Té galons, Elena?

Etiquetes

Catalunya, Govern, Interior, Joan Ignasi Elena, Josep Lluis Trapero, Mossos d'Esquadra, Política, Política catalana, Seguretat Ciutadana

Quan un polític accedeix a un càrrec públic, la seva funció no és ser el primer funcionari del seu departament sinó aportar-hi criteri i procurar que s’executi. I si, per aconseguir-ho, ha de remoure l’organigrama,  no li ha de fer cap recança ni s’ha amagar darrere dels prejudicis del bonrollisme perquè no es molestin aquells que han d’aplicar les seves instruccions.  Això és el que hem de suposar que ha volgut fet el conseller Joan Ignasi Elena amb la direcció dels Mossos. Als ciutadans tant ens és que la direcció de la policia sigui solista, coral o simfònica. El que de veritat ens importa és que ens protegeixin dels malfactors. I el que ens disgusta és que ens prenguin a tots com a presumptes delinqüents. Servir o reprimir? I la veritat és que el cos que liderava el major Trapero era –és encara- tan capaç d’una cosa com de l’altra, per voluntat o per incapacitat seva. Podríem parlar del 17A i de l’1O, però també del control de les manifestacions, dels desnonaments o del trànsit. A veure si Elena tindrà prou galons.

Gorrers

Etiquetes

Catalunya, Jèssica Albiach, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Podemos, Política, Política catalana, PSC, PSOE, Salvador Illa

Si Pedro Sánchez pot anar donant allargues a la convocatòria de la taula de diàleg amb els pretextos més inversemblants que li passen pel cap, és perquè ja té la situació política de Catalunya on la volia tenir: dividida i hipnotitzada mirant la pastanaga. I aquells que es rebaixen a implorar-li un forat a l’agenda, malgrat l’evidència de l’actitud dilatant del president espanyol, o són directament col.laboradors i beneficiaris d’aquesta llefiscosa bassa d’oli, o palesen una immaduresa política alarmant, o les dues coses alhora. I, per si aquest escenari no estigués prou a la vora de l’esperpent, ara el PSC i els Comuns s’hi volen afegir amb una taula catalana prèvia que també en diuen de diàleg però que, en realitat, és de confusió. No els hi ha pas convidat ningú, però tots els gorrers saben que, a la taula d’en Bernat, si no hi ets però t’hi has posat, al final hi podràs ficar cullerada i treure’n quatre engrunes, com una foto que faci lluir la disfresa conciliadora amb què Illa i Albiach es vestiran per mirar de millorar les respectives expectatives electorals.

Orxata en porró

Etiquetes

155, Catalunya, Independència, Independentisme, Inhabilitació, LLibertats, Normalització Lingüística, Pau Juvillà, Política catalana, Política espanyola, Repressió

Està molt bé que el govern de Catalunya sigui rotund, taxatiu i contundent contra els traficants de falsos escàndols de marginació escolar i en defensa de la imprescindible immersió lingüística en el sistema educatiu i social de Catalunya. I està molt bé que tots plegats estem encesos i indignats pel muntatge demagògic que l’espanyolisme reaccionari s’ha fabricat a l’escola Turó del Drac de Canet de Mar i per l’enèsima agressió de l’Estat espanyol contra la llibertat política i d’expressió dels ciutadans catalans, en aquest cas contra el diputat Pau Juvillà. Però si després ens anem carregant a la gepa sentència rere sentència dels tribunals repressors, i anem aguantant xàfec rere xàfec de les camarilles polítiques que els estimulen, sense cap altra reacció que la protesta verbal i que continuar engargamellant-nos-ho tot pel broc gros, ens haurem de preguntar si, amb l’aplicació de l’article 155 de la refotuda Constitució espanyola, no ens van inocular massivament, també, una dosi general de sang d’orxata.

Compte amb la base!

