Mira que la portaveu de Junts al Congrés de Diputats, Míriam Nogueras, n’ha arribat a fer de declaracions des del faristol de la sala de premsa de la cambra, amb els estaquirots de les banderes d’Espanya i d’Europa emmarcant-li l’espatlla dreta. I, justament, dimarts passat, li havia fer nosa l’estanquera. Però vaja, si aquell dia li destorbava l’enquadrament, si la distreia del que havia de dir o si li provocava reflexos al·lucinatoris a la cua d’ull, ben fet que va fer d’arraconar-la com s’aparta un micròfon que s’acobla o com s’enretira un símbol que no és teu sinó dels que t’han precedit en el parlament. Passi que s’enfadin els diputats espanyols, que si no porten la bandera per montera sembla que no van mudats. Però és lleig que se’n foti el portaveu d’ERC,Gabriel Rufián, que ben poca cosa deu saber de reflexos al·lucinatoris després de passar-se tres anys encantat amb les pampallugues hipnòtiques del prestidigitador Sànchez, i de gestos inútils encara menys, atrafegat com està comptant els èxits de la taula de diàleg.
El Parlament de Catalunya ha viscut aquesta setmana un nou episodi de disputes i retrets creuats entre els tres partits independentistes. Entre les tres formacions que sumen el 52 per cent dels escons, que és el percentatge més alt que mai han aconseguit plegats els partidaris d’un estat català. Entre els integrants d’una força parlamentària que, probablement, mai no s’arribarà a superar en nombre de diputats i que potser tampoc no es repetirà després de l’efecte dissuassori que provoca aquest sarau de plats i ganivets volant pels aires. Sembla que ells mateixos s’haurien d’adonar de la transcendència de la seva actitud i dels perjudicis que provoquen en l’estat d’ànim col·lectiu, però, per supèrbia, per ignorància o perquè la independència de Catalunya se’ls en refot tres parells de pebrots, perseveren en apunyalar-se recíprocament. Si de veritat pretenen avançar cap a la plena sobirania, amb qui es pensen que hauran d’arribar a acords si no és entre ells? I, sobretot, qui es pensen que se’ls creurà i els seguirà després d’aquest historial d’espectacles lamentables?
Quan un govern té la necessitat d’aprovar els pressupostos generals arribant a una entesa amb l’oposició, caldria pensar que el marc de negociació es limita a les partides que els configuren: apujar o abaixar determinades previsions de despesa o acordar mesures per millorar l’entrada d’ingressos. Però l’acord al qual han arribat ERC i el PSC per donar viabilitat als pressupostos del 2023 es basa en la posta en marxa de projectes públics i privats (Quart cinturó, aeroport d’El Prat o Hard Rock) que tenen ben poc a veure amb els comptes anuals i força més amb un desenvolupament programàtic que, en aquest cas, no és el del partit que ocupa el Palau de la Generalitat. Per més que ERC insisteixi a reforçar el seu pragmatisme –i obtenir un any més de corda per a l’executiu que ara ocupa en solitari no és un trumfo menor- fer-ho a costa dels seus propis principis i dels seus propis alcaldes no sembla una bona idea. I fer-ho a favor dels que aspiren a prendre-li el califat, encara menys perquè, en la pràctica, és gairebé com començar a fer efectiu el traspàs de govern.
En una entrevista de Vilaweb, el president d’ÒmniumCultural, Xavier Antich, es lamenta que els diferents actors independentistes no s’hagin assegut al voltant de la mateixa taula des de fa més d’un any. Tots sabem que hem arribat fins aquesta lamentable situació per les divergències entre els diferents partits polítics, que competeixen per ocupar els escons de les institucions perquè és això el que els dóna força representativa i econòmica. Un objectiu egoista, captiu dels càlculs resultadistes, sotmès a l’estatus quo i amb una mirada tan curta que no veu res més enllà del melic. Però és que si algú tenia prou força per corregir aquesta dinàmica -i ho van mig aconseguir per arribar fins a l’1-O– eren les organitzacions cíviques transversals, com l’ANC i Òmnium. Per tant, des d’una i des de l’altra també s’haurien de preguntar –i explicar- com és que han sucumbit a la fagocitació partidista, per què no s’hi han enfrontat obertament i per quin motiu no han estat capaces de generar prou força moral i cívica per tornar a fer-los seure a tots al voltant d’una taula unitària.
