No calia esperar gaire res de l’entrevista entre Pere Aragonès i Pedro Sánchez, tret d’obvietats i collonades, com el suport a uns jocs olímpics d’hivern als quals ves a saber si no acabarem renunciant quan ens veiem amb la neu al coll. Però sí que teníem la tímida esperança que les presses per fer visible el clima de concòrdia que ens ha d’imbuir, els farien aixecar de les butaques de la Moncloa per anar a seure tot seguit a les cadires de la taula de diàleg. Però es veu que aquestes coses també van a ritme madrileny: quan no és el moment, t’has equivocat de dia, i de pont en pont t’atrapen les vacances. És a dir: torni demà-passat, que vol dir al setembre. I mentrestant, perquè no ens distraguem ni se’ns esborrin del cap les lliçons que proven d’inocular-nos, ens han muntat un entretingut casal d’estiu: una mica de repàs a càrrec dels tribunals (de comptes i de togues) i un joc de camp per buscar un acord nacional per l’amnistia i l’autodeterminació; un acord que ja teníem, però que el monitor-president es veu que no el troba, marejat com està amb la xerrameca trilera de Pedro Sánchez.
L’aparatosa escenografia amb la qual Pedro Sánchez s’ha envoltat per anunciar els indults als presos polítics (declaracions durant les visites oficials de la setmana anterior, la intervenció al Cercle d’Economia, l’acte específic al Liceu, la compareixença posterior al consell de ministres i les declaracions públiques de diferents actors polítics i socials i del mateix Oriol Junqueras, segurament pactades) fan aixecar l’orella i l’instint de malfiança. Potser s’equivoca qui pensi que tot aquest desplegament pretenia contrarestar l’informe del Consell d’Europa. Potser peca d’innocència qui es cregui que s’emmarca en el context de la taula de diàleg entre els governs d’Espanya i de Catalunya. I potser li ballaran les busques a qui cerqui l’hora exacta de la concòrdia. Perquè, potser, el mastegat retorn a la política només s’ha produït per a emblanquinar el PSOE i ajudar-lo perquè conservi el govern d’Espanya, a canvi de reforçar ERC com a interlocutor dialogant i no unilateralista de la Catalunya pretesament sobiranista. I qui dies passa, anys empeny.
Les paraules se les enduu el vent, diu la dita. Ho hauríem de recordar sempre que llegim articles o sentim declaracions, sobretot si són de política. Per més que la memòria dels mitjans de comunicació i dels servidors les hi donin una falsa consistència, les paraules només són aire. El que transcendeix són els fets i, ara, a la política catalana de fet essencial només n’hi ha un: el pacte subscrit per les forces independentistes que accedeix a vint-i-quatre mesos d’exploració de la via dialogada amb Espanya i que les obliga a reivindicar l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació. Aquest és l’únic pont que travessa les aigües tèrboles i per sota hi passaran promeses de finançament i d’autogovern, falses conciliacions i, fins i tot, els indults, que ja veurem si s’enroquen, si aparten el presos dels esculls o els aboquen cap a remolins sense escapatòria. No convé encantar-se gaire amb el que corre aigua amunt o avall ni amb els esquitxos que pugin al pont. L’objectiu és travessar-lo i veure per quina, de les dues portes que hi ha, s’ha de sortir: la del pacte o la de la unilateralitat.
El recorregut polític del secretari general del PSOE i president del govern espanyol,Pedro Sánchez, l’acredita com un equilibrista de la supervivència i costa d’entendre que ara s’arrisqui a dilapidar els esforços que ha dedicat per arribar on és i per a consolidar-s’hi. Però el cert és que amb la qüestió dels indults als presos polítics catalans s’ha ficat en una ratera i que l’informe del Tribunal Suprem és una arma municionada per a qualsevol que el vulgui abatre des de dins (ministres, exdirigents, barons territorials i unes primàries a curt termini a Andalusia) i des de fora: PP i Vox ja han anunciat recursos legals i demagògiques campanyes populistes que poden teixir un contundent front anti-socialista arreu de l’Estat. S’arriscarà, Sánchez, fins a aquest punt? O trobarà que la reivindicació d’amnistia i autodeterminació que manté l’independentisme català és el pretext d’intransigència que necessita per escapar-se de la ratera, buscar-se altres suports parlamentaris i deixar que els indults s’evaporin enmig de les boires de les bones voluntats incompreses?
