Les cares dels reis d’Espanya sobre columnes de pedra picada.
El rei d’Espanya és rei per la cara. Per la cara del que no era rei però se’n va auto-proclamar sota el tàlem feixista per dictar-nos durant quaranta anys i deixar-nos en herència una monarquia ressuscitada. Per la cara de l’emèrit del desmèrit que primer es va arrapar sense cap vergonya als faldons del general i després, sense immutar-se, es va disfressar de conductor de la neo-democràcia. I per la galta que hi va posar per aixecar el patrimoni particular fent-se convidar a totes les taules i totes les festes que li repartien senyores i penyores gràcies a una inesgotable caixa de solidaritat de llepa-soles, comissionistes raspallers i polítics sordmuts. I, naturalment, també ho és per la seva pròpia cara, acceptant sense cap escrúpol un llegat dinàstic corrupte en els afers privats i sota sospita en els públics, quan és el seu rostre el que ha d’avalar la repressió contra els ciutadans. Què té, doncs d’estrany, que el Tribunal Suprem obligui que la seva carapresideixi les sales plenàries de les institucions públiques, si és la síntesi de la qualitat democràtica del país?
Els lídersindependentistes empresonats ho són per la seva condició política i els que estan exiliats ho són per la mateixa causa. Tothom pot arribar a aquesta conclusió sense cap dificultat si analitza desacomplexadament els esdeveniments que els han portat fins a aquesta situació. De la mateixa manera que pot comprovar que, malgrat que Espanya es considera una democràcia consolidada, l’única consolidació que pot acreditar és l’immobilisme petri d’un règim polític condicionat pel franquisme supervivent. Un règim heretat i apropiat per una elit piramidal intocable que controla les estructures de l’Estat (forces armades, judicatura i oligarquia econòmica), que s’encastella en la indivisibilitat del territori i que se serveix d’una legislació inaccessible, blindada per la Constitució. Amb vassallatge vil d’ una classe política que aspira més a ingressar en aquesta elit que en la relació de servidors del poble al que han enganyat. Com en una democràcia orgànica. Democràcia i democràcia orgànica. Una veritable democràcia s’acredita quan els seus ciutadans tenen mitjans i oportunitats per prendre decisions i delegar-les als seus representants perquè ordenin, regulin, o modifiquin qualsevol dels aspectes que configuren el seu hàbitat social. De baix a dalt, però. Perquè de sistemes de participació el franquisme ja en tenia: votaven aquells en qui el règim podia confiar la seva supervivència. Més o menys com ara. Mentre des dels seus castells ens asseguren que a Espanya es pot parlar de tot, es persegueix aquells que també volen qüestionar el seu domini de l’Estat. I quan se’ls planteja debatre-ho en un marc democràtic asseguren que és la Constitució la que la legitima i no la ciutadania. Com en una democràcia orgànica. Repressió, exiliats, presos polítics. A Catalunya han portat els líders socials i part d’un govern democràtic a la presó i la resta a l’exili, per entossudir-se a contradir aquesta visió oficial de la democràcia. Han assenyalat processalment prop de 3.000 persones i amenacen amb càstigs de presó, de multes i d’inhabilitacions una llarga cua de candidats a reu que encara no se sap on acaba. Adulteren els processos electorals fixant-ne judicialment els calendaris, culpabilitzen candidats independentistes o càrrecs públics democràticament escollits i manipulen les atribucions estatutàries del Parlament de Catalunya coaccionant-hi els debats i practicant-hi el filibusterisme parlamentari a través dels diputats afins al seu domini. Com en una democràcia orgànica. Europa ens mira (desenfocada). Res de tot això ni cap de les contradiccions del sistema polític espanyol no passen desapercebudes a l’Europa comunitària ni als estats que en formen part. Tenen informació detallada i abundant sobre la deficient gestió de l’economia, sobre l’exagerada articulació institucional, sobre la instrumentalització de la justícia i la policia al servei de les elits polítiques i socials, sobre la corrupció que corre com una anguila des de la Casa Reial fins al darrer despatx i, naturalment, sobre com un conflicte com el de Catalunya es pretén resoldre des de la repressió. Però els ulls amb què Europa ens mira no li permeten obtenir una visió nítida i àmplia. L’ull de la justícia està més habituada a l’anàlisi fred dels conflictes que se li sotmeten, com s’ha comprovat amb les demandes d’extradició dels exiliats catalans presentades a Alemanya, Bèlgica i Escòcia i com s’espera trobar en el TSJUE. Però l’ull de les institucions polítiques estatals i comunitàries està més dominat per l’esclerosi de les relacions internacionals, de les aliances subjectes a la convergència d’interessos político-econòmics que per a posar en pràctica una escrupulosa representació democràtica dels electors. Com en una democràcia orgànica. Ens queda, això sí, l’esperança, el repte, que la constància i la determinació de l’independentisme català sobrevisqui al terratrèmol que la idiosincràsia substancial d’Espanya provocarà tard o d’hora en el context europeu. La crisi política i econòmica derivada de la Covid té tots els indicis d’obrir el terra sota els peus dels que sostenen la ficció política i econòmica de l’Estat espanyol i de deixar els seus relats de democràcia orgànica penjats de l’aire.