L’estat francès i l’estat espanyol celebraran, el proper 19 de gener, la vint-i-setena bilateral des que el 1987 es va institucionalitzar la trobada per homologar-la amb les que França ja mantenia amb Itàlia i Alemanya. Se celebra alternativament a cada país i serà la segona que es fa a Catalunya ja que Jacques Chirac i José Luis Rodríguez Zapatero es van reunir a Girona el novembre del 2006. La cimera, per tant, és ordinària i no hauria de tenir cap més transcendència que la dels acords puntuals que s’hi concertin. No obstant, la premsa unionista a Catalunya s’ha afanyat a subratllar que l’escenari ha estat expressament escollit pel president espanyol per certificar que el Procés està liquidat i Catalunya, pacificada. Tant si es tracta d’un missatge dictat des del govern com si només és un somni humit d’aquests mitjans auto-subordinats, l’independentisme no hauria de desaprofitar l’ocasió de fer-los saber que recordem perfectament que uns i altres ocupen per la força la nostra terra i que no ens faran sentir com a convidats a casa nostra.
La primera Llei de Normalització Lingüística es va aprovar al Parlament de Catalunya el 1983 sense cap vot en contra i una sola abstenció. Aquest resultat s’explica pel caràcter conciliador de la llei amb el bilingüisme i per un ventall parlamentari disposat al pacte on tothom volia ser més catalano-autonomista que l’altre. Gairebé 40 anys després, ni la situació política actual permet el mateix consens ni una nova llei lingüística pot tenir la mateixa condescendència que la d’aleshores, vist el que s’ha vist i allò que sabem que el català necessita per sobreviure: ser condició indispensable per viure i treballar a Catalunya. Però per més esforços que s’esmercin al Pacte Nacional per la Llengua i per més recursos que les conselleries del Govern dediquin a desplegar les 100 iniciatives anunciades, no hem d’oblidar que, cada vegada que ens ha semblat que ens despertàvem, ens hem trobat al davant els dinosaures dels tribunals espanyols. La nostra llengua, com el nostre país, no tenen futur si accepten subordinar-se.
ERC va prendre la decisió -absolutament orgànica i militant- de no participar en la manifestació del passat l’11-S. Aquest episodi de tensió només és un dels molts que s’han produït entre els republicans i l’Assemblea, que no sabem ben bé quan van començar però si que sabem com s’han anat manifestant. L’actual aparell d’ERC està molt content d’haver-se conegut, orgullós de la seva solidesa orgànica, de l’èxit electoral del partit i de la força política que li proporciona tant a Catalunya com a les Corts espanyoles. I es troba especialment feliç d’haver-ho encertat en el moment històric en què l’hidra convergent s’encongia i es consumia pels efectes de les causes de corrupció que explotaven al seu voltant i per la divisió ideològica provocada per la irrupció de l’independentisme en el seu electorat.
L’ANC no encaixa en les expectatives d’ERC. En les condicions que hem descrit, és perfectament explicable que els republicans, amb una ferma voluntat de consolidar-se com a primera força del catalanismesobiranista sobre les cendres del seu principal competidor, no accepti cap veu ni cap altra autoritatpolítica per damunt de la seva, sigui o no tranversal i de consens. Aquest rebuig s’ha pogut palpar perfectament en diferents ocasions i en diferents contextos: amb l’actitud reticent amb què va acceptar sumar-se al paraigua de Junts pel Sí, amb la negativa a continuar amb la coalició, amb el buit que ha provat de bastir al voltant del Consell de la República i del president Carles Puigdemont, amb les evasives amb què ha defugit articular una estratègia de consens amb la resta de forces independentistes però, sobretot amb les dosis de desconfiança vers l’ANC que ha anat injectant a bona part dels seus militants i simpatitzants. Ningú pel damunt, cap competència al costat.
La crítica no és una actitudqüestionable en democràcia i ERC ho sap perquè ella mateixa la reivindica, la practica i la viu des de les seves mateixes files. Per tant, no té cap explicació raonable que s’enxarini per les que l’ANC li dispensa, si no és que no té prou arguments per rebatre-les o que distorsiona el seu propòsit d’ignorar l’Assemblea. Les crítiques es poden assimilar si estan fonamentades o rebatre-les si no ho estan, però per arribar a aquí caldria estar oberts al diàleg, al consens i a donar credencials a l’interlocutor sense gelosies, ni temors ni prepotències. I sobretot caldria –cal, indispensablement- mirar-se el procés cap a la independència com una qüestió col·lectiva i ideològicamenttransversal i no com una franquíciaelectoralista.
