La setmana passada, dèiem que el peix al cove d’aquesta investidura està en un estat de descomposició que el farà immenjable per als catalans. Aquesta afirmació no es referia a l’abast dels acords signats per ERC i Junts amb el PSOE, per alguns, superficials, per altres, fonamentals i per uns tercers, una rendició. Es referia a l’estat corromput de les aigües on s’ha pescat aquest peix insalubre; a la podridura que corromp la política espanyola i que acabarà fent inviable qualsevol mesura presumptament favorable per a Catalunya. Una democràcia se sosté quan la discrepància es dirimeix amb arguments i no quan s’utilitzen la demagògia i els insults, estratègicament repartits entre l’hemicicle parlamentari, els carrers, els mitjans de comunicació afins i les estructures d’estat a les quals es dóna poder sobre la política, com els funcionaris de carrera, les forces de seguretat i la judicatura. Ara ho ha fet el PP contra PSOE, però abans, durant molts anys, ambdós els van utilitzar contra Catalunya i van emmetzinar les aigües de la democràcia per molt de temps.
Alberto Núñez Feijoo deia dimecres que Carles Puigdemont havia de fer cas al Consell per la República i bloquejar la investidura de Pedro Sánchez, perquè creu que aquesta decisió l’afavoriria a ell quan se celebressin les conseqüents noves eleccions. S’equivoca: qualsevol ruptura de les negociacions del PSOE–Sumar amb un dels partits independentistes –o amb els dos- permetria a Pedro Sánchez guanyar popularitat i vots. Es podria presentar davant de les urnes exhibint capacitat de diàleg, presumint de generositat política i homologant la integritatconstitucionalista del seu projecte, a més a més de descarregar les culpes sobre ERC i/o Junts acusant-los de recalcitrants, d’excloents i d’insolidaris per rebutjar una majoria parlamentària progressista. Però a hores d’ara, a Núñez Feijoo ja li deuen haver explicat que Puigdemont no sol fer allò que li demanen que faci perquè, si tingués aquest bei, la seva carrera professional i política haurien estat ben diferents del que són avui. A qui no sé si els ho han explicat prou bé és als del Consell per la República.
Encara que Sumar hagi vingut a Catalunya a presentar la proposta d’amnistia que ha encarregat a juristes experts, els independentistes catalans ja sabíem d’abans que era una mesura possible i constitucionalment assumible perquè els nostres juristes, els que s’esforcen a defensar la legalitat dels actes derivats del Procés, ja ho havien documentat molt bé. Com també sabíem per ells que el referèndum d’autodeterminació era legalment possible si hi hagués hagut voluntat política per aprovar-ne la celebració, i que respondre amb la política a l’1-O era més productiu que fer-ho amb la repressió. Per què, doncs, toquen ara tant de bombo i plateret? Perquè a Espanya, quan s’ha de fer el progre, fan sortir els de Podemos/Sumar i sembla que si s’asseuen de costat Yolanda Díaz, Ada Colau, Isona Passola i Joaquim Forn, ja hem arribat al nirvana de la reconciliació. El PSOE, en canvi es reserva el paper de la moderació i, quan es refereixen a l’amnistia és per dir que no és una proposta seva. I mentrestant, van treient la pols al ribot que Alfonso Guerra els va deixar en un calaix de Ferraz.
Alguns mitjans de comunicació espanyols, que proven d’encanyonar la píndola pseudo-federalista de permetre l’ús de totes les llengües cooficials al Congrés de Diputats, del català, del basc i del gallec en diuen llengües espanyoles. Si no fos perquè l’adjectivació és possessiva i nacionalista, faria riure i només hi haurien d’afegir l’anglès de Gibraltar per arrodonir l’acudit. Tothom sap que la passió dels socialistes i dels sumaires per les llengües cooficials penja d’un ham electoral i del fil d’un pacte circumstancial. Però, en canvi, s’ha donat molt poca importància a l’estret marge de set vots que ha permès tirar endavant aquesta iniciativa i que la separen de l’actitud reaccionària del PP i de Vox. Set vots que es poden capgirar d’un dia per l’altre, tirant curt, o en una legislatura, tirant llarg. De moment, veurem on ens porta que, dimarts i dimecres vinents, interpel·lin NúñezFeijoo en català durant el debat d’investidura. Alguna mosca al nas deu tenir el Consell de la UE que s’ha donat més temps per tramitar l’oficialització de les tres llengües.
