Despertarà Europa?

Etiquetes

Carles Puigdemont, Catalanisme, Catalunya, Clara Ponsatí, Democràcia, Espanya, Independència, Independentisme, Justícia, Justícia espanyola, Justícia europea, Partit Popular, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Toni Comín

La resolució de la jutgessa de Sàsser ha estat molt celebrada i ha provocat que molts dels periodistes destacats a Sardenya s’hagin interessat pel retorn de Carles Puigdemont a Catalunya. Però el que ha passat a l’Alguer podria ser una cançó enfadosa de mal acabar. D’una banda, els tribunals de diferents països europeus i, probablement també els de la UE, semblen poc inclinats a lliurar els líders independentistes catalans a l’aliança político-judicial espanyola, que ja ha demostrat a tothom tenir més gana que pa, més odi que equitat i més vísceres baixes que cervell. Per un altre costat, aquest front patriòtic hispànic continua obsedit a capturar-los i, a la vista de la corrida de Pablo Casado a la plaça de braus de València i a l’aval del Tribunal Constitucional als procediments del jutge Llarena, no hi haurà treva perquè duen inoculada a la sang la divisa castellana que els ha fet mesells: “sostenella y no enmendalla”. I és així que ens podem trobar amb Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín lliures per moure’s arreu, però sempre amb el risc de ser detinguts per les policies dels estats que visitin, alertades i requerides pels seus col·legues espanyols. Despertarà Europa? O seguirà suportant el ridícul que Espanya l’obliga a compartir com a sòcia i membre de la UE que és?

Marxem de la taverna!

Etiquetes

Catalanisme, Català, Catalunya, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Llei Audiovisual, Política, Política catalana, Política espanyola

Si el govern espanyol estava a punt d’aprovar un avantprojecte de llei de comunicació audiovisual que deixava nues les llengües perifèriques de l’Estat davant la voracitat de les grans productores i distribuïdores, no és ni per oblit ni per ignorància. És per incapacitat absoluta. Amb ministres, directors generals, alts càrrecs i assessors procedents de les terres on es parla català i aranès, gallec o basc, que pengen de l’organigrama governamental com insectes xucladors, no és possible negligir la salvaguarda de les llengües minoritàries ni ignorar que la refotuda constitució, que invoquen constantment com els escolans l’”oremus”, declara aquest estat com a plurilingüe i els obliga a defensar-les. Entre moltes altres coses, també es per això que volem marxar d’aquest Estat convertit en una taverna madrilenya a peu de ministeris. Perquè volem poder protegir la nostra llengua sense tutories inútils i malintencionades, com ho fan tots els països de la UE, entre ells els que tenen un nombre d’habitants semblant als de Catalunya o a la comunitat lingüística del català: Dinamarca (5,8 milions), Noruega (5,9 M), Finlàndia (5,5 M), Bulgària (7 M), Croàcia (4 M), Eslovàquia (5,5 M), Suècia (10,23 M), Grècia (10,70 M), Suècia (10 M), Hongria (9,7 M), Portugal (10,3 M) i República Txeca (10,6 M).

La taula, un decorat

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Govern, Govern espanyol, Independència, Independentisme, partits polítics, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, Taula de diàleg

Se li va escapar a Pedro Sánchez quan va ser incapaç d’explicar com havien ocupat dues hores de reunió amb Pere Aragonès. I el president de la Generalitat ho va ratificar afirmant que el més important de tot era tenir el govern espanyol assegut a la taula de negociació. El més transcendent de la trobada de dimecres entre el govern més progressista de la història d’Espanya i el govern més independentista de la història de Catalunya és una simple foto. I com que els dos mandataris la van vestir amb una pirotècnia verbal abusiva en quantitat i insultant en qualitat, només la lectura dels detalls ens permet extreure’n conclusions. Que han fet els dos governs en els 18 mesos transcorreguts entre la primera i la segona trobada, entre la primera i la segona foto? La part espanyola només ha sabut ratificar la distància que la separa d’un acord amb els independentistes. I la part catalana, ha estat incapaç de consensuar i preparar un equip negociador i ho ha utilitzat de pretext per aprofundir en la seva particular disputa partidista. La taula de diàleg només és un decorat per la foto.

