Resistir, malgrat tot

Etiquetes

Catalunya, Eleccions, ERC, Govern, Govern en minoria, Junts per Catalunya, Majoria parlamentària, Parlament, partits polítics, Política, Política catalana, PSC, PSOE

Tots els partits de l’oposició remuguen la cançó enfadosa de la soledat d’ERC. Però si ara es convoquessin eleccions al Parlament de Catalunya els resultats que s’obtindrien repetirien, diputat més o menys, la mateixa distribució d’escons que hi ha actualment. A qui podria interessar l’enrenou d’una moció de censura i uns nous comicis per quedar-se allí mateix? Sobretot quan, per configurar una majoria, caldria recórrer als mateixos arguments que són vigents per configurar-la avui? Troni, llampegui o caigui el cel al damunt dels nostres caps, a tothom li convé donar-li temps a ERC perquè governi fins al final de la legislatura. Als que la volen veure caure, perquè tingui ocasió d’ensopegar amb les seves pròpies limitacions i amb els entrebancs que tots els altres li posaran al davant. I a la mateixa ERC perquè no té cap altre recurs que governar en solitari buscant pactes puntuals i confiar que, amb l’acció de govern i els pactes amb el PSOE, pugui treure’s un as de la màniga que li faci guanyar posicions.

Ui, si, l’esquerra…

Etiquetes

Banca, Catalunya, Democràcia, Desenvolupamnt, Energia, Govern espanyol, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Progrés, PSOE, Rescat bancari

Amb la insuportable xafogor que fa aquesta setmana, només ens faltava que els mitjans d’informació fessin titulars suats dient que el govern espanyol ha fet un tomb a l’esquerra. És veritat que gravar els beneficis extraordinaris de la banca i de les companyies energètiques i bonificar el preu del transport públic són mesures allunyades del conservadorisme i ja se n’han encarregat la Borsa i la CEOE de remarcar-ho. Però una política veritablement d’esquerres no consisteix a posar pedaços als efectes negatius del sistema polític i econòmic sinó a subjugar-lo al progrés dels ciutadans. Per exemple, regulant la producció i la distribució de l’energia, com el bé estratègic que és per al desenvolupament econòmic i per al progrés social. O recuperant els fons de rescat que en el seu moment es van destinar a sanejar la banca. O bastint un transport públic àgil, funcional i efectiu, allunyat de les macroestructures. O no corrompent les regles de la democràcia batejant de diàleg una compravenda de silencis i renúncies.

Guillotines sobre el cap

Etiquetes

#aneualamerda, Balances fiscals, Catalangate, Catalunya, Ciutadans, Clavagueres de l'Estat, Democràcia, Ensenyament, Immersió lingüística, Independència, Independentisme, Indults, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PP, Presos polítics, PSOE, Sobiranisme, Tribunal Suprem, TSJC, Villarejo, Vox

Aquesta setmana –com fa tant de temps- els titulars de l’actualitat ens han fet sentir com dringuen les guillotines que pengen sobre els nostres caps. El Tribunal Suprem espanyol diu gat on deia blat i revisarà els indults dels presos independentistes. Hem arribat a un consens parlamentari per aigualir la immersió lingüística a l’escola per l’efecte de les pressions del TSJC i el govern espanyol subratlla que el 25 % d’ensenyament en castellà s’ha de complir. El PSOE, PP, Vox i Cs impedeixen al Congrés que s’investiguin les clavegueres de l’Estat malgrat les revelacions del catalangate i de l’excomissari Villarejo. El govern espanyol no publicarà les balances fiscals per no alimentar els greuges espanyols però se n’hi refot d’alimentar els greuges catalans. No són titulars descontextualitzats sinó símptomes persistents d’un mal corrosiu. Per això hauria estat bé que algun representant del poble català hagués dit “Ja n’hi ha prou, com a nació hem de tenir el coratge d’actuar”, però qui ho ha dit ha estat la vicepresidenta dels EUA, Kamala Harris, sobre una qüestió ben llunyana del que ens ocupa.

