Divendres, el Tribunal General de la UE va examinar la immunitat parlamentària de Carles Puigdemont,Toni Comín i Clara Ponsatí i aviat se’n sabrà la decisió. També aviat, la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, decidirà si avala o denega les credencials dels tres diputats i si confirma o contradiu el sospitós off the record que el diari El Mundo li va robar de la cartera. Passi el que passi en un cas, en l’altre i en tot el que derivi de la reforma dels delictes de sedició i malversació, el futur dels exiliats sembla condemnat a podrir-se en els llimbs. En aquesta dimensió perduda que hi ha entre les decisions que prenen les institucions polítiques de la UE, condicionades per la compravenda de favors entre els estats, i el llarg i lent recorregut que permeten les institucions judicials europees. D’una banda, una batalla perduda. De l’altra, victòries morals només accessibles des de l’exili. I al país on tot va començar, una boira espessa ens en separa i ens paralitza enlluernant-nos amb miratges de diàleg i amb cabassos de duros a quatre pessetes.
Encara brandaven les palmes i les branques d’olivera al voltant dels profetes que celebraven l’abolició del delicte de sedició, que la veu de Pilat ja s’escolava per la boca de Pedro Sánchez i Nadia Calviño: la reforma legal només pretén conciliar amb la UE un tipus penal que ha quedat obsolet perquè els seus tribunals no li deneguin les extradicions dels independentistes exiliats. I un cop aquí, ja hi haurà jutges i fiscals que ho afinin, que la semàntica jurídica ja els deixarà marges prou amples. Més clar no ho podien dir, no ho podia explicar millor el text de la proposta que ha presentat el govern espanyol i amb més rotunditat no ho podien advertir Junts, la CUP, Òmnium, l’ANC i altres organitzacions socials. No es tracta de cap iniciativa per desjudicialitzar la política sinó d’una estratègia per completar-la, per culminar la caça i captura dels rebels, tant si encara en queden alguns a Catalunya que es pensen que els carrers seran sempre seus, com si resisteixen a l’empara de l’exili. I qui no vegi que no hi haurà treva sense submissió, que Santa Llúcia l’empari.
En la vista d’aquesta setmana al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), els representants d’Espanya i de la UE han rebatut els criteris dels tribunals belgues per denegar l’extradició dels exiliatscatalans perquè consideren que aquests poden reparar qualsevol vulneració de drets a través del mateix sistema judicial espanyol, al qual no troben cap deficiència sistèmica que justifiqui la intervenció de tribunals d’altres països. I ho han argumentat sense despentinar-se. Ni sense girar el cap per no veure els representants de Polònia i de Romania asseguts als seients dels seus testimonis. Ni sense enrojolar-se, recordant com es nomenen (o es deixen de renovar) els membres del Tribunal Suprem. O com aquest dirimeix qüestions polítiques, com els seus membres n’opinen i no pas jurídicament, com es serveix dels informes novel·lats de la policia i la Guàrdia Civil per justificar unes sentències preconcebudes i com l’Estatpersegueix l’independentisme a través dels diferents estadis de la judicatura. I si tot això no són deficiències sistèmiques que baixi Montesquieu a veure-ho.
Més enllà de la satisfacció de veure com li rosega el sistema nerviós, és bo que la ministra espanyola d’Afers Exteriors, Arancha González Laya, s’hagi sentit ofesa perquè una periodista de la televisió estoniana li hagi comparat la repressió contra els dissidents russos amb la dels independentistescatalans. Primer, perquè quan se t’encén la cua, és que la tens de palla i no la pots anar passejant pel món com si fossis un paó reial de la democràcia quan no ets més que un poll desplomat per les lloques que sempre han manat al teu galliner. I després perquè aquest fet –sumat al degoteig de situacions similars que viu el cos diplomàtic espanyol a molts punts del món- demostra que la difusió internacional del conflicte polític entre Catalunya i Espanya és una via enormement útil per mantenir-lo viu sobre la taula dels conflictes oberts a l’Europa actual. I, finalment, perquè potser algú també s’adonarà que, més enllà d’assegurar una simple mecànica governamental autonomista per a la propera legislatura, també és necessari estabilitzar l’estratègia independentista amb horitzons més amplis.
