Gorrers

Etiquetes

Catalunya, Jèssica Albiach, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Podemos, Política, Política catalana, PSC, PSOE, Salvador Illa

Si Pedro Sánchez pot anar donant allargues a la convocatòria de la taula de diàleg amb els pretextos més inversemblants que li passen pel cap, és perquè ja té la situació política de Catalunya on la volia tenir: dividida i hipnotitzada mirant la pastanaga. I aquells que es rebaixen a implorar-li un forat a l’agenda, malgrat l’evidència de l’actitud dilatant del president espanyol, o són directament col.laboradors i beneficiaris d’aquesta llefiscosa bassa d’oli, o palesen una immaduresa política alarmant, o les dues coses alhora. I, per si aquest escenari no estigués prou a la vora de l’esperpent, ara el PSC i els Comuns s’hi volen afegir amb una taula catalana prèvia que també en diuen de diàleg però que, en realitat, és de confusió. No els hi ha pas convidat ningú, però tots els gorrers saben que, a la taula d’en Bernat, si no hi ets però t’hi has posat, al final hi podràs ficar cullerada i treure’n quatre engrunes, com una foto que faci lluir la disfresa conciliadora amb què Illa i Albiach es vestiran per mirar de millorar les respectives expectatives electorals.

Tornarà el polvoró?

Etiquetes

Casa Reial, Joan Carles I, Llei Transparència Corona, Pedro Sánchez, Política espanyola, PSOE, Rei emèrit

Després de fugir als Emirats Àrabs i de viure-hi un any i mig any com pertoca al seu cos de rei, el monarca emèrit d’Espanya vol tornar al palau de la Zarzuela amb el salari a l’armilla i les despeses pagades per l’erari públic. No es tracta de cap impuls d’enyorança sinó d’una calculada estratègia jurídica contra les causes que té obertes o en procés al seu propi país, al Regne Unit i Suïssa. Si pogués demostrar que l’Estat espanyol li manté l’estatus institucional (títol, retribució i residència) intentaria acollir-se als preceptes jurídics que impedeixen jutjar els mandataris en exercici, ni que siguin “in péctore”. I potser perquè pugui escapolir-se per aquesta mateixa escletxa, Pedro Sánchez i el PSOE callen com muts i xiulen com orats quan els recorden que fa un any havien promès impulsar una llei de transparència sobre la Corona. Però, per més que s’acosti Nadal i tothom s’empassi el conte publicitari dels que tornen a casa, ningú no podrà fer creure que Joan Carles sigui cap torró, ni tan sols per a la sensibleria ovina espanyola perquè ja tothom sap que amb prou feines és un polvoró.

El xotis del 6 %

Etiquetes

Catalalunya, Català, ERC, Gabriel Rufián, Govern espanyol, HBO, Indústria audiovisual, Independència, Netflix, Pablo Casado, Pedro Sánchez, PP, PSOE, Quotes català

Quan un té ganes de donar corda al PSOE de Pedro Sánchez perquè prefereix haver-se-les amb els seus malabarismes que amb els obscurs i obtusos averanys que anuncia Pablo Casado, qualsevol excusa és bona. Fins i tot pactar quotes de català per a les productores d’audiovisuals, bo i sabent que no s’hi podrà obligar les que no estan subjectes a la legislació espanyola, i que el grau de compliment de les que hi estan teòricament obligades també serà relatiu, per no dir residual. Perquè el que ara ha sortit de sota la catifa no s’hi ha pas fet de la nit al dia: la directiva europea que exclou els gegants HBO i Netflix de complir amb aquestes quotes, i que converteix l’almoina de les quotes pactades en ferralla, ja era vigent quan es va negociar aquest acord entre ERC i el PSOE. Aquesta mena de coses són les que poden passar quan es va a Madrid a fer frases pretesament enginyoses i no a tocar el voraviu que és el que se suposa que se li ha de fer a l’Estat espanyol quan te’n vols independitzar, i no ballar-hi un xotis.

