Tingui l’abast que tingui la maniobra que està fent Pedro Sánchez aquests dies, no ens hauria de distreure del veritable problema de fons. Un problema que elscatalans patim des de fa temps: la instrumentalització política de la justícia. Tant si Begoña Gómez ha practicat el tràfic d’influències com si no, no són uns articles allò que hauria de presentar en un jutjat qui la vulgui denunciar sinó, testimonis, proves o indicis materials que la incriminin i que no es poden substituir per una informació periodística. Així ho ha entès la fiscalia malgrat que Manos Limpias vulgui carregar la responsabilitat de la veracitat al jutge instructor i als mitjans que han publicat les acusacions. Però Espanya encara està repenjada en comportaments socials, judicials i policials heretats del franquisme que no permeten que ningú sigui innocent fins que es demostri el contrari, sinó que fomenten que tothom sigui sospitós malgrat que es pugui demostrar el contrari, perquè mai s’acaben d’esbandir els dubtes quan la premsa es converteix en una sala de vistes permanent. Calumnia, que alguna cosa queda. Aquesta és la finalitat dels grups i els partits ultres que no tenen cap altra funció que desacreditar i obstaculitzar totes les iniciatives que posen en risc la integritat de la crosta que els protegeix, es diguin igualtat de gèneres, avortament, amnistia, immersió lingüística o autodeterminació. Ells són la baula que permet connectar la política amb la judicatura perquè sempre saben a quin jutjat han d’anar perquè les seves denúncies siguin acceptades, tinguin ressò i les filtracions serveixin a la seva causa. El principal repte que Pedro Sánchez té com a president, doncs, no és instrumentalitzar el cas de la seva dona sinó impulsar les reformes necessàries per desmantellar aquesta teranyina feixista que pretén mantenir en un règim orgànic el que hauria de ser una democràcia plena.
Aquest diumenge Pedro Sánchez farà el seu discurs de fi d’any i ja poden comptar que provarà d’hipnotitzar-nos amb les facècies passades i futures del seu govern i de la presidència rotatòria europea que ha ostentat aquest 2023.. Més o menys com el discurs de Pere Aragonès per Sant Esteve, que en la segona part del seu parlament va repetir els arguments de la primera. O com el de Felip VIè, que la Nit de Nadal es va parapetar dins del laberint de la Constitució que l’aguanta. Incomprensiblement, cada un d’aquests discursos genera reaccions, anàlisis i continguts informatius com si Moisès acabés de baixar del Sinaí. De veritat algú creu que aquests personatges poden dir res diferent del que diuen? Algú creu seriosament que el rei pot parlar d’amnistia, de reconciliació política i democratització judicial? Que Pere Aragonès es pot flagel·lar les costelles per tot el que no ha estat capaç de fer el seu govern? Que Pedro Sánchez farà cap exercici d’humilitat reconeixent que governa a cop de vareta de prestidigitador? En quin món i en quin país us penseu que vivim?
Carles Puigdemont al·legava fa uns dies que qualsevol acord per a la investidura de Pedro Sánchez havia de tenir la condició d’històric, no perquè les sutures d’un pacte múltiple tan complex com aquest resisteixi una legislatura sinó perquè els seus efectes sobre la capacitat d’autodeterminació de Catalunya siguin tangibles i transcendentals. Sense cap mena de dubte, l’amnistia es podria considerar estrictament una fita històrica i l’assoliment de noves competències i traspassos, com el traspàs d’una part de Rodalies, també. Però posar el marcador polític a zero i complir els compromisos pendents del sistema autonòmic, no és avançar: és reparar una injustícia, compensar un greuge. Avançar, fer història, és situar les reivindicacions independentistes en una casella posterior i protegir-les jurídicament perquè les forces reaccionàries i el mateix sistema d’autodefensa de l’Estat no les puguin tornar a fer recular. Per això, cal que tinguem els ulls ben oberts per veure si hem avançat, si tornem a començar o si hem fet passes enrere. I, sobretot, per veure qui ha fotut pilotes fora i qui n’ha fotut a dins.
