La diana Borràs

Etiquetes

Catalunya, Independència, Independentisme, Institució de les Lletres Catalanes, Junts per Catalunya, Laura Borràs, Parlament, Política, Política catalana, TSJC

Sembla que durant el mandat de Laura Borràs a la Institució de les Lletres Catalanes, algunes coses es van fer barroerament perquè, si no fos així, la Fiscalia no s’hi hauria arrapat com una llagasta. Ara bé, d’aquí al delicte hi ha un recorregut tan subtil que el vot particular d’una magistrada del tribunal, advocant per una pena molt menor a la dictada, s’ha d’interpretar com un intent de fugir del biaix polític que sens dubte ha condicionat el procés i la sentència. N’hi ha hagut prou indicis: una llarga i recargolada instrucció, un magistrat recusat per parcialitat en el judici a la mesa del Parlament del 2017, una conxorxa tèrbola entre la fiscalia i els altres acusats per incriminar Borràs i una petició addicional d’indult per evitar que la condemnada sigui també massa màrtir. Negar que és una diana política només es pot fer des del cinisme i des de la subversió partidista, però ara que el camí del recurs es farà llarg i difícil, Borràs hauria de reflexionar si tota la munició que encara queda per llençar-li al damunt pot fer més mal a la causa política que defensa que no pas a ella.

El cas Negreira, un símptoma més

Etiquetes

Àrbitres, Barça, Catalunya, Enriquez Negreira, Federació Espanyola de Futbol, Futbol, Futbol Club Barcelona, La Liga, Política catalana, Real Madrid

Més d’una vegada hem dit en aquest espai que el Barça és una projecció del que és Catalunya i viceversa. I ara ho podem tornar a afirmar veient com evoluciona l’afer de l’ex-àrbitre Enríquez Negreira. S’ha destapat el tinglado que tenia muntat aquest personatge per treure-li quartos al club blaugrana i tota l’estructura jurídica i futbolística espanyola (La Liga, la Federació Espanyola de Futbol, el Real Madrid, la Fiscalia….) s’hi han abocat al damunt com corbs, acompanyats de la fanfàrria de tots els mitjans de comunicació. No els haureu pas vist mai amb el mateix interès per ficar el nas a la llotja de la Casa Blanca -tot i que la boca no els fa pas res de parar-la-hi- ni per esbrinar totes les ombres del futbol espanyol. I a casa nostra, com que Madrid és molt lluny i convertir aquesta causa particular en una causa general ens fa molta mandra, ens entretenim a fer estelles dels arbres que ens donen fruits i ens fan ombra. Una dèria ben coneguda també en altres aspectes de la nostra vida col·lectiva. Tenim l’ànima d’una colònia i no l’acabem de redimir.

(S)ous vitalicis

Etiquetes

ajuntaments, Catalunya, Catalunya en Comú-Podem, Consells Comarcals, Democràcia, Diputacions, Electoralisme, Funció Pública, Generalitat, Honestedat, Parlament, partits polítics, Política, Política catalana, PSC, Vitalicis

Si algú –el PSC, Catalunya en Comú, o qualsevol altre partit– vol fer endreça a la funció política, que no faci foguerades d’encenalls presentant una proposició de llei per modificar la retribució dels ex-presidents del Parlament i de la Generalitat, i que es comprometi amb una reforma en profunditat que passi l’escombra per tots els racons de les institucions perquè no hi quedi entaforat cap bou, cap bèstia grossa ni cap paràsit per insignificant que hagi estat en l’estructura mastodòntica de l’administració pública. I tant li fa si volen començar pels que gaudeixen de privilegis a través d’un càrrec de representació política, pels rumiants que pasten en els càrrecs de confiança, o pels paràsits camuflats que han ingressat en la funció pública. Però s’ha de fer íntegrament: als ajuntaments, als consorcis, als consells comarcals, a les diputacions, a les àrees metropolitanes, al Parlament o a la Generalitat de Catalunya. És clar que per posar-s’hi cal una honestedat de pedra picada i una valentia que avui són molt més escasses que no pas l’electoralisme.