Sense terminis, no: per al 2023

Etiquetes

Catalunya, CUP, ERC, Independència, Junts per Catalunya, Partit Popular, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, PSOE, Taula de diàleg

Per resultar creïble, l’anomenada “taula de negociació”, que pretén resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, hauria de demostrar que afronta la seva missió amb agilitat, diligència i un calendari de resultats tangibles, i no “sense pressa, sense pausa i sense terminis” com reivindicava Pedro Sánchez en la roda de premsa posterior a la represa de les reunions de la taula. Probablement, en un plantejament teòric i de manual, les condicions que esgrimia el president del govern espanyol podrien facilitar que les converses fossin fluïdes i fructíferes. Però, en el cas concret que ens ocupa, la gestió dels ritmes i dels temps així com la consistència dels acords, estan molt hipotecats pels compromisos polítics dels interlocutors i per la caducitat de la seva representació institucional.

Caducitat a dos anys vista. A tot estirar, durant la tardor del 2023 acaba el mandat de l’actual govern espanyol i el principal objectiu del PSOE és que el pes que la qüestió catalana té en la balança electoral es decanti a favor seu gràcies a la demostració que la taula de diàleg ha rebaixat la crispació i ha frenat la mobilització. De fet, aquests darrers dies l’executiu espanyol ja ha començat a difondre la idea que s’ha acabat l’ofensiva unilateralista. I si hi afegim la reivindicació perquè les converses entre ambdós governs es produeixin sense interrupcions i sense presses, no és difícil advertir que el propòsit de Moncloa és acreditar que ha aconseguit allò que el PP seria incapaç d’assolir: tenir els catalans quiets, hipnotitzats amb una taula que nosaltres en diem de negociació però ells en diuen de diàleg, perquè del que es tracta és de parlar i parlar. I si aquests rèdits donen bons resultats, ja es veurà quins són els pactes postelectorals que més puguin convenir més endavant.
Els partits independentistes catalans estan subjectes a calendaris semblants: encara que la legislatura actual acaba el 2025, a principis del 2023 s’exhaureix el crèdit que Junts per Catalunya i la CUP varen concedir a la taula de negociació en virtut dels acords de governabilitat amb ERC. I encara que els anticapitalistes puguin desdir-se’n i els de Junts continuïn furgant en la discrepància, és poc probable que es produeixi una ruptura de pactes que forci un avançament electoral abans de la data d’avaluació de la taula. A ERC, segura que la via de la negociació permet més estabilitat política i social, li convé demostrar que ha posat tot els esforços en la recerca d’una solució dialogada i desacreditar la hiperventilació de Junts. I a Junts, segurs que la intransigència espanyola no deixaràcap altra sortida que no sigui la unilateralitat, li convé demostrar que ha deixat prou espai de consens perquè ERC provi –a criteri seu, infructuosament- la via del diàleg.

Interlocutors peribles. Com dèiem anteriorment, l’altre factor que no permet creure en una negociació sense pauses ni terminis és la representativitat institucional dels interlocutors. Que aquests siguin ministres i consellers de la Generalitat acota amb molta precisió el context de debat. A Pedro Sánchez, li permet fixar el marc de les converses en les matèries competencials i desviar-lo de qüestions polítiques de fons relacionades amb la dimensió nacional de Catalunya, com el dret a l’autodeterminació o l’amnistia. I a Pere Aragonès li facilita subjectar la discussió en els límits de les lleialtats i els consensos a què s’obliguen els membres de l’executiu que ell presideix i coordina, i allunyar-lo del foc creuat que es dispara des de posicions partidistes que rivalitzen. Contràriament, designar els respectius representants amb aquests criteris significa també marcar-los amb una data de caducitat que és la del mandat per al qual han estat nomenats en virtut d’uns resultats electorals. I per tant, o bé condiciona els terminis de la negociació i la quantificació dels resultats a la durada de la legislatura, o bé complica i dispersa el procés de diàleg sotmetent-lo a canvis alterns i descoordinats dels interlocutors.