Alberto Núñez Feijoo deia dimecres que Carles Puigdemont havia de fer cas al Consell per la República i bloquejar la investidura de Pedro Sánchez, perquè creu que aquesta decisió l’afavoriria a ell quan se celebressin les conseqüents noves eleccions. S’equivoca: qualsevol ruptura de les negociacions del PSOE–Sumar amb un dels partits independentistes –o amb els dos- permetria a Pedro Sánchez guanyar popularitat i vots. Es podria presentar davant de les urnes exhibint capacitat de diàleg, presumint de generositat política i homologant la integritatconstitucionalista del seu projecte, a més a més de descarregar les culpes sobre ERC i/o Junts acusant-los de recalcitrants, d’excloents i d’insolidaris per rebutjar una majoria parlamentària progressista. Però a hores d’ara, a Núñez Feijoo ja li deuen haver explicat que Puigdemont no sol fer allò que li demanen que faci perquè, si tingués aquest bei, la seva carrera professional i política haurien estat ben diferents del que són avui. A qui no sé si els ho han explicat prou bé és als del Consell per la República.
Un cop començat el termini perquè Pedro Sánchez es presenti com a candidat a presidir el governd’Espanya, la paraula de Junts passa de la sobretaula a la transcendència. I no només per a l’escenaripolític espanyol sinó, sobretot, per a l’escenari català, perquè és a Catalunya i no a Madrid on es cotitza o es devalua el seu valor polític. Si el PSOE manté el rebuig al referèndum i no es compromet a aprovar l’amnistia per avançat –i, ara mateix, tot apunta en aquesta direcció-, Junts haurà de decidir si dóna prioritat a la coherència del seu discurs i vota contra Sánchez forçant unes noves eleccions, o si s’arrapa a pretextos oportunistes que justifiquin una legislatura d’estires i arronses com la que ja hem viscut. Faci el que faci, ho ha de fer per coherència política i no pel que pugui decidir l’estranya consulta que s’ha convocat al Consell de la República, ni per la pusil·lànime ansietat de socis i adversaris que l’apressen a arreplegar el peix al cove. El seu futur polític depèn, precisament, de la seva determinació.
Al final de la seva intervenció de dimecres passat al Congrés de Diputats, Alberto Núñez Feijoo va pronunciar un particular alea jacta est a la vista d’una votació adversa a la seva investidura: “Uns i altres hem vingut a aquesta cambra i hem dit francament tot allò que pensàvem”. No ens en va quedar cap dubte, sobretot pel que fa als dos partitsprincipals. Tant el candidat Núñez com la portaveu Gamarra van ratificar que per al Partit Popular hi ha un sostre d’autonomies regionals i que les particularitats lingüístiques i identitàries de les que en tinguin s’han de sotmetre a l’espanyolitat comú i al garrot en el cas que gosin discrepar. Pedro Sánchez, en canvi, es va amagar dels seus electors i del PP enviant el diputat Óscar Puente a la tribuna, perquè és el que sempre fa: utilitzar comodins per fer perdre temps als altres i guanyar-lo ell. Per això aquells que es pensen que hi negocien amnisties i autodeterminacions haurien de rumiar bé si al capdavall de tant de tacticisme no acabarem igualment sota l’as de bastos.
Falten molts dies perquè s’acabin les negociacions entre el PSOE i el partits que li poden assegurar una majoria parlamentària per governar, entre ells ERC i Junts. Per tant, falten molts dies perquè puguem saber fins on abastarà aquest xiclet en què s’ha convertit la qüestió de l’amnistia per als implicats en la preparació del referèndum de l’1-O i en les accions reivindicatives posteriors per la independència de Catalunya i contra la repressió. Un xiclet que tothom es posa a la boca, que tothom mastega i que, mentre no l’escupin, com a molt, farà una gran bombolla: per més temps que falti i per més coses que ens manqui saber de tot el que uns i altres parlen, negocien i masteguen, ens arriscarem a dir per endavant que la desconfiança en una amnistia resolutiva és absoluta.