De la victòria d’Isabel Díaz Ayuso a les eleccions de la Comunitat de Madrid ens n’han d’interessar sobretot dues lectures. La primera, de tot el que sigui paradigmàtic, tot allò que ha passat com a explicació dels fenòmens de la política, la comunicació i la sociologia i que poden ser tan aplicables a la regió-capital d’Espanya, com a Catalunya, com a qualsevol altre indret; és a dir: que no és que hagi guanyat la dreta i hagi perdut l’esquerra sinó que ha perdut qui ha estat incapaç de convèncer, d’engrescar, de mobilitzar, de governar o de fer oposició mostrant seguretat i alternativa. I la segona, que el desplaçament ideològic de l’electorat madrileny és anecdòtic: Espanya és Madrid i Madrid és Espanya i, a totes les demarcacions que viuen centrípetament de la capital del regne, l’adscripció ideològica és circumstancial i tomba amb tanta freqüència com canvien els hostes dels seus ministeris i centres de poder. És a dir, en el fons sempre hi ha el mateix pòsit i seria bo que els catalans no ho oblidéssim amb tanta freqüència.
Més enllà de la satisfacció de veure com li rosega el sistema nerviós, és bo que la ministra espanyola d’Afers Exteriors, Arancha González Laya, s’hagi sentit ofesa perquè una periodista de la televisió estoniana li hagi comparat la repressió contra els dissidents russos amb la dels independentistescatalans. Primer, perquè quan se t’encén la cua, és que la tens de palla i no la pots anar passejant pel món com si fossis un paó reial de la democràcia quan no ets més que un poll desplomat per les lloques que sempre han manat al teu galliner. I després perquè aquest fet –sumat al degoteig de situacions similars que viu el cos diplomàtic espanyol a molts punts del món- demostra que la difusió internacional del conflicte polític entre Catalunya i Espanya és una via enormement útil per mantenir-lo viu sobre la taula dels conflictes oberts a l’Europa actual. I, finalment, perquè potser algú també s’adonarà que, més enllà d’assegurar una simple mecànica governamental autonomista per a la propera legislatura, també és necessari estabilitzar l’estratègia independentista amb horitzons més amplis.
Els lídersindependentistes empresonats ho són per la seva condició política i els que estan exiliats ho són per la mateixa causa. Tothom pot arribar a aquesta conclusió sense cap dificultat si analitza desacomplexadament els esdeveniments que els han portat fins a aquesta situació. De la mateixa manera que pot comprovar que, malgrat que Espanya es considera una democràcia consolidada, l’única consolidació que pot acreditar és l’immobilisme petri d’un règim polític condicionat pel franquisme supervivent. Un règim heretat i apropiat per una elit piramidal intocable que controla les estructures de l’Estat (forces armades, judicatura i oligarquia econòmica), que s’encastella en la indivisibilitat del territori i que se serveix d’una legislació inaccessible, blindada per la Constitució. Amb vassallatge vil d’ una classe política que aspira més a ingressar en aquesta elit que en la relació de servidors del poble al que han enganyat. Com en una democràcia orgànica. Democràcia i democràcia orgànica. Una veritable democràcia s’acredita quan els seus ciutadans tenen mitjans i oportunitats per prendre decisions i delegar-les als seus representants perquè ordenin, regulin, o modifiquin qualsevol dels aspectes que configuren el seu hàbitat social. De baix a dalt, però. Perquè de sistemes de participació el franquisme ja en tenia: votaven aquells en qui el règim podia confiar la seva supervivència. Més o menys com ara. Mentre des dels seus castells ens asseguren que a Espanya es pot parlar de tot, es persegueix aquells que també volen qüestionar el seu domini de l’Estat. I quan se’ls planteja debatre-ho en un marc democràtic asseguren que és la Constitució la que la legitima i no la ciutadania. Com en una democràcia orgànica. Repressió, exiliats, presos polítics. A Catalunya han portat els líders socials i part d’un govern democràtic a la presó i la resta a l’exili, per entossudir-se a contradir aquesta visió oficial de la democràcia. Han assenyalat processalment prop de 3.000 persones i amenacen amb càstigs de presó, de multes i d’inhabilitacions una llarga cua de candidats a reu que encara no se sap on acaba. Adulteren els processos electorals fixant-ne judicialment els calendaris, culpabilitzen candidats independentistes o càrrecs públics democràticament escollits i manipulen les atribucions estatutàries del Parlament de Catalunya coaccionant-hi els debats i practicant-hi el filibusterisme parlamentari a través dels diputats afins al seu domini. Com en una democràcia orgànica. Europa ens mira (desenfocada). Res de tot això ni cap de les contradiccions del sistema