Infiltrats i “desfiltrats”

Etiquetes

1-O, Catalanisme, Catalunya, Clandestinitat, Espionatge, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Referèndum, Sobiranisme, Urnes

Com que s’ha descobert un dels agents que la policia espanyola té infiltrats en l’independentisme, hem tornar a fer-los burla recordant-los que no van trobar les urnes de l’1-O. Precisament, si aquella operació es va poder dur a terme amb èxit va ser perquè tothom que hi havia d’intervenir va actuar seguint les dues regles més estrictes de la clandestinitat: coordinació i discreció. Tal com es va viure la jornada del Referèndum i com s’ha patit la repressió posterior, sembla que aquestes regles haurien de continuar regint l’activitat de l’independentisme. Però no és així: ni coordinació ni discreció. Els protagonismes i els antagonismes dels partits polítics provoquen que tant les estratègies com les diferències del sobiranisme quedin exposades a la contra-acció espanyola i a les contradiccions pròpies. Twitter n’és ple, però, sobretot, quan un diputat d’un partit independentista, com Gabriel Rufian, qualifica de tarats els que van proclamar la independència l’1-O, fa preguntar-se si els enemics interns són només els que ha infiltrat la policia.

Conills porquins

Etiquetes

Catalanisme, Català a l'escola, Catalunya, Democràcia, Estat Espanyol, Independència, Independentisme, Mitjans, partits polítics, Poder Judicial, Política, Política catalana, Política espanyola, Policia, Pressupostos, Sobiranisme

Als catalans ens tenen tancats en una gàbia de conill porquí, entretinguts amb una sínia que repeteix invariablement els mateixos graons i amb un laberint amb una sola porta que ens rebota sempre cap a dins. Si en volen un parell d’exemples, recordin que aquesta setmana hem tingut els episodis del castellà a l’escola, que s’encamina cap a una disputa jurídica, i l’endèmic incompliment dels pressupostos de l’Estat a Catalunya que aprofundeix el càstig que se’ns aplica sistemàticament. Agafin aquestes qüestions i totes les que vulguin i portin-les a l’àmbit de discussió que sigui: invariablement comprovaran que qui té la darrera paraula, la vara pel mànec no és ni el poble català ni cap àrbitre imparcial sinó servidors o còmplices d’aquells que posen la gàbia i decideixen amb quin règim s’hi viu: tribunals (Constitucional, Superior, TSJC, ordinaris…), policia, institucions polítiques o mitjans de comunicació, tots relligats pels llaços comuns del patriotisme espanyol. No són uns incompetents ni uns mentiders, com deia el conseller Puigneró. Són els amos.

La normalitat de Pedro Sànchez

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Nazis, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PP, PSOE, Repressió, Selecció espanyola, Sobiranisme, Ultradreta

Fixin-se si té barra Pedro Sánchez que dimecres va gosar dir al Congrés de Diputats que l’actitud del seu govern vers Catalunya no és com la del PP i que en comptes d’enviar-nos “piolins” hi posa pau perquè la selecció espanyola de futbol jugui als nostre país amb normalitat. Deixant de banda que manllevi el mot despectiu amb què aquí vam anomenar els salvatges que van venir a tustar els votants de l’1-O i que passi de puntetes sobre la seva part de responsabilitat en la repressió, ja és ser fals i tarlandòs afirmar que “la roja” jugués amb absoluta normalitat contra Albània a l’RCD Stadium de Cornellà de Llobregat el passat 26 de març. Omplir el camp d’individus que feien la salutació nazi i corejaven “Como no te voy a querer, Francisco (Franco)”, “Puigdemont a prisión”, “Separata el que no bote” i “No nos engañan, Cataluña es España”, acompanyats d’Ignacio Garriga i de les brigades de Vox, de Jordi de la Fuente (del partit neonazi Moviment Social Republicà), i Nacho Mulleras (del partit feixista Democracia Nacional) és d’una normalitat literalment aplastant.

