Més enllà de la satisfacció de veure com li rosega el sistema nerviós, és bo que la ministra espanyola d’Afers Exteriors, Arancha González Laya, s’hagi sentit ofesa perquè una periodista de la televisió estoniana li hagi comparat la repressió contra els dissidents russos amb la dels independentistescatalans. Primer, perquè quan se t’encén la cua, és que la tens de palla i no la pots anar passejant pel món com si fossis un paó reial de la democràcia quan no ets més que un poll desplomat per les lloques que sempre han manat al teu galliner. I després perquè aquest fet –sumat al degoteig de situacions similars que viu el cos diplomàtic espanyol a molts punts del món- demostra que la difusió internacional del conflicte polític entre Catalunya i Espanya és una via enormement útil per mantenir-lo viu sobre la taula dels conflictes oberts a l’Europa actual. I, finalment, perquè potser algú també s’adonarà que, més enllà d’assegurar una simple mecànica governamental autonomista per a la propera legislatura, també és necessari estabilitzar l’estratègia independentista amb horitzons més amplis.
Retrats dels candidats al cartells electorals del 14-F. Portada de La República del 30/01/2021. Autor: Florent Morante.
Més o menys d’aquí a una setmana estarem comptant vots. I ara, quan encara estem escurant enquestes, ja ens podem anar imaginant quin serà el proper retrat que penjarà a la galeria de Presidents de la Generalitat. Ja podem comptar que no hi haurà ni el d’institutriu delatora que revela Jèssica Albiach, ni molt menys els del barrufet rondinaire de Carlos Carrizosa, el de la indecisa ambivalent Dolors Sabater, el de l’emoticona firaire d’Alejandro Fernández, ni el de l’ultramontà i ultramarí Ignacio Garriga. Serà el d’escolanet autosatisfet que li han fet a Salvador Illa? O el de secundari de luxe, de Pere Aragonès? O el d’estudiant a l’ombra, de Laura Borràs? Els números canten i les declaracions també. Si tothom fa el que ha dit que faria, el del candidat del PSC només hi podrà ser sumant unionistes i el de la candidata de Junts, sumant independentistes, com ERC, que, a més a més, també es pot trobar sumant tripartit encara que no el demani. Tàctica Colau, per entendre’ns. Les possibilitats són comptades però les sorpreses encara no.
Si ens trobem a les pàgines d’aquest setmanari (La República) és que devem compartir una concepció republicana de la societat i una ambició sobiranista per al nostre país. Doncs va: no maregem més la perdiu i no perdem el temps mirant d’atrapar merdes voladores com aquest estúpid debat sobre l’assistència als mítings. i sobre el dret constitucional a la participació política. Tots sabem que el que ara mateix ens urgeix és sortir d’aquest laberint pervers de la Covid-19, que entortolliga carrerons de l’economia i de la salut fins a fer-nos-els intransitables. La llarga crisi econòmica, que la pandèmia va accentuant, amenaça de deixar Catalunya en un erm i, al cap d’un any, res indica que sapiguem com posar-nos-hi ni com evitar que la inoperància espanyola contribueixi a rebentar el dic. És en les situacions de crisi quan els líders demostren si són capaços de comportar-se com a tals per a aglutinar, o com a superflus prestidigitadors als que tot se’ls esfuma entre els dits buits. Veiem doncs què tenim al davant. Com a republicans i com a catalans.
