(S)ous vitalicis

Etiquetes

ajuntaments, Catalunya, Catalunya en Comú-Podem, Consells Comarcals, Democràcia, Diputacions, Electoralisme, Funció Pública, Generalitat, Honestedat, Parlament, partits polítics, Política, Política catalana, PSC, Vitalicis

Si algú –el PSC, Catalunya en Comú, o qualsevol altre partit– vol fer endreça a la funció política, que no faci foguerades d’encenalls presentant una proposició de llei per modificar la retribució dels ex-presidents del Parlament i de la Generalitat, i que es comprometi amb una reforma en profunditat que passi l’escombra per tots els racons de les institucions perquè no hi quedi entaforat cap bou, cap bèstia grossa ni cap paràsit per insignificant que hagi estat en l’estructura mastodòntica de l’administració pública. I tant li fa si volen començar pels que gaudeixen de privilegis a través d’un càrrec de representació política, pels rumiants que pasten en els càrrecs de confiança, o pels paràsits camuflats que han ingressat en la funció pública. Però s’ha de fer íntegrament: als ajuntaments, als consorcis, als consells comarcals, a les diputacions, a les àrees metropolitanes, al Parlament o a la Generalitat de Catalunya. És clar que per posar-s’hi cal una honestedat de pedra picada i una valentia que avui són molt més escasses que no pas l’electoralisme.

Tots per l’amnistia: somniava, o no?

Etiquetes

ajuntaments, Amnistia, ANC, Autodeterminació, Catalunya, Ciudadanos, CUP, ERC, Indults, JuntsxCat, Omnium, PP, PSOE, Vox

Després d’un temps de desconcert, de disputes fratricides i d’un campi qui pugui electoralista, he tornat a sentir que el tsunami democràtic de veritat, el que somou de baix cap a dalt, es tornava a posar en marxa. I ha estat gràcies a la iniciativa dels partits i de les entitats cíviques independentistes de fer aprovar a cada ajuntament de Catalunya una moció reivindicant que les úniques vies possibles per a resoldre el conflicte amb Espanya són l’amnistia i l’autodeterminació. Perquè aquest pronunciament, a més de posar en evidència que l’indult reversible als presos polítics catalans és considerat per la ciutadania una mesura més de sotmetiment, també deixa rotundament clar que la campanya de la dreta espanyola contra qualsevol mesura de gràcia no té cap oportunitat a Catalunya. I per completar-ho, gairebé he pogut veure com una espessa pluja de llaços grocs de paper es precipitava sobre els assistents a la manifestació unionista de la plaça Colón de Madrid, abans que l’enteniment em fes pampallugues mentre em desvetllava. Somniava?

Els ajuntaments guarden bous i esquelles

Etiquetes

administració, ajuntaments, Covid-19, Deute públic, Economia, Estat, finançament, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PSOE

La iniciativa del govern espanyol d’apropiar-se dels superàvits municipals no s’ha d’interpretar només amb els contextos immediats de la lluita contra els efectes de la pandèmia del Covid-19,  amb una acusada disminució dels ingressos i un fort augment de la despesa social.

El paper d’estrassa de Manuel Valls

Etiquetes

ajuntaments, Barcelona, Catalanisme, Catalunya, Ciutadans, Democràcia, Eleccions, Eleccions municipals, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Pont aeri, Sobiranisme

Els tripulants del pont aeri constitucionalista van tenir una d’aquestes idees que broten a les sobretaules carregades: reclutar un exprimer ministre francès nascut a Catalunya, desvagat després de fotre en doina la seva carrera política amb una combinació explosiva de vanitat personal i de suflé ideològic.
Manuel Valls va acceptar capitanejar un projecte corsari –quin altre nom podria tenir, noliejat pel pol empresarial i retribuït a preu fix més incentius?- que aglutinés el vot dels barcelonins que troben que l’independentisme és una xenosa febrada. Primer havia de ser una candidatura espanyolista unitària però algun tuf va allunyar tots els partits menys el que té el cul llogat pels impulsors de la idea, Ciutadans.
Un cop a l’ajuntament, Valls ha fet tot el que era a les seves mans per complir amb el contracte: impedir que l’independentisme tingués l’alcaldia de la capital, encara que sigui revalidant a qui ha blasmat sense compassió. Ara, Ciutadans ha decidit acabar la comèdia i vet aquí com aquell que venia embolicat en paper de regal, ha acabat fent un paper d’estrassa. O sigui, el paperina.

Entre Rocambole i Maquiavel

Etiquetes

ajuntaments, Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Eleccions, Independència, partits polítics, Política catalana

Quan es parla d’eleccions municipals, se sol dir que s’hi vota les persones perquè se sobreentén que els alcaldes governen la nostra proximitat quotidiana i que, en moltes poblacions mitjanes i petites, els tenim tant a l’abast que en sabem les virtuts i els defectes. I si no els sabem, el safareig ja ens els fa arribar. Però la realitat és més complexa. Primer, perquè el nostre sistema electoral obliga a fer pactes de govern per garantir l’estabilitat dels mandats i això porta a negociacions que quan no semblen inspirades en Rocambole, ho semblen per Maquiavel. I després, perquè l’actual marc polític de Catalunya requereix una lectura moral específica si es vol acreditar la capacitat de representar fidelment la ciutadania. Per això, s’ha d’aplaudir i celebrar que s’exclogui de tants pactes com sigui possible aquells partits partidaris de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i de combatre l’independentisme democràtic amb la repressió. Qui podria ser prou bon alcalde, si no fos també profundament demòcrata?