La normalitat de Pedro Sànchez

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Nazis, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PP, PSOE, Repressió, Selecció espanyola, Sobiranisme, Ultradreta

Fixin-se si té barra Pedro Sánchez que dimecres va gosar dir al Congrés de Diputats que l’actitud del seu govern vers Catalunya no és com la del PP i que en comptes d’enviar-nos “piolins” hi posa pau perquè la selecció espanyola de futbol jugui als nostre país amb normalitat. Deixant de banda que manllevi el mot despectiu amb què aquí vam anomenar els salvatges que van venir a tustar els votants de l’1-O i que passi de puntetes sobre la seva part de responsabilitat en la repressió, ja és ser fals i tarlandòs afirmar que “la roja” jugués amb absoluta normalitat contra Albània a l’RCD Stadium de Cornellà de Llobregat el passat 26 de març. Omplir el camp d’individus que feien la salutació nazi i corejaven “Como no te voy a querer, Francisco (Franco)”, “Puigdemont a prisión”, “Separata el que no bote” i “No nos engañan, Cataluña es España”, acompanyats d’Ignacio Garriga i de les brigades de Vox, de Jordi de la Fuente (del partit neonazi Moviment Social Republicà), i Nacho Mulleras (del partit feixista Democracia Nacional) és d’una normalitat literalment aplastant.

Gorrers

Etiquetes

Catalunya, Jèssica Albiach, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Podemos, Política, Política catalana, PSC, PSOE, Salvador Illa

Si Pedro Sánchez pot anar donant allargues a la convocatòria de la taula de diàleg amb els pretextos més inversemblants que li passen pel cap, és perquè ja té la situació política de Catalunya on la volia tenir: dividida i hipnotitzada mirant la pastanaga. I aquells que es rebaixen a implorar-li un forat a l’agenda, malgrat l’evidència de l’actitud dilatant del president espanyol, o són directament col.laboradors i beneficiaris d’aquesta llefiscosa bassa d’oli, o palesen una immaduresa política alarmant, o les dues coses alhora. I, per si aquest escenari no estigués prou a la vora de l’esperpent, ara el PSC i els Comuns s’hi volen afegir amb una taula catalana prèvia que també en diuen de diàleg però que, en realitat, és de confusió. No els hi ha pas convidat ningú, però tots els gorrers saben que, a la taula d’en Bernat, si no hi ets però t’hi has posat, al final hi podràs ficar cullerada i treure’n quatre engrunes, com una foto que faci lluir la disfresa conciliadora amb què Illa i Albiach es vestiran per mirar de millorar les respectives expectatives electorals.

Tornarà el polvoró?

Etiquetes

Casa Reial, Joan Carles I, Llei Transparència Corona, Pedro Sánchez, Política espanyola, PSOE, Rei emèrit

Després de fugir als Emirats Àrabs i de viure-hi un any i mig any com pertoca al seu cos de rei, el monarca emèrit d’Espanya vol tornar al palau de la Zarzuela amb el salari a l’armilla i les despeses pagades per l’erari públic. No es tracta de cap impuls d’enyorança sinó d’una calculada estratègia jurídica contra les causes que té obertes o en procés al seu propi país, al Regne Unit i Suïssa. Si pogués demostrar que l’Estat espanyol li manté l’estatus institucional (títol, retribució i residència) intentaria acollir-se als preceptes jurídics que impedeixen jutjar els mandataris en exercici, ni que siguin “in péctore”. I potser perquè pugui escapolir-se per aquesta mateixa escletxa, Pedro Sánchez i el PSOE callen com muts i xiulen com orats quan els recorden que fa un any havien promès impulsar una llei de transparència sobre la Corona. Però, per més que s’acosti Nadal i tothom s’empassi el conte publicitari dels que tornen a casa, ningú no podrà fer creure que Joan Carles sigui cap torró, ni tan sols per a la sensibleria ovina espanyola perquè ja tothom sap que amb prou feines és un polvoró.

