Es veu que als propietaris de vehicles elèctrics els està agafant una mena de síndrome d’angoixa per l’autonomia. Com a la majoria de catalans, que també voldríem fer un recorregut més llarg. La diferència és que si als cotxes els falta bateria, als independentistes ens en sobra, però no podem anar gaire lluny perquè ens tenen posat un cadenat. Queixar-nos-en serveix de ben poca cosa si no som capaços de trobar l’eina que ens alliberi, sigui una clau o una tenalla. Per això tenen part de raó aquells que critiquen la compareixença de Pere Aragonès a la sessió del Senat d’aquest dilluns vinent perquè els sembla inútil. Ho serà completament. Però enmig de la ranciesa previsible algú hi ha de de representar la dignitat del poble català i aquesta missió li pertoca al President de la Generalitat, que hi defensarà la llei d’amnistia i hi reivindicarà el dret a celebrar un referèndum d’autodeterminació. Malgrat que d’aquesta cita no se’n traurà –no en traurem- altra cosa que descàrregues d’artilleria de la brigada mediàtica unionista i un grapat de crítiques, amenaces i advertiments apocalíptics de la majoria de la cambra alta espanyola. Una cambra on el PP ha fet, com fa arreu on mana, de la tergiversació el llibre d’estil parlamentari i de la revenja neofranquista, el codi de conducta. Una cambra que el PSOE fa servir d’excusa per marcar distàncies amb qui no en pot tenir al Congrés de Diputats perquè en necessita els vots. Una cambra que vol amplificar l’altaveu dels contraris a l’amnistia i a les solucions polítiques per a Catalunya fent desfilar, l’un darrere l’altre, tots els presidents de les comunitats autònomes. Una cambra on la setmana vinent veurem sobretot teatre, però un teatre agredolç, generosament farcit de figurants que han estat cridats a escena amb un guió coral i un discurs esperpèntic que difícilment podria millorar Ramón María del Valle Inclán.
Els joves residents a Catalunya que són partidaris d’un estat propi s’han reduït d’un 4 % en cinc anys, segons l’enquesta quinquennal que la Generalitat fa a la joventut del país. Del 30,3 % del 2017, al 26,2 % del 2022. De gairebé un terç dels enquestats, segons els optimistes, a poc més d’una quarta part, segons els pessimistes. Però aquesta dada no es pot analitzar sola i, entre les que ens ajuden a comprendre l’abast de la situació, en destaquem tres. La primera, que en el segment dels joves catalanoparlants, un 60 % es declaren obertament independentistes. La segona, que els joves entre 18 i 35 anys representen el 27 % del cens electoral, mentre que els més grans de 35 representen el 73. I la tercera, que el darrer sondeig del CEO atorgava una victòria de l’independentisme en un hipotètic referèndum amb un 43 % dels vots, però amb tendència a la baixa respecte de sondejos anteriors. Vet aquí, doncs, dues urgències: considerar la llengua com a pòsit fonamental per a la consciència de país i celebrar un referèndum quan abans millor.
Encara que Sumar hagi vingut a Catalunya a presentar la proposta d’amnistia que ha encarregat a juristes experts, els independentistes catalans ja sabíem d’abans que era una mesura possible i constitucionalment assumible perquè els nostres juristes, els que s’esforcen a defensar la legalitat dels actes derivats del Procés, ja ho havien documentat molt bé. Com també sabíem per ells que el referèndum d’autodeterminació era legalment possible si hi hagués hagut voluntat política per aprovar-ne la celebració, i que respondre amb la política a l’1-O era més productiu que fer-ho amb la repressió. Per què, doncs, toquen ara tant de bombo i plateret? Perquè a Espanya, quan s’ha de fer el progre, fan sortir els de Podemos/Sumar i sembla que si s’asseuen de costat Yolanda Díaz, Ada Colau, Isona Passola i Joaquim Forn, ja hem arribat al nirvana de la reconciliació. El PSOE, en canvi es reserva el paper de la moderació i, quan es refereixen a l’amnistia és per dir que no és una proposta seva. I mentrestant, van treient la pols al ribot que Alfonso Guerra els va deixar en un calaix de Ferraz.
Un cop començat el termini perquè Pedro Sánchez es presenti com a candidat a presidir el governd’Espanya, la paraula de Junts passa de la sobretaula a la transcendència. I no només per a l’escenaripolític espanyol sinó, sobretot, per a l’escenari català, perquè és a Catalunya i no a Madrid on es cotitza o es devalua el seu valor polític. Si el PSOE manté el rebuig al referèndum i no es compromet a aprovar l’amnistia per avançat –i, ara mateix, tot apunta en aquesta direcció-, Junts haurà de decidir si dóna prioritat a la coherència del seu discurs i vota contra Sánchez forçant unes noves eleccions, o si s’arrapa a pretextos oportunistes que justifiquin una legislatura d’estires i arronses com la que ja hem viscut. Faci el que faci, ho ha de fer per coherència política i no pel que pugui decidir l’estranya consulta que s’ha convocat al Consell de la República, ni per la pusil·lànime ansietat de socis i adversaris que l’apressen a arreplegar el peix al cove. El seu futur polític depèn, precisament, de la seva determinació.