Els lídersindependentistes empresonats ho són per la seva condició política i els que estan exiliats ho són per la mateixa causa. Tothom pot arribar a aquesta conclusió sense cap dificultat si analitza desacomplexadament els esdeveniments que els han portat fins a aquesta situació. De la mateixa manera que pot comprovar que, malgrat que Espanya es considera una democràcia consolidada, l’única consolidació que pot acreditar és l’immobilisme petri d’un règim polític condicionat pel franquisme supervivent. Un règim heretat i apropiat per una elit piramidal intocable que controla les estructures de l’Estat (forces armades, judicatura i oligarquia econòmica), que s’encastella en la indivisibilitat del territori i que se serveix d’una legislació inaccessible, blindada per la Constitució. Amb vassallatge vil d’ una classe política que aspira més a ingressar en aquesta elit que en la relació de servidors del poble al que han enganyat. Com en una democràcia orgànica. Democràcia i democràcia orgànica. Una veritable democràcia s’acredita quan els seus ciutadans tenen mitjans i oportunitats per prendre decisions i delegar-les als seus representants perquè ordenin, regulin, o modifiquin qualsevol dels aspectes que configuren el seu hàbitat social. De baix a dalt, però. Perquè de sistemes de participació el franquisme ja en tenia: votaven aquells en qui el règim podia confiar la seva supervivència. Més o menys com ara. Mentre des dels seus castells ens asseguren que a Espanya es pot parlar de tot, es persegueix aquells que també volen qüestionar el seu domini de l’Estat. I quan se’ls planteja debatre-ho en un marc democràtic asseguren que és la Constitució la que la legitima i no la ciutadania. Com en una democràcia orgànica. Repressió, exiliats, presos polítics. A Catalunya han portat els líders socials i part d’un govern democràtic a la presó i la resta a l’exili, per entossudir-se a contradir aquesta visió oficial de la democràcia. Han assenyalat processalment prop de 3.000 persones i amenacen amb càstigs de presó, de multes i d’inhabilitacions una llarga cua de candidats a reu que encara no se sap on acaba. Adulteren els processos electorals fixant-ne judicialment els calendaris, culpabilitzen candidats independentistes o càrrecs públics democràticament escollits i manipulen les atribucions estatutàries del Parlament de Catalunya coaccionant-hi els debats i practicant-hi el filibusterisme parlamentari a través dels diputats afins al seu domini. Com en una democràcia orgànica. Europa ens mira (desenfocada). Res de tot això ni cap de les contradiccions del sistema polític espanyol no passen desapercebudes a l’Europa comunitària ni als estats que en formen part. Tenen informació detallada i abundant sobre la deficient gestió de l’economia, sobre l’exagerada articulació institucional, sobre la instrumentalització de la justícia i la policia al servei de les elits polítiques i socials, sobre la corrupció que corre com una anguila des de la Casa Reial fins al darrer despatx i, naturalment, sobre com un conflicte com el de Catalunya es pretén resoldre des de la repressió. Però els ulls amb què Europa ens mira no li permeten obtenir una visió nítida i àmplia. L’ull de la justícia està més habituada a l’anàlisi fred dels conflictes que se li sotmeten, com s’ha comprovat amb les demandes d’extradició dels exiliats catalans presentades a Alemanya, Bèlgica i Escòcia i com s’espera trobar en el TSJUE. Però l’ull de les institucions polítiques estatals i comunitàries està més dominat per l’esclerosi de les relacions internacionals, de les aliances subjectes a la convergència d’interessos político-econòmics que per a posar en pràctica una escrupulosa representació democràtica dels electors. Com en una democràcia orgànica. Ens queda, això sí, l’esperança, el repte, que la constància i la determinació de l’independentisme català sobrevisqui al terratrèmol que la idiosincràsia substancial d’Espanya provocarà tard o d’hora en el context europeu. La crisi política i econòmica derivada de la Covid té tots els indicis d’obrir el terra sota els peus dels que sostenen la ficció política i econòmica de l’Estat espanyol i de deixar els seus relats de democràcia orgànica penjats de l’aire.
Va, d’acord: ajornem les eleccions perquè en tot un any –en què han coincidit el clima preelectoral i la pandèmia– no hem tingut temps d’organitzar cap sistema de vot a distància ni anticipat, ni d’augmentar la seguretat dels electors repensant els mecanismes i els circuits i multiplicant el nombre de meses i de col·legis electorals. Però, un moment: els que ara s’emparen en la seva pròpia imprevisió per evitar que fem cua per anar a votar, no són els mateixos que han eixamplat la màniga durant la campanya comercial de Nadal perquè poguéssim anar a fer cua als carrers de botigues i als centres comercials? Ah, sí, és veritat: els índexs de contagis de llavors no eren els mateixos que ara, malgrat que les advertències dels experts en prediccions científiques i en epidemiologia no han canviat mai en tot aquest temps. Però ara sí, va, fem-los cas i acusem els partidaris d’anar a votar el 14-F de ser uns temeraris i uns insolidaris que només pensen en els seus interessos, i no persones assenyades com el nostre Govern, que sap com fer cas a tothom i a ningú alhora.
