem al començament de l’article. I finalment, perquè no hi hauria cap excusa per eludir les responsabilitats que reclamàvem al Govern i als ciutadans. I seria bo per a tots –per al país i per a tots els ciutadans– que els sectors que la setmana que ve es mobilitzen no passessin de perfil pel davant d’aquesta qüestió.
Amb la insuportable xafogor que fa aquesta setmana, només ens faltava que els mitjans d’informació fessin titulars suats dient que el govern espanyol ha fet un tomb a l’esquerra. És veritat que gravar els beneficis extraordinaris de la banca i de les companyies energètiques i bonificar el preu del transport públic són mesures allunyades del conservadorisme i ja se n’han encarregat la Borsa i la CEOE de remarcar-ho. Però una política veritablement d’esquerres no consisteix a posar pedaços als efectes negatius del sistema polític i econòmic sinó a subjugar-lo al progrés dels ciutadans. Per exemple, regulant la producció i la distribució de l’energia, com el bé estratègic que és per al desenvolupamenteconòmic i per al progrés social. O recuperant els fons de rescat que en el seu moment es van destinar a sanejar la banca. O bastint un transport públic àgil, funcional i efectiu, allunyat de les macroestructures. O no corrompent les regles de la democràcia batejant de diàleg una compravenda de silencis i renúncies.