Carles Puigdemont ha assegurat que es presentarà al Parlament de Catalunya si compta amb els vots suficients per passar de ser el 130è president de la Generalitat a ser el 133è. En les darreres eleccions al Parlament Europeu la candidatura que encapçalava va obtenir el suport de 1.025.411 electors, en una circumscripció estatal per més que recollís pocs suports fora de Catalunya. Com que la candidatura més votada a les eleccions catalanes del 2021 va ser la del PSC amb 652.858 vots i 33 diputats, no és desmesurat pensar que la llista de Junts per als comicis del 12 de maig pugui ser la capdavantera de la cambra o obtenir fermes opcions per encapçalar una coalició de govern. Sobretot si planteja la campanya electoral amb la mateixa inequívoca tàctica presidencialista amb que l’ha començada, per reivindicar com a pròpia la bossa d’electors que van portar el president a l’exili a la cambra d’Estrasburg. Dit tot això sobre el paper, també és cert que Puigdemont no tindrà fàcil ni la victòria ni el retorn. D’una banda, perquè, a mesura que passa el temps, els contrapesos de l’acció política són més acusats: el paper de l’exili, els alt-i-baixos del Consell per la República, el rol antagonista amb ERC, els pactes amb el PSOE… D’una altra, perquè el ventall polític de l’independentisme s’ha fraccionat més, sense oblidar que l’abstencionisme n’és una part important, i això fa que la reconciliació entre forcessobiranistes sigui cada dia més complexa i difícil i que al Parlament de Catalunya es puguin intuir pactes de govern sense la participació de Junts. I, finalment, perquè les traves judicials i polítiques a l’amnistia i a la figura política de Puigdemont poden fer que no pugui acudir a la cambra de la Ciutadella, si és que arriba a ser candidat. És a dir: què farà el president a l’exili si, per una raó o per una altra, no pot ser restituït per les urnes? Quin paper voldrà fer en una situació més adversa que la que ara projecta?
Si algú –el PSC, Catalunya en Comú, o qualsevol altre partit– vol fer endreça a la funció política, que no faci foguerades d’encenalls presentant una proposició de llei per modificar la retribució dels ex-presidents del Parlament i de la Generalitat, i que es comprometi amb una reforma en profunditat que passi l’escombra per tots els racons de les institucions perquè no hi quedi entaforat cap bou, cap bèstia grossa ni cap paràsit per insignificant que hagi estat en l’estructura mastodòntica de l’administració pública. I tant li fa si volen començar pels que gaudeixen de privilegis a través d’un càrrec de representació política, pels rumiants que pasten en els càrrecs de confiança, o pels paràsits camuflats que han ingressat en la funció pública. Però s’ha de fer íntegrament: als ajuntaments, als consorcis, als consells comarcals, a les diputacions, a les àrees metropolitanes, al Parlament o a la Generalitat de Catalunya. És clar que per posar-s’hi cal una honestedat de pedra picada i una valentia que avui són molt més escasses que no pas l’electoralisme.
La vaga que la setmana vinent faran els professionals de la sanitat i de l’ensenyament públics de Catalunya potser forçarà l’Administració a resoldre alguns dels problemes que denuncien aquests col·lectius, però serà materialment impossible que s’hi puguin aportar tots els professionals, totes les infraestructures i tots els augments salarials que farien falta per resoldre les deficiències i els problemes que pateixen ambdós sectors. Per aconseguir-ho farien falta molts més diners dels que la Generalitat disposa, perquè els serveis públics són sempre una manta massa curta per abrigar-ho tot i abrigar tothom.. Un manta curta també l’és el pressupost de la Generalitat, que per al 2022 ha estat de 38.131 milions d’euros, dels quals 11.171 (29%) corresponien a Salut i 6.681 per a Educació (17%). És a dir, aquests dos departaments s’enduen el 46 per cent del pressupost i amb el 54% restant s’han d’alimentar el foment de la cultura, la seguretat ciutadana, les obres públiques, les polítíques socials, l’estructura de l’administració pública, el foment de l’economia, la recerca i les universitats i la protecció del sector primari i del medi natural. Un repartiment que, en molts casos, es queda en la xocolata del lloro i que explica per què Catalunya acumula feixucs endarreriments. Una reflexió sobre aquesta situació convida a mirar cap a altres països europeus amb una demografia semblant i adonar-nos que en Educació hi ha percentatges similars (un 16% als països nòrdics) i també menors (12% a Bèlgica i 11 % a Àustria). Pel que fa a Salut, la diferència amb Catalunya és més notable i la mitjana dels mateixos països se situa en el 17%; és a dir, un 12% inferior al nostre. Repensar els serveis públics ha de ser una feina prioritària per als Governs dels propers anys. No seria bo retallar impulsivament ni revisar l’actual distribució pressupostària sense reflexionar en profunditat