Dignitat combativa

Etiquetes

Català, Catalunya, Govern, Justícia, Normalització Lingüística, Pablo Casado, PP

És una bona notícia que el Govern hagi decidit interposar una querella contra Pablo Casado per haver mentit deliberadament sobre el tracte que els nens castellanoparlants reben a les escoles catalanes. Una bona notícia que, tot sigui dit, arriba considerablement tard, tenint en compte els anys que fa que gent com aquest individu diuen barbaritats sobre el nostre país amb absoluta impunitat i amb la inequívoca intenció de crear malestar, rebuig i odi contra Catalunya per treure’n un benefici polític. Una altra cosa és que aquesta querella aconsegueixi el seu propòsit i que Casado s’hagi de ficar la llengua al cul per netejar tot el que embruta el seu discurs. El alts tribunals espanyols tendeixen a confondre barroerament la llibertat d’expressió amb la llengua llarga, les mentalitats agudes amb les obtuses i només són objecte penal les opinions que no encaixen amb la ideologia que els proporciona el càrrec. Però els dubtes sobre l’eficàcia de les querelles mai no hauria d’impedir presentar-les. Si algú ha de renunciar a la dignitat, que no siguem nosaltres.

El xotis del 6 %

Etiquetes

Catalalunya, Català, ERC, Gabriel Rufián, Govern espanyol, HBO, Indústria audiovisual, Independència, Netflix, Pablo Casado, Pedro Sánchez, PP, PSOE, Quotes català

Quan un té ganes de donar corda al PSOE de Pedro Sánchez perquè prefereix haver-se-les amb els seus malabarismes que amb els obscurs i obtusos averanys que anuncia Pablo Casado, qualsevol excusa és bona. Fins i tot pactar quotes de català per a les productores d’audiovisuals, bo i sabent que no s’hi podrà obligar les que no estan subjectes a la legislació espanyola, i que el grau de compliment de les que hi estan teòricament obligades també serà relatiu, per no dir residual. Perquè el que ara ha sortit de sota la catifa no s’hi ha pas fet de la nit al dia: la directiva europea que exclou els gegants HBO i Netflix de complir amb aquestes quotes, i que converteix l’almoina de les quotes pactades en ferralla, ja era vigent quan es va negociar aquest acord entre ERC i el PSOE. Aquesta mena de coses són les que poden passar quan es va a Madrid a fer frases pretesament enginyoses i no a tocar el voraviu que és el que se suposa que se li ha de fer a l’Estat espanyol quan te’n vols independitzar, i no ballar-hi un xotis.

Una guitza al formiguer

Etiquetes

Arnaldo Otegi, Catalunya, Democràcia, EH Bildu, ETA, Independència, Independentisme, Pais Basc, partits polítics, Política, Política espanyola, PP, Presos polítics, PSOE, Sobiranisme, Terrorisme

Les paraules d’Arnaldo Otegi fent acte de contrició per la lluita armada i proposant una negociació per a l’alliberament dels presos d’ETA, tenen més transcendència perquè fan posar els seus adversaris en evidència que no pas pel seu pes específic. Per això el mateix Otegi les ha qualificat de “guitza al formiguer”. Ha posat davant del morros del PSOE el caramel de la governabilitat penjat d’un ham. Si el mosseguen, remarcaran el protagonisme d’EH Bildu tant en la conclusió del conflicte basc del passat, associat al terrorisme, com en l’obertura del conflicte futur per l’autodeterminació. I a la vegada, posaran en mans de la dreta l’exclusiva del ressentiment endèmic i transversal, que roman adherit a la societat espanyola gràcies a aquella cola que ho manté tot tan ben lligat. I si el rebutgen, posaran en evidència davant de tothom que a Espanya no hi ha espai per a negociar res. Ves que, per a augmentar la consideració de causa justa per a les reivindicacions de bascos i catalans, no facin molt més les paraules d’Otegi que les misterioses passeres d’escolanet de Iñigo Urkullu.

Tots per l’amnistia: somniava, o no?

Etiquetes

ajuntaments, Amnistia, ANC, Autodeterminació, Catalunya, Ciudadanos, CUP, ERC, Indults, JuntsxCat, Omnium, PP, PSOE, Vox

Després d’un temps de desconcert, de disputes fratricides i d’un campi qui pugui electoralista, he tornat a sentir que el tsunami democràtic de veritat, el que somou de baix cap a dalt, es tornava a posar en marxa. I ha estat gràcies a la iniciativa dels partits i de les entitats cíviques independentistes de fer aprovar a cada ajuntament de Catalunya una moció reivindicant que les úniques vies possibles per a resoldre el conflicte amb Espanya són l’amnistia i l’autodeterminació. Perquè aquest pronunciament, a més de posar en evidència que l’indult reversible als presos polítics catalans és considerat per la ciutadania una mesura més de sotmetiment, també deixa rotundament clar que la campanya de la dreta espanyola contra qualsevol mesura de gràcia no té cap oportunitat a Catalunya. I per completar-ho, gairebé he pogut veure com una espessa pluja de llaços grocs de paper es precipitava sobre els assistents a la manifestació unionista de la plaça Colón de Madrid, abans que l’enteniment em fes pampallugues mentre em desvetllava. Somniava?

