Guillotines sobre el cap

Etiquetes

#aneualamerda, Balances fiscals, Catalangate, Catalunya, Ciutadans, Clavagueres de l'Estat, Democràcia, Ensenyament, Immersió lingüística, Independència, Independentisme, Indults, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PP, Presos polítics, PSOE, Sobiranisme, Tribunal Suprem, TSJC, Villarejo, Vox

Aquesta setmana –com fa tant de temps- els titulars de l’actualitat ens han fet sentir com dringuen les guillotines que pengen sobre els nostres caps. El Tribunal Suprem espanyol diu gat on deia blat i revisarà els indults dels presos independentistes. Hem arribat a un consens parlamentari per aigualir la immersió lingüística a l’escola per l’efecte de les pressions del TSJC i el govern espanyol subratlla que el 25 % d’ensenyament en castellà s’ha de complir. El PSOE, PP, Vox i Cs impedeixen al Congrés que s’investiguin les clavegueres de l’Estat malgrat les revelacions del catalangate i de l’excomissari Villarejo. El govern espanyol no publicarà les balances fiscals per no alimentar els greuges espanyols però se n’hi refot d’alimentar els greuges catalans. No són titulars descontextualitzats sinó símptomes persistents d’un mal corrosiu. Per això hauria estat bé que algun representant del poble català hagués dit “Ja n’hi ha prou, com a nació hem de tenir el coratge d’actuar”, però qui ho ha dit ha estat la vicepresidenta dels EUA, Kamala Harris, sobre una qüestió ben llunyana del que ens ocupa.

Deficiències sistèmiques

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Exiliats, Independentisme, Justícia, Justícia belga, Justícia espanyola, Justícia europea, Montesquieu, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, TJUE, Tribunal Suprem

Retrat actualitzat de Montesquieu

En la vista d’aquesta setmana al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), els representants d’Espanya i de la UE han rebatut els criteris dels tribunals belgues per denegar l’extradició dels exiliats catalans perquè consideren que aquests poden reparar qualsevol vulneració de drets a través del mateix sistema judicial espanyol, al qual no troben cap deficiència sistèmica que justifiqui la intervenció de tribunals d’altres països. I ho han argumentat sense despentinar-se. Ni sense girar el cap per no veure els representants de Polònia i de Romania asseguts als seients dels seus testimonis. Ni sense enrojolar-se, recordant com es nomenen (o es deixen de renovar) els membres del Tribunal Suprem. O com aquest dirimeix qüestions polítiques, com els seus membres n’opinen i no pas jurídicament, com es serveix dels informes novel·lats de la policia i la Guàrdia Civil per justificar unes sentències preconcebudes i com l’Estat persegueix l’independentisme a través dels diferents estadis de la judicatura. I si tot això no són deficiències sistèmiques que baixi Montesquieu a veure-ho.

La cara del rei

Etiquetes

Corrupció, Democràcia, Estat Espanyol, Felip VI, JoanCarles I, Monarquia, Política, Protocol, República, Tribunal Suprem

Les cares dels reis d’Espanya sobre columnes de pedra picada.

El rei d’Espanya és rei per la cara. Per la cara del que no era rei però se’n va auto-proclamar sota el tàlem feixista per dictar-nos durant quaranta anys i deixar-nos en herència una monarquia ressuscitada. Per la cara de l’emèrit del desmèrit que primer es va arrapar sense cap vergonya als faldons del general i després, sense immutar-se, es va disfressar de conductor de la neo-democràcia. I per la galta que hi va posar per aixecar el patrimoni particular fent-se convidar a totes les taules i totes les festes que li repartien senyores i penyores gràcies a una inesgotable caixa de solidaritat de llepa-soles, comissionistes raspallers i polítics sordmuts. I, naturalment, també ho és per la seva pròpia cara, acceptant sense cap escrúpol un llegat dinàstic corrupte en els afers privats i sota sospita en els públics, quan és el seu rostre el que ha d’avalar la repressió contra els ciutadans. Què té, doncs d’estrany, que el Tribunal Suprem obligui que la seva cara presideixi les sales plenàries de les institucions públiques, si és la síntesi de la qualitat democràtica del país?