FINS A LA PRIMAVERA, podria durar aquest serial. Ara mateix, el PSOE no té cap intenció de pronunciar-se sobre aquesta qüestió. No es tracta, només, del silenci i de la discreció exemplars que hauria d’acompanyar qualsevol negociació política. No en diuen res en concret i es parapeten darrere del recurrent comodí de la Constitució o dels terminis perquè els va molt bé que sigui un tema de llarg recorregut. I no només perquè sigui complex teixir un acord d’aquestes característiques que després desemboqui en un text legislatiu i en un nou marc polític, sinó, sobretot, perquè amb aquesta excusa poden fer durar el xiclet fins que es resolgui la incògnita de qui aconseguirà més suports per governar Espanya, cosa que, a la vista de com van les coses, podria ser ben entrat el 2024.
DE NÚÑEZ A SÁNCHEZ. Un cop designat Núñez Feijoo com a candidat, el calendari corre i res fa pensar que obtingui el suport majoritari de la cambra sense una “tamayada”. Un escàndol en altres circumstàncies però ara potser amortit per la campanya que acaben de desfermar Aznar i el PP. Si això passés, s’hauria acabat el debat sobre l’amnistia. I si no passa, llavors serà Pedro Sánchez qui haurà de fer valer les seves aspiracions. Però, en aquelles dates probables, és summament difícil que l’amnistia i el calendari per a l’exercici de l’autodeterminació estiguin prou definits per a obtenir el sí del tots els partits independentistes ni prou madurs ni digerits per a ser assumits per les legions socialistes, esverades per la insídia de Felipe González i Alfonso Guerra, i per la pressió de la campanya del PP i Vox. Malgrat això, Pedro Sánchez podria córrer el risc de presentar igualment la seva candidatura a la presidència perquè en el seu estil polític hi encaixa perfectament mostrar-se com a dialogant i possibilista i fer veure els altres com a uns obstinats torracollons que només volen dificultar el progrés d’Espanya que el PSOE es pensa que duu de la mà. Si li surt bé amb altres trumfos, dòmino; i si no, amb aquestes cartes i el darrer torn de paraula que l’afavoreixen, tornaria a les urnes buscant una segona oportunitat.
LA SEGONA RONDA DE L’AMNISTIA podria arribar després de Reis i allargar-se durant tot el calendari de constitució de les cambres i d’elecció del president del govern, si el PSOE i Sumar mantinguessin la necessitat d’obtenir els vots dels diputats independentistes catalans per aconseguir la majoria. Si no es donés aquest cas, per una majoria conservadora o per una majoria de centre-esquerra que no precisés el suport dels partits independentistes, s’hauria acabat el xiclet i petaria el globus. En el primer supòsit, que sembla el més probable tal com es mouen les masses electorals, la bombolla de l’amnistia es tornaria a inflar i llavors, amb la perspectiva que una falta d’entesa aboqués a una tercera convocatòria electoral, vindrien el pes de les responsabilitats per a les forces independentistes i don Pedro amb les rebaixes per acabar configurant un pacte d’emergència que transformi allò que havia de ser una amnistia en algun artefacte legal que resolgui i maquilli situacions puntuals. Què faran llavors les forces independentistes, ja són figues d’un altre paner.