Potser aquesta setmana quedarà una mica malament que ho diguem, però els catalans compartim amb els seguidors de l’Oncle Donald la desconfiança en el vot per correu. Com que la pandèmia dificultarà votar amb normalitat el proper 14-F, l’administració fomenta el vot anticipat per mirar de garantir la participació de tothom. Però, ja tenim prou mesures legals i logístiques que permetin oblidar-nos de les dificultats patides pels residents a l’estranger en comicis anteriors? Ja s’han resolt les negligències i les mancances del servei de Correus per a evitar la dispersió i la saturació que l’increment del vot postal amenaça de provocar? Justament ara, que els independentistes volem consolidar la majoria parlamentària a la cambra nacional, potser no serà gaire recomanable fer-lo servir fins que no hi hagi mecanismes que permetin seguir la tramesa del vot tant a l’interessat com a la mesa destinatària, i que, legalment, el recompte no acabi fins que el darrer vot anticipat no hagi estat lliurat. D’això se’n diuen garanties. La resta, foc d’encenalls i fum.
Amb els mesos que portem de pandèmia tots sabem com es transmet el Covid-19 i quines precaucions hem de prendre per evitar contagiar-nos i propagar-lo. Per tant, si ara entrem en una nova fase de restriccions és perquè no hem fet el que havíem de fer. No ho hem fet individualment perquè, per més que algunes persones s’hi esforcin, d’altres procuren fer tantes trampes com poden. I per a mostra, un botó: en una fotografia d’Emilio Morenatti (AP) que s’ha fet servir per a il·lustrar algunes informacions sobre la manifestació de protesta de restauradors i comerciants de dimecres passat davant del Palau de la Generalitat, s’hi poden veure dues dones amb la mascareta per sota del nas. No és una anècdota; és un indicador. Tampoc no han fet el que calia ni el govern d’Espanya ni el de Catalunya: quan es traspassa la garantia de compliment de les recomanacions a la responsabilitat dels ciutadans, si no es posen controls de seguiment i no s’exerceix l’autoritat sancionadora és com tirar pedres a la lluna.
Aquest passat divendres la cúpula dels Mossos d’Esquadra va ser condecorada pel ministeri de l’Interior per la seva actuació en la repressió de les protestes contra la sentència pel Procés. No pot ser cap sorpresa que tant el govern socialista més progressista de la història com el governconservador del partit més corrupte conegut fins ara considerin un mèrit policial l’atonyinament dels manifestants.
Ja ens ho han deixat ben clar amb les retribucions extraordinàries per l’OperacióCopèrnic –per a nosaltres més coneguda com a Operació Piolín– i amb la transgressió de la contenció pressupostària apujant els salaris de policies i guàrdiescivils un promig del 20 per cent, sempre amb el record de l’entusiasta dedicació esmerçada a Catalunya. El que sí que sorprèn és que els responsables de la policiacatalana –els polítics i els jeràrquics– no hagin renunciat a rebre aquesta condecoració que és l’expressió màxima d’un model policial antiquat i rebutjable i d’una actitud servil que Catalunya ja no pot admetre.
En aquest fotut país, on tenim la maleïda obsessió de ventilar les nostres opinions i obsessions a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, els partits polítics no en són una excepció sinó un paradigma. I vet aquí que tots els altaveus van plens d’avisos i “recadets” enviats des de totes les sigles polítiques, especialment les independentistes, perquè Quim Torra expliqui què farà si es confirma la inhabilitació que li té guardada el Tribunal Suprem. Continua llegint →
Les massives mobilitzacions de la Diada, tal com les hem conegut durant aquesta darrera dècada, van morir a mans de l’1-O. Durant aquests anys, la convocatòria més gran i transversal coneguda fins ara tenia un sentit en el marc del crescendo que experimentava el sentiment independentista i les expectatives d’un estat propi: era com una haka maorí que anunciava una demostració de força, un cop de puny sobre la taula que es gestava al darrere dels centenars de milers de veus que es feien sentir al carrer. Continua llegint →
