Més d’una vegada hem dit en aquest espai que el Barça és una projecció del que és Catalunya i viceversa. I ara ho podem tornar a afirmar veient com evoluciona l’afer de l’ex-àrbitreEnríquez Negreira. S’ha destapat el tinglado que tenia muntat aquest personatge per treure-li quartos al club blaugrana i tota l’estructura jurídica i futbolística espanyola (La Liga, la Federació Espanyola de Futbol, el Real Madrid, la Fiscalia….) s’hi han abocat al damunt com corbs, acompanyats de la fanfàrria de tots els mitjans de comunicació. No els haureu pas vist mai amb el mateix interès per ficar el nas a la llotja de la Casa Blanca -tot i que la boca no els fa pas res de parar-la-hi- ni per esbrinar totes les ombres del futbol espanyol. I a casa nostra, com que Madrid és molt lluny i convertir aquesta causa particular en una causa general ens fa molta mandra, ens entretenim a fer estelles dels arbres que ens donen fruits i ens fan ombra. Una dèria ben coneguda també en altres aspectes de la nostra vida col·lectiva. Tenim l’ànima d’una colònia i no l’acabem de redimir.
En aquest país no plou ni girant-se la jaqueta, que és com es deia abans que es podia cridar la pluja. I mira que n’hi ha de gent que en sap, de fer-ho! Però el cel no deixa anar ni una gota, els rius baixen amb el raig pobre, els embassaments són al nivell d’emergència i les restriccions han esdevingut inevitables. Un retrat de Catalunya, tanmateix. Ambla diferència que, pel que fa al país, no sembla que ningú sigui prou valent per aplicar cap mena de restricció ni de mesura excepcional. Hemdilapidat una majoria parlamentària del 52 per cent com si ens haguéssim de banyar en jacuzzi tota la vida. Hem renunciat a aturar la fuita de 20.000 milions que cada any se’ns escapen cap a dipòsits que no són els nostres. Hem deixat córrer avall tota l’aigua que duia la riada de l´1-O. Hem confiat que els brots verds naixerien espontàniament, i els camps de la política s’estan adobant amb els fems de sempre i amb llavors vetustes. I quan ens adonem que tot és sec i re-sec i vulguem arreglar-ho, quan obrim l’aixeta, potser ja només en sortirà un escarabat.
Darrerament he estat testimoni observador del tancament, venda o traspàs de diferents establiments de restauració i d’hoteleria d’aquells “de tota la vida”. Negocis familiars que un dia van ser oberts per dones i homes emprenedors que s’hi van posar al capdavant, la majoria sense cap més bagatge que una fèrria voluntat de treball i una disposició incondicional per oferir un bon servei. Hotels i restaurants on els clients eren acollits amb un tracte obert i afable amarat de la personalitat intransferible dels seus propietaris que, amb els anys, el van convertir en un distintiu del turisme de casa nostra i que mai va ser cap barrera per evolucionar de l’espontaneïtat a la professionalització, sinó tot el contrari. Haig de confessar que la desaparició d’aquests establiments m’ha entristit profundament i no pas per nostàlgia dels agradables moments que hi hagi pogut viure personalment en el passat ni per les històries extraordinàries que n’hagi sentit explicar. La meva tristesa prové en comprovar que el tancament significa de fet, una renúncia, un llençar per la borda tot l’esforçeconòmic que hi han fet les generacions precedents, totes les hores de feina i de preocupacions que s’hi han dedicat, tota l’amabilitat que s’hi ha abocat. Perquè res de tot això no es traspassa amb l’establiment i tot aquest capital ha passat avall, ha esdevingut cendra, com a molt solidificada en patrimoni immobiliari, però sense deixar-hi cap pòsit de valors. I també em sap greu que les generacions actuals no hagin tingut el valor d’acceptar l’herència moral que cada una d’aquestes petites empreses representava, el valor de sostenir el repte que un dia van afrontar els seus pares, avis o besavis. Podem estar d’acord que el turisme d’avui no és el mateix que van conèixer aquells fundadors. Els temps canvien a gran velocitat. Ara ja no hi ha famílies que vagin als hotels a passar-hi les vacances en un ambient gairebé familiar ni clients que vulguin sentir-se en els restaurants com a convidats en el menjador d’un amfitrió. I si n’hi ha que encara ho volen, fan cua per entrar als selectes establiments amb estrella. Les famílies troben més llibertat i un preu més assequible en qualsevols dels milions d’apartaments que s’han apoderat del paisatge, els viatgers ocasionals prefereixen passar d’un hotel a un altre, d’una ciutat a una altra en una acumulació incessant d’experiències i selfies. La contractació on-line i les facilitats de transport afavoreixen un ventall i una varietat inesgotable d’ofertes, que ara es trien per l’indret, per la ubicació, per la decoració de l’habitació, per