Quan ERC va fer fora Junts del Govern, l’independentisme civil va pensar que més valia que el gabinet d’Aragonès esgotés el mandat en comptes de convocar noves eleccions. En primer lloc perquè estàvem saturats de disputes polítiques internes i tips d’anar a les urnes cada dos per tres sense treure’n l’aigua clara. En segon lloc, perquè el ventall independentista s’havia convertit en una olla de grills caníbals i la conseqüència era un abstencionisme agre de digestió difícil que hauria posat el PSC al palau de la Generalitat. En tercer lloc, perquè un mandat més llarg concedia més temps a ERC per reforçar-se des de l’acció de govern, i a Junts per a acabar consolidant-se, apaivagant el seu maremàgnum intern entre el corrent post-convergent i el corrent més octubrista. I, en quart lloc, perquè el país necessitava recuperar la normalitat administrativa d’un govern en ple funcionament. Res de tot això ha canviat gaire, malgrat les interpretacions esbiaixades dels darrers sondejos esbiaixats: el PSC no ha retrocedit a les enquestes, la rivalitat entre els partits independentistes ha passat a ser una enemistat endèmica, l’acció de govern li reporta a ERC tant de reforç com de desgast, Junts no acaba de consolidar-se ideològicament ni orgànicament i la normalitat administrativa té un regust funcionarial que ensopeix. Per això els més escèptics recomanen no moure ni un dit fins que no sigui estrictament i legalment necessari, atès que l’horitzó és negre com el carbó. Però hi ha un factor que pot alterar aquest consens tàcit: el paper de Junts a Madrid és un valor que a Catalunya es cotitza alt: tractar el govern espanyol amb menys condescendència que ERC dóna rèdits, permet als de Puigdemont retallar les curtes distàncies que el separen dels de Junqueras i apropar-se a la rivalitat directa amb els socialistes. Tindrà Aragonès el cap prou fred per exhaurir el mandat o cedirà a la urgència de convocar eleccions simultàniament amb les europees per mirar de revertir aquesta tendència?
Els joves residents a Catalunya que són partidaris d’un estat propi s’han reduït d’un 4 % en cinc anys, segons l’enquesta quinquennal que la Generalitat fa a la joventut del país. Del 30,3 % del 2017, al 26,2 % del 2022. De gairebé un terç dels enquestats, segons els optimistes, a poc més d’una quarta part, segons els pessimistes. Però aquesta dada no es pot analitzar sola i, entre les que ens ajuden a comprendre l’abast de la situació, en destaquem tres. La primera, que en el segment dels joves catalanoparlants, un 60 % es declaren obertament independentistes. La segona, que els joves entre 18 i 35 anys representen el 27 % del cens electoral, mentre que els més grans de 35 representen el 73. I la tercera, que el darrer sondeig del CEO atorgava una victòria de l’independentisme en un hipotètic referèndum amb un 43 % dels vots, però amb tendència a la baixa respecte de sondejos anteriors. Vet aquí, doncs, dues urgències: considerar la llengua com a pòsit fonamental per a la consciència de país i celebrar un referèndum quan abans millor.
Aquesta setmana, l’ensenyament públic ha estat doblement notícia. Primer perquè el Govern ha constituït la comissió que, a dos mesos vista, ha de dir com es poden tapar els forats per on s’escapen els aprovats dels informes Pisa. I en segon lloc perquè una comissió del Parlament Europeu, inspirada i atiada per la tenalla ultraconservadoraespanyola, ha vingut a agitar la tifa segregacionista que li han penjat a una escola que és i ha estat, precisament, integradora. Per això, encara que cobrir els dèficits de l’ensenyament no sigui poca cosa, convé preguntar-se si en farem prou de posar aquests pedaços. També hauríem de poder dir que el sistema català d’ensenyament resultant és el que necessita la Catalunya que volem. Perquè a més a més de l’excel·lència en l’assoliment de les matèries, hauria de tenir els seus fonaments i la seva via de transmissió en la llengua pròpia. I a dia d’avui no sembla que hi hagi prou contundència política per plantar cara a aquestes ingerències i per defensar un model instaurat per les institucions democràtiques i pedagògiques del país.
Dimarts passat, a Barcelona, es va celebrar la gala de la Guia Michelin per a Espanya i tant l’acte com les intervencions dels premiats amb estrelles es van fer exclusivament en castellà. Dels manaires de la Guia no cal esperar-ne gaire més sensibilitat, tot i que podrien tenir en compte que és aquí, on es parla català, on hi ha més establiments i professionals premiats i que tots ells estan perfectament preparats per atendre els clientslocals en la seva pròpia llengua. Dels guardonats calia esperar-ne més. Ja se sap que un restaurant amb estrelles Michelín té moltes servituds i que cadascú sap fins on pot aguantar el seu fetge, però amb la qüestió del català, es veu que fetges i melses s’extirpen sense contemplacions si es tracta de fer la gara-gara als qui han de concedir el toisó, l’estrella o la lluna de València. Els deu resultar més fàcil fer ballar una gamba sobre un cap de sonso que parlar en català a Catalunya i això, a la nostra llengua i al nostre país, li fa més mal que una esferificació de mataparents.
