L’esperpent de Pegasus

Etiquetes

Catalunya, CNI, Democràcia, Espionatge, Estat Espanyol, Independència, Independentisme, parlament europeu, partits polítics, Pegasus, Política, Política espanyola

Anotin a l’agenda el 20 i el 21 de març, perquè tenen una cita teatral de primera, a l’alçada de les millors escenes esperpèntiques de Valle Inclán. Una delegació de la comissió investigadora que el Parlament Europeu té oberta per l’espionatge de l’Estat espanyol amb el programari Pegasus, visitarà les diferents institucions relacionades amb el cas, entre elles el CNI. Si la presidenta d’aquesta comissió, Sophie In’t Veld, ja ha dit que els partits espanyols han intentat tota mena d’argúcies per impedir que s’aprovés la visita i qualsevol altra iniciativa d’investigació, imaginin quines maniobres desplegaran a les institucions que consideren casa seva. El decorat que aixecaran per amagar les ruïnes morals del seu estat de dret, la cara de pòquer amb què rebran els comissionats i les divagacions amb què pretendran justificar l’espionatge, faran que els enviats europeus s’emportin l’amarga sensació d’haver estat acollonats. Tot això dirà poc a favor d’Espanya, és cert. Però ja se’n cuidarà la diplomàcia entre estats perquè també digui ben poc a favor d’Europa.

Hostes vingueren

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Cimera bilateral, Emmanuel Macron, Estat Espanyol, Estat Francès, Independència, Independentisme, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Política espanyola, Premsa unionista, Sobiranisme

L’estat francès i l’estat espanyol celebraran, el proper 19 de gener, la vint-i-setena bilateral des que el 1987 es va institucionalitzar la trobada per homologar-la amb les que França ja mantenia amb Itàlia i Alemanya. Se celebra alternativament a cada país i serà la segona que es fa a Catalunya ja que Jacques Chirac i José Luis Rodríguez Zapatero es van reunir a Girona el novembre del 2006. La cimera, per tant, és ordinària i no hauria de tenir cap més transcendència que la dels acords puntuals que s’hi concertin. No obstant, la premsa unionista a Catalunya s’ha afanyat a subratllar que l’escenari ha estat expressament escollit pel president espanyol per certificar que el Procés està liquidat i Catalunya, pacificada. Tant si es tracta d’un missatge dictat des del govern com si només és un somni humit d’aquests mitjans auto-subordinats, l’independentisme no hauria de desaprofitar l’ocasió de fer-los saber que recordem perfectament que uns i altres ocupen per la força la nostra terra i que no ens faran sentir com a convidats a casa nostra.

Coloms que no volen

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Estat Espanyol, EUA, Europa, Independència, Independentisme, OTAN, Política, Política catalana, Política espanyola, Relacions Internacionals, Sobiranisme, Victòria Alsina

La cimera de l’OTAN a Madrid ha deixat anar molta bromera. L’ocurrència del rei espanyol sobre la vigència de la lluita entre tirania i democràcia és d’un volum testicular digne del seu pare. Però també ha abocat tones de plom sobre les relacions internacionals de les properes dècades, com assenyalen els analistes que no tenen el melic hispanocèntric ni el cul llogat en dòlars. Si els EUA aporten gairebé el 70 per cent del pressupost de l’aliança, qui pot dubtar que tots els acords adoptats beneficien directament els seus interessos? Fins ara, Europa ha estat incapaç de bastir la seva pròpia defensa continental i no parlem d’Espanya, que hi aporta amb prou feines l’1,3 per cent. O si, parlem-ne: que els catalans ens declaréssim partidaris de l’OTAN –com ha proposat la consellera Victòria Alsina en un article a La Vanguàrdia– seria perquè aspirem a entrar-hi com a país sobirà un dia sense data amb un exèrcit que no podrem pagar? O perquè estem disposats que l’Espanya que ens escanya sigui el nostre portaveu? No fem volar coloms, consellera, que ja no volen ni els de la pau.