una fotografia falsejada de l’entorn o per la competència de preus. I els valors del tracte personal queden reduïts –i sovint manipulats- als comentaris dels usuaris precedents o de l’expert en xarxes i comunicació. Tampoc els establiments són els mateixos. Molts han estat absorbits per grups hotelers i la gent que hi treballa no té cap altre al·licient que complir amb els estàndars que li han fixat al contracte i rebre’n un salari, de manera que allò que no encaixa en aquests dos paràmetres és, en general, arraconat sense contemplacions, sigui quina sigui la seva escala de servei. El client marxa content o decebut només en la mesura que les seves expectatives encaixin en allò que l’oferta proclamava i els valors de proximitat no hi solen figurar. No entrarem a valorar si aquest sistema és bo o dolent, millor o pitjor. És el que hi ha ara i ens hi adaptem ràpidament. Hoteleres i restauradors no volen perdre oportunitats i els que fem el turista no volem renunciar a les comoditats que els nous temps ens han portat. La pregunta cabdal és, però, si els valors dels pioners són compatibles amb els costums que els avenços socials i tecnològics ens han portat. I la resposta és indubtablement afirmativa. Entre altres raons, perquè, tot i que més escassos i aïllats, encara hi ha establiments que mantenen el tarannà dels fundadors, que són propers al territori i al visitant, que ofereixen un tracte amigable amb indiferència de qui tinguin al davant i que cap d’aquestes virtuts no és un obstacle per a excel·lir en la professionalització ni en l’adaptació a l’evolució del sector. Per tant, si encara se’n poden trobar, vol dir que tenen raó de ser i que les seves qualitats poden ser inculcades, transmeses i ensenyades de la mateixa manera que poden ser fomentades i sostingudes. I precisament per això, hem de reclamar als formadors i als responsables de les administracions públiques que hi posin tots els recursos necessaris per mantenir-los, per evitar que els descendents dels fundadors emmalalteixin de sordesa, d’amnèsia o de desànim i caiguin en la temptació de l’abandó, de la liquidació, del rèdit immobiliari. Perquè el turisme de Catalunya s’ha fet gràcies a la suma de molts exemples individuals que han sumat esforç, sacrifici, amabilitat i professionalitat per esdevenir els ingredients insubstituïbles d’una marca pròpia, d’una marca molt diferent de la que hom pot trobar repetida en sèrie a qualsevol de molts altres països.
La vaga que la setmana vinent faran els professionals de la sanitat i de l’ensenyament públics de Catalunya potser forçarà l’Administració a resoldre alguns dels problemes que denuncien aquests col·lectius, però serà materialment impossible que s’hi puguin aportar tots els professionals, totes les infraestructures i tots els augments salarials que farien falta per resoldre les deficiències i els problemes que pateixen ambdós sectors. Per aconseguir-ho farien falta molts més diners dels que la Generalitat disposa, perquè els serveis públics són sempre una manta massa curta per abrigar-ho tot i abrigar tothom.. Un manta curta també l’és el pressupost de la Generalitat, que per al 2022 ha estat de 38.131 milions d’euros, dels quals 11.171 (29%) corresponien a Salut i 6.681 per a Educació (17%). És a dir, aquests dos departaments s’enduen el 46 per cent del pressupost i amb el 54% restant s’han d’alimentar el foment de la cultura, la seguretat ciutadana, les obres públiques, les polítíques socials, l’estructura de l’administració pública, el foment de l’economia, la recerca i les universitats i la protecció del sector primari i del medi natural. Un repartiment que, en molts casos, es queda en la xocolata del lloro i que explica per què Catalunya acumula feixucs endarreriments. Una reflexió sobre aquesta situació convida a mirar cap a altres països europeus amb una demografia semblant i adonar-nos que en Educació hi ha percentatges similars (un 16% als països nòrdics) i també menors (12% a Bèlgica i 11 % a Àustria). Pel que fa a Salut, la diferència amb Catalunya és més notable i la mitjana dels mateixos països se situa en el 17%; és a dir, un 12% inferior al nostre. Repensar els serveis públics ha de ser una feina prioritària per als Governs dels propers anys. No seria bo retallar impulsivament ni revisar l’actual distribució pressupostària sense reflexionar en profunditat sobre els models de serveis públics en general i, sobre els de Salut i Educació en particular. Hauríem de partir, és clar, dels principis en què es basen els models actuals que són els de procurar que serveis com la salut i l’educació estiguin a l’abast de tothom, perquè la reflexió que proposem avui va en la línia de millorar la situació actual i no d’empitjorar-la ni de