Ja han passat uns dies, però si algú encara es pregunta com és possible que Pedro Sánchez hagi enviat la vicepresidenta Carmen Calvo a reunir-se amb Joan Carles de Borbó per tractar sobre la seva fuga, que hagi permès que el rei emèrit s’hagi esfumat i que no vulgui donar-ne explicacions ni detalls, que sàpiga que és davant d’un revelador exercici de transparència. Continua llegint →
Algunes informacions apunten que el reiemèrit podria anar-se’n a viure a la RepúblicaDominicana. Fugir, n’hauríem de dir. Una sortida de baixa estopa per a qui anomenaven timoner de la transició i àrbitre de la democràcia, per al màxim representant de l’Estat adornat amb protocols, reverències, audiències, uniformes militars, discursos de lloguer, tones i milers d’hores de premsa rosa, una gran campetxania i altres sobiranes collonades. Continua llegint →
Si el rei Felip VIè s’hagués adreçat als espanyols la nit del 13 de març, hores després que el president del govern anunciés l’estat d’alarma, els ciutadans potser haurien tingut la impressió que el monarca es preocupava per ells i ho haurien desvinculat del comunicat que la Casa Reial va emetre el dia 15 per desentendre’s del fons que Joan Carles I mantenia amagat a l’estranger, procedent de presumptes comissions de l’Aràbia Saudí.Continua llegint →
Els representants de l’estat espanyol –com els de tots els que no s’han espolsat les runes dels somnis de grandesa– tenen el mal costum d’apropiar-se de la legitimitatdialèctica i sovint parlen convençuts que dicten credos obligats i universals. Com Felip VIè, que aquesta setmana ha gosat dir que les víctimes del terrorisme “són una referència ètica per a les democràcies i simbolitzen la llibertat i l’estat de dret”, com si haver estat objecte de la violència dels grups armats o del terrorisme d’estat fos una categoria moral. Continua llegint →
El conte El vestit del rei, en què un monarca adulat es passeja nu perquè els seus cortesans no gosen dir-li que el sastre li ha pres el pèl, té una versió monàrquica i una altra de republicana. En la primera, tots els personatges saben que tot plegat és una comèdia, però ningú no gosa acabar la farsa perquè a tots els convé que duri; al primer, el rei. Aquests dies, a Mallorca, una dansa cortesana de reverències i somriures encartonats escenifica la funció d’estiu d’aquesta trama inútil i els lacais pregoners s’esgargamellen per inflar la transcendència de cada gest i de cada paraula.
En la segona, els protagonistes estan convençuts que el vestit que el poble ha regalat als mandataris és perenne. No s’adonen que l’ús l’ha desgastat tant que ja és transparent; que la unitat s’ha descosit, que el teixit s’ha destenyit i que ha perdut la prestància que li conferia propietats de comandament. Tothom els ho diu, però l’orgull els cega, es pensen que tot són enveges i es passegen nus pel país reclamant eleccions i bescantant els discrepants.
D’aquí dues setmanes, el dia 28 d’abril, La República fa un any. El setmanari en el que es publica originalment aquest article, no la catalana, que és als llimbs. Ni tampoc l’espanyola, que tot just és un sospir als llavis, encara que aquest finíssim ble sembla que ha estat prou intens com per arribar a bufar-li les orelles a Felip VIè. O així ho hem entès a través de les paraules de David Jiménez, exdirector del diari El Mundo, que publica El director també en aquestes dates properes a la festa del llibre, Sant Jordi a Catalunya. Jiménez explica que el rei li va confessar que, si la majoria d’espanyols no el volia, no tindria cap problema a renunciar al tro i dedicar-se a una altra cosa. Al·leluia! El rei no és borni! Ni sord del tot. Oh, quina il·lusió ens faria que el monarcaespanyol obrís les portes a la III República coincidint amb el nostre primer aniversari! No pas perquè això culmini les nostres aspiracions separatistes, sinó perquè ens proporcionaria una campanya de màrqueting que ens faria desdir de totes les malpensades que li hem dedicat i que mai li podríem agrair prou. S’imaginen? Podríem titular: “La República fa un any, i Felip VIè l’ha descobert avui!”
Sí, ho va dir Adrià Carrasco als morros de Borrell: la constitucióespanyola és una farsa. Ho és perquè, a mesura que han passat els anys, els fets han posat en evidència que tan sols és l’embolcall d’una operació de maquillatge. Tot estava lligat i ben lligat i si algun cap havia quedat lliure, entre les coaccions durant la redacció de la cartamagna i el 23-F ja no va quedar cap nus per fer. Ara, un dels protagonistes d’aquells dies, Miquel Roca, diu que s’escandalitzaria si el discurs que l’1-O va fer Felip VI l’hagués escrit ell mateix i no Rajoy. Tant li fa: fer de rei és anacrònic en qualsevol democràcia que ho vulgui ser de fets. Si hi ha rei, hi ha farsa. I si hi ha qui li riu les gràcies per un suculent contracte d’advocat, hi ha bufons.
Cap persona que s’hagi mirat la realitat política i social d’Espanya pot dir que els resultats de les eleccions del 20 de desembre hagin estat una sorpresa. I aquest articulista potser tampoc no s’hauria de sorprendre que no hi hagi hagut debat sobre si l’estat espanyol ha de ser una monarquia o una república. Que no l’hagi impulsat el PP, s’entén perquè el seu paper de marmessor de l’herència franquista que representa la monarquia, és evident. Que no ho hagi fet el PSOE, també, perquè l’exercici del poder i el temor als sabres li ha fet perdre el significat de les sigles i l’esperit que les van inspirar. Però que no ho hagin fet els partits que es presenten com a nous i revulsius de la vella política és més difícil de comprendre.
