En una entrevista de Vilaweb, el president d’ÒmniumCultural, Xavier Antich, es lamenta que els diferents actors independentistes no s’hagin assegut al voltant de la mateixa taula des de fa més d’un any. Tots sabem que hem arribat fins aquesta lamentable situació per les divergències entre els diferents partits polítics, que competeixen per ocupar els escons de les institucions perquè és això el que els dóna força representativa i econòmica. Un objectiu egoista, captiu dels càlculs resultadistes, sotmès a l’estatus quo i amb una mirada tan curta que no veu res més enllà del melic. Però és que si algú tenia prou força per corregir aquesta dinàmica -i ho van mig aconseguir per arribar fins a l’1-O– eren les organitzacions cíviques transversals, com l’ANC i Òmnium. Per tant, des d’una i des de l’altra també s’haurien de preguntar –i explicar- com és que han sucumbit a la fagocitació partidista, per què no s’hi han enfrontat obertament i per quin motiu no han estat capaces de generar prou força moral i cívica per tornar a fer-los seure a tots al voltant d’una taula unitària.
Encara brandaven les palmes i les branques d’olivera al voltant dels profetes que celebraven l’abolició del delicte de sedició, que la veu de Pilat ja s’escolava per la boca de Pedro Sánchez i Nadia Calviño: la reforma legal només pretén conciliar amb la UE un tipus penal que ha quedat obsolet perquè els seus tribunals no li deneguin les extradicions dels independentistes exiliats. I un cop aquí, ja hi haurà jutges i fiscals que ho afinin, que la semàntica jurídica ja els deixarà marges prou amples. Més clar no ho podien dir, no ho podia explicar millor el text de la proposta que ha presentat el govern espanyol i amb més rotunditat no ho podien advertir Junts, la CUP, Òmnium, l’ANC i altres organitzacions socials. No es tracta de cap iniciativa per desjudicialitzar la política sinó d’una estratègia per completar-la, per culminar la caça i captura dels rebels, tant si encara en queden alguns a Catalunya que es pensen que els carrers seran sempre seus, com si resisteixen a l’empara de l’exili. I qui no vegi que no hi haurà treva sense submissió, que Santa Llúcia l’empari.
La solidesa de les conviccions que han portat a tants de catalans a adherir-se a l’independentisme des del 2010 ençà, és el que permet als més optimistes afirmar que el Procés es manté viu, malgrat que els partits polítics que els representen s’esbudellin sense miraments. Però una cosa és mantenir-se viu i una altra de ben diferent és estar en plenitud de facultats. La força popular és una força teòrica, virtual, anèmica, sense l’eina de transformació que són els partits polítics. I ara que és ben evident que uns i altres ni es corresponen ni es coordinen, potser caldria reflexionar si l’objectiu prioritari ha de deixar de ser la independència per passar a ser la consolidació del denominador comú. És a dir: provocar i aconseguir que, tant a les dues organitzacions cíviques majoritàries com als tres partits polítics independentistes, prenguin les estructures i el poder aquelles persones convençudes que és prioritari treballar plegats per aconseguir la independència que atiar les diferències i competir per una hegemonia que no els duu a cap altre lloc que al seu melic.
ERC va prendre la decisió -absolutament orgànica i militant- de no participar en la manifestació del passat l’11-S. Aquest episodi de tensió només és un dels molts que s’han produït entre els republicans i l’Assemblea, que no sabem ben bé quan van començar però si que sabem com s’han anat manifestant. L’actual aparell d’ERC està molt content d’haver-se conegut, orgullós de la seva solidesa orgànica, de l’èxit electoral del partit i de la força política que li proporciona tant a Catalunya com a les Corts espanyoles. I es troba especialment feliç d’haver-ho encertat en el moment històric en què l’hidra convergent s’encongia i es consumia pels efectes de les causes de corrupció que explotaven al seu voltant i per la divisió ideològica provocada per la irrupció de l’independentisme en el seu electorat.
L’ANC no encaixa en les expectatives d’ERC. En les condicions que hem descrit, és perfectament explicable que els republicans, amb una ferma voluntat de consolidar-se com a primera força del catalanismesobiranista sobre les cendres del seu principal competidor, no accepti cap veu ni cap altra autoritatpolítica per damunt de la seva, sigui o no tranversal i de consens. Aquest rebuig s’ha pogut palpar perfectament en diferents ocasions i en diferents contextos: amb l’actitud reticent amb què va acceptar sumar-se al paraigua de Junts pel Sí, amb la negativa a continuar amb la coalició, amb el buit que ha provat de bastir al voltant del Consell de la República i del president Carles Puigdemont, amb les evasives amb què ha defugit articular una estratègia de consens amb la resta de forces independentistes però, sobretot amb les dosis de desconfiança vers l’ANC que ha anat injectant a bona part dels seus militants i simpatitzants. Ningú pel damunt, cap competència al costat.