El xotis del 6 %

Etiquetes

Catalalunya, Català, ERC, Gabriel Rufián, Govern espanyol, HBO, Indústria audiovisual, Independència, Netflix, Pablo Casado, Pedro Sánchez, PP, PSOE, Quotes català

Quan un té ganes de donar corda al PSOE de Pedro Sánchez perquè prefereix haver-se-les amb els seus malabarismes que amb els obscurs i obtusos averanys que anuncia Pablo Casado, qualsevol excusa és bona. Fins i tot pactar quotes de català per a les productores d’audiovisuals, bo i sabent que no s’hi podrà obligar les que no estan subjectes a la legislació espanyola, i que el grau de compliment de les que hi estan teòricament obligades també serà relatiu, per no dir residual. Perquè el que ara ha sortit de sota la catifa no s’hi ha pas fet de la nit al dia: la directiva europea que exclou els gegants HBO i Netflix de complir amb aquestes quotes, i que converteix l’almoina de les quotes pactades en ferralla, ja era vigent quan es va negociar aquest acord entre ERC i el PSOE. Aquesta mena de coses són les que poden passar quan es va a Madrid a fer frases pretesament enginyoses i no a tocar el voraviu que és el que se suposa que se li ha de fer a l’Estat espanyol quan te’n vols independitzar, i no ballar-hi un xotis.

Una guitza al formiguer

Etiquetes

Arnaldo Otegi, Catalunya, Democràcia, EH Bildu, ETA, Independència, Independentisme, Pais Basc, partits polítics, Política, Política espanyola, PP, Presos polítics, PSOE, Sobiranisme, Terrorisme

Les paraules d’Arnaldo Otegi fent acte de contrició per la lluita armada i proposant una negociació per a l’alliberament dels presos d’ETA, tenen més transcendència perquè fan posar els seus adversaris en evidència que no pas pel seu pes específic. Per això el mateix Otegi les ha qualificat de “guitza al formiguer”. Ha posat davant del morros del PSOE el caramel de la governabilitat penjat d’un ham. Si el mosseguen, remarcaran el protagonisme d’EH Bildu tant en la conclusió del conflicte basc del passat, associat al terrorisme, com en l’obertura del conflicte futur per l’autodeterminació. I a la vegada, posaran en mans de la dreta l’exclusiva del ressentiment endèmic i transversal, que roman adherit a la societat espanyola gràcies a aquella cola que ho manté tot tan ben lligat. I si el rebutgen, posaran en evidència davant de tothom que a Espanya no hi ha espai per a negociar res. Ves que, per a augmentar la consideració de causa justa per a les reivindicacions de bascos i catalans, no facin molt més les paraules d’Otegi que les misterioses passeres d’escolanet de Iñigo Urkullu.

Sense terminis, no: per al 2023

Etiquetes

Catalunya, CUP, ERC, Independència, Junts per Catalunya, Partit Popular, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, PSOE, Taula de diàleg

Per resultar creïble, l’anomenada “taula de negociació”, que pretén resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, hauria de demostrar que afronta la seva missió amb agilitat, diligència i un calendari de resultats tangibles, i no “sense pressa, sense pausa i sense terminis” com reivindicava Pedro Sánchez en la roda de premsa posterior a la represa de les reunions de la taula. Probablement, en un plantejament teòric i de manual, les condicions que esgrimia el president del govern espanyol podrien facilitar que les converses fossin fluïdes i fructíferes. Però, en el cas concret que ens ocupa, la gestió dels ritmes i dels temps així com la consistència dels acords, estan molt hipotecats pels compromisos polítics dels interlocutors i per la caducitat de la seva representació institucional.

Caducitat a dos anys vista. A tot estirar, durant la tardor del 2023 acaba el mandat de l’actual govern espanyol i el principal objectiu del PSOE és que el pes que la qüestió catalana té en la balança electoral es decanti a favor seu gràcies a la demostració que la taula de diàleg ha rebaixat la crispació i ha frenat la mobilització. De fet, aquests darrers dies l’executiu espanyol ja ha començat a difondre la idea que s’ha acabat l’ofensiva unilateralista. I si hi afegim la reivindicació perquè les converses entre ambdós governs es produeixin sense interrupcions i sense presses, no és difícil advertir que el propòsit de Moncloa és acreditar que ha aconseguit allò que el PP seria incapaç d’assolir: tenir els catalans quiets, hipnotitzats amb una taula que nosaltres en diem de negociació però ells en diuen de diàleg, perquè del que es tracta és de parlar i parlar. I si aquests rèdits donen bons resultats, ja es veurà quins són els pactes postelectorals que més puguin convenir més endavant.
Els partits independentistes catalans estan subjectes a calendaris semblants: encara que la legislatura actual acaba el 2025, a principis del 2023 s’exhaureix el crèdit que Junts per Catalunya i la CUP varen concedir a la taula de negociació en virtut dels acords de governabilitat amb ERC. I encara que els anticapitalistes puguin desdir-se’n i els de Junts continuïn furgant en la discrepància, és poc probable que es produeixi una ruptura de pactes que forci un avançament electoral abans de la data d’avaluació de la taula. A ERC, segura que la via de la negociació permet més estabilitat política i social, li convé demostrar que ha posat tot els esforços en la recerca d’una solució dialogada i desacreditar la hiperventilació de Junts. I a Junts, segurs que la intransigència espanyola no deixaràcap altra sortida que no sigui la unilateralitat, li convé demostrar que ha deixat prou espai de consens perquè ERC provi –a criteri seu, infructuosament- la via del diàleg.