El degoteig convergent

Etiquetes

ajuntaments, Catalanisme, Catalunya, CiU, Democràcia, Eleccions, Independència, Independentisme, parlament europeu, partits polítics, PDECat, Política, Política catalana, Política espanyola

La rotunda victòria que Carles Puigdemont ha obtingut en les eleccions europees s’ha d’atribuir a un ampli suport popular i espontani vers la seva situació personal i la seva representació institucional. Un reconeixement que ha traspassat sigles i logotips de tal manera que, en moltes ocasions, no hi ha hagut cap mena de correspondència entre aquest vot i els altres que un mateix elector ha dipositat en diferents urnes i diferents convocatòries.

Llistes de sobretaula

Etiquetes

ajuntaments, Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Eleccions, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Presos polítics, Referèndum

Situar els presos polítics i els exiliats a la capçalera de les llistes electorals dels comicis espanyols, municipals i europeus es pot considerar una decisió lògica i encomiable perquè té la finalitat de reivindicar la innocència dels processats, de defensar-ne la dignitat i de revalidar-ne la capacitat política.

Per tant, el que crida l’atenció no és la presència d’Oriol Junqueras, de Carles Puigdemont, de Josep Rull o de Lluís Puig –per exemple- en la contesa electoral, sinó observar com, en la confecció de les llistes, els criteris de màrqueting s’apliquen amb un predomini més notable que no pas els d’eficiència o, fins i tot, que els de democràcia.
Així ho indica, per exemple, el debut de diversos familiars dels presos polítics en les candidatures per a exercir la política institucional amb el propòsit que tinguin, sobretot, una funció instrumental, exactament igual que alguns noms de notables també convertits en candidats. O la sostracció de diputats i diputades del Parlament de Catalunya o de conselleries del govern de la Generalitat, com si l’acreditada eficiència de perfils professionals i polítics com els d’Elsa Artadi i Laura Borràs fossin sobrers en una administració que intenta treure’s del cim l’ensopiment, i fer República amb els millors ja hagués esdevingut una utopia.
Algú deu pensar que l’anomenada “nova manera de fer política” que els ciutadans reclamem i impulsem es limita a renovar candidatures canviant els cromos de lloc des d’un tauler de sobretaula.

Protagonisme nominal a Barcelona

Etiquetes

ajuntaments, Barcelona, Eleccions, Eleccions municipals, Política catalana

Detall de trencadís d’Antoni Gaudí al Parc Güell de Barcelona.

No ens fem trampes al solitari: la Barcelona actual no és el resultat de la gestió d’Ada Colau, sinó dels alcaldes del PSC –Pasqual Maragall, Jordi Clos i Jordi Hereu– i de Xavier Trias (CDC). Una acumulació d’ambicions capitals que han conduït al col·lapse del medi urbà, i d’oblits que han accentuat els perjudicis d’aquesta cursa sense retrovisors. També és cert que l’alcaldessa ha estat incapaç de conciliar els somnis d’slow-city amb el terratrèmol desencadenat per la insuflació de gas dels seus antecessors.

Ada Colau, la ciutat et passa per ull

Etiquetes

ajuntaments, Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme

Ada Colau deia, fa poc, al New Yorker que la independència no ens resoldrà res perquè les coses passen a les ciutats i la revista nordamericana la definia com el cor d’un nou fenomen global conegut com a municipalisme. Entre la visió d’un i la visió de l’altre, estem arreglats. Barcelona és avui un escenari estrany, ple de visitants que venen a admirar una ciutat que ha perdut la mena dels seus creadors, i en la que els seus ciutadans són els més maltractats: l’habitatge capturat per l’especulació, el transport car i difícil, els segments socials cada vegada més separats econòmicament i una marginació creixent a expenses de la il·legalitat. Colau només ha estat capaç de posar pedaços i la majoria, mal posats. Mala feina farem si el nostre procés cap a la independència no és capaç d’esmenar tot això.

A casa meva en diuen barrut

Etiquetes

ajuntaments, Barcelona, Catalunya, Eleccions, Política catalana

Manuel Valls ha aterrat a Barcelona per preparar la candidatura a les municipals. Al personal cosmopolita que està còmode amb l’aire apàtrida que donen a la ciutat tants de congressos, tants de turistes i tants d’esdeveniments potser ja li està bé que li faci d’alcalde algú que té un rostre mediàtic. De ciment, però mediàtic. Però els ciutadans de la Barcelona dels barris, els que viuen la feixuga quotidianitat de l’especulació urbanística, del trànsit saturat, de la contaminació irreductible, difícilment s’empassaran que tot això els hi resolgui algú que va marxar de jove de la ciutat per ambició política i que, després d’haver fet a França una carrera contradictòria, per ambició política torna al Born sense cap recança d’aixoplugar-se sota el paraigua dels neofalangistes.