Protestes que ensenyen

Etiquetes

Calendari escolar, Educació, Ensenyament, Escola, Govern, Normalització Lingüística, Política Lingüística, sindicats, Titulacions

Dijous passat, el sindicats de mestres van ocupar la conselleria d’Educació en senyal de protesta. Per reclamar que el govern de la Generalitat els faci costat a l’hora de negar-se a acatar les sentències judicials que imposen quotes d’ensenyament en castellà? Per exigir que la missió dels mestres no s’esmunyi com l’aigua en un cistell com passa amb la implantació d’uns currículums escolars que fomenten l’abúlia i no donen per bo ni el mínim esforç? Per reclamar que les titulacions de l’ensenyament primari i secundari no siguin una vergonya per al cos docent i una estafa per a la societat que espera joves preparats? Res de tot això! Els sindicats d’ensenyants han decidit aixecar el cul de la cadira perquè els hi han allargat el curs escolar i se senten menystinguts perquè el Govern no els ha consultat abans i ha actuat amb opacitat. Una opacitat que, com tothom sap, és molt més mal intencionada, tenebrosa i opressora que la d’aquells per a qui no serem mai prou bons ases si no entenem les ordres en castellà.

Bateries que no “xispen”

Etiquetes

1 de Maig, Bateries, Catalunya, ccoo, Reforma Laboral, SEAT, sindicats, UGT

Javier Pacheco, secretari general de CCOO a Catalunya, aprofita que les aigües de la política baixen revoltades i prova de portar-les cap al molí que políticament més li convé: que hi hagi govern ràpid, diu, que si no la fàbrica de bateries de cotxe es farà a l’Aragó i no a Catalunya. Què deu tenir a veure una cosa amb l’altra? És que el govern actual no governa? És que el nou executiu, que han de formar els mateixos partits que manen ara, ho podrà fer diferent? O, simplement, aquesta afirmació només és una catxa que li serveix per començar a assenyalar culpables, a l’espera que culmini una nova operació orquestrada en el marc de l’ofensiva contra Catalunya? Què es pensa, Pacheco, que ens mamem el dit? Que no tenim la vista prou llarga per veure els voltors que es llencen sobre nostre des de les talaies de l’Estat i des dels campanars de les autonomies per rapinyar tot el que puguin i fer-nos ajupir el cap de necessitat? Sí, a Catalunya fan falta bateries. I als sindicats també, que la crisi econòmica arranca just amb la seva rendició sota els bigotis untats de l’Aznar.

Reneixença sindical (o no)

Etiquetes

crisi, Economia, Política, sindicats, Treball

Capçalera de la manifestació del darrer Primer de Maig a Barcelona.

És plaent escoltar dels líders sindicals propostes d’acció contundents contra una llei de reforma laboral que se n’hauria d’haver dit de regressió laboral. Però també han d’entristir a qui tingui el bon costum de mirar-se les coses en perspectiva i veure els fets que han condicionat l’evolució de la situació de la classe treballadora.

La unificació hospitalària a Girona

Etiquetes

Girona, Política catalana, Salut, Sanitat, sindicats

Hospital Santa Caterina, a Salt.

El CIMS (Créixer, Innovar i Millorar en Salut) es va presentar a Girona com a un camí per a aprofitar el coneixement acumulat i crear sinergies entre els centres de l’Institut Català de la Salut (Generalitat) i els de l’Institut d’Assistència Sanitària (Diputació). Per economia i per eficiència, la coordinació sempre hauria de ser bona, però aquest projecte –també en marxa a la resta del país- apunta al menysteniment i a la pèrdua de coneixements i d’experteses acumulades i a considerar els pacients com un ramat que va cap on li diuen. Si –tret de les persones implicades en el projecte- tothom hi veu inconvenients, convé que el Parlament prengui en consideració la proposta d’ICV de tractar aquest assumpte a la cambra.

1 de Maig: la història invertida

Etiquetes

Democràcia, Economia, Política catalana, sindicats, Treball

Avui, Primer de Maig, és precisament un bon dia per rellegir la història dels moviments obrers. No pas per admirar-se de la successió de fets que els col•lectius de treballadors d’arreu del món han protagonitzat al llarg dels temps per millorar les seves condicions laborals -a vegades a costa de sacrificis, a vegades envoltats de fets turbulents-, sinó per comprovar i prendre consciència dels drets assolits a través d’aquests esdeveniments.
Quan ho fem, el repàs ens abocarà a doloroses i contrastades comparacions. Una, l’extraordinària lentitud amb què es van aconseguir –un a un- els drets que hem conegut, vers la rapidesa amb què avui els estem perdent a manyocs.  Una altra, la cohesió col•lectiva amb què un dia va ser necessari aconseguir-los vers el salvatge i egoïsta individualisme amb què avui, amb la cua entre cames, campi qui pugui, acceptem treballs en defectuoses condicions i el càstig de ser considerats els culpables de la crisi del capitalisme. I encara una altra: la combativitat de les organitzacions laboristes que van lluitar i empènyer per la millora de les condicions de treball, vers l’anquilosament, la burocratització i el pactisme sindical d’avui que es conforma amb demostracions numèriques.

Sensibilitat social o por al conflicte?

Etiquetes

Banca, construcció, crisi, Desnonaments, Economia, Hipoteques, Política, sindicats

Acció de la CUP contra els desnonaments

El Partit Popular i el PSOE havien d’arribar ahir a un acord per fer front als problemes derivats de l’impagament de les hipoteques i dels desnonaments. No ens hem de fer gaires il•lusions: a la decisió de la banca d’aturar aquests procediments durant dos anys potser s’hi afegirà l’accés a un lloguer social. Serà molt, però no suficient.