Campanades buides

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Església Catòlica, Independència, Independentisme, Papa Francesc, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Reconciliació, Sobiranisme, Taula de diàleg

Ha parlat el Sant Pare a través de l’ultradretana ràdio dels bisbes espanyols per dir que Espanya i Catalunya han de reflexionar i dialogar. Alguns catalans troben que aquest pronunciament és tan summament extraordinari que fan repicar les campanes com si el pontífex hagués anunciat l’adveniment de la independència del nostre país gràcies a la intercessió divina. Però la veritat és que el Papa no ha dit res que no haguem sentit dir abans a tots aquells que salten els bassals quan es comencen a mullar les soles de les sabates. Perquè, a més a més de les atribucions catòliques i apostòliques, Francesc també té les atribucions romanes i si no diu cap paraula en va, tampoc en diu cap de concloent. “Reconciliar-nos amb la pròpia història” i “fugir de les ideologies, que són les que impedeixen qualsevol procés de reconciliació” no són recomanacions apropiades en boca de qui pertany a una poderosa institució religiosa que s’ha aparellat impúdicament amb els poders dominants del món per sotmetre molts pobles a la fe i a les armes. Ja ens ho farem, santedat, perquè per més que repiquin les campanes, el blat no va sol a la sitja.

Lleis evolutives

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Taula de diàleg, Teresa Cunillera

Ja comença a ser hora que els portaveus de les institucions estatals i els dels partits unionistes deixin de dir ximpleries com si el coeficient intel·lectual de la resta dels ciutadans fos tan limitat com el seu. Dimecres passat, la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, responia a les expectatives sobre la taula de diàleg repetint, una vegada més, els exorcismes que s’han après contra la diabòlica possessió independentista: “Dins la llei, tot. I fora de la llei, res. Les normes hi són per complir-les” i “la taula de diàleg també ha de servir per parlar de convivència”. Si les lleis només hi fossin per complir-les encara estaríem governats per les dels romans però, sortosament, no solament es promulguen per ser complertes transitòriament sinó també per ser els graons precedents de noves lleis que ens permetin ascendir en civilitat i llibertat. I d’això és del que s’ha de parlar en la refotuda taula de diàleg: de com avançar cap a un marc legal que garanteixi el dret dels catalans a l’autodeterminació. Perquè per més que Pedro Sánchez vulgui designar els seus representants en funció dels assumptes de l’ordre del dia, aquesta és una taula política i no administrativa; una taula parada per resoldre el conflicte entre Catalunya i l’Estat. Per parlar de descentralitzacions autonòmiques ja hi ha la bilateral i les conferències del president als mandataris regionals.

Covards de ronyó cobert

Etiquetes

Bancs, Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Generalitat, Independència, Independentisme, Jaume Giró, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Tribunal de Comptes

Les persones expedientades pel Tribunal d’Ajustament de Comptes han estat a punt d’assumir les fiances amb els respectius patrimonis perquè cap banc ha volgut avalar el Fons Complementari de Riscos que el govern de la Generalitat havia activat, ni ell mateix s’atrevia a fer-ho des de l’Institut Català de Finances “per no comprometre els funcionaris”, fins que aquests han mocat el conseller Giró negant-se a ser l’excusa dels malpagadors. Diguem-ne un parell de coses. Aquests bancs, als quals els fa tanta ànsia involucrar-se a favor de res que tingui a veure amb el Procés, no els fa cap angúnia, en canvi, mantenir uns consells d’administració farcits de titelles que només saben aixecar el dit per votar favorablement el que els demani l’entitat, i pagar-los morterades per la seva particular immunitat de ramat. I pel que fa al govern català: més els valdria embrutar-se la llengua ficant-se-la per allí d’on s’escapa la por que no pas anunciar mesures que semblen valentes i després s’amaguen darrere d’excuses covardes. Ho hem somniat que avançàvem pels carrers cridant que serien nostres i que no teníem por?