Conills porquins

Etiquetes

Catalanisme, Català a l'escola, Catalunya, Democràcia, Estat Espanyol, Independència, Independentisme, Mitjans, partits polítics, Poder Judicial, Política, Política catalana, Política espanyola, Policia, Pressupostos, Sobiranisme

Als catalans ens tenen tancats en una gàbia de conill porquí, entretinguts amb una sínia que repeteix invariablement els mateixos graons i amb un laberint amb una sola porta que ens rebota sempre cap a dins. Si en volen un parell d’exemples, recordin que aquesta setmana hem tingut els episodis del castellà a l’escola, que s’encamina cap a una disputa jurídica, i l’endèmic incompliment dels pressupostos de l’Estat a Catalunya que aprofundeix el càstig que se’ns aplica sistemàticament. Agafin aquestes qüestions i totes les que vulguin i portin-les a l’àmbit de discussió que sigui: invariablement comprovaran que qui té la darrera paraula, la vara pel mànec no és ni el poble català ni cap àrbitre imparcial sinó servidors o còmplices d’aquells que posen la gàbia i decideixen amb quin règim s’hi viu: tribunals (Constitucional, Superior, TSJC, ordinaris…), policia, institucions polítiques o mitjans de comunicació, tots relligats pels llaços comuns del patriotisme espanyol. No són uns incompetents ni uns mentiders, com deia el conseller Puigneró. Són els amos.

Podrits

Etiquetes

Audiencia Nacional, Estat Espanyol, Felipe González, Joan Carles I, José Maria Aznar, Josep Miquel Arenas, Justícia belga, Justícia espanyola, Justícia europea, LLibertat d'expressió, Mariano Rajoy, Monarquia, rap, Tràfic d'armes, Valtònyc

A través de la pressió exercida sobre la fiscalia belga, l’Estat espanyol encara aspira que, el proper dia 11 de gener, el Tribunal de Cassació de Brussel·les li concedeixi l’extradició de Josep Miquel Arenas, Valtònyc, per fer-li complir els tres anys i mig de presó als quals el va condemnar l’Audiencia Nacional en considerar que algunes de les seves cançons enaltien el terrorisme i injuriaven i atacaven la corona i altres institucions espanyoles. Un dia abans que el Tribunal de Gant dictaminés, aquesta setmana, que Valtònyc no feia res més que exercir la llibertat d’expressió, el diari El País revelava que el rei emèrit continua freqüentant a Abu Dhabi l’amistat del traficant d’armes hispano-libanès Abdul Rahman el-Assir, sobre el qual pesa una ordre de crida i cerca internacional. Segons el rotatiu espanyol, aquesta amistat es remunta als anys vuitanta del segle passat i és compartida també amb la família Aznar, amb Felipe González i amb diverses personalitats del PP i del PSOE. No ho dirà cap tribunal, però això té un nom, i el sap tothom.

A fer punyetes!

Etiquetes

CGPJ, Democràcia, Estat Espanyol, Indults, Justícia, Jutges, partits polítics, Poder Judicial, Política, Política espanyola

La paraula composta “poder judicial” té més d’un significat. A més a més del que tothom coneix -el tercer poder de l’Estat i tot el que representa institucionalment, com a grup de pressió i com materialització del “pes de la llei”– també es pot definir com la capacitat intel·lectual de judicar, d’emetre raonaments. Sobre el paper etimològic, les dues accepcions haurien de ser sinònimes; però sobre el paper de premsa, es veu clarament que són antònimes. Ho podríem argumentar amb un llarg historial de procediments dubtosos i de sentències peculiars que delaten preocupants incapacitats per a exercir l’ofici d’impartir justícia o que alerten sobre l’honestedat amb què alguns el practiquen. Però avui ens limitarem a constatar que el discurset que ha fet aquests dies el president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, demostra que ell tampoc exercita correctament el seu “poder judicial”. Si ho fes, no qüestionaria els indults concedits per un poder executiu tan independent com el seu. Ni es faria l’escrupolós amb la incapacitat manifesta dels partits polítics per pactar la renovació del CGPJ, mentre roman còmodament repanxigat a la seva poltrona després de més de mil dies de tenir el mandat caducat. I sense haver fet el més mínim gest de dimitir, ni per dignitat ni per avergonyir els que mercadegen amb les connivències entre els tres poders, ben vaselinats pel quart. Així, doncs, a fer punyetes!