donar cap oportunitat als partidaris de mercantilitzar el nostre benestar. Un cop d’acord amb aquest fonament, també caldria que abandonem la creença que ens ho han de servir tot en safata. No és possible gaudir de barra lliure. No podem tenir totes les prestacions per a tots el casos possibles i imposar-nos aquest objectiu ens aixecaria al davant una hipoteca de murs difícilment derrocables com els que l’electoralisme dels partits que governen ja estan aixecant des de fa temps. Compartir responsabilitats entre l’Administració i la ciutadania és una altra fita a aconseguir. Els serveis públics també són responsabilitat de cada ciutadà, no només satisfent els impostos que serveixen per finançar-los sinó fent-ne un bon us i excloent aquell raonament primitiu que indueix algunes persones a creure que, perquè és un servei de tots, el poden malbaratar. Cal fer molta didàctica des de l’Administració, però això no és suficient. També cal fer arribar als ciutadans la informació sobre el cost dels serveis públics dels quals gaudeixen i una bona manera és la introducció del copagament en determinats serveis, de forma percentual i testimonial. Aquest sistema és un indicador excel·lent perquè tothom sigui conscient de l’ús i de l’abús que se’n fa i, de fet, ja s’està aplicant en serveis públics menys “sensibles” com en el transport de viatgers. Però també l’Administració ha de demostrar responsabilitat procurant el benestar dels seus ciutadans. I ho ha de fer administrant bé els recursos disponibles i no estirar més el braç que la màniga. És a dir: no inflar la cartera de prestacions si no disposa dels diners per pagar-les, no anar-los a sostreure a altres serveis públics necessaris per al desenvolupament del país i, encara menys, regatejar-los de les retribucions i de l’estabilitat contractual del personal que n’ha de tenir cura, com denuncien els sectors que van a la vaga el dia 25 i 26 vinents. Una Catalunya independent té molt a veure amb tot això. En primer lloc perquè un sistemaimpositiu propi permetria ajustar millor els recursos econòmics per governar. En segon lloc, perquè la tornada a les arques catalanes d’allò que avui és el dèficit fiscal amb l’Estat facilitaria la revisió dels desequilibris en els percentatges pressupostaris que assenyalàvem al començament de l’article. I finalment, perquè no hi hauria cap excusa per eludir les responsabilitats que reclamàvem al Govern i als ciutadans. I seria bo per a tots –per al país i per a tots els ciutadans– que els sectors que la setmana que ve es mobilitzen no passessin de perfil pel davant d’aquesta qüestió.
La grandiloqüència de l’oratòria parlamentària i la fam dels mitjans de comunicació ens han presentat com a greu crisi institucional la disputa entre el govern espanyol i el Tribunal Constitucional. Però tot plegat és poca cosa més que una baralla entre el PSOE i el PP per activar o desactivar el canvi de majories en el tribunal i en les cambres legislatives. És molt dubtós que la reforma que el PSOE vol impulsar per resoldre el conflicte vagi encaminada a derogar la Llei Orgànica 15/2015, que va atorgar al TCcompetències executives i sancionadores pròpies d’un tribunal de justícia ordinària a ran dels esdeveniments polítics de Catalunya, o que pretengui refundar-lo com un ens més propi d’una societat democràtica avançada. L’1-O els cou a tots com una mata d’ortigues a les calces i el TC els és imprescindible: el PP el necessita per aturar els independentistes i un PSOE que els hi veu venuts, i els socialistes es vanten d’haver-nos pacificat amb l’ajut del Tribunal. Què voleu que hi fem aquí al mig, com els dijous, en comptes de fugir-ne?
No interpretin malament el títol. No vol acusar els metges de posar el país en fallida per la vaga del 25 i el 26 de gener, sinó reflexionar sobre l’origen dels problemes de la sanitat pública de Catalunya. Qui dissenya el sistema i les seves prestacions no és conscient que tot allò que vol posar a la pràctica no ho pot pagar. I qui cregui el contrari que no ho pregunti al Departament de Salut sinó al Departament d’Economia. I que no ho pregunti només als càrrecs polítics (que miren de conservar la cadira i l’harmonia del Govern) sinó sobretot als càrrecs tècnics. Això vol dir que hem de renunciar a tenir un sistema de salut com el que tenim o millor? Rotundament no. Com finançar-ho, doncs? Ofegats com ara, impossible. Tornant-ho a les mans de l’Estat perquè el sotmeti a un règim tan eficient com el de Renfe, segur que tampoc. I per fer-ne bandera com a estructura d’estat que fa el nostre model de societat millor i més avançat, cal que els metges també posin els seus bisturís en la resecció definitiva del tumor que no només ofega la sanitat catalana sinó tot el país.