L’alternativa intemporal. L’alternativa al tipus actual de comissió negociadora seria designar-ne una altra que es pogués desprendre de prejudicis i de dates de caducitat, els integrants de la qual fossin designats sense cap més representativitat que la que els fos delegada expressament per a aquesta funció, sense estar subjectada ni a mandats governamentals ni a legislatures parlamentàries. D’aquesta manera, seria més fàcil establir calendaris de treball, mantenir una activitat continuada, i disposar de marges per fer avaluacions regulars. I sobretot ens estalviaríem la vergonya de veure com es nomenen els representants un dia abans de trobar-se, posant en evidència que ni assumeixen la continuïtat dels seus predecessors, ni disposen de cap guió de treball, ni tenen cap recança de barallar-se tant amb els adversaris com amb els correligionaris.
Però, com que ara mateix no som en aquest escenari, potser el fet de tenir marcada una data límit en l’any 2023 en realitat és el menor del mals.

La taula, un decorat

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Govern, Govern espanyol, Independència, Independentisme, partits polítics, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, Taula de diàleg

Se li va escapar a Pedro Sánchez quan va ser incapaç d’explicar com havien ocupat dues hores de reunió amb Pere Aragonès. I el president de la Generalitat ho va ratificar afirmant que el més important de tot era tenir el govern espanyol assegut a la taula de negociació. El més transcendent de la trobada de dimecres entre el govern més progressista de la història d’Espanya i el govern més independentista de la història de Catalunya és una simple foto. I com que els dos mandataris la van vestir amb una pirotècnia verbal abusiva en quantitat i insultant en qualitat, només la lectura dels detalls ens permet extreure’n conclusions. Que han fet els dos governs en els 18 mesos transcorreguts entre la primera i la segona trobada, entre la primera i la segona foto? La part espanyola només ha sabut ratificar la distància que la separa d’un acord amb els independentistes. I la part catalana, ha estat incapaç de consensuar i preparar un equip negociador i ho ha utilitzat de pretext per aprofundir en la seva particular disputa partidista. La taula de diàleg només és un decorat per la foto.

Lleis evolutives

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Taula de diàleg, Teresa Cunillera

Ja comença a ser hora que els portaveus de les institucions estatals i els dels partits unionistes deixin de dir ximpleries com si el coeficient intel·lectual de la resta dels ciutadans fos tan limitat com el seu. Dimecres passat, la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, responia a les expectatives sobre la taula de diàleg repetint, una vegada més, els exorcismes que s’han après contra la diabòlica possessió independentista: “Dins la llei, tot. I fora de la llei, res. Les normes hi són per complir-les” i “la taula de diàleg també ha de servir per parlar de convivència”. Si les lleis només hi fossin per complir-les encara estaríem governats per les dels romans però, sortosament, no solament es promulguen per ser complertes transitòriament sinó també per ser els graons precedents de noves lleis que ens permetin ascendir en civilitat i llibertat. I d’això és del que s’ha de parlar en la refotuda taula de diàleg: de com avançar cap a un marc legal que garanteixi el dret dels catalans a l’autodeterminació. Perquè per més que Pedro Sánchez vulgui designar els seus representants en funció dels assumptes de l’ordre del dia, aquesta és una taula política i no administrativa; una taula parada per resoldre el conflicte entre Catalunya i l’Estat. Per parlar de descentralitzacions autonòmiques ja hi ha la bilateral i les conferències del president als mandataris regionals.

Tites, tites, tites

Etiquetes

Comissió bilateral, Estat-Generalitat, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Política espanyola, Taula de diàleg

A la nova ministra de Política Territorial, Isabel Rodríguez, se li ha esfumat de l’agenda la convocatòria de la comissió bilateral Estat–Generalitat que el seu antecessor, Miquel Iceta, havia previst per a aquest mes. Però no cal que ningú s’esforci a atribuir aquest canvi a l’enrenou que comporten els relleus ministerials: en realitat, aquest govern espanyol –com els antecessors- supedita el compliment de les seves obligacions constitucionals respecte de Catalunya a la conducta política dels catalans. I en aquest cas, més concretament, a la taula de diàleg. Tant li fa el que s’hagi dit abans, perquè Pedro Sánchez practica la política del blat de moro. Tites, tites, tites: quatre grans per aquí i, quan corren a picar-los, quatre grans per allà, i anar marejant la lloca tant com es pugui. Com ha fet també amb el canvi de ministres. Ningú amb sentit comú pot pensar que un ministre pot fer res de profit en dos anys de mandat, però això no importa perquè el que compta és saber en quin moment s’ha d’anar deixant caure el blat de moro.