Els agradi o no al govern espanyol i als partits del dogmatisme constitucionalista, la qüestió de Catalunya i la dels polítics catalans presos i exiliats ja no és un afer intern del seu Estat. A tot Europa provoca curiositat veure com ciutadans d’una nacionalitat històrica, integrats en un col·lectiu ideològicament ampli, és reprimit i perseguit per promoure democràticament l’exercici de l’autodeterminació. Sobta comprovar com els tres poders de l’Estat espanyol –mai separats i sempre interseccionats entre ells i fins i tot amb altres poders menys institucionals-, es fan venir bé l’immaterial esperit de les lleis i l’immobilisme post-franquista per privar els dirigents independentistes de la seva llibertat i, fins i tot, dels seus drets com a presos. I encara crida més l’atenció que alguns d’aquests dirigents decideixin exiliar-se per seguir defensant democràticament, des de les institucions europees, una proposta política reprimida a les institucions espanyoles. Defugint l’arbitrarietat jurídica que hi impera allí, però posant-se en mans i a l’empara del dret internacional europeu i, més específicament, del dret dels països d’acollida.
I, finalment, alarma comprovar que l’actitud oficial d’Espanya consisteix a pressionarpolíticament i diplomàticament les autoritats d’aquests països i a desacreditar la independència de llurs tribunals quan dictaminen que la legislació espanyola no és homologable amb la que ells administren i que els polítics exiliats no disposen de prou garanties per ser jutjats a Espanya. Tota això fa feix i, malgrat que ara s’hagi perdut un suplicatori forçat pels compromisos diplomàtics, el 36 per cent del Parlament Europeu ja ha deixat constància que la lupa europea sobrevola Espanya
Els lídersindependentistes empresonats ho són per la seva condició política i els que estan exiliats ho són per la mateixa causa. Tothom pot arribar a aquesta conclusió sense cap dificultat si analitza desacomplexadament els esdeveniments que els han portat fins a aquesta situació. De la mateixa manera que pot comprovar que, malgrat que Espanya es considera una democràcia consolidada, l’única consolidació que pot acreditar és l’immobilisme petri d’un règim polític condicionat pel franquisme supervivent. Un règim heretat i apropiat per una elit piramidal intocable que controla les estructures de l’Estat (forces armades, judicatura i oligarquia econòmica), que s’encastella en la indivisibilitat del territori i que se serveix d’una legislació inaccessible, blindada per la Constitució. Amb vassallatge vil d’ una classe política que aspira més a ingressar en aquesta elit que en la relació de servidors del poble al que han enganyat. Com en una democràcia orgànica. Democràcia i democràcia orgànica. Una veritable democràcia s’acredita quan els seus ciutadans tenen mitjans i oportunitats per prendre decisions i delegar-les als seus representants perquè ordenin, regulin, o modifiquin qualsevol dels aspectes que configuren el seu hàbitat social. De baix a dalt, però. Perquè de sistemes de participació el franquisme ja en tenia: votaven aquells en qui el règim podia confiar la seva supervivència. Més o menys com ara. Mentre des dels seus castells ens asseguren que a Espanya es pot parlar de tot, es persegueix aquells que també volen qüestionar el seu domini de l’Estat. I quan se’ls planteja debatre-ho en un marc democràtic asseguren que és la Constitució la que la legitima i no la ciutadania. Com en una democràcia orgànica. Repressió, exiliats, presos polítics. A Catalunya han portat els líders socials i part d’un govern democràtic a la presó i la resta a l’exili, per entossudir-se a contradir aquesta visió oficial de la democràcia. Han assenyalat processalment prop de 3.000 persones i amenacen amb càstigs de presó, de multes i d’inhabilitacions una llarga cua de candidats a reu que encara no se sap on acaba. Adulteren els processos electorals fixant-ne judicialment els calendaris, culpabilitzen candidats independentistes o càrrecs públics democràticament escollits i manipulen les atribucions estatutàries del Parlament de Catalunya coaccionant-hi els debats i practicant-hi el filibusterisme parlamentari a través dels diputats afins al seu domini. Com en una democràcia orgànica. Europa ens mira (desenfocada). Res de tot això ni cap de les contradiccions del sistema polític espanyol no passen desapercebudes a l’Europa comunitària ni als estats que en formen part. Tenen informació detallada i abundant sobre la deficient gestió de l’economia, sobre l’exagerada articulació institucional, sobre la instrumentalització de la justícia i la policia al servei de les elits polítiques i socials, sobre la corrupció que corre com una anguila des de la Casa Reial fins al darrer despatx i, naturalment, sobre com un conflicte com el de Catalunya es pretén resoldre des de la repressió. Però els ulls amb què Europa ens mira no li permeten obtenir una visió nítida i àmplia. L’ull de la justícia està més habituada a l’anàlisi fred dels conflictes que se li sotmeten, com s’ha comprovat amb les demandes d’extradició dels exiliats catalans presentades a Alemanya, Bèlgica i Escòcia i com s’espera trobar en el TSJUE. Però l’ull de les institucions polítiques estatals i comunitàries està més dominat per l’esclerosi de les relacions internacionals, de les aliances subjectes a la convergència d’interessos político-econòmics que per a posar en pràctica una escrupulosa representació democràtica dels electors. Com en una democràcia orgànica. Ens queda, això sí, l’esperança, el repte, que la constància i la determinació de l’independentisme català sobrevisqui al terratrèmol que la idiosincràsia substancial d’Espanya provocarà tard o d’hora en el context europeu. La crisi política i econòmica derivada de la Covid té tots els indicis d’obrir el terra sota els peus dels que sostenen la ficció política i econòmica de l’Estat espanyol i de deixar els seus relats de democràcia orgànica penjats de l’aire.
Els presos polítics, els exiliats i els 2.850 independentistes catalans encausats no tindran amnistia perquè aquesta via requereix una complexitat jurídica i política impossible d’articular. Els condemnats tampoc no tindran indults perquè la bavositat monàrquica del govern espanyol defugirà de posar el rei en el compromís de validar-los. En canvi, sembla que la reforma del codi penal que l’executiu de PedroSánchez rumia –en el sentit més zoològic de la paraula- podria portar els presos al carrer si és que el TribunalSuprem perd els fums i es rebaixa a revisar les condemnes. Aquesta reforma legislativa, però, podria convertir els exiliats en una torna que la justíciaespanyola acceptaria de bon grat: si el delicte de sedició es canvia pel d’atemptat contra la integritat constitucional el delicte s’homologaria amb altres legislacionseuropees i obriria les portes a la pèrdua d’immunitat dels parlamentaris i a l’acceptació de les euro-ordres. Diu GabrielRufián que s’ha deixat enrere el temps de les amenaces, les togues, la policia i la presó.
Adaptació d’un dibuix original de Pablo San José Garcia (La Codorniz).
Que els escorcolls i les detencions de l’operacióVolhov hagin fet diana en persones rellevants de l’independentisme no pot ser cap sorpresa. Directa o indirectament, tots han estat anomenats en la infinitat de llibres i reportatges que intenten explicar el Procés. Els personatges estaven marcats i només faltava assignar-los un guió d’aquells que fan amb tanta creativitat des de la Guàrdia Civil. Aquesta vegada, però, el poti-poti argumental pot acabar superant els deliris coneguts fins ara. És com si hi haguessin abocat, a sac, un brain storming dels germans Marx. Que si el Tsunami Democràtic, que si el finançament del Procés i de l’exili de Puigdemont, que si 10.000 soldats russos…. tot amanit i relligat amb un delicte de traïció a l’Estat. Si després d’aquesta, encara hi ha independentistes que es deixen hipnotitzar pel neo-possibilisme de Pedro Sánchez el Sord, ja podem confinar-nos a casa i no sortir-ne més encara que la vacuna de la Covid-19 sigui gratis i que ens facin seguides totes les farres que ens han anul·lat aquest 2020.
Més enllà de les creences, Nadal convida a la trobada de les persones que mantenen un vincle d’afecte i facilita la treva perquè mantinguin a una certa distància les diferències. I quan, malgrat això, encara hi falta algú que no pots substituir, percebem aquella contradictòria sensació d’un buit que es fa present. El que no hi és, hi és per fer-nos sentir la seva absència.
Paraules Cosides 