Tots els extorquidors han de tenir el mateix tracte

Etiquetes

sindicats, Treball

Els sindicats del personal de terra d’AENA ja han fet públic el seu calendari de vaga per demostrar que no fan amenaces en va i que estan decidits a esguerrar-nos -als usuaris i als sectors turístics- les vacances de setmana santa, el ponts de maig i juny i els inicis i acabaments de les successives quinzenes de juliol i agost, coincidint amb les sortides i els retorns de la major part dels ciutadans que utilitzen l’aeronàutica per desplaçar-se als seus llocs de vacances. La seva tàctica negociadora -ja posada en pràctica en altres ocasions- no és gens diferent de la que també feien servir els controladors aeris i que va dur el govern espanyol a intervenir dràsticament quan la posició d’abús va esdevenir flagrant: el ministre de Foment, José Blanco, va arribar a acusar-los literalment de “segrestar” els usuaris amb la seva actitud de força.

Quan el capitalisme crida els sindicats, mau!

Etiquetes

sindicats, Treball, Xina

La Xina és un peculiar país governat alhora pel més cínic i pervers dels comunismes i pel capitalisme d’estat més voraç. Gràcies a la seva posició de força en el concert mundial ha aconseguit el mutisme absolut de la comunitat internacional i, a més a més, un notable nivell de requesta per esdevenir el paradís del capitalisme més salvatge. Allí és on van a parar moltes de les fàbriques deslocalitzades del primer món, no només perquè el mercat asiàtic sigui, ara per ara, un mercat en progressió sinó també per la simple raó de l’abaratiment de costos que representa poder contractar treballadors que viuen collats per la dictadura, sense cap experiència ni precedent en les relacions antre empreses i treballadors, i sobretot sotmesos a una economia de mínims on un salari representa una oportunitat de progressar o de sobreviure, per petita que sigui. Però la Xina no és diferent de qualsevol país governat des del totalitarisme: quan per una via o una altra s’hi introdueix progrés, la informació aprofita totes les escletxes que pot i també hi entra. Ara els xinesos que treballen a totes aquestes fàbriques ja saben que el que cobren és una misèria i que ningú no ha anat a alliberar-los de res sinó a aprofitar-se’n. Per això les vagues i els sabotatges recorren les principals factories com un rosari i ho fan a l’estil xinès: bloquejant produccions, sabotejant instal·lacions i, fins i tot, amb episodis aïllats de violència. Davant d’aquest nou escenari, els dirigents de les multinacionals han trigat ben poc a proclamar les bondats de la negociació col·lectiva entre l’empresa i els treballadors organitzats sindicalment. Si recordem aquells temps en què qualsevol ideologia d’esquerres i de base treballadora –i, per tant, sindical– justificava la seva existència en la lluita contra aquell ens impersonal però real que anomenàvem El Sistema, es fa molt difícil no sentir una finíssima fiblada a les entranyes quan veiem que ara és el mateix sistema el que clama perquè els sindicats s’hi sumin a fi de garantir un millor control de la classe treballadora. Sembla que els temps estan canviant. O potser només canvia la percepció que tenim de les coses i en realitat sempre han estat igual. (Foto: Treballadors xinesos a Catalunya. Quim Puig / El Punt).

No és hora de fer vagues sinó canvis

Etiquetes

crisi, Economia, Política, sindicats

 

El cicle econòmic que ara s’acaba s’ha fonamentat en el crèdit. Crèdit per al consum (habitatge, vacances, automòbils, equipaments), crèdits per a les empreses (per a exportació, per a importació, per a fabricació, per a ampliació…) i crèdit per a les institucions (infraestructures, equipaments…). Una pràctica que si bé en ocasions puntuals pot ser summament positiva –quan la situació i l’estabilitat econòmica del creditor és objectivament solvent i el crèdit, transitori–, un cop universalitzada per obra i gràcia del màrqueting bancari i de l’eufòria col·lectiva esdevé una veritable bomba de rellotgeria: entre tots hem acabat fent una pilota de dimensions incommensurables que no té aval ni cobertura possible si un dia el més insignificant dels incidents acaba provocant una reacció en cadena amb el iuan com a única moneda estable.

És en aquest context que cal observar les mesures de contenció i de retallada engegades arreu i també pel govern espanyol. És cert que l’equip de Rodríguez Zapatero s’ha prodigat amb les prestidigitacions hipnòtiques per ocultar les evidències, i que tota crisi s’acarnissa especialment amb els febles. Però la majoria dels ciutadans hem participat del festí comprant, venent, usant, gastant i fent el joc a la generositat del sistema en profit del gaudi particular, i assenyalar ara els dirigents polítics i els capitalistes com els únics immorals i culpables és encantar-se amb els arbres i no veure el bosc. El que d’ara endavant cal no s’acaba amb la retallada dels sous dels polítics ni amb el control dels salaris dels directius –en algun cas, recomanables més per higiene que per utilitat–, sinó que va molt més enllà: cal canviar i moderar els hàbits de consum, i cal disposar de planificacions de desenvolupament que marquin quines han de ser les activitats productives del futur a mitjà termini i que distribueixin millor entre la població els llocs de treball. Aquest canvi no es farà en dos dies i tampoc no es farà sense la implicació –voluntària o per imperatiu legal– de tots els agents socials, sense exclusió. Per això, actituds com les que van dur ahir a la vaga els funcionaris i els col·lectius laborals associats no són de cap manera comprensibles, si ells i els sindicats que els representen es consideren ells mateixos agents socials. Perquè si s’hi consideren, el seu paper no és practicar la rebequeria permanent, sinó posar de manera didàctica la seva part de les bases de la transformació que es necessita per superar aquesta crisi. (Foto: Judit Fernàndez / El Punt)