Casal d’estiu

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Catalanisme, Catalunya, Independència, Independentisme, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, Repressió, Sobiranisme, Taula de diàleg, Tribunal de Comptes

No calia esperar gaire res de l’entrevista entre Pere Aragonès i Pedro Sánchez, tret d’obvietats i collonades, com el suport a uns jocs olímpics d’hivern als quals ves a saber si no acabarem renunciant quan ens veiem amb la neu al coll. Però sí que teníem la tímida esperança que les presses per fer visible el clima de concòrdia que ens ha d’imbuir, els farien aixecar de les butaques de la Moncloa per anar a seure tot seguit a les cadires de la taula de diàleg. Però es veu que aquestes coses també van a ritme madrileny: quan no és el moment, t’has equivocat de dia, i de pont en pont t’atrapen les vacances. És a dir: torni demà-passat, que vol dir al setembre. I mentrestant, perquè no ens distraguem ni se’ns esborrin del cap les lliçons que proven d’inocular-nos, ens han muntat un entretingut casal d’estiu: una mica de repàs a càrrec dels tribunals (de comptes i de togues) i un joc de camp per buscar un acord nacional per l’amnistia i l’autodeterminació; un acord que ja teníem, però que el monitor-president es veu que no el troba, marejat com està amb la xerrameca trilera de Pedro Sánchez.

Més enllà dels indults

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, ERC, Independència, Independentisme, Indults, partits polítics, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Política espanyola, Presos polítics, PSOE, Sobiranisme

L’aparatosa escenografia amb la qual Pedro Sánchez s’ha envoltat per anunciar els indults als presos polítics (declaracions durant les visites oficials de la setmana anterior, la intervenció al Cercle d’Economia, l’acte específic al Liceu, la compareixença posterior al consell de ministres i les declaracions públiques de diferents actors polítics i socials i del mateix Oriol Junqueras, segurament pactades) fan aixecar l’orella i l’instint de malfiança. Potser s’equivoca qui pensi que tot aquest desplegament pretenia contrarestar l’informe del Consell d’Europa. Potser peca d’innocència qui es cregui que s’emmarca en el context de la taula de diàleg entre els governs d’Espanya i de Catalunya. I potser li ballaran les busques a qui cerqui l’hora exacta de la concòrdia. Perquè, potser, el mastegat retorn a la política només s’ha produït per a emblanquinar el PSOE i ajudar-lo perquè conservi el govern d’Espanya, a canvi de reforçar ERC com a interlocutor dialogant i no unilateralista de la Catalunya pretesament sobiranista. I qui dies passa, anys empeny.

L’actitud dels Mossos, desquadra

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Civisme, Democràcia, Independència, Independentisme, Mossos d'Esquadra, Política, Política catalana, Política espanyola, Policia

Il·lustració de Quino (1973)

Aquest passat divendres la cúpula dels Mossos d’Esquadra  va ser condecorada pel ministeri de l’Interior per la seva actuació en la repressió de les protestes contra la sentència pel Procés. No pot ser cap sorpresa que tant el govern socialista més progressista de la història com el govern conservador del partit més corrupte conegut fins ara considerin un mèrit policial l’atonyinament dels manifestants.

Ja ens ho han deixat ben clar amb les retribucions extraordinàries per l’Operació Copèrnic –per a nosaltres més coneguda com a Operació Piolín– i amb la transgressió de la contenció pressupostària apujant els salaris de policies i guàrdies civils un promig del 20 per cent, sempre amb el record de l’entusiasta dedicació esmerçada a Catalunya. El que sí que sorprèn és que els responsables de la policia catalana –els polítics i els jeràrquics– no hagin renunciat a rebre aquesta condecoració que és l’expressió màxima d’un model policial antiquat i rebutjable i d’una actitud servil que Catalunya ja no pot admetre. 

Gat escaldat, de tractes fuig

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, CUP, Democràcia, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, partits polítics, Política, Política catalana, Quim Torra

En aquest fotut país, on tenim la maleïda obsessió de ventilar les nostres opinions i obsessions a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, els partits polítics no en són una excepció sinó un paradigma. I vet aquí que tots els altaveus van plens d’avisos i “recadets” enviats des de totes les sigles polítiques, especialment les independentistes, perquè Quim Torra expliqui què farà si es confirma la inhabilitació que li té guardada el Tribunal Suprem.