Sembla que durant el mandat de Laura Borràs a la Institució de les Lletres Catalanes, algunes coses es van fer barroerament perquè, si no fos així, la Fiscalia no s’hi hauria arrapat com una llagasta. Ara bé, d’aquí al delicte hi ha un recorregut tan subtil que el vot particular d’una magistrada del tribunal, advocant per una pena molt menor a la dictada, s’ha d’interpretar com un intent de fugir del biaix polític que sens dubte ha condicionat el procés i la sentència. N’hi ha hagut prou indicis: una llarga i recargolada instrucció, un magistrat recusat per parcialitat en el judici a la mesa del Parlament del 2017, una conxorxa tèrbola entre la fiscalia i els altres acusats per incriminar Borràs i una petició addicional d’indult per evitar que la condemnada sigui també massa màrtir. Negar que és una diana política només es pot fer des del cinisme i des de la subversió partidista, però ara que el camí del recurs es farà llarg i difícil, Borràs hauria de reflexionar si tota la munició que encara queda per llençar-li al damunt pot fer més mal a la causa política que defensa que no pas a ella.
El Parlament de Catalunya ha viscut aquesta setmana un nou episodi de disputes i retrets creuats entre els tres partits independentistes. Entre les tres formacions que sumen el 52 per cent dels escons, que és el percentatge més alt que mai han aconseguit plegats els partidaris d’un estat català. Entre els integrants d’una força parlamentària que, probablement, mai no s’arribarà a superar en nombre de diputats i que potser tampoc no es repetirà després de l’efecte dissuassori que provoca aquest sarau de plats i ganivets volant pels aires. Sembla que ells mateixos s’haurien d’adonar de la transcendència de la seva actitud i dels perjudicis que provoquen en l’estat d’ànim col·lectiu, però, per supèrbia, per ignorància o perquè la independència de Catalunya se’ls en refot tres parells de pebrots, perseveren en apunyalar-se recíprocament. Si de veritat pretenen avançar cap a la plena sobirania, amb qui es pensen que hauran d’arribar a acords si no és entre ells? I, sobretot, qui es pensen que se’ls creurà i els seguirà després d’aquest historial d’espectacles lamentables?
Encara brandaven les palmes i les branques d’olivera al voltant dels profetes que celebraven l’abolició del delicte de sedició, que la veu de Pilat ja s’escolava per la boca de Pedro Sánchez i Nadia Calviño: la reforma legal només pretén conciliar amb la UE un tipus penal que ha quedat obsolet perquè els seus tribunals no li deneguin les extradicions dels independentistes exiliats. I un cop aquí, ja hi haurà jutges i fiscals que ho afinin, que la semàntica jurídica ja els deixarà marges prou amples. Més clar no ho podien dir, no ho podia explicar millor el text de la proposta que ha presentat el govern espanyol i amb més rotunditat no ho podien advertir Junts, la CUP, Òmnium, l’ANC i altres organitzacions socials. No es tracta de cap iniciativa per desjudicialitzar la política sinó d’una estratègia per completar-la, per culminar la caça i captura dels rebels, tant si encara en queden alguns a Catalunya que es pensen que els carrers seran sempre seus, com si resisteixen a l’empara de l’exili. I qui no vegi que no hi haurà treva sense submissió, que Santa Llúcia l’empari.
Tots els partits de l’oposició remuguen la cançó enfadosa de la soledat d’ERC. Però si ara es convoquessin eleccions al Parlament de Catalunya els resultats que s’obtindrien repetirien, diputat més o menys, la mateixa distribució d’escons que hi ha actualment. A qui podria interessar l’enrenou d’una moció de censura i uns nous comicis per quedar-se allí mateix? Sobretot quan, per configurar una majoria, caldria recórrer als mateixos arguments que són vigents per configurar-la avui? Troni, llampegui o caigui el cel al damunt dels nostres caps, a tothom li convé donar-li temps a ERC perquè governi fins al final de la legislatura. Als que la volen veure caure, perquè tingui ocasió d’ensopegar amb les seves pròpies limitacions i amb els entrebancs que tots els altres li posaran al davant. I a la mateixa ERC perquè no té cap altre recurs que governar en solitari buscant pactes puntuals i confiar que, amb l’acció de govern i els pactes amb el PSOE, pugui treure’s un as de la màniga que li faci guanyar posicions.