Interlocutors peribles. Com dèiem anteriorment, l’altre factor que no permet creure en una negociació sense pauses ni terminis és la representativitat institucional dels interlocutors. Que aquests siguin ministres i consellers de la Generalitat acota amb molta precisió el context de debat. A Pedro Sánchez, li permet fixar el marc de les converses en les matèries competencials i desviar-lo de qüestions polítiques de fons relacionades amb la dimensió nacional de Catalunya, com el dret a l’autodeterminació o l’amnistia. I a Pere Aragonès li facilita subjectar la discussió en els límits de les lleialtats i els consensos a què s’obliguen els membres de l’executiu que ell presideix i coordina, i allunyar-lo del foc creuat que es dispara des de posicions partidistes que rivalitzen. Contràriament, designar els respectius representants amb aquests criteris significa també marcar-los amb una data de caducitat que és la del mandat per al qual han estat nomenats en virtut d’uns resultats electorals. I per tant, o bé condiciona els terminis de la negociació i la quantificació dels resultats a la durada de la legislatura, o bé complica i dispersa el procés de diàleg sotmetent-lo a canvis alterns i descoordinats dels interlocutors.

L’alternativa intemporal. L’alternativa al tipus actual de comissió negociadora seria designar-ne una altra que es pogués desprendre de prejudicis i de dates de caducitat, els integrants de la qual fossin designats sense cap més representativitat que la que els fos delegada expressament per a aquesta funció, sense estar subjectada ni a mandats governamentals ni a legislatures parlamentàries. D’aquesta manera, seria més fàcil establir calendaris de treball, mantenir una activitat continuada, i disposar de marges per fer avaluacions regulars. I sobretot ens estalviaríem la vergonya de veure com es nomenen els representants un dia abans de trobar-se, posant en evidència que ni assumeixen la continuïtat dels seus predecessors, ni disposen de cap guió de treball, ni tenen cap recança de barallar-se tant amb els adversaris com amb els correligionaris.
Però, com que ara mateix no som en aquest escenari, potser el fet de tenir marcada una data límit en l’any 2023 en realitat és el menor del mals.

Més enllà dels indults

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, ERC, Independència, Independentisme, Indults, partits polítics, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Política espanyola, Presos polítics, PSOE, Sobiranisme

L’aparatosa escenografia amb la qual Pedro Sánchez s’ha envoltat per anunciar els indults als presos polítics (declaracions durant les visites oficials de la setmana anterior, la intervenció al Cercle d’Economia, l’acte específic al Liceu, la compareixença posterior al consell de ministres i les declaracions públiques de diferents actors polítics i socials i del mateix Oriol Junqueras, segurament pactades) fan aixecar l’orella i l’instint de malfiança. Potser s’equivoca qui pensi que tot aquest desplegament pretenia contrarestar l’informe del Consell d’Europa. Potser peca d’innocència qui es cregui que s’emmarca en el context de la taula de diàleg entre els governs d’Espanya i de Catalunya. I potser li ballaran les busques a qui cerqui l’hora exacta de la concòrdia. Perquè, potser, el mastegat retorn a la política només s’ha produït per a emblanquinar el PSOE i ajudar-lo perquè conservi el govern d’Espanya, a canvi de reforçar ERC com a interlocutor dialogant i no unilateralista de la Catalunya pretesament sobiranista. I qui dies passa, anys empeny.