Els estaquirots de Nogueras

Etiquetes

Bandera, Catalanisme, Catalunya, Congrés de Diputats, ERC, Gabriel Rufián, Independència, Independentisme, JuntsxCat, Miriam Nogueras, Política, Política catalana, Política espanyola

Mira que la portaveu de Junts al Congrés de Diputats, Míriam Nogueras, n’ha arribat a fer de declaracions des del faristol de la sala de premsa de la cambra, amb els estaquirots de les banderes d’Espanya i d’Europa emmarcant-li l’espatlla dreta. I, justament, dimarts passat, li havia fer nosa l’estanquera. Però vaja, si aquell dia li destorbava l’enquadrament, si la distreia del que havia de dir o si li provocava reflexos al·lucinatoris a la cua d’ull, ben fet que va fer d’arraconar-la com s’aparta un micròfon que s’acobla o com s’enretira un símbol que no és teu sinó dels que t’han precedit en el parlament. Passi que s’enfadin els diputats espanyols, que si no porten la bandera per montera sembla que no van mudats. Però és lleig que se’n foti el portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, que ben poca cosa deu saber de reflexos al·lucinatoris després de passar-se tres anys encantat amb les pampallugues hipnòtiques del prestidigitador Sànchez, i de gestos inútils encara menys, atrafegat com està comptant els èxits de la taula de diàleg.

La casa per barret

Etiquetes

52%, Autonomisme, Catalunya, CEO, CUP, Eleccions, ERC, Independència, Independentisme, JuntsxCat, Majoria parlamentària, Pacte de govern, Parlament, partits polítics, Política, Política catalana

El sondeig que va fer públic dimecres el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) mostra alguns resultats que semblen contradictoris i que fan arronsar el nas sobre la cohesió estadística de la població enquestada i sobre l’estabilitat de la intenció de vot que projecta. Però diu, més o menys, el que hem dit i repetit que diria: que, de moment, unes eleccions al Parlament no portarien a un repartiment gaire diferent dels actuals escons de la cambra i que els pactes possibles tampoc no ho serien. Fer-les ara, doncs, no resoldria res però fer-les més endavant tampoc, perquè si alguna cosa han aconseguit els partits d’aquella virtual majoria del 52 per cent ha estat fotre’s la casa per barret. Ja no hi haurà majories parlamentàries per la independència ni tampoc independència sense una majoria parlamentària. Potser els profetes del pragmatisme provaran d’aixecar una cabana autonomista sobre les runes però el més probable és que s’hi faci un circuit arqueològic: Catalunya, la Pompeia del segle XXI, consumida pel foc de les seves pròpies entranyes.

El comú denominador

Etiquetes

ANC, Òmnium Cultural, Catalunya, CUP, Democràcia, ERC, Independència, Independentisme, JuntsxCat, partits polítics, Política, Política catalana, Procés, Sobiranisme

La solidesa de les conviccions que han portat a tants de catalans a adherir-se a l’independentisme des del 2010 ençà, és el que permet als més optimistes afirmar que el Procés es manté viu, malgrat que els partits polítics que els representen s’esbudellin sense miraments. Però una cosa és mantenir-se viu i una altra de ben diferent és estar en plenitud de facultats. La força popular és una força teòrica, virtual, anèmica, sense l’eina de transformació que són els partits polítics. I ara que és ben evident que uns i altres ni es corresponen ni es coordinen, potser caldria reflexionar si l’objectiu prioritari ha de deixar de ser la independència per passar a ser la consolidació del denominador comú. És a dir: provocar i aconseguir que, tant a les dues organitzacions cíviques majoritàries com als tres partits polítics independentistes, prenguin les estructures i el poder aquelles persones convençudes que és prioritari treballar plegats per aconseguir la independència que atiar les diferències i competir per una hegemonia que no els duu a cap altre lloc que al seu melic.