polític espanyol no passen desapercebudes a l’Europa comunitària ni als estats que en formen part. Tenen informació detallada i abundant sobre la deficient gestió de l’economia, sobre l’exagerada articulació institucional, sobre la instrumentalització de la justícia i la policia al servei de les elits polítiques i socials, sobre la corrupció que corre com una anguila des de la Casa Reial fins al darrer despatx i, naturalment, sobre com un conflicte com el de Catalunya es pretén resoldre des de la repressió. Però els ulls amb què Europa ens mira no li permeten obtenir una visió nítida i àmplia. L’ull de la justícia està més habituada a l’anàlisi fred dels conflictes que se li sotmeten, com s’ha comprovat amb les demandes d’extradició dels exiliats catalans presentades a Alemanya, Bèlgica i Escòcia i com s’espera trobar en el TSJUE. Però l’ull de les institucions polítiques estatals i comunitàries està més dominat per l’esclerosi de les relacions internacionals, de les aliances subjectes a la convergència d’interessos político-econòmics que per a posar en pràctica una escrupulosa representació democràtica dels electors. Com en una democràcia orgànica. Ens queda, això sí, l’esperança, el repte, que la constància i la determinació de l’independentisme català sobrevisqui al terratrèmol que la idiosincràsia substancial d’Espanya provocarà tard o d’hora en el context europeu. La crisi política i econòmica derivada de la Covid té tots els indicis d’obrir el terra sota els peus dels que sostenen la ficció política i econòmica de l’Estat espanyol i de deixar els seus relats de democràcia orgànica penjats de l’aire.
Dimecres passat, Ignacio Garriga, diputat de Vox al Congrés de Diputats, afirmava que la moció de censura contra Pedro Sánchez i el govern de coalicióPSOE-UP, no era una operació de màrqueting de la ultradreta. Però, si ens guiem per la descodificació pràctica dels discursos polítics, hem d’entendre exactament el contrari. De què s’ha alimentat sempre el totalitarisme si no és dels descontents? I no és aquest, ara, l’estat d’ànim que més predomina a Espanya? Per què perdre l’oportunitat de pescar en un riu amb les aigües tan remogudes pel clima reaccionari que el “deep state” fomenta a través dels mitjans de comunicació, per la suma de desnonats a causa de la crisi econòmica de fons i de la que hi afegeixen les mesures de lluita contra la pandèmia? A tota aquesta gent de ben poc els serveixen les paraules de consol i les promeses dels que prou feina tenen a contenir el que poden. El que els enllamineix és que els prometin aire, perquè, per eteri que sigui, almenys els serveix per respirar. I si els ho promet el diable, l’ànima és un preu regalat en un país que ja no en té.
Amb els mesos que portem de pandèmia tots sabem com es transmet el Covid-19 i quines precaucions hem de prendre per evitar contagiar-nos i propagar-lo. Per tant, si ara entrem en una nova fase de restriccions és perquè no hem fet el que havíem de fer. No ho hem fet individualment perquè, per més que algunes persones s’hi esforcin, d’altres procuren fer tantes trampes com poden. I per a mostra, un botó: en una fotografia d’Emilio Morenatti (AP) que s’ha fet servir per a il·lustrar algunes informacions sobre la manifestació de protesta de restauradors i comerciants de dimecres passat davant del Palau de la Generalitat, s’hi poden veure dues dones amb la mascareta per sota del nas. No és una anècdota; és un indicador. Tampoc no han fet el que calia ni el govern d’Espanya ni el de Catalunya: quan es traspassa la garantia de compliment de les recomanacions a la responsabilitat dels ciutadans, si no es posen controls de seguiment i no s’exerceix l’autoritat sancionadora és com tirar pedres a la lluna.
Aquest passat divendres la cúpula dels Mossos d’Esquadra va ser condecorada pel ministeri de l’Interior per la seva actuació en la repressió de les protestes contra la sentència pel Procés. No pot ser cap sorpresa que tant el govern socialista més progressista de la història com el governconservador del partit més corrupte conegut fins ara considerin un mèrit policial l’atonyinament dels manifestants.
Ja ens ho han deixat ben clar amb les retribucions extraordinàries per l’OperacióCopèrnic –per a nosaltres més coneguda com a Operació Piolín– i amb la transgressió de la contenció pressupostària apujant els salaris de policies i guàrdiescivils un promig del 20 per cent, sempre amb el record de l’entusiasta dedicació esmerçada a Catalunya. El que sí que sorprèn és que els responsables de la policiacatalana –els polítics i els jeràrquics– no hagin renunciat a rebre aquesta condecoració que és l’expressió màxima d’un model policial antiquat i rebutjable i d’una actitud servil que Catalunya ja no pot admetre.