Quan Pere Aragonès va anunciar que en el debat de política general faria una proposta que tractaria la ciutadania “com a “major d’edat”, ens preguntàvem si seria un caramel o un pinyol i allò de l’“acord de claredat” ha aclarit els dubtes: és un bon pinyol i ben repelat perquè poca cosa se’n podrà treure. Però per a ERC sí que ha estat un caramel; un esquer que ha penjat de l’ham perquè Junts se l’empassi i se situï al cap del carrer: si continua en l’Executiu s’haurà de ficar on li càpiga l’amenaça de la qüestió de confiança, la destitució de Puigneró, les auditories del pacte de govern, i tot allò que faci nosa al rumb traçat pels republicans. I si se’n va, haurà de carregar amb els efectes de la seva deserció, que tots els seus adversaris no trigaran a inflar i a explotar. A l’hora d’escriure aquest article encara no sabem què ha decidit la militància de Junts, però, sigui el que sigui, ningú no els traurà la feina de recosir un partit encara immadur però ja dividit. Tant de dir-li a ERC que va darrere del peix al cove i no es pensaven que el peix eren ells.
Si a Artur Mas, Carles Puigdemont o Joaquim Torra se’ls hagués ocorregut destituir un conseller d’ERC pels gestos de desconfiança o per les punyalades deslleials que n’han explicat en llibres, articles, entrevistes o confidències, el sidral que hauria muntat el partit d’Oriol Junqueras i Pere Aragonès hauria sortit molt més car de 155 monedes de plata. Però ja se sap que no tothom té la corda de la paciència de la mateixa allargada ni arriba a la maduresa el mateix dia, si és que mai hi arriba, com no sembla que hi hagin arribat els partits independentistes catalans. Tots sabem que les discrepàncies entre ERC i el bloc postconvergent (Junts o PDECAT) hi són des del primer dia que les urnes els van posar l’obligació d’entendre’s en la conducció del procés d’independència, però els ciutadans n’esperàvem una actitud responsable perquè la política és un ofici per a gent adulta i no per a jovenets que no han superat els vicis adolescents de culpar els altres de les seves incapacitats i de no parlar-se per collonades. Qui amb mainada s’acotxa, culcagat es lleva.
ERC va prendre la decisió -absolutament orgànica i militant- de no participar en la manifestació del passat l’11-S. Aquest episodi de tensió només és un dels molts que s’han produït entre els republicans i l’Assemblea, que no sabem ben bé quan van començar però si que sabem com s’han anat manifestant. L’actual aparell d’ERC està molt content d’haver-se conegut, orgullós de la seva solidesa orgànica, de l’èxit electoral del partit i de la força política que li proporciona tant a Catalunya com a les Corts espanyoles. I es troba especialment feliç d’haver-ho encertat en el moment històric en què l’hidra convergent s’encongia i es consumia pels efectes de les causes de corrupció que explotaven al seu voltant i per la divisió ideològica provocada per la irrupció de l’independentisme en el seu electorat.
L’ANC no encaixa en les expectatives d’ERC. En les condicions que hem descrit, és perfectament explicable que els republicans, amb una ferma voluntat de consolidar-se com a primera força del catalanismesobiranista sobre les cendres del seu principal competidor, no accepti cap veu ni cap altra autoritatpolítica per damunt de la seva, sigui o no tranversal i de consens. Aquest rebuig s’ha pogut palpar perfectament en diferents ocasions i en diferents contextos: amb l’actitud reticent amb què va acceptar sumar-se al paraigua de Junts pel Sí, amb la negativa a continuar amb la coalició, amb el buit que ha provat de bastir al voltant del Consell de la República i del president Carles Puigdemont, amb les evasives amb què ha defugit articular una estratègia de consens amb la resta de forces independentistes però, sobretot amb les dosis de desconfiança vers l’ANC que ha anat injectant a bona part dels seus militants i simpatitzants. Ningú pel damunt, cap competència al costat.
La crítica no és una actitudqüestionable en democràcia i ERC ho sap perquè ella mateixa la reivindica, la practica i la viu des de les seves mateixes files. Per tant, no té cap explicació raonable que s’enxarini per les que l’ANC li dispensa, si no és que no té prou arguments per rebatre-les o que distorsiona el seu propòsit d’ignorar l’Assemblea. Les crítiques es poden assimilar si estan fonamentades o rebatre-les si no ho estan, però per arribar a aquí caldria estar oberts al diàleg, al consens i a donar credencials a l’interlocutor sense gelosies, ni temors ni prepotències. I sobretot caldria –cal, indispensablement- mirar-se el procés cap a la independència com una qüestió col·lectiva i ideològicamenttransversal i no com una franquíciaelectoralista.