La crítica no és una actitudqüestionable en democràcia i ERC ho sap perquè ella mateixa la reivindica, la practica i la viu des de les seves mateixes files. Per tant, no té cap explicació raonable que s’enxarini per les que l’ANC li dispensa, si no és que no té prou arguments per rebatre-les o que distorsiona el seu propòsit d’ignorar l’Assemblea. Les crítiques es poden assimilar si estan fonamentades o rebatre-les si no ho estan, però per arribar a aquí caldria estar oberts al diàleg, al consens i a donar credencials a l’interlocutor sense gelosies, ni temors ni prepotències. I sobretot caldria –cal, indispensablement- mirar-se el procés cap a la independència com una qüestió col·lectiva i ideològicamenttransversal i no com una franquíciaelectoralista.
La crisi entre l’ANC i els republicans, però, no s’ha de mirar només des de la posició d’ERC. L’Assemblea va néixer el març del 2011 com a moviment transversal i apartidista, hereva del moviment de les consultespopulars sobre la independència celebrades a partir del 2009. En xifres rodones, aplega, prop de 96.000 membres: 46.000 de ple dret i 50.000 simpatitzants o col·laboradors. Per tant no és una força eventual ni escadussera i per aquesta mateixa raó molesten les seves crítiques i les seves amenaces d’intervenir directament en els processoselectorals. ArturMas ha dit, amb tota la raó, que a la independència no s’hi arribarà sense els partits, però també és veritat que no s’hi arribarà sense la implicació de la societatcivil. I, probablement, la conciliació entre uns i altres no es produirà fins que l’ANC no s’hi posi amb les dues mans. Amb una, per a protagonitzar una ofensivadecidida i assertiva com a espai de diàlegtransversal, per damunt de tots i de tot, i de les tempestes i les hostilitats que s’aixequin al seu voltant i al seu interior. L’Assemblea no té sentit si no hi és tothom. I amb l’altra mà, per activar la seva forçapopular com a mesura de pressió. Perquè ambdues mans siguin fermes, però, necessiten d’una estructura forta i, ara per ara, el sistema orgànic de l’Assemblea no és ni prou estable ni prou àgil per fer servir amb eficàcia tot el seu potencial i convindria que en fes un examen en profunditat.
“O rom, o raca” es diu en alguns llocs de l’Empordà quan es reclama decidir-se per una cosa o una altra. Com ara reclama l’ANC i altres sectors independentistes que urgeixen reconduir el procés de manera que, d’aquí a un any, es reprengui el que es va ajornar l’octubre del 2017. Tant de bo. Com tant de bo seria que no ens féssim el sord amb l’advertiment del conseller Jaume Giró, quan diu que si es fa tot de la mateixa manera, tornarà a passar el mateix. I perquè això no sigui així -o perquè tinguem respostes preparades si malgrat tot, passa- és imprescindible un “estat major” com el que s’insinua, però potser amb molta menys transparència i visibilitat de la que s’endevina. I una actitud dels partits polítics molt menys sectària i electoralista de la que hem conegut fins ara. La última cosa que ens convé és esparrecar al carrer el que es pugui teixir en les fràgils taules de consens. Trencar el govern, promoure llistes cíviques o continuar festejant el govern espanyol amb pactes improductius, són tres exemples de com caminar contra direcció.
Quan el lector llegeixi aquest article, la manifestació de l’11-S serà imminent o ja s’haurà celebrat i tothom voldrà llegir-ne el resultatquantitativament, sobretot els unionistes. Perquè, diguin el que diguin aquells que tenen l’ego més gran que la seva identitat col·lectiva, la manifestació de la DiadaNacional de Catalunya no s’ha fet mai per fer content cap partit, ni cap govern, ni cap militant de l’abstencionismeressentit, sinó per mostrar a Espanya i al món que el poble català vol alliberar-se del seu domini. I fer-se veure al carrer és una manera tan clara i evident de mostrar el rebuig a aquesta situació que fins ara sempre ha molestat sobiranament al governespanyol. Però aquest any també molesta al de Catalunya perquè es fan córrer consignes contra la seva manera de conduirpolíticament les aspiracions independentistes. Una manera de conduir i d’argumentar contra la mobilització popular que accentua la impressió de ser molt semblant a la d’aquell que anava contra direcció i acusava d’infractors als que li venien de cara.