El PP no estava sol

Etiquetes

Cas Kitchen, Clavagueres de l'Estat, Comissions parlamentàries, Democràcia, Independentisme, Ministeri de l'Interior, Operació Catalunya, Política, Política catalana, Poliítica espanyola, PP, PSOE

És ben sabut que les comissions parlamentàries d’investigació només serveixen per remenar els fems i perquè els diferents adversaris polítics se’ls llencin mútuament pel damunt amb el propòsit d’aconseguir que els rivals en surtin més bruts. I exactament això és el que intentarà fer el PSOE amb l’Operació Catalunya. El portaveu socialista al Congrés de Diputats, Patxi López, no ha pogut negar que aquesta trama de desestabilització que penjava del ministeri de l’Interior els obliga a un esclariment polític, a més a més del penal, i que aquesta demanda s’accentua amb cada nova revelació que en sabem. Però ja ha insinuat que potser no cal constituir cap comissió específica i que ja ho derivaran a la que investiga el cas Kitchen sobre corrupció al PP. D’aquesta manera, a més a més d’estalviar-se el risc de veure’s compromesos compartint els arguments de Villarejo i els seus operaris de les clavegueres, provaran que el PP hagi de carregar tot sol amb aquesta pasterada que van excretar entre tots i que va culminar amb l’acompanyament majestuós del mateix Rei Carnestoltes.

Sequera absoluta

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Sequera, Sobiranisme

En aquest país no plou ni girant-se la jaqueta, que és com es deia abans que es podia cridar la pluja. I mira que n’hi ha de gent que en sap, de fer-ho! Però el cel no deixa anar ni una gota, els rius baixen amb el raig pobre, els embassaments són al nivell d’emergència i les restriccions han esdevingut inevitables. Un retrat de Catalunya, tanmateix. Amb la diferència que, pel que fa al país, no sembla que ningú sigui prou valent per aplicar cap mena de restricció ni de mesura excepcional. Hem dilapidat una majoria parlamentària del 52 per cent com si ens haguéssim de banyar en jacuzzi tota la vida. Hem renunciat a aturar la fuita de 20.000 milions que cada any se’ns escapen cap a dipòsits que no són els nostres. Hem deixat córrer avall tota l’aigua que duia la riada de l´1-O. Hem confiat que els brots verds naixerien espontàniament, i els camps de la política s’estan adobant amb els fems de sempre i amb llavors vetustes. I quan ens adonem que tot és sec i re-sec i vulguem arreglar-ho, quan obrim l’aixeta, potser ja només en sortirà un escarabat.

Els estaquirots de Nogueras

Etiquetes

Bandera, Catalanisme, Catalunya, Congrés de Diputats, ERC, Gabriel Rufián, Independència, Independentisme, JuntsxCat, Miriam Nogueras, Política, Política catalana, Política espanyola

Mira que la portaveu de Junts al Congrés de Diputats, Míriam Nogueras, n’ha arribat a fer de declaracions des del faristol de la sala de premsa de la cambra, amb els estaquirots de les banderes d’Espanya i d’Europa emmarcant-li l’espatlla dreta. I, justament, dimarts passat, li havia fer nosa l’estanquera. Però vaja, si aquell dia li destorbava l’enquadrament, si la distreia del que havia de dir o si li provocava reflexos al·lucinatoris a la cua d’ull, ben fet que va fer d’arraconar-la com s’aparta un micròfon que s’acobla o com s’enretira un símbol que no és teu sinó dels que t’han precedit en el parlament. Passi que s’enfadin els diputats espanyols, que si no porten la bandera per montera sembla que no van mudats. Però és lleig que se’n foti el portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, que ben poca cosa deu saber de reflexos al·lucinatoris després de passar-se tres anys encantat amb les pampallugues hipnòtiques del prestidigitador Sànchez, i de gestos inútils encara menys, atrafegat com està comptant els èxits de la taula de diàleg.

Desmemòria o suïcidi?

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, CUP, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, partits polítics, Política, Política catalana, Sobiranisme, Unitat

El Parlament de Catalunya ha viscut aquesta setmana un nou episodi de disputes i retrets creuats entre els tres partits independentistes. Entre les tres formacions que sumen el 52 per cent dels escons, que és el percentatge més alt que mai han aconseguit plegats els partidaris d’un estat català. Entre els integrants d’una força parlamentària que, probablement, mai no s’arribarà a superar en nombre de diputats i que potser tampoc no es repetirà després de l’efecte dissuassori que provoca aquest sarau de plats i ganivets volant pels aires. Sembla que ells mateixos s’haurien d’adonar de la transcendència de la seva actitud i dels perjudicis que provoquen en l’estat d’ànim col·lectiu, però, per supèrbia, per ignorància o perquè la independència de Catalunya se’ls en refot tres parells de pebrots, perseveren en apunyalar-se recíprocament. Si de veritat pretenen avançar cap a la plena sobirania, amb qui es pensen que hauran d’arribar a acords si no és entre ells? I, sobretot, qui es pensen que se’ls creurà i els seguirà després d’aquest historial d’espectacles lamentables?

