Etiquetes
Amnistia, Autodeterminació, Catalunya, Democràcia, ERC, Independència, Independentisme, Investidura, JuntsxCat, Pacte de govern, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Política espanyola, PSOE, Rodalies
Carles Puigdemont al·legava fa uns dies que qualsevol acord per a la investidura de Pedro Sánchez havia de tenir la condició d’històric, no perquè les sutures d’un pacte múltiple tan complex com aquest resisteixi una legislatura sinó perquè els seus efectes sobre la capacitat d’autodeterminació de Catalunya siguin tangibles i transcendentals. Sense cap mena de dubte, l’amnistia es podria considerar estrictament una fita històrica i l’assoliment de noves competències i traspassos, com el traspàs d’una part de Rodalies, també. Però posar el marcador polític a zero i complir els compromisos pendents del sistema autonòmic, no és avançar: és reparar una injustícia, compensar un greuge. Avançar, fer història, és situar les reivindicacions independentistes en una casella posterior i protegir-les jurídicament perquè les forces reaccionàries i el mateix sistema d’autodefensa de l’Estat no les puguin tornar a fer recular. Per això, cal que tinguem els ulls ben oberts per veure si hem avançat, si tornem a començar o si hem fet passes enrere. I, sobretot, per veure qui ha fotut pilotes fora i qui n’ha fotut a dins.