Casal d’estiu

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Catalanisme, Catalunya, Independència, Independentisme, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, Repressió, Sobiranisme, Taula de diàleg, Tribunal de Comptes

No calia esperar gaire res de l’entrevista entre Pere Aragonès i Pedro Sánchez, tret d’obvietats i collonades, com el suport a uns jocs olímpics d’hivern als quals ves a saber si no acabarem renunciant quan ens veiem amb la neu al coll. Però sí que teníem la tímida esperança que les presses per fer visible el clima de concòrdia que ens ha d’imbuir, els farien aixecar de les butaques de la Moncloa per anar a seure tot seguit a les cadires de la taula de diàleg. Però es veu que aquestes coses també van a ritme madrileny: quan no és el moment, t’has equivocat de dia, i de pont en pont t’atrapen les vacances. És a dir: torni demà-passat, que vol dir al setembre. I mentrestant, perquè no ens distraguem ni se’ns esborrin del cap les lliçons que proven d’inocular-nos, ens han muntat un entretingut casal d’estiu: una mica de repàs a càrrec dels tribunals (de comptes i de togues) i un joc de camp per buscar un acord nacional per l’amnistia i l’autodeterminació; un acord que ja teníem, però que el monitor-president es veu que no el troba, marejat com està amb la xerrameca trilera de Pedro Sánchez.

Més enllà dels indults

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, ERC, Independència, Independentisme, Indults, partits polítics, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Política espanyola, Presos polítics, PSOE, Sobiranisme

L’aparatosa escenografia amb la qual Pedro Sánchez s’ha envoltat per anunciar els indults als presos polítics (declaracions durant les visites oficials de la setmana anterior, la intervenció al Cercle d’Economia, l’acte específic al Liceu, la compareixença posterior al consell de ministres i les declaracions públiques de diferents actors polítics i socials i del mateix Oriol Junqueras, segurament pactades) fan aixecar l’orella i l’instint de malfiança. Potser s’equivoca qui pensi que tot aquest desplegament pretenia contrarestar l’informe del Consell d’Europa. Potser peca d’innocència qui es cregui que s’emmarca en el context de la taula de diàleg entre els governs d’Espanya i de Catalunya. I potser li ballaran les busques a qui cerqui l’hora exacta de la concòrdia. Perquè, potser, el mastegat retorn a la política només s’ha produït per a emblanquinar el PSOE i ajudar-lo perquè conservi el govern d’Espanya, a canvi de reforçar ERC com a interlocutor dialogant i no unilateralista de la Catalunya pretesament sobiranista. I qui dies passa, anys empeny.

Sánchez, a la ratera

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Indults, Pedro Sánchez, Política catalana, Política espanyola, PP, Presos polítics, PSOE, Tribunal Suprem, Vox

El recorregut polític del secretari general del PSOE i president del govern espanyol, Pedro Sánchez, l’acredita com un equilibrista de la supervivència i costa d’entendre que ara s’arrisqui a dilapidar els esforços que ha dedicat per arribar on és i per a consolidar-s’hi. Però el cert és que amb la qüestió dels indults als presos polítics catalans s’ha ficat en una ratera i que l’informe del Tribunal Suprem és una arma municionada per a qualsevol que el vulgui abatre des de dins (ministres, exdirigents, barons territorials i unes primàries a curt termini a Andalusia) i des de fora: PP i Vox ja han anunciat recursos legals i demagògiques campanyes populistes que poden teixir un contundent front anti-socialista arreu de l’Estat. S’arriscarà, Sánchez, fins a aquest punt? O trobarà que la reivindicació d’amnistia i autodeterminació que manté l’independentisme català és el pretext d’intransigència que necessita per escapar-se de la ratera, buscar-se altres suports parlamentaris i deixar que els indults s’evaporin enmig de les boires de les bones voluntats incompreses?