NO ENS FEM MALA SANG. El que ens interessa remarcar aquí és que l’amnistia, en els termes amb què es debat avui públicament en els mitjans de comunicació, té poques possibilitats de reeixir perquè són molts i molt espessos els filtres cerebrals, hepàtics i testiculars que han de passar abans no prenguin cos en la consciència política dels partits espanyols majoritaris i, sobretot, en l’electorat espanyol, dominat i obtusament dirigit per una secular tradició d’anticatalanisme. I això vol dir que no ens hem de fer mala sang especulant si ha d’incloure o no els policies repressors, si s’ha de negociar juntament o separadament del dret a l’autodeterminació o si ha d’incloure casos tangencials com el de Laura Borràs. Tot això és com vendre el peix abans de tenir-lo al cove i, precisament, la disputa d’aquest cove buit és el que ens està fent renyir els uns amb els altres.
“Sánchez, mamón, truca en Puigdemont” és un acudit que fa gràcia, sobretot si ho canten milers de joves en un concert de Salt. És veritat que, a simple vista, els escassos catorze diputats que han aconseguit Junts i Esquerra són imprescindibles perquè Pedro Sánchez es pugui mantenir a la Moncloa, però el cofoisme que infla aquests dos partits per haver assolit aquest protagonisme és com l’alegria del pobre, que es conforma que el cel no li caigui a sobre. En primer lloc, perquè el privilegi de les minories decisives s’acabarà el dia que PSOE i PP es posin d’acord per reformar la llei electoral i no s’hagin de sotmetre a les exigències dels nacionalistes bascos i catalans. En segon lloc perquè, les condicions de Junts per a negociar un pacte de govern són inassumibles per als socialistes i la repetició electoral sembla inevitable. I en tercer lloc, perquè aquest rebombori no pot dissimular que l’independentisme fa aigües a babord i a estribord amb una pèrdua de 666.000 vots, ni que tothom es fa l’orni a l’hora d’afrontar responsabilitats. Pobres de recursos i d’esperit.
El prestidigitador Sánchez s’acaba de treure del barret de copa 183.000 hipotètics nous habitatges per ajudar a solucionar les dificultats que els sectors socials més febles tenen per accedir a un lloc digne per viure. I ho ha fet barrejant naps, cols i fulles de rave, posant en un mateix sac de meravelles els habitatges de la Sareb, un lot de sòl edificable del Ministeri de Defensa i un pla de crèdits de l’ICO. Com que el problema de l’habitatge no ha aparegut d’avui per demà com un encanteri, com que el PSOE i UP governen des de fa quatre anys i com que les eleccions espanyoles són d’aquí a pocs mesos, la qualificació de populisme electoralista que els hi ha dedicat l’oposició és queda francament curta: farien més bé de dir-ne cara-dura o pebrots de pedra picada perquè bona part dels habitatges promesos per Sánchez corren el risc de convertir-se en fum degut als obstacles polítics i burocràtics que hauran de superar. I els catalans, com que hem renunciat a fer les nostres pròpies lleis i a desobeir les dels espanyols, i ens hem resignat a pidolar. ens hem fet còmplices d’aquest engany.
Si el president de la Generalitat hagués decidit no assistir a la cimera franco-espanyola de dijous vinent, és ben segur que Emmanuel Macron no l’hauria pas trobat a faltar i que Pedro Sánchez tindria una nova oportunitat per fer més brometes suades sobre l’evaporació de l’independentisme. Presentant-s’hi, en canvi, té l’oportunitat de fer visible l’ull de poll, de provocar interrogants en els seus interlocutors, d’evidenciar la incòmoda constatació d’un problema no resolt, de representar institucionalment allò mateix que milers de veus cridaran uns quants carrers més avall. Tarradellisme de manual. Des d’aquesta perspectiva, és possible arribar a comprendre la decisió del Govern d’acceptar ser tractat com un convidat a casa seva, sempre i quan Aragonès no es resigni a fer-hi l’estaquirot i adopti una actitud determinant, amb paraules tan breus com exigeixi el protocol però tan precises i afilades com la situació reclama. Perquè si no és així, llavors sí que en comptes de fer més visible el problema es farà més visible la seva liquidació.