Falten molts dies perquè s’acabin les negociacions entre el PSOE i el partits que li poden assegurar una majoria parlamentària per governar, entre ells ERC i Junts. Per tant, falten molts dies perquè puguem saber fins on abastarà aquest xiclet en què s’ha convertit la qüestió de l’amnistia per als implicats en la preparació del referèndum de l’1-O i en les accions reivindicatives posteriors per la independència de Catalunya i contra la repressió. Un xiclet que tothom es posa a la boca, que tothom mastega i que, mentre no l’escupin, com a molt, farà una gran bombolla: per més temps que falti i per més coses que ens manqui saber de tot el que uns i altres parlen, negocien i masteguen, ens arriscarem a dir per endavant que la desconfiança en una amnistia resolutiva és absoluta.
FINS A LA PRIMAVERA, podria durar aquest serial. Ara mateix, el PSOE no té cap intenció de pronunciar-se sobre aquesta qüestió. No es tracta, només, del silenci i de la discreció exemplars que hauria d’acompanyar qualsevol negociació política. No en diuen res en concret i es parapeten darrere del recurrent comodí de la Constitució o dels terminis perquè els va molt bé que sigui un tema de llarg recorregut. I no només perquè sigui complex teixir un acord d’aquestes característiques que després desemboqui en un text legislatiu i en un nou marc polític, sinó, sobretot, perquè amb aquesta excusa poden fer durar el xiclet fins que es resolgui la incògnita de qui aconseguirà més suports per governar Espanya, cosa que, a la vista de com van les coses, podria ser ben entrat el 2024.
DE NÚÑEZ A SÁNCHEZ. Un cop designat Núñez Feijoo com a candidat, el calendari corre i res fa pensar que obtingui el suport majoritari de la cambra sense una “tamayada”. Un escàndol en altres circumstàncies però ara potser amortit per la campanya que acaben de desfermar Aznar i el PP. Si això passés, s’hauria acabat el debat sobre l’amnistia. I si no passa, llavors serà Pedro Sánchez qui haurà de fer valer les seves aspiracions. Però, en aquelles dates probables, és summament difícil que l’amnistia i el calendari per a l’exercici de l’autodeterminació estiguin prou definits per a obtenir el sí del tots els partits independentistes ni prou madurs ni digerits per a ser assumits per les legions socialistes, esverades per la insídia de Felipe González i Alfonso Guerra, i per la pressió de la campanya del PP i Vox. Malgrat això, Pedro Sánchez podria córrer el risc de presentar igualment la seva candidatura a la presidència perquè en el seu estil polític hi encaixa perfectament mostrar-se com a dialogant i possibilista i fer veure els altres com a uns obstinats torracollons que només volen dificultar el progrés d’Espanya que el PSOE es pensa que duu de la mà. Si li surt bé amb altres trumfos, dòmino; i si no, amb aquestes cartes i el darrer torn de paraula que l’afavoreixen, tornaria a les urnes buscant una segona oportunitat.
LA SEGONA RONDA DE L’AMNISTIA podria arribar després de Reis i allargar-se durant tot el calendari de constitució de les cambres i d’elecció del president del govern, si el PSOE i Sumar mantinguessin la necessitat d’obtenir els vots dels diputats independentistes catalans per aconseguir la majoria. Si no es donés aquest cas, per una majoria conservadora o per una majoria de centre-esquerra que no precisés el suport dels partits independentistes, s’hauria acabat el xiclet i petaria el globus. En el primer supòsit, que sembla el més probable tal com es mouen les masses electorals, la bombolla de l’amnistia es tornaria a inflar i llavors, amb la perspectiva que una falta d’entesa aboqués a una tercera convocatòria electoral, vindrien el pes de les responsabilitats per a les forces independentistes i don Pedro amb les rebaixes per acabar configurant un pacte d’emergència que transformi allò que havia de ser una amnistia en algun artefacte legal que resolgui i maquilli situacions puntuals. Què faran llavors les forces independentistes, ja són figues d’un altre paner.
NO ENS FEM MALA SANG. El que ens interessa remarcar aquí és que l’amnistia, en els termes amb què es debat avui públicament en els mitjans de comunicació, té poques possibilitats de reeixir perquè són molts i molt espessos els filtres cerebrals, hepàtics i testiculars que han de passar abans no prenguin cos en la consciència política dels partits espanyols majoritaris i, sobretot, en l’electorat espanyol, dominat i obtusament dirigit per una secular tradició d’anticatalanisme. I això vol dir que no ens hem de fer mala sang especulant si ha d’incloure o no els policies repressors, si s’ha de negociar juntament o separadament del dret a l’autodeterminació o si ha d’incloure casos tangencials com el de Laura Borràs. Tot això és com vendre el peix abans de tenir-lo al cove i, precisament, la disputa d’aquest cove buit és el que ens està fent renyir els uns amb els altres.
