Més enllà de la satisfacció de veure com li rosega el sistema nerviós, és bo que la ministra espanyola d’Afers Exteriors, Arancha González Laya, s’hagi sentit ofesa perquè una periodista de la televisió estoniana li hagi comparat la repressió contra els dissidents russos amb la dels independentistescatalans. Primer, perquè quan se t’encén la cua, és que la tens de palla i no la pots anar passejant pel món com si fossis un paó reial de la democràcia quan no ets més que un poll desplomat per les lloques que sempre han manat al teu galliner. I després perquè aquest fet –sumat al degoteig de situacions similars que viu el cos diplomàtic espanyol a molts punts del món- demostra que la difusió internacional del conflicte polític entre Catalunya i Espanya és una via enormement útil per mantenir-lo viu sobre la taula dels conflictes oberts a l’Europa actual. I, finalment, perquè potser algú també s’adonarà que, més enllà d’assegurar una simple mecànica governamental autonomista per a la propera legislatura, també és necessari estabilitzar l’estratègia independentista amb horitzons més amplis.
Els lídersindependentistes empresonats ho són per la seva condició política i els que estan exiliats ho són per la mateixa causa. Tothom pot arribar a aquesta conclusió sense cap dificultat si analitza desacomplexadament els esdeveniments que els han portat fins a aquesta situació. De la mateixa manera que pot comprovar que, malgrat que Espanya es considera una democràcia consolidada, l’única consolidació que pot acreditar és l’immobilisme petri d’un règim polític condicionat pel franquisme supervivent. Un règim heretat i apropiat per una elit piramidal intocable que controla les estructures de l’Estat (forces armades, judicatura i oligarquia econòmica), que s’encastella en la indivisibilitat del territori i que se serveix d’una legislació inaccessible, blindada per la Constitució. Amb vassallatge vil d’ una classe política que aspira més a ingressar en aquesta elit que en la relació de servidors del poble al que han enganyat. Com en una democràcia orgànica. Democràcia i democràcia orgànica. Una veritable democràcia s’acredita quan els seus ciutadans tenen mitjans i oportunitats per prendre decisions i delegar-les als seus representants perquè ordenin, regulin, o modifiquin qualsevol dels aspectes que configuren el seu hàbitat social. De baix a dalt, però. Perquè de sistemes de participació el franquisme ja en tenia: votaven aquells en qui el règim podia confiar la seva supervivència. Més o menys com ara. Mentre des dels seus castells ens asseguren que a Espanya es pot parlar de tot, es persegueix aquells que també volen qüestionar el seu domini de l’Estat. I quan se’ls planteja debatre-ho en un marc democràtic asseguren que és la Constitució la que la legitima i no la ciutadania. Com en una democràcia orgànica. Repressió, exiliats, presos polítics. A Catalunya han portat els líders socials i part d’un govern democràtic a la presó i la resta a l’exili, per entossudir-se a contradir aquesta visió oficial de la democràcia. Han assenyalat processalment prop de 3.000 persones i amenacen amb càstigs de presó, de multes i d’inhabilitacions una llarga cua de candidats a reu que encara no se sap on acaba. Adulteren els processos electorals fixant-ne judicialment els calendaris, culpabilitzen candidats independentistes o càrrecs públics democràticament escollits i manipulen les atribucions estatutàries del Parlament de Catalunya coaccionant-hi els debats i practicant-hi el filibusterisme parlamentari a través dels diputats afins al seu domini. Com en una democràcia orgànica. Europa ens mira (desenfocada). Res de tot això ni cap de les contradiccions del sistema polític espanyol no passen desapercebudes a l’Europa comunitària ni als estats que en formen part. Tenen informació detallada i abundant sobre la deficient gestió de l’economia, sobre l’exagerada articulació institucional, sobre la instrumentalització de la justícia i la policia al servei de les elits polítiques i socials, sobre la corrupció que corre com una anguila des de la Casa Reial fins al darrer despatx i, naturalment, sobre com un conflicte com el de Catalunya es pretén resoldre des de la repressió. Però els ulls amb què Europa ens mira no li permeten obtenir una visió nítida i àmplia. L’ull de la justícia està més habituada a l’anàlisi fred dels conflictes que se li sotmeten, com s’ha comprovat amb les demandes d’extradició dels exiliats catalans presentades a Alemanya, Bèlgica i Escòcia i com s’espera trobar en el TSJUE. Però l’ull de les institucions polítiques estatals i comunitàries està més dominat per l’esclerosi de les relacions internacionals, de les aliances subjectes a la convergència d’interessos político-econòmics que per a posar en pràctica una escrupulosa representació democràtica dels electors. Com en una democràcia orgànica. Ens queda, això sí, l’esperança, el repte, que la constància i la determinació de l’independentisme català sobrevisqui al terratrèmol que la idiosincràsia substancial d’Espanya provocarà tard o d’hora en el context europeu. La crisi política i econòmica derivada de la Covid té tots els indicis d’obrir el terra sota els peus dels que sostenen la ficció política i econòmica de l’Estat espanyol i de deixar els seus relats de democràcia orgànica penjats de l’aire.