Falten molts dies perquè s’acabin les negociacions entre el PSOE i el partits que li poden assegurar una majoria parlamentària per governar, entre ells ERC i Junts. Per tant, falten molts dies perquè puguem saber fins on abastarà aquest xiclet en què s’ha convertit la qüestió de l’amnistia per als implicats en la preparació del referèndum de l’1-O i en les accions reivindicatives posteriors per la independència de Catalunya i contra la repressió. Un xiclet que tothom es posa a la boca, que tothom mastega i que, mentre no l’escupin, com a molt, farà una gran bombolla: per més temps que falti i per més coses que ens manqui saber de tot el que uns i altres parlen, negocien i masteguen, ens arriscarem a dir per endavant que la desconfiança en una amnistia resolutiva és absoluta.
FINS A LA PRIMAVERA, podria durar aquest serial. Ara mateix, el PSOE no té cap intenció de pronunciar-se sobre aquesta qüestió. No es tracta, només, del silenci i de la discreció exemplars que hauria d’acompanyar qualsevol negociació política. No en diuen res en concret i es parapeten darrere del recurrent comodí de la Constitució o dels terminis perquè els va molt bé que sigui un tema de llarg recorregut. I no només perquè sigui complex teixir un acord d’aquestes característiques que després desemboqui en un text legislatiu i en un nou marc polític, sinó, sobretot, perquè amb aquesta excusa poden fer durar el xiclet fins que es resolgui la incògnita de qui aconseguirà més suports per governar Espanya, cosa que, a la vista de com van les coses, podria ser ben entrat el 2024.
DE NÚÑEZ A SÁNCHEZ. Un cop designat Núñez Feijoo com a candidat, el calendari corre i res fa pensar que obtingui el suport majoritari de la cambra sense una “tamayada”. Un escàndol en altres circumstàncies però ara potser amortit per la campanya que acaben de desfermar Aznar i el PP. Si això passés, s’hauria acabat el debat sobre l’amnistia. I si no passa, llavors serà Pedro Sánchez qui haurà de fer valer les seves aspiracions. Però, en aquelles dates probables, és summament difícil que l’amnistia i el calendari per a l’exercici de l’autodeterminació estiguin prou definits per a obtenir el sí del tots els partits independentistes ni prou madurs ni digerits per a ser assumits per les legions socialistes, esverades per la insídia de Felipe González i Alfonso Guerra, i per la pressió de la campanya del PP i Vox. Malgrat això, Pedro Sánchez podria córrer el risc de presentar igualment la seva candidatura a la presidència perquè en el seu estil polític hi encaixa perfectament mostrar-se com a dialogant i possibilista i fer veure els altres com a uns obstinats torracollons que només volen dificultar el progrés d’Espanya que el PSOE es pensa que duu de la mà. Si li surt bé amb altres trumfos, dòmino; i si no, amb aquestes cartes i el darrer torn de paraula que l’afavoreixen, tornaria a les urnes buscant una segona oportunitat.
LA SEGONA RONDA DE L’AMNISTIA podria arribar després de Reis i allargar-se durant tot el calendari de constitució de les cambres i d’elecció del president del govern, si el PSOE i Sumar mantinguessin la necessitat d’obtenir els vots dels diputats independentistes catalans per aconseguir la majoria. Si no es donés aquest cas, per una majoria conservadora o per una majoria de centre-esquerra que no precisés el suport dels partits independentistes, s’hauria acabat el xiclet i petaria el globus. En el primer supòsit, que sembla el més probable tal com es mouen les masses electorals, la bombolla de l’amnistia es tornaria a inflar i llavors, amb la perspectiva que una falta d’entesa aboqués a una tercera convocatòria electoral, vindrien el pes de les responsabilitats per a les forces independentistes i don Pedro amb les rebaixes per acabar configurant un pacte d’emergència que transformi allò que havia de ser una amnistia en algun artefacte legal que resolgui i maquilli situacions puntuals. Què faran llavors les forces independentistes, ja són figues d’un altre paner.
NO ENS FEM MALA SANG. El que ens interessa remarcar aquí és que l’amnistia, en els termes amb què es debat avui públicament en els mitjans de comunicació, té poques possibilitats de reeixir perquè són molts i molt espessos els filtres cerebrals, hepàtics i testiculars que han de passar abans no prenguin cos en la consciència política dels partits espanyols majoritaris i, sobretot, en l’electorat espanyol, dominat i obtusament dirigit per una secular tradició d’anticatalanisme. I això vol dir que no ens hem de fer mala sang especulant si ha d’incloure o no els policies repressors, si s’ha de negociar juntament o separadament del dret a l’autodeterminació o si ha d’incloure casos tangencials com el de Laura Borràs. Tot això és com vendre el peix abans de tenir-lo al cove i, precisament, la disputa d’aquest cove buit és el que ens està fent renyir els uns amb els altres.
