Uns presos per uns altres

Etiquetes

1-O, Amnistia, Exiliats, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Indult, Presos polítics, Sobiranisme, Tribunal Suprem

Els presos polítics, els exiliats i els 2.850 independentistes catalans encausats no tindran amnistia perquè aquesta via requereix una complexitat jurídica i política impossible d’articular. Els condemnats tampoc no tindran indults perquè la bavositat monàrquica del govern espanyol defugirà de posar el rei en el compromís de validar-los. En canvi, sembla que la reforma del codi penal que l’executiu de Pedro Sánchez rumia –en el sentit més zoològic de la paraula- podria portar els presos al carrer si és que el Tribunal Suprem perd els fums i es rebaixa a revisar les condemnes. Aquesta reforma legislativa, però, podria convertir els exiliats en una torna que la justícia espanyola acceptaria de bon grat: si el delicte de sedició es canvia pel d’atemptat contra la integritat constitucional el delicte s’homologaria amb altres legislacions europees i obriria les portes a la pèrdua d’immunitat dels parlamentaris i a l’acceptació de les euro-ordres. Diu Gabriel Rufián que s’ha deixat enrere el temps de les amenaces, les togues, la policia i la presó.

Trampes i trilers

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, ERC, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, Política espanyola, Presos polítics, TJUE, Tribunal Suprem

El 27 de maig Oriol Junqueras era diputat del Parlament Europeu de fet i de dret, però si es vol ser escrupolós ho podem deixar en el dia 2 de juny, quan el recompte es va fer oficial i definitiu. I així ho ha reconegut la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en relació al cas del líder d’ERC.

Funció vista per a veredicte

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Estat, Independència, Independentisme, Judici presos polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Tribunal Suprem

S’ha acabat la funció i els espectadors tornen cap a casa amb sentiments contraposats.
Al voltant d’uns, revola un aire lleuger, discretament fresc, com el de la serralada a finals de la primavera. Se’n duen una bona impressió perquè, pel seu gust, l’argument ha estat ben construït. Els seus intèrprets preferits han estat a l’alçada del repte en què els posaven els seus antagonistes i, fins i tot els figurants, amb intervencions breus però molt ben treballades, han contribuït a aixecar l’expectació sobre la trama.
Al voltant d’uns altres, però, l’aire és espès i tèrbol com el que surt de les profunditats del metro. Per a ells l’argument ha estat previsible, anodí, burocràtic, i els actors que venien a veure han hagut de defensar el seu paper a cops de colze davant d’un director cregut i uns antagonistes veterans i busca-raons que no passaven cap vergonya amb les seves exageracions vuitcentistes si n’hi podien fer passar als altres. N’estan tan convençuts que els han fotut gat per llebre que, si s’hi rumien gaire, encara tornaran enrere i li fotran foc al teatre.

La gana els fa perdre la vergonya

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Estat, Independència, Independentisme, Judici presos polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Tribunal Suprem

En el judici contra els presos polítics, l’advocacia de l’Estat, la fiscalia i el mateix tribunal actuen com si fossin galta-grossos davant d’un bufet lliure: la gana els fa perdre la vergonya. Ho hem vist quan van acceptar que un partit feixista actuï com acusació particular, amb la denegació de testimonis de la defensa, amb l’arbitratge contradictori del jutge Marchena, amb una sensibilitat desigual vers els indicis de falsos testimonis i amb la inducció de respostes cap els testimonis de l’acusació.
També hi podem afegir una altra decisió arbitrària: la de limitar la visió dels vídeos a la fase d’examen de les proves i no permetre que contrastin al moment la veracitat de les declaracions d’alguns testimonis de l’acusació. Per més raons procedimentals que es puguin argumentar, el judici és públic, té una notable connotació mediàtica per la mateixa causa i perquè es retransmet en directe. I tot sembla articulat a fi que res destorbi el relat, meticulosament confegit, que ha d’amarar l’opinió pública perquè tot encaixi.