sobre els models de serveis públics en general i, sobre els de Salut i Educació en particular. Hauríem de partir, és clar, dels principis en què es basen els models actuals que són els de procurar que serveis com la salut i l’educació estiguin a l’abast de tothom, perquè la reflexió que proposem avui va en la línia de millorar la situació actual i no d’empitjorar-la ni de donar cap oportunitat als partidaris de mercantilitzar el nostre benestar. Un cop d’acord amb aquest fonament, també caldria que abandonem la creença que ens ho han de servir tot en safata. No és possible gaudir de barra lliure. No podem tenir totes les prestacions per a tots el casos possibles i imposar-nos aquest objectiu ens aixecaria al davant una hipoteca de murs difícilment derrocables com els que l’electoralisme dels partits que governen ja estan aixecant des de fa temps. Compartir responsabilitats entre l’Administració i la ciutadania és una altra fita a aconseguir. Els serveis públics també són responsabilitat de cada ciutadà, no només satisfent els impostos que serveixen per finançar-los sinó fent-ne un bon us i excloent aquell raonament primitiu que indueix algunes persones a creure que, perquè és un servei de tots, el poden malbaratar. Cal fer molta didàctica des de l’Administració, però això no és suficient. També cal fer arribar als ciutadans la informació sobre el cost dels serveis públics dels quals gaudeixen i una bona manera és la introducció del copagament en determinats serveis, de forma percentual i testimonial. Aquest sistema és un indicador excel·lent perquè tothom sigui conscient de l’ús i de l’abús que se’n fa i, de fet, ja s’està aplicant en serveis públics menys “sensibles” com en el transport de viatgers. Però també l’Administració ha de demostrar responsabilitat procurant el benestar dels seus ciutadans. I ho ha de fer administrant bé els recursos disponibles i no estirar més el braç que la màniga. És a dir: no inflar la cartera de prestacions si no disposa dels diners per pagar-les, no anar-los a sostreure a altres serveis públics necessaris per al desenvolupament del país i, encara menys, regatejar-los de les retribucions i de l’estabilitat contractual del personal que n’ha de tenir cura, com denuncien els sectors que van a la vaga el dia 25 i 26 vinents. Una Catalunya independent té molt a veure amb tot això. En primer lloc perquè un sistemaimpositiu propi permetria ajustar millor els recursos econòmics per governar. En segon lloc, perquè la tornada a les arques catalanes d’allò que avui és el dèficit fiscal amb l’Estat facilitaria la revisió dels desequilibris en els percentatges pressupostaris que assenyalàvem al començament de l’article. I finalment, perquè no hi hauria cap excusa per eludir les responsabilitats que reclamàvem al Govern i als ciutadans. I seria bo per a tots –per al país i per a tots els ciutadans– que els sectors que la setmana que ve es mobilitzen no passessin de perfil pel davant d’aquesta qüestió.
Les persones expedientades pel Tribunal d’Ajustament de Comptes han estat a punt d’assumir les fiances amb els respectius patrimonis perquè cap banc ha volgut avalar el Fons Complementari de Riscos que el govern de la Generalitat havia activat, ni ell mateix s’atrevia a fer-ho des de l’Institut Català de Finances “per no comprometre els funcionaris”, fins que aquests han mocat el conseller Giró negant-se a ser l’excusa dels malpagadors. Diguem-ne un parell de coses. Aquests bancs, als quals els fa tanta ànsia involucrar-se a favor de res que tingui a veure amb el Procés, no els fa cap angúnia, en canvi, mantenir uns consells d’administració farcits de titelles que només saben aixecar el dit per votar favorablement el que els demani l’entitat, i pagar-los morterades per la seva particular immunitat de ramat. I pel que fa al govern català: més els valdria embrutar-se la llengua ficant-se-la per allí d’on s’escapa la por que no pas anunciar mesures que semblen valentes i després s’amaguen darrere d’excuses covardes. Ho hem somniat que avançàvem pels carrers cridant que serien nostres i que no teníem por?
Els vigilants de l’hemeroteca –que sempre és un pràctic auxili temàtic a l’estiu- han trobat que demà passat farà cinc anys que Jordi Pujol va confessar haver comès frau fiscal i aquesta efemèride els serveix de pretext per preguntar-se sobre el llegat polític de l’expresident. Continua llegint →
Carles Puigdemont durant la seva intervenció en el ple d’investidura.
Finalment, en poc més de vint-i-quatre hores, el que semblava impossible ha esdevingut possible i s’ha acomplert la dita segons la qual la política pot materialitzar les idees. Si més no –i no és poc- ha fet realitat el pacte necessari per continuar el procés i cal esperar que també ho farà amb l’estat propi. Celebrem-ho perquè l’alegria genera endorfines i positivisme per carregar energies i les necessitarem per fer el feixuc i llarg camí que ens espera.