Falten molts dies perquè s’acabin les negociacions entre el PSOE i el partits que li poden assegurar una majoria parlamentària per governar, entre ells ERC i Junts. Per tant, falten molts dies perquè puguem saber fins on abastarà aquest xiclet en què s’ha convertit la qüestió de l’amnistia per als implicats en la preparació del referèndum de l’1-O i en les accions reivindicatives posteriors per la independència de Catalunya i contra la repressió. Un xiclet que tothom es posa a la boca, que tothom mastega i que, mentre no l’escupin, com a molt, farà una gran bombolla: per més temps que falti i per més coses que ens manqui saber de tot el que uns i altres parlen, negocien i masteguen, ens arriscarem a dir per endavant que la desconfiança en una amnistia resolutiva és absoluta.
FINS A LA PRIMAVERA, podria durar aquest serial. Ara mateix, el PSOE no té cap intenció de pronunciar-se sobre aquesta qüestió. No es tracta, només, del silenci i de la discreció exemplars que hauria d’acompanyar qualsevol negociació política. No en diuen res en concret i es parapeten darrere del recurrent comodí de la Constitució o dels terminis perquè els va molt bé que sigui un tema de llarg recorregut. I no només perquè sigui complex teixir un acord d’aquestes característiques que després desemboqui en un text legislatiu i en un nou marc polític, sinó, sobretot, perquè amb aquesta excusa poden fer durar el xiclet fins que es resolgui la incògnita de qui aconseguirà més suports per governar Espanya, cosa que, a la vista de com van les coses, podria ser ben entrat el 2024.
DE NÚÑEZ A SÁNCHEZ. Un cop designat Núñez Feijoo com a candidat, el calendari corre i res fa pensar que obtingui el suport majoritari de la cambra sense una “tamayada”. Un escàndol en altres circumstàncies però ara potser amortit per la campanya que acaben de desfermar Aznar i el PP. Si això passés, s’hauria acabat el debat sobre l’amnistia. I si no passa, llavors serà Pedro Sánchez qui haurà de fer valer les seves aspiracions. Però, en aquelles dates probables, és summament difícil que l’amnistia i el calendari per a l’exercici de l’autodeterminació estiguin prou definits per a obtenir el sí del tots els partits independentistes ni prou madurs ni digerits per a ser assumits per les legions socialistes, esverades per la insídia de Felipe González i Alfonso Guerra, i per la pressió de la campanya del PP i Vox. Malgrat això, Pedro Sánchez podria córrer el risc de presentar igualment la seva candidatura a la presidència perquè en el seu estil polític hi encaixa perfectament mostrar-se com a dialogant i possibilista i fer veure els altres com a uns obstinats torracollons que només volen dificultar el progrés d’Espanya que el PSOE es pensa que duu de la mà. Si li surt bé amb altres trumfos, dòmino; i si no, amb aquestes cartes i el darrer torn de paraula que l’afavoreixen, tornaria a les urnes buscant una segona oportunitat.
LA SEGONA RONDA DE L’AMNISTIA podria arribar després de Reis i allargar-se durant tot el calendari de constitució de les cambres i d’elecció del president del govern, si el PSOE i Sumar mantinguessin la necessitat d’obtenir els vots dels diputats independentistes catalans per aconseguir la majoria. Si no es donés aquest cas, per una majoria conservadora o per una majoria de centre-esquerra que no precisés el suport dels partits independentistes, s’hauria acabat el xiclet i petaria el globus. En el primer supòsit, que sembla el més probable tal com es mouen les masses electorals, la bombolla de l’amnistia es tornaria a inflar i llavors, amb la perspectiva que una falta d’entesa aboqués a una tercera convocatòria electoral, vindrien el pes de les responsabilitats per a les forces independentistes i don Pedro amb les rebaixes per acabar configurant un pacte d’emergència que transformi allò que havia de ser una amnistia en algun artefacte legal que resolgui i maquilli situacions puntuals. Què faran llavors les forces independentistes, ja són figues d’un altre paner.
NO ENS FEM MALA SANG. El que ens interessa remarcar aquí és que l’amnistia, en els termes amb què es debat avui públicament en els mitjans de comunicació, té poques possibilitats de reeixir perquè són molts i molt espessos els filtres cerebrals, hepàtics i testiculars que han de passar abans no prenguin cos en la consciència política dels partits espanyols majoritaris i, sobretot, en l’electorat espanyol, dominat i obtusament dirigit per una secular tradició d’anticatalanisme. I això vol dir que no ens hem de fer mala sang especulant si ha d’incloure o no els policies repressors, si s’ha de negociar juntament o separadament del dret a l’autodeterminació o si ha d’incloure casos tangencials com el de Laura Borràs. Tot això és com vendre el peix abans de tenir-lo al cove i, precisament, la disputa d’aquest cove buit és el que ens està fent renyir els uns amb els altres.
