Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

El passat 2 de novembre, l’expresident espanyol José Maria Aznar qualificava de “crisi constitucional” les negociacions sobre l’amnistia entre el govern espanyol i els seus socis independentistes. Al·legava que aquesta situació no admet silencis ni inhibicions i donava pautes d’acció per a aquells patriotes espanyols que se´n sentissin interpel·lats: “El que pugui parlar, que parli; el que pugui fer, que faci; el que pugui aportar, que aporti; el que es pugui moure, que es mogui.” Alguns analistes ho van considerar una crida a files per al reaccionarisme civil, institucional i funcionarial, però en realitat només era un recordatori: aquells que van acceptar l’herència política del franquisme mai no han deixat de parlar, ni de fer, ni d’aportar ni de moure’s perquè tot es mantingui lligat i ben lligat a les parets mestres del règim del 78. Per això, quan es tracta de defensar-lo, els conservadors (de dretes i d’esquerres) barbotegen compulsivament amb el propòsit de crear un relat, maniobren des de les clavegueres per dotar-lo de versemblança, en sufraguen els costos de la propaganda mediàtica i articulen campanyes per crear opinió pública i aconseguir que els facin d’escolanets des del poder judicial a la senyora que escridassa el reporter de TV3 a Madrid. Només aquest ecosistema político-judicial pot explicar que es mantinguin oberts sumaris com el del cas Volkhov o del Tsunami Democràtic i que la tramitació de la llei d’amnistia flaquegi davant del Senat, del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem. Ells fan, parlen, aporten i es mouen. La qüestió és que fan, què diuen, què aporten i cap on es mouen els que son víctimes de la seva repressió, que no són només els 3.000 encausats sinó també els centenars de milers a qui ells representen. Accepten els fets consumats derivats del derrotisme i la divisió i es conformen d’anar a pidolar al mur de les lamentacions?