Un veterà company de redacció va rebre, fa molts anys, un sobre amb diners i una nota perquè escrigués una notícia favorable a uns interessos comercials conflictius. Al cap de pocs dies, la informació publicada deixava per als parracs aquella empresa. I quan els seus responsables van preguntar al periodista si havia rebut el sobre, ell els va dir que sí, però que no acceptava interferències en la seva feina. Dels diners, ningú no en va parlar. Influir en els mitjans de comunicació i manipular-los són temptacions tan velles com l’ofici més vell. Per això l’afer Dalmases té més transcendència en la recargolada rivalitat política que ens esprem el país i el futur que no pas entre el gremi periodístic, que assumeix que aquesta càrrega va inclosa en les relacions que la feina ens obliga a mantenir amb el poder. Una altra cosa és quin preu n’hem de pagar o quina recompensa en rebem, periodistes i mitjans. Per a més informació, vegeu els nomenaments de periodistes per a càrrecs de confiança política o la relació de subvencions i ajuts que el govern concedeix als mitjans.
No hauria de tenir cap sentit que, al cap de cinc anys de l’atemptat terrorista a les rambles de Barcelona, se’n continuïn organitzant actes commemoratius de caràcter públic. Si se’n fan és perquè encara hi ha qüestions obertes, pendents, que necessiten ser amagades, disfressades o reivindicades. Les víctimes s’hi sumen perquè encara reclamen ajuda de les administracions per apaivagar el dolor i rebutgen que se’ls hi afegeixi un sobrepès angoixant amb incomprensibles dificultats jurídiques i burocràtiques. Les organitzacions cíviques de Catalunya exigeixen que la investigació sobre els fets aclareixi els inquietants interrogants que es mantenen oberts sobre la gènesi del grup que va perpetrar l’atemptat, sobre la relació amb el serveis secrets de l’Estat i sobre el curs del procés judicial contra els autors. I les administracions proven que les mostres protocol·làries de condol i les declaracions oportunistes dels seu governants serveixin per precipitar i espesseir la boira de silenci que es va apoderant del país.
Les candidatures per celebrar uns Jocs Olímpics –d’hivern o d’estiu- les impulsen ciutats que tenen l’aval del respectiu comitè olímpic nacional. Dit això, algú es pot imaginar què hauria passat si la candidatura dels jocs del 1992 no hagués estat una iniciativa de Barcelona sinó una imposició del govern de la Generalitat a la ciutat? Doncs ara imaginin-se l’efecte que fa que aquest govern hagi repescat dels núvols un projecte olímpic de despatx per als jocs d’hivern del 2030, que el capitanegi per damunt de les expectatives i les possibilitats del territori afectat, que s’emboliqui amb una consulta popular i que accepti el xantatgepolític d’haver-se d’associar amb l’Aragó que, a sobre, li busca les pessigolles. En poden dir fer entrar el clau per la cabota o agafar el rave per les fulles. O fotre’s de peus a la galleda, perquè costa d’entendre que el govern de la Generalitat s’arrisqui amb maldecaps inútils quan el Comitè Olímpic Internacional difícilment aprovarà una candidatura tan artificial, embastada, fràgil i polèmica com aquesta, ni per al 2030 ni per al 2034.
L’única veritat sobre el capital és que, com l’energia, no es crea ni desapareix, sinó que es transforma. Falsos axiomes com “El diner té por”, “el diner vol tranquil·litat” i altres collonades per l’estil, són consignes eixides del mateix sistema capitalista perquè ningú aixequi el cap del jou mentre els fons especulen d’un costat a l’altre sense entrebancs. El diner no solament no té por sinó que, allí on els autòctons tenen pretensions de controlar els recursos o el seu propi territori, hi provoca conflictes sense cap escrúpol o hi fomenta la fugida d’empreses i capitals com a mesura de pressió o de càstig. Al capital, la paraula “guerra” sempre li ha fet salivera perquè sap molt bé que és una oportunitat per treure’n profit: hi ven armes, béns de consum o plans de reconstrucció i també, indefectiblement, infla demagògicament el sentiment col·lectiu de por fora de les fronteres del conflicte per justificar l’alteració dels preus de les coses a l’alça, tant si n’estan directament afectades com si no. Recordem-ho sempre que ens la posin com a pretext i sobretot ara.
Paraules Cosides 