La crisi entre l’ANC i els republicans, però, no s’ha de mirar només des de la posició d’ERC. L’Assemblea va néixer el març del 2011 com a moviment transversal i apartidista, hereva del moviment de les consultespopulars sobre la independència celebrades a partir del 2009. En xifres rodones, aplega, prop de 96.000 membres: 46.000 de ple dret i 50.000 simpatitzants o col·laboradors. Per tant no és una força eventual ni escadussera i per aquesta mateixa raó molesten les seves crítiques i les seves amenaces d’intervenir directament en els processoselectorals. ArturMas ha dit, amb tota la raó, que a la independència no s’hi arribarà sense els partits, però també és veritat que no s’hi arribarà sense la implicació de la societatcivil. I, probablement, la conciliació entre uns i altres no es produirà fins que l’ANC no s’hi posi amb les dues mans. Amb una, per a protagonitzar una ofensivadecidida i assertiva com a espai de diàlegtransversal, per damunt de tots i de tot, i de les tempestes i les hostilitats que s’aixequin al seu voltant i al seu interior. L’Assemblea no té sentit si no hi és tothom. I amb l’altra mà, per activar la seva forçapopular com a mesura de pressió. Perquè ambdues mans siguin fermes, però, necessiten d’una estructura forta i, ara per ara, el sistema orgànic de l’Assemblea no és ni prou estable ni prou àgil per fer servir amb eficàcia tot el seu potencial i convindria que en fes un examen en profunditat.
Quan el lector llegeixi aquest article, la manifestació de l’11-S serà imminent o ja s’haurà celebrat i tothom voldrà llegir-ne el resultatquantitativament, sobretot els unionistes. Perquè, diguin el que diguin aquells que tenen l’ego més gran que la seva identitat col·lectiva, la manifestació de la DiadaNacional de Catalunya no s’ha fet mai per fer content cap partit, ni cap govern, ni cap militant de l’abstencionismeressentit, sinó per mostrar a Espanya i al món que el poble català vol alliberar-se del seu domini. I fer-se veure al carrer és una manera tan clara i evident de mostrar el rebuig a aquesta situació que fins ara sempre ha molestat sobiranament al governespanyol. Però aquest any també molesta al de Catalunya perquè es fan córrer consignes contra la seva manera de conduirpolíticament les aspiracions independentistes. Una manera de conduir i d’argumentar contra la mobilització popular que accentua la impressió de ser molt semblant a la d’aquell que anava contra direcció i acusava d’infractors als que li venien de cara.
L’independentismeestructural, hipotecat per desconfiances i tendències fratricides des del primer moment, ha acabat accelerant la turbina dels ajustaments de comptes, de les revenges i de la competició dialèctica per veure qui s’adjudica més patriotisme i qui penja més etiquetes de traïdor. I amb aquest panorama, tan engrescador i constructiu per cohesionar i mobilitzar l’independentisme popular, no només hem arribat a les portes d’un nou 11 de Setembre sinó que hi hem afegit una convocatòria més de mobilització, a tres setmanes vista: la de l’1 d’Octubre. Encara que, a hores d’ara, no sabem ben bé qui anirà a cada una ni quants preferiran limitar el dilema entre platja i muntanya, pel to de les consignes i de l’opinió pública difosa, i pels precedents del cas Borràs, ja s’endevina que cap de les dues servirà per recosir costures sinó per esparracar-les una mica més encara. Cada dia que passa fem tard, però si ningú no es fica en aquest corral d’aviram esverat per posar-hi una mica de seny, de diàleg i de consens, aviat no hi cantarà ni gall ni gallina sinó la guineu. Seny o no-seny, aquesta és la qüestió.
Tant pel que hem sabut de la taula de diàleg d’aquesta setmana com per les circumstàncies polítiques que envolten el cas de la presidenta del Parlament, queda en evidència que, per als partits independentistes, la principal via de continuïtat del procés es basa en el suïcidi. ERC, perquè accepta que les institucions catalanes desisteixin de qualsevol reivindicació política unilateral a canvi de l’almoina que els partits del govern espanyol ens donaran fent suport a un us “no oficial” a les “llengües “regionals” en el Parlament europeu i al Senat i a la nova llei de l’ensenyament en català, malgrat que la darrera paraula la tindrà el Tribunal Constitucional. De l’amnistia i l’autodeterminació que el presidentAragonès branda quan avala la taula de diàleg, ni mu. Junts, perquè ha portat el cas de la presidenta del Parlament a un camí de no retorn posant els seus aliats entre l’espasa d’inhabilitar Borràs i la paret del reglament de la cambra. I la CUP perquè és incapaç d’asserenar i cohesionar res. Tan alt que apuntaven i tan baix que disparen.
Paraules Cosides 