Sánchez, a la ratera

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Indults, Pedro Sánchez, Política catalana, Política espanyola, PP, Presos polítics, PSOE, Tribunal Suprem, Vox

El recorregut polític del secretari general del PSOE i president del govern espanyol, Pedro Sánchez, l’acredita com un equilibrista de la supervivència i costa d’entendre que ara s’arrisqui a dilapidar els esforços que ha dedicat per arribar on és i per a consolidar-s’hi. Però el cert és que amb la qüestió dels indults als presos polítics catalans s’ha ficat en una ratera i que l’informe del Tribunal Suprem és una arma municionada per a qualsevol que el vulgui abatre des de dins (ministres, exdirigents, barons territorials i unes primàries a curt termini a Andalusia) i des de fora: PP i Vox ja han anunciat recursos legals i demagògiques campanyes populistes que poden teixir un contundent front anti-socialista arreu de l’Estat. S’arriscarà, Sánchez, fins a aquest punt? O trobarà que la reivindicació d’amnistia i autodeterminació que manté l’independentisme català és el pretext d’intransigència que necessita per escapar-se de la ratera, buscar-se altres suports parlamentaris i deixar que els indults s’evaporin enmig de les boires de les bones voluntats incompreses?

Uns presos per uns altres

Etiquetes

1-O, Amnistia, Exiliats, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Indult, Presos polítics, Sobiranisme, Tribunal Suprem

Els presos polítics, els exiliats i els 2.850 independentistes catalans encausats no tindran amnistia perquè aquesta via requereix una complexitat jurídica i política impossible d’articular. Els condemnats tampoc no tindran indults perquè la bavositat monàrquica del govern espanyol defugirà de posar el rei en el compromís de validar-los. En canvi, sembla que la reforma del codi penal que l’executiu de Pedro Sánchez rumia –en el sentit més zoològic de la paraula- podria portar els presos al carrer si és que el Tribunal Suprem perd els fums i es rebaixa a revisar les condemnes. Aquesta reforma legislativa, però, podria convertir els exiliats en una torna que la justícia espanyola acceptaria de bon grat: si el delicte de sedició es canvia pel d’atemptat contra la integritat constitucional el delicte s’homologaria amb altres legislacions europees i obriria les portes a la pèrdua d’immunitat dels parlamentaris i a l’acceptació de les euro-ordres. Diu Gabriel Rufián que s’ha deixat enrere el temps de les amenaces, les togues, la policia i la presó.

Trampes i trilers

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, ERC, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, Política espanyola, Presos polítics, TJUE, Tribunal Suprem

El 27 de maig Oriol Junqueras era diputat del Parlament Europeu de fet i de dret, però si es vol ser escrupolós ho podem deixar en el dia 2 de juny, quan el recompte es va fer oficial i definitiu. I així ho ha reconegut la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en relació al cas del líder d’ERC.

Funció vista per a veredicte

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Estat, Independència, Independentisme, Judici presos polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Tribunal Suprem

S’ha acabat la funció i els espectadors tornen cap a casa amb sentiments contraposats.
Al voltant d’uns, revola un aire lleuger, discretament fresc, com el de la serralada a finals de la primavera. Se’n duen una bona impressió perquè, pel seu gust, l’argument ha estat ben construït. Els seus intèrprets preferits han estat a l’alçada del repte en què els posaven els seus antagonistes i, fins i tot els figurants, amb intervencions breus però molt ben treballades, han contribuït a aixecar l’expectació sobre la trama.
Al voltant d’uns altres, però, l’aire és espès i tèrbol com el que surt de les profunditats del metro. Per a ells l’argument ha estat previsible, anodí, burocràtic, i els actors que venien a veure han hagut de defensar el seu paper a cops de colze davant d’un director cregut i uns antagonistes veterans i busca-raons que no passaven cap vergonya amb les seves exageracions vuitcentistes si n’hi podien fer passar als altres. N’estan tan convençuts que els han fotut gat per llebre que, si s’hi rumien gaire, encara tornaran enrere i li fotran foc al teatre.

La gana els fa perdre la vergonya

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Estat, Independència, Independentisme, Judici presos polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Tribunal Suprem

En el judici contra els presos polítics, l’advocacia de l’Estat, la fiscalia i el mateix tribunal actuen com si fossin galta-grossos davant d’un bufet lliure: la gana els fa perdre la vergonya. Ho hem vist quan van acceptar que un partit feixista actuï com acusació particular, amb la denegació de testimonis de la defensa, amb l’arbitratge contradictori del jutge Marchena, amb una sensibilitat desigual vers els indicis de falsos testimonis i amb la inducció de respostes cap els testimonis de l’acusació.
També hi podem afegir una altra decisió arbitrària: la de limitar la visió dels vídeos a la fase d’examen de les proves i no permetre que contrastin al moment la veracitat de les declaracions d’alguns testimonis de l’acusació. Per més raons procedimentals que es puguin argumentar, el judici és públic, té una notable connotació mediàtica per la mateixa causa i perquè es retransmet en directe. I tot sembla articulat a fi que res destorbi el relat, meticulosament confegit, que ha d’amarar l’opinió pública perquè tot encaixi.