Pressupostos per llei

Etiquetes

Catalunya, Govern, Parlament, parlamentarisme, partits polítics, Política, Política catalana, Pressupostos

Des que l’exconseller Giró va dir que els pressupostos del 2023 tindrien el sostre de despesa més alt mai aconseguit, fins que el Govern de Pere Aragonès ha obtingut els suports necessaris per aprovar-los, han passat cinc mesos. Però encara falten el debat del projecte, la tramitació en comissió, els debats de l’assignació per departaments, el dictamen aprovatori de la Comissió d’Economia i Hisenda i les votacions finals del ple parlamentari. Si tot va bé, els pressupostos d’aquest any no seran efectius fins d’aquí un mes, quan ja s’hagi escolat el primer trimestre. En un país que pensa en treballar i en tenir unes institucions de govern eficients, els pressupostos generals han de ser executius des del primer dia de l’exercici anual i no hi ha cap discurs polític ni cap joc malabar de partit que justifiqui demorar-ho. Perquè això fos possible, caldria que els terminis per a aprovar-los es fixessin obligatòriament per llei. I si no poden ser pressupostos inèdits per consens, que siguin prorrogats per força. Però, és clar, no hi ha cap guineu que accepti vedes.

Traspàs de govern

Etiquetes

Aeroports, B-40, Catalanisme, Catalunya, ERC, Govern, Hard Rock, Independència, Independentisme, Oposició, partits polítics, Política, Política catalana, Pressupostos, PSC, Quart Cinturó

Quan un govern té la necessitat d’aprovar els pressupostos generals arribant a una entesa amb l’oposició, caldria pensar que el marc de negociació es limita a les partides que els configuren: apujar o abaixar determinades previsions de despesa o acordar mesures per millorar l’entrada d’ingressos. Però l’acord al qual han arribat ERC i el PSC per donar viabilitat als pressupostos del 2023 es basa en la posta en marxa de projectes públics i privats (Quart cinturó, aeroport d’El Prat o Hard Rock) que tenen ben poc a veure amb els comptes anuals i força més amb un desenvolupament programàtic que, en aquest cas, no és el del partit que ocupa el Palau de la Generalitat. Per més que ERC insisteixi a reforçar el seu pragmatisme –i obtenir un any més de corda per a l’executiu que ara ocupa en solitari no és un trumfo menor- fer-ho a costa dels seus propis principis i dels seus propis alcaldes no sembla una bona idea. I fer-ho a favor dels que aspiren a prendre-li el califat, encara menys perquè, en la pràctica, és gairebé com començar a fer efectiu el traspàs de govern.

L’esperpent de Pegasus

Etiquetes

Catalunya, CNI, Democràcia, Espionatge, Estat Espanyol, Independència, Independentisme, parlament europeu, partits polítics, Pegasus, Política, Política espanyola

Anotin a l’agenda el 20 i el 21 de març, perquè tenen una cita teatral de primera, a l’alçada de les millors escenes esperpèntiques de Valle Inclán. Una delegació de la comissió investigadora que el Parlament Europeu té oberta per l’espionatge de l’Estat espanyol amb el programari Pegasus, visitarà les diferents institucions relacionades amb el cas, entre elles el CNI. Si la presidenta d’aquesta comissió, Sophie In’t Veld, ja ha dit que els partits espanyols han intentat tota mena d’argúcies per impedir que s’aprovés la visita i qualsevol altra iniciativa d’investigació, imaginin quines maniobres desplegaran a les institucions que consideren casa seva. El decorat que aixecaran per amagar les ruïnes morals del seu estat de dret, la cara de pòquer amb què rebran els comissionats i les divagacions amb què pretendran justificar l’espionatge, faran que els enviats europeus s’emportin l’amarga sensació d’haver estat acollonats. Tot això dirà poc a favor d’Espanya, és cert. Però ja se’n cuidarà la diplomàcia entre estats perquè també digui ben poc a favor d’Europa.