Sánchez, a la ratera

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Indults, Pedro Sánchez, Política catalana, Política espanyola, PP, Presos polítics, PSOE, Tribunal Suprem, Vox

El recorregut polític del secretari general del PSOE i president del govern espanyol, Pedro Sánchez, l’acredita com un equilibrista de la supervivència i costa d’entendre que ara s’arrisqui a dilapidar els esforços que ha dedicat per arribar on és i per a consolidar-s’hi. Però el cert és que amb la qüestió dels indults als presos polítics catalans s’ha ficat en una ratera i que l’informe del Tribunal Suprem és una arma municionada per a qualsevol que el vulgui abatre des de dins (ministres, exdirigents, barons territorials i unes primàries a curt termini a Andalusia) i des de fora: PP i Vox ja han anunciat recursos legals i demagògiques campanyes populistes que poden teixir un contundent front anti-socialista arreu de l’Estat. S’arriscarà, Sánchez, fins a aquest punt? O trobarà que la reivindicació d’amnistia i autodeterminació que manté l’independentisme català és el pretext d’intransigència que necessita per escapar-se de la ratera, buscar-se altres suports parlamentaris i deixar que els indults s’evaporin enmig de les boires de les bones voluntats incompreses?

El pòsit de Madrid

Etiquetes

Diaz Ayuso, Eleccions, Madrid, Política, Política espanyola, PP, PSOE

De la victòria d’Isabel Díaz Ayuso a les eleccions de la Comunitat de Madrid ens n’han d’interessar sobretot dues lectures. La primera, de tot el que sigui paradigmàtic, tot allò que ha passat com a explicació dels fenòmens de la política, la comunicació i la sociologia i que poden ser tan aplicables a la regió-capital d’Espanya, com a Catalunya, com a qualsevol altre indret; és a dir: que no és que hagi guanyat la dreta i hagi perdut l’esquerra sinó que ha perdut qui ha estat incapaç de convèncer, d’engrescar, de mobilitzar, de governar o de fer oposició mostrant seguretat i alternativa. I la segona, que el desplaçament ideològic de l’electorat madrileny és anecdòtic: Espanya és Madrid i Madrid és Espanya i, a totes les demarcacions que viuen centrípetament de la capital del regne, l’adscripció ideològica és circumstancial i tomba amb tanta freqüència com canvien els hostes dels seus ministeris i centres de poder. És a dir, en el fons sempre hi ha el mateix pòsit i seria bo que els catalans no ho oblidéssim amb tanta freqüència.

Desactivant demagògies

Etiquetes

Antifeixistes, Ciudadanos, Consell Executiu, CUP, Demagògia, Drets, ECP, ERC, Govern, Independència, JuntsxCat, Parlament, Populisme, PP, PSC, Vox

L’estratègia conjunta que han anunciat PSC, ECP, ERC, Junts i la CUP per aïllar l’extrema dreta al Parlament té totes les traces de no anar més enllà d’una foto profilàctica per a servar els escrúpols democràtics. Per més que sigui necessari frenar els filibusters que proven de boicotejar el normal funcionament de la cambra –i aquí no hi trobaríem només a VOX-, al Parlament li convé, sobretot, defensar la seva autonomia i és evident que ni els socialistes niels comuns s’afegirien a un pacte d’aquest abast, després d’haver estat bel·ligerants contra la llibertat de debatre-hi i de votar-hi. Per això ERC, Junts i la CUP ja han signat pel seu compte un acord a part sobre aquesta qüestió. Perquè per a combatre el neofeixisme serà molt més útil una línia decidida en la majoria parlamentària i un Consell Executiu disposat a sumar eficàcia i resultats i a no passar per alt cap acció que promogui l’odi, la discriminació ni el retrocés en l’empara legal i social dels drets conquerits i dels drets a consolidar. Perquè res desactiva millor la demagògia i el populisme.

Lligats de mans

Etiquetes

Catalunya, Coronavirus, Covid-19, crisi, Estat, Independència, Pacte de Reconstrucció, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PP, PSOE, Unidas Podemos

En el catàleg de dislèxies polítiques que acumula el govern de Pedro Sánchez, s’hi acaba d’afegir l’anomenat Pacte de Reconstrucció. Diu la llegenda popular que, antigament, sota l’ordre de publicació d’una decisió governamental al Butlletí Oficial de l’Estat, els ministres hi afegien “redáctese con la confusión de costumbre” perquè l’escrit sintonitzés amb el batibull dels textos legals.

La lliçó del Congrés

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Congrés de Diputats, Democràcia, Estat, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PP, PSOE, Vox

Durant la seva intervenció de dissabte al Congrés de Diputats, Pedro Sánchez va guarnir la incorporació d’ERC al pacte d’investidura adduint que les relacions entre els governs de Catalunya i d’Espanya havien de recomençar, de retornar al moment en què és van enquistar les diferències.

Negociacions, també a casa

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Ciudadanos, CUP, ERC, Estat, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PP, Presos polítics, PSOE, Unidas Podemos

Si el PSOE no ha tingut la prudència diplomàtica de retirar el decret llei contra el desenvolupament digital de l’administració catalana i se l’ha fet aprovar per PP i Ciudadanos, i si Unidas Podemos no té ni el valor ni la vergonya d’oposar-s‘hi, és del tot incomprensible que ERC continuï disposada a asseure’s en una taula de negociació formada per “quatre potes” que són absolutament incompatibles amb el que la Diputació Permanent del Congrés de Diputats va aprovar dimecres passat.