Ni rom, ni raca

Etiquetes

1 d'Octubre, ANC, Catalanisme, Catalunya, Consens, CUP, Diàleg, ERC, Govern, Independència, Jaume Giró, JuntsxCat, Omnium, Política, Política catalana, Sobiranisme, Unitat

“O rom, o raca” es diu en alguns llocs de l’Empordà quan es reclama decidir-se per una cosa o una altra. Com ara reclama l’ANC i altres sectors independentistes que urgeixen reconduir el procés de manera que, d’aquí a un any, es reprengui el que es va ajornar l’octubre del 2017. Tant de bo. Com tant de bo seria que no ens féssim el sord amb l’advertiment del conseller Jaume Giró, quan diu que si es fa tot de la mateixa manera, tornarà a passar el mateix. I perquè això no sigui així -o perquè tinguem respostes preparades si malgrat tot, passa- és imprescindible un “estat major” com el que s’insinua, però potser amb molta menys transparència i visibilitat de la que s’endevina. I una actitud dels partits polítics molt menys sectària i electoralista de la que hem conegut fins ara. La última cosa que ens convé és esparrecar al carrer el que es pugui teixir en les fràgils taules de consens. Trencar el govern, promoure llistes cíviques o continuar festejant el govern espanyol amb pactes improductius, són tres exemples de com caminar contra direcció.

Poder funcionarial

Etiquetes

Catalunya, CUP, Democràcia, Ensenyament, ERC, Funcionaris, Govern, JuntsxCat, Normalització Lingüística, Parlament, partits polítics, Pau Juvillà, Poder Judicial, Política, Política catalana, Sobiranisme

Els que manen de veritat en aquest país són els funcionaris. Per una banda, el Parlament no pot defensar l’escó de Pau Juvillà perquè l’aparell administratiu de la cambra ja l’ha desposseït del càrrec i ningú no gosa fer res en direcció contrària no fos cas que posessin en risc l’estatus quo dels que no tenen cap altra ambició que els permisos per edat. I per l’altra, el Govern s’arruga a l’hora de fer valer la seva competència institucional i política per defensar de la ingerència judicial un pla educatiu d’èxit basat en la normalització lingüística, adduint que vol evitar posar els docents en el punt de mira d’un conflicte. D’un país on la darrera paraula la tenen els funcionaris se’n pot dir de moltes maneres menys democràcia. Vet aquí on som. Sigui per la prepotència dels que administren la justícia –que no actua com a poder independent sinó com a poder suprem– per la por dels que formen el cos de l’administració pública o per la covardia dels que ostenten el poder polític, la voluntat popular queda sempre enfonsada al cabàs de les estelles.

El 52% no existeix

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, CUP, En Comú Podem, ERC, Govern, Independència, Independentisme, Jaume Giró, JuntsxCat, Majoria parlamentària, Pacte de govern, partits polítics, Política, Política catalana, Pressupostos, PSC, Sobiranisme

El conseller Jaume Giró apel·la a la força del 52 per cent que els partits independentistes sumen al Parlament de Catalunya per urgir a la CUP que faciliti l’aprovació dels pressupostos, com podria apel·lar a la poció màgica del druida Panoràmix.. Perquè el 52 per cent no existeix més enllà de l’estadística. I ara, ja ni tan sols existeix per fer de barrera contra els partits unionistes perquè el govern d’ERC i Junts no tindrà cap ànsia d’acceptar el suport d’Illas i Albiachs si això li aprova els comptes per al 2022. És més: si la força d’aquest percentatge parlamentari fos real, ni el conseller d’Economia ni el govern que suposadament compta amb la majoria parlamentària més independentista de la història –ara tot és “d’allò més” de tota la història- no haurien de fer funambulisme entre la CUP, el PSC i ECP i no es presentarien a la cambra a veure qui festegen sinó a complir un simple tràmit perquè ja portarien el pressupost net i polit de casa. És el que té jugar a partidets a l’hora del pati, que després t’has de sentir allò de “a sants i a minyons no prometis si no dons”.

Tots per l’amnistia: somniava, o no?

Etiquetes

ajuntaments, Amnistia, ANC, Autodeterminació, Catalunya, Ciudadanos, CUP, ERC, Indults, JuntsxCat, Omnium, PP, PSOE, Vox

Després d’un temps de desconcert, de disputes fratricides i d’un campi qui pugui electoralista, he tornat a sentir que el tsunami democràtic de veritat, el que somou de baix cap a dalt, es tornava a posar en marxa. I ha estat gràcies a la iniciativa dels partits i de les entitats cíviques independentistes de fer aprovar a cada ajuntament de Catalunya una moció reivindicant que les úniques vies possibles per a resoldre el conflicte amb Espanya són l’amnistia i l’autodeterminació. Perquè aquest pronunciament, a més de posar en evidència que l’indult reversible als presos polítics catalans és considerat per la ciutadania una mesura més de sotmetiment, també deixa rotundament clar que la campanya de la dreta espanyola contra qualsevol mesura de gràcia no té cap oportunitat a Catalunya. I per completar-ho, gairebé he pogut veure com una espessa pluja de llaços grocs de paper es precipitava sobre els assistents a la manifestació unionista de la plaça Colón de Madrid, abans que l’enteniment em fes pampallugues mentre em desvetllava. Somniava?