En la conferència que Carles Puigdemont va pronunciar dimarts passat no hi va haver novetats però sí concrecions que no acaben de fer el pes a aquest centre-esquerra que malda per mantenir-se en el govern d’Espanya. Sense dir-ho explícitament, s’atrinxeren encara en la Constitució i s’expressen indirectament a través de l’opinió publicada en els mitjans afins per dir que en una negociació cada part ha d’aconseguir alguna cosa i ha de renunciar a una altra. Es veu que la part a la que PSOE i Sumar estarien disposats a renunciar seria al càstig dels que volien separar-se d’Espanya i allò a què haurien de renunciar els independentistes seria l’autodeterminació. I tots tan amples i contents. Però no és així: no estem en una negociació sinó en una compra-venda. PSOE i Sumar volen uns vots que tenen un preu. O el paguen o no els tenen. I si volen parlar de renúncies, que s’hi fixin bé: amb aquesta transacció l’independentismerenuncia explícitament a la unilateralitat i accepta, democràticament, el risc d’un resultat incert en un referèndum.
Ja hi ha Mesa al Congrés de Diputats però el consens per formar-la és poca cosa més que la xocolata del lloro. La mare dels ous encara ha d’arribar i les combinacions perquè els grups parlamentaris minoritaris facilitin un pacte de majoria poden ser tan diabòliques com impossibles. Repetició d’eleccions, doncs? PSOE, PP, Vox i Sumar en fugen perquè temen uns resultats pitjors i, davant d’aquest escenari de dificultats, socialistes i populars podrien arribar a la conclusió que si són capaços d’oferir acords a grupsextremistes –independentistes uns, falangistes els altres- també en són d’empassar-se gripaus i promeses electorals per pactar ells dos. Els podria resultar molt més fàcil que haver d’assumir amnisties, referèndums d’autodeterminació o reivindicacions que tiben el mapa autonòmic. I molt més rendiblepolíticament a Espanya i a la UE. Al cap i a la fi, ells són l’essència d’Espanya i ja hi ha prescriptors d’opinió que els ho han fet saber perquè no els passi per alt. I als catalans tampoc no ens hi hauria de passar mai, per alt.
Per il·lustrar que les converses per formar un govern i una majoria parlamentària progressista són obertes i generoses d’esperit, ERC i Sumar han arribat a dir que hi podria haver un independentista formant part de la mesa del Congrésde Diputats. Francament, per més concentració i auto-suggestió que hi dediquem, es fa difícil de visualitzar una metamorfosi política d’aquesta magnitud. Sobretot per als que tenim una imaginació tan pobra i una fe tan escassa que estem incapacitats per assimilar miracles com el de la taula de diàleg o per creure que hi haurà algun diputat i algun partit disposats a fer el paperina d’aquesta manera i a perdre uns quants milers de vots més a canvi d’assegurar que hi hagi un govern més progressista que el govern més progressista de la història. I, posats a inflar-nos les vanitats, quina serà la propera catxa? Un independentista català fent de ministreespanyol? L’estat de neguit és tan accentuat que es perdem els marcs referencials amb una facilitat esgarrifosa. A veure si en comptes de l’amnistia estem negociant una amnèsia.
Junts té al damunt la pressió del PSOE, de Sumar, d’ERC, de Bildu, del PNB i també del PP, que fins i tot es veu amb cor de festejar Puigdemont des de la Brunete mediàtica. I tots, sense excepció, dintre del marc constitucional per l’activa que impera o per la passiva que desespera, volen que faci de jutge enmig d’un tsunami d’adulacions, de festejos, de temptacions, d’amenaces i de xantatges. Aquí al mig, ERC hi apareix alhora com a soci potencial del pacte i com a intermediari del PSOE de Pedro Sánchez a qui ha fet de crossa en la passada legislatura i a qui n’hi vol continuar fent durant la propera per mantenir el protagonisme negociador de cares a Catalunya. Per tant, Junts no s’aboca a un pacte sinó a dos: un per investir un governespanyol de centre-esquerra a preu de parracs, i un altre per evitar que un partit que li ha fet la guitza dels del minut zero del Procés no l’acabi estirant com un xai cap al corral d’una negociació que fa tuf d’escorxador per totes bandes. Un repte doble, difícil, complex i potser fins i tot impossible.