La comèdia del Pegassus

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Citizen Lab, Espionatge, Govern, Govern espanyol, Independència, Independentisme, partits polítics, Pegassus, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme

L’afer de l’espionatge a través del sistema Pegassus és com una comèdia d’entreteniment construïda amb els elements clàssics del gènere: la rutina quotidiana queda truncada per un previsible fet imprevist que posa al descobert la veritable condició dels protagonistes, els quals s’emboliquen en una disputa gallinàcia que no els durà enlloc perquè no tenen cap altra alternativa que treure tot el profit que puguin de fer veure que se suporten. Els independentistes espiats no tenien totes les certeses que calien per demostrar que ho eren, però ho sabien. I tots plegats també sabem que no en traurem res del fons de la claveguera que Citizen Lab ha destapat. Ho impedirà l’enreixat que hi han soldat per damunt la legislació sobre secrets oficials, les ordres judicials -que, si no hi eren, sortiran- i l’actitud del govern espanyol que es corporativitza amb tota la classe política, inclosa l’europea. L´única incògnita és la de sempre: la trama seguirà tenint prou força per continuar dominant els personatges o n’hi haurà algun que voldrà tenir vida pròpia?

Robles, per exemple

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Clavagueres de l'Estat, Congrés de Diputats, Corrupció, Defensa, Democràcia, Espionatge, Fons reservats, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Margarita Robles, partits polítics, Pegassus, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Todo por la patria

Podria ser que els esdeveniments vagin més ràpids que la publicació d’aquest article i que, quan el llegeixin, Margarita Robles ja no sigui ministra de Defensa. De fet, quan el passat dimecres, al Congrés de Diputats, va justificar l’espionatge polític i va exhibir més vísceres que cervell, feia la impressió de deixar-se anar sense recances, com si ja hagués vist rodolar el seu cap Passeig de la Castellana avall. O potser va ser per tot el contrari que va ostentar aquesta autosuficiència adquirida en la carrera judicial que li permet sentir-se per damunt del bé i del mal. Més o menys a l’alçada del “todo por la patria” que practicaven tant la policia dels GAL com ella mateixa quan els va depurar des de la Secretària d’Estat d’Interior perquè el senyor X no quedés amb el cul a l’aire. O com quan va li lliurar al rei uns fons reservats en efectiu per no deixar rastre. Quan es justifica el trànsit per les clavegueres, es van deixant petjades del llot que s’hi ha trepitjat i els passadissos del govern espanyol no els farà més nets i brillants ningú per més que els freguin.

Pegassus fa de drac

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Espionatge, Independència, Independentisme, partits polítics, Pegassus, Política, Política catalana, Política espanyola, Repressió, Sobiranisme, Unitat

En aquesta setmana de Sant Jordi d’enguany, el drac contra el que sempre havia lluitat el cavaller s’ha transformat en un cavall alat que ha escampat els llamps de Zeus sobre els nostres mateixos caps. I, com bé sabien els gals “que resistien encara i sempre a l’invasor”, aquesta és l’única cosa que ens hauria de fer por. Perquè, com hem pogut veure en la compareixença que els capitans de l’independentisme polític i social van fer a Brusel·les i en la que va fer el govern català al Palau, l’artilleria política no solament no apunta tota en la mateixa direcció sinó que cada un la carrega amb munició diferent, i fins i tot n’hi ha de fogueig. I no ens referim a les denúncies sobre l’espionatge que Espanya ha practicat sempre i que tindran un recorregut imaginable, sinó a la resposta contra l’estat que el practica. Per més que la resistència pacífica s’empari en els valors morals de qui sap respondre a les bufetades posant-hi l’altra galta, només qui té moltes cares pot aguantar totes les plantofades sense immutar-se.

Lliçons de Moscou

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Guerra, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, Política espanyola, Rússia, Taula de diàleg, Ucraïna, UE

El conflicte entre Rússia i Ucraïna ocupa pràcticament tot l’espai informatiu i sembla que no hi càpiga res més en l’escenari de les nostres preocupacions. És comprensible, perquè, com titulava dimecres El Punt Avui, tenim moltes probabilitats de pagar molt cara aquesta guerra, no només per les repercussions econòmiques negatives que ens afectaran sinó també per les repercussions polítiques que tindrà sobre la línia de flotació d’allò que pretenia ser la UE. Tant de bo, però, que en el cost que haguem de suportar no hi vagi inclosa la distracció dels reptes pendents que els catalans encara tenim. Per exemple, hem de saber aprendre dels altres i, ara mateix, sobretot, de com han anat les coses fins a la invasió d’Ucraïna. Aprendre com n’és de fonamental conèixer amb molta precisió d’on ve i què vol de veritat l’adversari. Aprendre que les taules de conversa de sis metres o les que no acaben d’estar mai a punt són escenografies per a diàlegs de cinema mut, estratègies de dilació perquè qui té el domini de força pugui distreure la víctima abans de caure-li al damunt per devorar-la.