Signatures supèrflues

Etiquetes

ERC, JuntsxCat, Llibres, Pacte de govern, Sant Jordi, Signatures

La personalitat de la signatura grafològica va perdent presència i caràcter a causa dels documents i de les identitats digitals i amb la proliferació de la comunicació a través de diferents aplicacions per a Internet. Però si en aquesta devaluació hi té alguna cosa a veure l’efecte de la tecnologia, també hi té molt de pes l’evolució de la conducta humana, que sembla avançar de forma imparable cap a la banalització del compromís i de la responsabilitat que representa estampar la rúbrica sobre qualsevol superfície. Per això, si d’una cosa hem d’estar contents d’aquesta setmana de Sant Jordi, és que encara no s’hagi arribat a cap acord d’investidura entre ERC i Junts i que l’assoliment del pacte no ens aparegui emmarcat enmig d’aquesta campanya irracional de signatures supèrflues i compulsives, que els escriptors d’ofici, els d’oportunitat i fins i tot els robots, barrejats expressament com qui vol amagar el sègol enmig del blat, reparteixen a tort i a dret sense cap més emoció que la que se sent quan es gargoteja el rebut del transportista. Esperarem un escenari menys devaluat.

Baralles de galls

Etiquetes

Covid-19, crisi, CUP, ERC, Estat Espanyol, Independència, Independentisme, JuntsxCat, Pacte de govern, Pandèmia, Parlament, Pere Aragonès, Repressió

Les negociacions per configurar un pacte de legislatura han passat aquesta setmana a la fase dels gallets: “que si governaràs sol”, “que si et penses que no en sóc capaç”, “que no facis trampes al solitari”.. Si han de marcar cresta, que en marquin. Però que no es facin mal als ulls que perdran la poca vista que tenen. Si ja fóssim en el país que volem ser, no seria cap drama que ERC i Junts no s’entenguessin i que l’executiu de Pere Aragonès se sostingués en altres afinitats programàtiques. Però som en un país delmat. Per la crisi econòmica que la pandèmia accentua i per la crisi política que també repercuteix en l’econòmica. I això, als partits independentistes que tenen per davant una legislatura amb majoria absoluta al Parlament, els obliga doblement, indissolublement, a gestionar el present, la vida quotidiana dels ciutadans, i a mantenir obert el front de conflicte amb l’Estat. Ni poden triar, ni hi poden renunciar, ni ho poden fer en solitari, ni poden amagar el cap sota l’ala. Bé, sí que poden. Jugant-se la credibilitat i agafant tots els números per acabar desplomats.

Contra el mareig

Etiquetes

Carles Puigdemont, Consell de la República, CUP, ERC, Govern, JuntsxCat, Opinió pública, Pacte de govern, Pere Aragonès

Jo també sóc dels que estem segurs que l’acord de govern arribarà quan els tractes entre els aspirants a formar-lo siguin més madurs i concrets, perquè la necessitat i la voluntat només els porten a aquest punt. El que no sé és si, mentrestant, aguantarem les basques, davant les barbaritats que deixen anar des de les respectives trinxeres. Llegim i sentim, aquests dies, desqualificacions mútues, desprestigis respectius i disbarats de l’alçada d’un campanar, dictats per la sobrecàrrega biliar acumulada per les tensions entre els partits. Sobre els interessos partidistes d’ERC, de Junts, de Pere Aragonès, de Carles Puigdemont i del Consell per la República. Sobre les preteses urgències d’uns i d’altres. I no només gitades des de la visceralitat de les xarxes, sinó també des de la pretesa capacitat analítica d’algunes tribunes d’opinió, que semblen ocupades per sicaris de la zitzània o per aspirants a càrrecs a l’estructura del futur govern. Prenguem-nos tots alguna cosa. Uns contra el vertigen de les urgències i els altres contra el oïts que ens provoca tanta histèria.