L’engany de l’habitatge

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Eleccions, habitatge, Independència, Independentisme, partits polítics, Pedro Sánchez, Política, Política espanyola, PSOE, Sareb, Sobiranisme, Unidas Podemos

El prestidigitador Sánchez s’acaba de treure del barret de copa 183.000 hipotètics nous habitatges per ajudar a solucionar les dificultats que els sectors socials més febles tenen per accedir a un lloc digne per viure. I ho ha fet barrejant naps, cols i fulles de rave, posant en un mateix sac de meravelles els habitatges de la Sareb, un lot de sòl edificable del Ministeri de Defensa i un pla de crèdits de l’ICO. Com que el problema de l’habitatge no ha aparegut d’avui per demà com un encanteri, com que el PSOE i UP governen des de fa quatre anys i com que les eleccions espanyoles són d’aquí a pocs mesos, la qualificació de populisme electoralista que els hi ha dedicat l’oposició és queda francament curta: farien més bé de dir-ne cara-dura o pebrots de pedra picada perquè bona part dels habitatges promesos per Sánchez corren el risc de convertir-se en fum degut als obstacles polítics i burocràtics que hauran de superar. I els catalans, com que hem renunciat a fer les nostres pròpies lleis i a desobeir les dels espanyols, i ens hem resignat a pidolar. ens hem fet còmplices d’aquest engany.

El fracàs de Badalona

Etiquetes

Benestar Social, Drets Humans, habitatge, Immigració, pobresa, Seguretat Ciutadana

Que un grup flotant d’un centenar llarg de persones hagi estat malvivint en unes naus industrials abandonades de Badalona durant deu anys és un fracàs de les institucions d’aquest país i un clar exemple de la seva negligència. De qui tenia la responsabilitat de la seguretat ciutadana, que hauria d’haver impedit l’ocupació dels edificis per seguretat i per higiene pública i hauria d’haver actuat sense miraments quan aquestes naus s’han convertit en una cova d’Alí Babà i una font de problemes amb el veïnat. De qui havia de fer-hi arribar l’assistència social per atendre les persones necessitades i evitar que es cronifiqui la seva vulnerabilitat. De qui té la responsabilitat de gestionar el règim de residència dels estrangers per impedir que les situacions irregulars esdevinguin una patent de cors. I de la classe política, que des de la confortabilitat dels seus escons s’ho agafa tot amb paper de fumar quan es tracta de parlar de col·lectius marginals, però, quan ha de resoldre problemes concrets com el de Badalona, mira cap als núvols.

S’està rifant una hòstia

Etiquetes

Democràcia, habitatge, partits polítics, Pensions, Política, Política catalana, Política espanyola, Treball

Hi ha problemes col·lectius als que no dediquem prou atenció. Ni per a analitzar-los i fer-nos conscients del seu abast a curt i a mig termini, ni per a pressionar la representació política perquè els resolgui sense ambigüitats i sense la corrupció inherent dels interessos creats. Aquests problemes amplien el dèficit del nostre sistema democràtic més enllà del que representen les vulneracions del dret a decidir o de la llibertat d’expressió.

Sense sostre i sense principis

Etiquetes

Benestar Social, crisi, Economia, habitatge, Homeless, República, Sense Sostre, Treball

Quan gosem mirar què passa més enllà del nostre confort –fins i tot quan és escàs, limitat, relatiu, però sempre sota cobert- i ens trobem amb la realitat crua i innegable de les persones que no tenen cap més alternativa que viure al carrer, de seguida ens sotgen els vells fantasmes de la cultura inèrcica que hem heretat: quin deu ser el vici que les ha empès a perdre-ho tot? És veritat que, algunes vegades, els mals hàbits hi tenen un paper; però molts altres cops l’hi té l’infortuni. I sempre, la injustícia. Els nostres sistemes d’organització social i econòmica no han avançat cap a la protecció i l’impuls de tots els individus, com se suposa que hauria de ser tot allò que té una inspiració col·lectiva, una finalitat pública. Però sí que ho han fet cap a la instrumentalització de les persones al servei de l’economia -que és el mateix que dir al servei d’uns pocs- i cap a la precarització absoluta a través de la devaluació de tots els drets socials. Mai no hi haurà una veritable república mentre hi hagi exclosos.

Un país de buròcrates, el nostre?

Etiquetes

administració, burocràcia, construcció, habitatge, nacional, pagesia, rural

M’explica J.G.R. els tràmits que ha hagut de fer a les diferents administracions per a obtenir el permís de rehabilitació d’una casa de la seva propietat en un petit nucli rural de quatre cases mal comptades. Quedo tant petrificat com el dintell bicentenari d’aquesta casa: encara no hi ha entrat cap paleta i la burocràcia -que fa dos anys que dura- ja li ha costat 36.000 €. Em pregunto si estem construint un país que necessita justificar (i finançar) la seva administració recargolant els ciutadans.
Des de l’Ajuntament fins als Departaments de Cultura i  de Medi Ambient, aquest propietari ha hagut de recórrer unes quantes oficines, demanar meticulosos informes sobre collonades com possibles restes arqueològiques o mines subterrànies d’aigua i pagar-ne les costes corresponents. Entre una cosa i una altra, 36.000 euros que ja li haurien permès refer la teulada. Entre la relació d’informes demanats hi he trobat a faltar, però, el de Defensa (per si hi hagués material bèl·lic enterrat), el d’Hisenda (per si hi hagués algún tresor ocult o alguna de les famoses olles amb unces d’or que les llegendes diuen que hi ha a totes les masies), el d’Indústria (per si hi hagués mines d’algún mineral sòlid o líquid en el subsòl) i, perquè no, el de la Direcció General d’Esports per si les nits de lluna plena hi ha curses de llebres en el prat del davant.

El problema no és exclusiu d’aquest ciutadà. Això ja es veu. La nostra administració ens fa pagar per tantes coses com pot i per justificar-ho ens fa fer més voltes que un molinet i una inacabable processó de papers. És natural, doncs, que la gent es cansi i opti per no moure’s o, més directament, per fer trampes. I una societat tramposa és una societat descreguda de sí mateixa. Malament podem ambicionar la cohesió nacional, l’estímul col·lectiu si el que fem és dotar-nos d’una administració que ho ofega. El peix es mossega la cua i, a més a més, se la menja.