Després d’un temps de desconcert, de disputes fratricides i d’un campi qui pugui electoralista, he tornat a sentir que el tsunamidemocràtic de veritat, el que somou de baix cap a dalt, es tornava a posar en marxa. I ha estat gràcies a la iniciativa dels partits i de les entitatscíviques independentistes de fer aprovar a cada ajuntament de Catalunya una moció reivindicant que les úniques vies possibles per a resoldre el conflicte amb Espanya són l’amnistia i l’autodeterminació. Perquè aquest pronunciament, a més de posar en evidència que l’indultreversible als presos políticscatalans és considerat per la ciutadania una mesura més de sotmetiment, també deixa rotundament clar que la campanya de la dreta espanyola contra qualsevol mesura de gràcia no té cap oportunitat a Catalunya. I per completar-ho, gairebé he pogut veure com una espessa pluja de llaços grocs de paper es precipitava sobre els assistents a la manifestació unionista de la plaça Colón de Madrid, abans que l’enteniment em fes pampallugues mentre em desvetllava. Somniava?
La comunitat independentista no militant està venuda des del dia que les organitzacions cíviques van proclamar amb orgull que havia arribat l’hora de la política i van passar el testimoni als partits, els únics que, en teoria, poden traslladar el moviment a les institucions. Tocava fer-ho així, però no ha sortit bé. No han sabut gestionar ni les adversitats ni les oportunitats ni la cooperació recíproca. I tampoc les organitzacions cíviques han estat capaces de convergir i donar un cop de puny sobre la taula: Òmnium no ha volgut sortir de la conciliació entre famílies rivals, l’ANC no ha sabut organitzar-se com a força més enllà de les concentracions i el Consell per la República no acaba d’aterrar dels núvols. Potser tenim massa cercles centrífugs i poca perspectiva global. Potser ens conformem a enrogallar-nos dient bestieses a les xarxes socials. Però el que és cert és que ni els partits estan per un denominador comú i completament inclusiu ni la societat civil està prou estructurada per pressionar-los i/o competir amb ells a les urnes. I així va tot.
Sigui qui sigui que aconsegueixi formar govern després d’aquest 14-F, haurà de fer-se càrrec d’un país doblement ofegat: d’una banda, per l’espoli econòmic i el domini político-jurídic de l’Estat espanyol i, per l’altra, per la llarga i arrelada crisi econòmica que la pandèmia ha accentuat. Redreçar aquesta situació serà dur i difícil perquè les institucions catalanes estan condemnades a aprimar-se fins a semblar una Diputació. Tant si la nova majoria la lidera el PSC -perquè ho porta al seu ADN-, com si ho fan els partits independentistes, perquè l’Estat no renunciarà a l’ofegament ni a la repressió. Per això, el moviment independentista hauria de tenir clar que no pot dependre ni de la política institucional –que prou feina tindrà- ni de la dels partits, que ja han demostrat que no veuen més enllà del seu melic. S’imposa la necessitat de reconstruir-lo, de rejuntar-lo, de re-amassar-lo des de la transversalitat cívica. I ara és el moment de fer el pas o de deixar que els gerros d’aigua freda que baixen de les tensions partidistes l’acabin fonent com un sucre.
La renovada proposta de l’ANC d’avançar cap a la proclamació de la independència per la via unilateral, tant si plou com si trona, m’ha fet pensar en el partit del Barça al camp del Vila-real, aquest passat dimarts. L’eficàcia golejadora de la davantera blaugrana no va ser un valor suficient per a obtenir la victòria perquè el joc defensiu de l’equip va fer aigües. És el que té jugar a la babalà, confiant que la vàlua objectiva (i nominal) dels integrants de l’equip resoldrà el partit com per art d’encantament.
De la mateixa manera, els membres de l’independentisme català confien cegament en la justícia de la causa però van cadascú al seu aire, no es refien gens els uns dels altres i encara menys de qui pretén fer d’equip tècnic. La principal diferència entre el futbol i la política sobiranista és que en aquesta no hi ha jerarquia i un mal rumb de l’equip és més difícil de reconduir. Ja fa temps, l’ANC es va reservar el paper d’encarregat de material i ara que vol fer d’entrenador, potser ja ha fet tard.
Paraules Cosides 