Sigui per convicciópatriòtica o per pragmatisme pecuniari, jugadors procedents d’equips rivals en competicions domèstiques fan pinya per defensar els colors nacionals. Algú es podria imaginar que aquests esportistes portessin al terreny de joc de la selecció les disputes i els comptes pendents de les seves baralles personals i de club i que es passessin els partits del combinat nacional més pendents de trepitjar-se recíprocament els turmells, de fer-se la traveta o de ventar-se guitzes a l’entrecuix, que de disputar la victòria als adversaris? Doncs això és exactament el que fan els partits independentistes catalans. Qui sap si els falten conviccions nacionals o primes més atractives, com als esportistes, però la situació a la que han arribat té un mal pronòstic: ni independència per Catalunya ni hegemonia política per ningú, devorades per la pèrdua de confiança en els respectius colors. Tant de bo que la cimera entre Carles Puigdemont i Pere Aragonès, dilluns passat a Prada de Conflent, sigui un pas per a esmenar-ho.
Ningú pot afirmar que els tres partits independentistes que es presenten a les eleccions del 23 de juliol vinent no representen tres actituds prou diferenciades davant de la confrontació amb l’Estat espanyol i que no abasten un bon tram de l’arc ideològic. Potser n’hi podria haver algun altre, però quants més en farien falta fins que cap llepafils no hi trobés cap grumoll per rondinar? Perquè, és veritat, no n’hi ha cap que no tingui cadàvers a l’armari, caqueta a les calces, llard als dits, butxaques de doble folre, llufes a la camisa o mosques a la sopa. Digueu-ho com vulgueu i digueu-ne, també, com vulgueu del càstig que els ciutadans els hagin d’infringir per les seves impureses. Però no en digueu abstenció ni feu cas de les veus patrocinades que l’abonen. Som un país ocupat i, en aquesta situació, abstenir-se és frenar la pressió per recuperar la pròpia sobirania; és recular i lliurar els escons que es diputen a l’unionisme. I no se sap de ningú que hagi guanyat cap batalla cedint les seves posicions a l’enemic.
Carlos Mazón, que serà el proper president del País Valencià gràcies al pacte PP-Vox, ha dit que les accions que prendrà el seu govern sobre la normalització lingüística, l’ensenyament, la cultura i els mitjans públics de comunicació seran “un avís per a Catalunya”. Ell compta que el seu partit guanyarà les eleccions espanyoles del 23 de juliol i, probablement, això també és el que feia por al president Pere Aragonès quan reclamava un front comú que pugui resistir una envestida d’aquestes dimensions. El problema és que aquest front comú no es pot articular guardant-se a la màniga l’as del PSOE, com sembla que s’ha fet amb molts pactes de govern als ajuntaments i a les diputacions catalanes. Perquè aquest doble jocdesactiva les defenses de l’independentismei ni li permet ser prou fort per resistir l’embat del nacionalismeespanyol i desbocat del PP i Vox, ni prou cohesionat per rebutjar que les nostres aspiracions sobiranistes se supeditin al pactisme enganyós del partit socialista. I això també és un altre avís per a Catalunya.
Fa una setmana, ERC i Junts bramaven a la lluna proposant un front ampli que es podria qualificar d’autodeterminista perquè dir-li independentista potser seria massa càndid. Deien que es tractaria de consensuar objectius comuns per afrontar les eleccions del 23-J i també una possible majoria conservadora a les Corts espanyoles. I com que, pocs dies després, ambdues formacions han arribat a un consens perquè Anna Erra presideixi el Parlament, podria ser que les dues novetats, tan pròximes, hagin fet l’efecte d’una il·lusió als partidaris de la unitat tàctica de l’independentisme. Doncs, abans d’obrir les ampolles de cava, val més que mirin bé com, arreu del país, ja s’han començat a concretar aliances municipals en què els republicans, els juntaires i els cupaires es continuen fotent els plats pel cap, en molts casos amb el PSC de comodí, sense cap recança ni memòria sobre què ni qui representa aquest partit. Per si ens havíem oblidat que, en contes d’un front ampli, el que tenim és un gran ramat de fronts amples que s’obstinen a trencar-se les banyes.
El primer de parlar del front unitari ha estat Pere Aragonès. Per tant, és coherent que tothom és pregunti què volen dir exactament aquestes paraules i què pretén ERC després de ventar guitzes a qualsevol idea similar des del 2017 cap aquí. Hi ha tantes incògnites a aclarir i tantes rancúnies covades a dissoldre entre els partits independentistes que potser no podran fer net ni hi seran a temps. Perquè una operació d’aquestes dimensions i d’aquesta transcendència ni pot obeir a un impuls de pànic (“que ve la dreta espanyola!”) ni pot ser un simple salvavides electoral. Ha de respondre a una estratègia de fons. I ara mateix l’estratègia que justifica un front comú és tan contradictòria amb el que s’ha estat practicant fins avui, que només podria aconseguir credibilitat davant dels electors si desapareguessin de la nostra vista tots aquells que l’han fet impossible fins ara. I com que això deu ser demanar massa, potser valdrà més que cadascú vagi a les eleccions del 23 de juliol pel seu compte i que assumeixi el veredicte de les urnes que li pertoqui.