La crisi entre l’ANC i els republicans, però, no s’ha de mirar només des de la posició d’ERC. L’Assemblea va néixer el març del 2011 com a moviment transversal i apartidista, hereva del moviment de les consultespopulars sobre la independència celebrades a partir del 2009. En xifres rodones, aplega, prop de 96.000 membres: 46.000 de ple dret i 50.000 simpatitzants o col·laboradors. Per tant no és una força eventual ni escadussera i per aquesta mateixa raó molesten les seves crítiques i les seves amenaces d’intervenir directament en els processoselectorals. ArturMas ha dit, amb tota la raó, que a la independència no s’hi arribarà sense els partits, però també és veritat que no s’hi arribarà sense la implicació de la societatcivil. I, probablement, la conciliació entre uns i altres no es produirà fins que l’ANC no s’hi posi amb les dues mans. Amb una, per a protagonitzar una ofensivadecidida i assertiva com a espai de diàlegtransversal, per damunt de tots i de tot, i de les tempestes i les hostilitats que s’aixequin al seu voltant i al seu interior. L’Assemblea no té sentit si no hi és tothom. I amb l’altra mà, per activar la seva forçapopular com a mesura de pressió. Perquè ambdues mans siguin fermes, però, necessiten d’una estructura forta i, ara per ara, el sistema orgànic de l’Assemblea no és ni prou estable ni prou àgil per fer servir amb eficàcia tot el seu potencial i convindria que en fes un examen en profunditat.
“O rom, o raca” es diu en alguns llocs de l’Empordà quan es reclama decidir-se per una cosa o una altra. Com ara reclama l’ANC i altres sectors independentistes que urgeixen reconduir el procés de manera que, d’aquí a un any, es reprengui el que es va ajornar l’octubre del 2017. Tant de bo. Com tant de bo seria que no ens féssim el sord amb l’advertiment del conseller Jaume Giró, quan diu que si es fa tot de la mateixa manera, tornarà a passar el mateix. I perquè això no sigui així -o perquè tinguem respostes preparades si malgrat tot, passa- és imprescindible un “estat major” com el que s’insinua, però potser amb molta menys transparència i visibilitat de la que s’endevina. I una actitud dels partits polítics molt menys sectària i electoralista de la que hem conegut fins ara. La última cosa que ens convé és esparrecar al carrer el que es pugui teixir en les fràgils taules de consens. Trencar el govern, promoure llistes cíviques o continuar festejant el govern espanyol amb pactes improductius, són tres exemples de com caminar contra direcció.
De moment, la mesa del Parlament manté la defensa del vot delegat del diputat electe Lluís Puig i falta veure què farà davant la resistència de LauraBorràs a abandonar el càrrec pel procediment judicial que té obert. Aquestes dues qüestions no són inconnexes perquè provenen de l’ofensiva que els poders de l’Estat mantenen contra els càrrecsindependentistes, estrafent la legislació per convertir en delictes penals tots els actes que provenen de la discrepància política. Perquè, de la mateixa manera que la situació de Lluís Puig no es redueix a una delegació de vot sinó que prové de l’exili polític al qual s’ha vist forçat, l’acusació contra Laura Borràs no es limita a les circumstàncies d’unes adjudicacions contractuals sinó que se sosté gràcies als procediments utilitzats per construir la causa. Per tant, la qüestió de fons és si el Parlament ha de ser o no un bastió contra la guerra bruta de l’Estat o se n’ha d’apartar per sotmetre’s a una obediència submisa. Els unionistes ho tenen clar. Ara falta veure què faran els que es pensen que ja tenen el cel guanyat.
Com que s’ha descobert un dels agents que la policia espanyola té infiltrats en l’independentisme, hem tornar a fer-los burla recordant-los que no van trobar les urnes de l’1-O. Precisament, si aquella operació es va poder dur a terme amb èxit va ser perquè tothom que hi havia d’intervenir va actuar seguint les dues regles més estrictes de la clandestinitat: coordinació i discreció. Tal com es va viure la jornada del Referèndum i com s’ha patit la repressió posterior, sembla que aquestes regles haurien de continuar regint l’activitat de l’independentisme. Però no és així: ni coordinació ni discreció. Els protagonismes i els antagonismes dels partits polítics provoquen que tant les estratègies com les diferències del sobiranisme quedin exposades a la contra-acció espanyola i a les contradiccions pròpies. Twitter n’és ple, però, sobretot, quan un diputat d’un partit independentista, com Gabriel Rufian, qualifica de tarats els que van proclamar la independència l’1-O, fa preguntar-se si els enemics interns són només els que ha infiltrat la policia.