Dimecres passat, Ignacio Garriga, diputat de Vox al Congrés de Diputats, afirmava que la moció de censura contra Pedro Sánchez i el govern de coalicióPSOE-UP, no era una operació de màrqueting de la ultradreta. Però, si ens guiem per la descodificació pràctica dels discursos polítics, hem d’entendre exactament el contrari. De què s’ha alimentat sempre el totalitarisme si no és dels descontents? I no és aquest, ara, l’estat d’ànim que més predomina a Espanya? Per què perdre l’oportunitat de pescar en un riu amb les aigües tan remogudes pel clima reaccionari que el “deep state” fomenta a través dels mitjans de comunicació, per la suma de desnonats a causa de la crisi econòmica de fons i de la que hi afegeixen les mesures de lluita contra la pandèmia? A tota aquesta gent de ben poc els serveixen les paraules de consol i les promeses dels que prou feina tenen a contenir el que poden. El que els enllamineix és que els prometin aire, perquè, per eteri que sigui, almenys els serveix per respirar. I si els ho promet el diable, l’ànima és un preu regalat en un país que ja no en té.
Amb els mesos que portem de pandèmia tots sabem com es transmet el Covid-19 i quines precaucions hem de prendre per evitar contagiar-nos i propagar-lo. Per tant, si ara entrem en una nova fase de restriccions és perquè no hem fet el que havíem de fer. No ho hem fet individualment perquè, per més que algunes persones s’hi esforcin, d’altres procuren fer tantes trampes com poden. I per a mostra, un botó: en una fotografia d’Emilio Morenatti (AP) que s’ha fet servir per a il·lustrar algunes informacions sobre la manifestació de protesta de restauradors i comerciants de dimecres passat davant del Palau de la Generalitat, s’hi poden veure dues dones amb la mascareta per sota del nas. No és una anècdota; és un indicador. Tampoc no han fet el que calia ni el govern d’Espanya ni el de Catalunya: quan es traspassa la garantia de compliment de les recomanacions a la responsabilitat dels ciutadans, si no es posen controls de seguiment i no s’exerceix l’autoritat sancionadora és com tirar pedres a la lluna.
Aquest passat divendres la cúpula dels Mossos d’Esquadra va ser condecorada pel ministeri de l’Interior per la seva actuació en la repressió de les protestes contra la sentència pel Procés. No pot ser cap sorpresa que tant el govern socialista més progressista de la història com el governconservador del partit més corrupte conegut fins ara considerin un mèrit policial l’atonyinament dels manifestants.
Ja ens ho han deixat ben clar amb les retribucions extraordinàries per l’OperacióCopèrnic –per a nosaltres més coneguda com a Operació Piolín– i amb la transgressió de la contenció pressupostària apujant els salaris de policies i guàrdiescivils un promig del 20 per cent, sempre amb el record de l’entusiasta dedicació esmerçada a Catalunya. El que sí que sorprèn és que els responsables de la policiacatalana –els polítics i els jeràrquics– no hagin renunciat a rebre aquesta condecoració que és l’expressió màxima d’un model policial antiquat i rebutjable i d’una actitud servil que Catalunya ja no pot admetre.
La iniciativa del governespanyol d’apropiar-se dels superàvitsmunicipals no s’ha d’interpretar només amb els contextos immediats de la lluita contra els efectes de la pandèmia del Covid-19, amb una acusada disminució dels ingressos i un fort augment de la despesa social.
Ja han passat uns dies, però si algú encara es pregunta com és possible que Pedro Sánchez hagi enviat la vicepresidenta Carmen Calvo a reunir-se amb Joan Carles de Borbó per tractar sobre la seva fuga, que hagi permès que el rei emèrit s’hagi esfumat i que no vulgui donar-ne explicacions ni detalls, que sàpiga que és davant d’un revelador exercici de transparència. Continua llegint →
Descobrir que alguns políticsindependentistes han estat espiats a través del sistema Pegassus –que només es ven a organismes governamentals- pot tenir un cert valor periodístic en el marc de la crònica general sobre la disputa entre Espanya i Catalunya, però no pot sorprendre ningú. L’espionatge és consubstancial dels mecanismes de defensa d’un estat, com ho és la construcció de relats per a justificar les actuacions dels poders institucionals i factuals que el governen. Continua llegint →
Pedro Sánchez no troba mai el moment de convocar la taula de diàleg entre els representants del govern espanyol i els del català: quan no és per la situació políticacatalana és per les agendes ministerials. Continua llegint →
Algunes informacions apunten que el reiemèrit podria anar-se’n a viure a la RepúblicaDominicana. Fugir, n’hauríem de dir. Una sortida de baixa estopa per a qui anomenaven timoner de la transició i àrbitre de la democràcia, per al màxim representant de l’Estat adornat amb protocols, reverències, audiències, uniformes militars, discursos de lloguer, tones i milers d’hores de premsa rosa, una gran campetxania i altres sobiranes collonades. Continua llegint →