La cara del rei

Etiquetes

Corrupció, Democràcia, Estat Espanyol, Felip VI, JoanCarles I, Monarquia, Política, Protocol, República, Tribunal Suprem

Les cares dels reis d’Espanya sobre columnes de pedra picada.

El rei d’Espanya és rei per la cara. Per la cara del que no era rei però se’n va auto-proclamar sota el tàlem feixista per dictar-nos durant quaranta anys i deixar-nos en herència una monarquia ressuscitada. Per la cara de l’emèrit del desmèrit que primer es va arrapar sense cap vergonya als faldons del general i després, sense immutar-se, es va disfressar de conductor de la neo-democràcia. I per la galta que hi va posar per aixecar el patrimoni particular fent-se convidar a totes les taules i totes les festes que li repartien senyores i penyores gràcies a una inesgotable caixa de solidaritat de llepa-soles, comissionistes raspallers i polítics sordmuts. I, naturalment, també ho és per la seva pròpia cara, acceptant sense cap escrúpol un llegat dinàstic corrupte en els afers privats i sota sospita en els públics, quan és el seu rostre el que ha d’avalar la repressió contra els ciutadans. Què té, doncs d’estrany, que el Tribunal Suprem obligui que la seva cara presideixi les sales plenàries de les institucions públiques, si és la síntesi de la qualitat democràtica del país?

Baralles de galls

Etiquetes

Covid-19, crisi, CUP, ERC, Estat Espanyol, Independència, Independentisme, JuntsxCat, Pacte de govern, Pandèmia, Parlament, Pere Aragonès, Repressió

Les negociacions per configurar un pacte de legislatura han passat aquesta setmana a la fase dels gallets: “que si governaràs sol”, “que si et penses que no en sóc capaç”, “que no facis trampes al solitari”.. Si han de marcar cresta, que en marquin. Però que no es facin mal als ulls que perdran la poca vista que tenen. Si ja fóssim en el país que volem ser, no seria cap drama que ERC i Junts no s’entenguessin i que l’executiu de Pere Aragonès se sostingués en altres afinitats programàtiques. Però som en un país delmat. Per la crisi econòmica que la pandèmia accentua i per la crisi política que també repercuteix en l’econòmica. I això, als partits independentistes que tenen per davant una legislatura amb majoria absoluta al Parlament, els obliga doblement, indissolublement, a gestionar el present, la vida quotidiana dels ciutadans, i a mantenir obert el front de conflicte amb l’Estat. Ni poden triar, ni hi poden renunciar, ni ho poden fer en solitari, ni poden amagar el cap sota l’ala. Bé, sí que poden. Jugant-se la credibilitat i agafant tots els números per acabar desplomats.

Partits d’estat

Etiquetes

Democràcia, Estat Espanyol, pactes, partits polítics, Política, Política espanyola, PP, PSOE

Aquests dies de pactes no-nats i d’investidures en procés en què ens hem entretingut amb les anàlisis sobre la política espanyola, hem passat per alt que habitualment les fem a partir d’ un marc teòric que no es correspon exactament amb la realitat: partim del supòsit que el context absolut és un sistema democràtic, quan els dèficits que arrossega són tan considerables que alteren substancialment la seva funció teòrica i posen en qüestió que mereixin aquesta qualificació.

Comprar temps per fer els deures

Etiquetes

Catalunya, Eleccions, Estat Espanyol, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Pressupostos, Sobiranisme

La majoria de reflexions sobre l’encetat 2019 se centren sobre la transcendència dels judicis contra l’independentisme però si obrim el quadern dels deures pendents, el panorama és més complex perquè no solament hem d’articular una resposta a aquest procediment. També cal que el ventall PDECat–JuntsxCat es ressituï, que el sobiranisme català articuli nous lideratges polítics i socials al votant d’una estratègia conjunta, que el Parlament defineixi una majoria estable i que els pressupostos de la Generalitat es pactin i aprovin. Per a tot això fa falta disposar de temps i ens hauríem de preguntar si aprovar els pressupostos del govern de Pedro Sánchez ens en dóna i ens evita el manicomi ultradretà o si ens torna a fer esclaus de la valentia verbal i dels terminis utòpics.