Compte amb la base!

Etiquetes

Catalanisme, Català, Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme, Normalització Lingüística, Política, Política catalana, Sobiranisme

Molts processos d’independència han estat conduïts i desenvolupats pels descendents dels colons. Al continent americà, gairebé tots. És per aquest motiu que l’idioma oficial d’aquests països és l’anglès, el portuguès o el castellà i no les llengües natives dels pobles que n’eren naturals, en la majoria de casos ja anorreades per l’acció devastadora de les imposicions colonials quan se’n van alliberar. Preguntem-nos si per a nosaltres un procés d’aquesta mena seria satisfactori. Perquè quan parlem d’eixamplar la base social de l’independentisme –un desig en principi lloable- també ens hem de preguntar per què s’hi haurien d’incorporar a partir d’ara aquells que encara no ho han fet malgrat el que ha revelat el procés social i polític viscut a Catalunya des del 2010. En quin context, amb quins marcs polítics, econòmics, socials i culturals, pretenem convèncer-los de sumar-s’hi? Pensem-hi. Sobretot ara que l’ús del català experimenta un retrocés important i que revitalitzar-lo no serà possible sense una consistent consciència nacional.

El 52% no existeix

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, CUP, En Comú Podem, ERC, Govern, Independència, Independentisme, Jaume Giró, JuntsxCat, Majoria parlamentària, Pacte de govern, partits polítics, Política, Política catalana, Pressupostos, PSC, Sobiranisme

El conseller Jaume Giró apel·la a la força del 52 per cent que els partits independentistes sumen al Parlament de Catalunya per urgir a la CUP que faciliti l’aprovació dels pressupostos, com podria apel·lar a la poció màgica del druida Panoràmix.. Perquè el 52 per cent no existeix més enllà de l’estadística. I ara, ja ni tan sols existeix per fer de barrera contra els partits unionistes perquè el govern d’ERC i Junts no tindrà cap ànsia d’acceptar el suport d’Illas i Albiachs si això li aprova els comptes per al 2022. És més: si la força d’aquest percentatge parlamentari fos real, ni el conseller d’Economia ni el govern que suposadament compta amb la majoria parlamentària més independentista de la història –ara tot és “d’allò més” de tota la història- no haurien de fer funambulisme entre la CUP, el PSC i ECP i no es presentarien a la cambra a veure qui festegen sinó a complir un simple tràmit perquè ja portarien el pressupost net i polit de casa. És el que té jugar a partidets a l’hora del pati, que després t’has de sentir allò de “a sants i a minyons no prometis si no dons”.

Despertarà Europa?

Etiquetes

Carles Puigdemont, Catalanisme, Catalunya, Clara Ponsatí, Democràcia, Espanya, Independència, Independentisme, Justícia, Justícia espanyola, Justícia europea, Partit Popular, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Toni Comín

La resolució de la jutgessa de Sàsser ha estat molt celebrada i ha provocat que molts dels periodistes destacats a Sardenya s’hagin interessat pel retorn de Carles Puigdemont a Catalunya. Però el que ha passat a l’Alguer podria ser una cançó enfadosa de mal acabar. D’una banda, els tribunals de diferents països europeus i, probablement també els de la UE, semblen poc inclinats a lliurar els líders independentistes catalans a l’aliança político-judicial espanyola, que ja ha demostrat a tothom tenir més gana que pa, més odi que equitat i més vísceres baixes que cervell. Per un altre costat, aquest front patriòtic hispànic continua obsedit a capturar-los i, a la vista de la corrida de Pablo Casado a la plaça de braus de València i a l’aval del Tribunal Constitucional als procediments del jutge Llarena, no hi haurà treva perquè duen inoculada a la sang la divisa castellana que els ha fet mesells: “sostenella y no enmendalla”. I és així que ens podem trobar amb Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín lliures per moure’s arreu, però sempre amb el risc de ser detinguts per les policies dels estats que visitin, alertades i requerides pels seus col·legues espanyols. Despertarà Europa? O seguirà suportant el ridícul que Espanya l’obliga a compartir com a sòcia i membre de la UE que és?