En la conferència que Carles Puigdemont va pronunciar dimarts passat no hi va haver novetats però sí concrecions que no acaben de fer el pes a aquest centre-esquerra que malda per mantenir-se en el govern d’Espanya. Sense dir-ho explícitament, s’atrinxeren encara en la Constitució i s’expressen indirectament a través de l’opinió publicada en els mitjans afins per dir que en una negociació cada part ha d’aconseguir alguna cosa i ha de renunciar a una altra. Es veu que la part a la que PSOE i Sumar estarien disposats a renunciar seria al càstig dels que volien separar-se d’Espanya i allò a què haurien de renunciar els independentistes seria l’autodeterminació. I tots tan amples i contents. Però no és així: no estem en una negociació sinó en una compra-venda. PSOE i Sumar volen uns vots que tenen un preu. O el paguen o no els tenen. I si volen parlar de renúncies, que s’hi fixin bé: amb aquesta transacció l’independentismerenuncia explícitament a la unilateralitat i accepta, democràticament, el risc d’un resultat incert en un referèndum.
Quan Pedro Sànchez afirma que l’independentisme va de baixa no ho fa pas amb la mateixa seguretat que es treu la corbata per estalviar energía. Si ho diu, és perquè li ho mostren les enquestes; perquè té a la butxaca el suport parlamenrari d’ERC i el seu compromís de renúncia a la unilateralitat; i perquè té l’independentismefragmentat en l’administració de les seves pròpies misèries i caïnitament dividit. En canvi, quan Pere Aragonès repta el president espanyol a fer un referèndum perquè demostri si hi ha o no hi ha desinflament independentista, no compta amb cap fet, ni cap dada, ni cap actitud que li permetin convertir aquest argument en una eina de pressió. I encara menys quan el dret a l’autodeterminació ha passat de ser les estovalles que havien de vestir la taula de diàleg a ser una teranyina inofensiva entre les potes. I l’amnistia, una imprecisa promesa de desjudicialització que hauria de tenir“uns efectes semblants” -en paraules del mateix Aragonès-, però mai la mateixa força i rotunditat. És a dir: s’acceptarà el perdó a canvi de renunciar al reconeixement.
Com que s’ha descobert un dels agents que la policia espanyola té infiltrats en l’independentisme, hem tornar a fer-los burla recordant-los que no van trobar les urnes de l’1-O. Precisament, si aquella operació es va poder dur a terme amb èxit va ser perquè tothom que hi havia d’intervenir va actuar seguint les dues regles més estrictes de la clandestinitat: coordinació i discreció. Tal com es va viure la jornada del Referèndum i com s’ha patit la repressió posterior, sembla que aquestes regles haurien de continuar regint l’activitat de l’independentisme. Però no és així: ni coordinació ni discreció. Els protagonismes i els antagonismes dels partits polítics provoquen que tant les estratègies com les diferències del sobiranisme quedin exposades a la contra-acció espanyola i a les contradiccions pròpies. Twitter n’és ple, però, sobretot, quan un diputat d’un partit independentista, com Gabriel Rufian, qualifica de tarats els que van proclamar la independència l’1-O, fa preguntar-se si els enemics interns són només els que ha infiltrat la policia.
L’intent de la CUP de forçar el govern a posar data al referèndum d’autodeterminació ha fet que molts cronistes de la vida política del país s’hagin adonat ara –bé ho titulen, si més no- que la formació anticapitalista manté diferències difícils de salvar amb aquells amb qui fa uns mesos va signar un acord de governabilitat. També els mateixos cupaires se sorprenen que ERC i Junts no avancin més ràpidament cap a l’autodeterminació ni tombin més decididament l’acció de govern cap a l’esquerra, quan amb prou feines ha passat prou temps perquè s’assequi la signatura del pacte o s’esborrin els antecedents polítics dels seus interlocutors. I se sobten, també, Junts i ERC, i fan cara de moniato quan la CUP els canvia l’esquer que havien acceptat empassar-se, per un altre de més mal encanyonar, malgrat que això, la política de la ratera, és el que la CUP practica més assíduament des que els seus vots parlamentaris compten per fer majoria. Que Santa Llúcia els conservi a tots la vista, que d’això que els passa se’n diu trobar aigua a mar.
Les paraules se les enduu el vent, diu la dita. Ho hauríem de recordar sempre que llegim articles o sentim declaracions, sobretot si són de política. Per més que la memòria dels mitjans de comunicació i dels servidors les hi donin una falsa consistència, les paraules només són aire. El que transcendeix són els fets i, ara, a la política catalana de fet essencial només n’hi ha un: el pacte subscrit per les forces independentistes que accedeix a vint-i-quatre mesos d’exploració de la via dialogada amb Espanya i que les obliga a reivindicar l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació. Aquest és l’únic pont que travessa les aigües tèrboles i per sota hi passaran promeses de finançament i d’autogovern, falses conciliacions i, fins i tot, els indults, que ja veurem si s’enroquen, si aparten el presos dels esculls o els aboquen cap a remolins sense escapatòria. No convé encantar-se gaire amb el que corre aigua amunt o avall ni amb els esquitxos que pugin al pont. L’objectiu és travessar-lo i veure per quina, de les dues portes que hi ha, s’ha de sortir: la del pacte o la de la unilateralitat.