Etiquetes
Catalunya, Copagament, Educació, Generalitat, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, Pressupostos, Salut, Vaga-25G
La vaga que la setmana vinent faran els professionals de la sanitat i de l’ensenyament públics de Catalunya potser forçarà l’Administració a resoldre alguns dels problemes que denuncien aquests col·lectius, però serà materialment impossible que s’hi puguin aportar tots els professionals, totes les infraestructures i tots els augments salarials que farien falta per resoldre les deficiències i els problemes que pateixen ambdós sectors. Per aconseguir-ho farien falta molts més diners dels que la Generalitat disposa, perquè els serveis públics són sempre una manta massa curta per abrigar-ho tot i abrigar tothom..
Un manta curta també l’és el pressupost de la Generalitat, que per al 2022 ha estat de 38.131 milions d’euros, dels quals 11.171 (29%) corresponien a Salut i 6.681 per a Educació (17%). És a dir, aquests dos departaments s’enduen el 46 per cent del pressupost i amb el 54% restant s’han d’alimentar el foment de la cultura, la seguretat ciutadana, les obres públiques, les polítíques socials, l’estructura de l’administració pública, el foment de l’economia, la recerca i les universitats i la protecció del sector primari i del medi natural. Un repartiment que, en molts casos, es queda en la xocolata del lloro i que explica per què Catalunya acumula feixucs endarreriments. Una reflexió sobre aquesta situació convida a mirar cap a altres països europeus amb una demografia semblant i adonar-nos que en Educació hi ha percentatges similars (un 16% als països nòrdics) i també menors (12% a Bèlgica i 11 % a Àustria). Pel que fa a Salut, la diferència amb Catalunya és més notable i la mitjana dels mateixos països se situa en el 17%; és a dir, un 12% inferior al nostre.
Repensar els serveis públics ha de ser una feina prioritària per als Governs dels propers anys. No seria bo retallar impulsivament ni revisar l’actual distribució pressupostària sense reflexionar en profunditat sobre els models de serveis públics en general i, sobre els de Salut i Educació en particular. Hauríem de partir, és clar, dels principis en què es basen els models actuals que són els de procurar que serveis com la salut i l’educació estiguin a l’abast de tothom, perquè la reflexió que proposem avui va en la línia de millorar la situació actual i no d’empitjorar-la ni de donar cap oportunitat als partidaris de mercantilitzar el nostre benestar. Un cop d’acord amb aquest fonament, també caldria que abandonem la creença que ens ho han de servir tot en safata. No és possible gaudir de barra lliure. No podem tenir totes les prestacions per a tots el casos possibles i imposar-nos aquest objectiu ens aixecaria al davant una hipoteca de murs difícilment derrocables com els que l’electoralisme dels partits que governen ja estan aixecant des de fa temps.
Compartir responsabilitats entre l’Administració i la ciutadania és una altra fita a aconseguir. Els serveis públics també són responsabilitat de cada ciutadà, no només satisfent els impostos que serveixen per finançar-los sinó fent-ne un bon us i excloent aquell raonament primitiu que indueix algunes persones a creure que, perquè és un servei de tots, el poden malbaratar. Cal fer molta didàctica des de l’Administració, però això no és suficient. També cal fer arribar als ciutadans la informació sobre el cost dels serveis públics dels quals gaudeixen i una bona manera és la introducció del copagament en determinats serveis, de forma percentual i testimonial. Aquest sistema és un indicador excel·lent perquè tothom sigui conscient de l’ús i de l’abús que se’n fa i, de fet, ja s’està aplicant en serveis públics menys “sensibles” com en el transport de viatgers. Però també l’Administració ha de demostrar responsabilitat procurant el benestar dels seus ciutadans. I ho ha de fer administrant bé els recursos disponibles i no estirar més el braç que la màniga. És a dir: no inflar la cartera de prestacions si no disposa dels diners per pagar-les, no anar-los a sostreure a altres serveis públics necessaris per al desenvolupament del país i, encara menys, regatejar-los de les retribucions i de l’estabilitat contractual del personal que n’ha de tenir cura, com denuncien els sectors que van a la vaga el dia 25 i 26 vinents.
Una Catalunya independent té molt a veure amb tot això. En primer lloc perquè un sistema impositiu propi permetria ajustar millor els recursos econòmics per governar. En segon lloc, perquè la tornada a les arques catalanes d’allò que avui és el dèficit fiscal amb l’Estat facilitaria la revisió dels desequilibris en els percentatges pressupostaris que assenyalàvem al començament de l’article. I finalment, perquè no hi hauria cap excusa per eludir les responsabilitats que reclamàvem al Govern i als ciutadans. I seria bo per a tots –per al país i per a tots els ciutadans– que els sectors que la setmana que ve es mobilitzen no passessin de perfil pel davant d’aquesta qüestió.
Paraules Cosides 