Etiquetes

Catalanisme, Català, Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme, Normalització Lingüística, Política, Política catalana, Sobiranisme

Molts processos d’independència han estat conduïts i desenvolupats pels descendents dels colons. Al continent americà, gairebé tots. És per aquest motiu que l’idioma oficial d’aquests països és l’anglès, el portuguès o el castellà i no les llengües natives dels pobles que n’eren naturals, en la majoria de casos ja anorreades per l’acció devastadora de les imposicions colonials quan se’n van alliberar. Preguntem-nos si per a nosaltres un procés d’aquesta mena seria satisfactori. Perquè quan parlem d’eixamplar la base social de l’independentisme –un desig en principi lloable- també ens hem de preguntar per què s’hi haurien d’incorporar a partir d’ara aquells que encara no ho han fet malgrat el que ha revelat el procés social i polític viscut a Catalunya des del 2010. En quin context, amb quins marcs polítics, econòmics, socials i culturals, pretenem convèncer-los de sumar-s’hi? Pensem-hi. Sobretot ara que l’ús del català experimenta un retrocés important i que revitalitzar-lo no serà possible sense una consistent consciència nacional.

El 52% no existeix

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, CUP, En Comú Podem, ERC, Govern, Independència, Independentisme, Jaume Giró, JuntsxCat, Majoria parlamentària, Pacte de govern, partits polítics, Política, Política catalana, Pressupostos, PSC, Sobiranisme

El conseller Jaume Giró apel·la a la força del 52 per cent que els partits independentistes sumen al Parlament de Catalunya per urgir a la CUP que faciliti l’aprovació dels pressupostos, com podria apel·lar a la poció màgica del druida Panoràmix.. Perquè el 52 per cent no existeix més enllà de l’estadística. I ara, ja ni tan sols existeix per fer de barrera contra els partits unionistes perquè el govern d’ERC i Junts no tindrà cap ànsia d’acceptar el suport d’Illas i Albiachs si això li aprova els comptes per al 2022. És més: si la força d’aquest percentatge parlamentari fos real, ni el conseller d’Economia ni el govern que suposadament compta amb la majoria parlamentària més independentista de la història –ara tot és “d’allò més” de tota la història- no haurien de fer funambulisme entre la CUP, el PSC i ECP i no es presentarien a la cambra a veure qui festegen sinó a complir un simple tràmit perquè ja portarien el pressupost net i polit de casa. És el que té jugar a partidets a l’hora del pati, que després t’has de sentir allò de “a sants i a minyons no prometis si no dons”.

Presumpta innocència

Etiquetes

Catalunya, Corrupció, Democràcia, Justícia, Parlament, partits polítics, Política, Política catalana, Presumpció d'innocència

Cap ciutadà –i aquesta categoria inclou els servidors públics– no hauria de ser forçat a abandonar càrrecs ni feines quan és investigat o jutjat perquè d’aquesta manera es protegiria i respectaria més escrupolosament la presumpció d’innocència. Si una persona no és culpable fins que no es demostra, ni les operacions-espectacle de la policia, ni les filtracions interessades, ni les accions egocèntriques de la judicatura, ni les condemnes anticipades a través de titulars i de telenotícies no haurien de comportar l’avançament d’una sentència que encara no s’ha dictat. Els partits independentistes catalans, víctimes del periodisme mercenari, de la judicialització de la política, de la politització de la justícia i del filibusterisme parlamentari, saben molt bé de què va aquesta ofensiva. Precisament per això costa d’entendre que s’emparin en el desgast partidista per no aprovar un reforma del reglament del Parlament que fins i tot els serveis jurídics de la cambra validen i que ajudaria a corregir la trampa d’aquesta falsa moral que s’imposa.

Despertarà Europa?

Etiquetes

Carles Puigdemont, Catalanisme, Catalunya, Clara Ponsatí, Democràcia, Espanya, Independència, Independentisme, Justícia, Justícia espanyola, Justícia europea, Partit Popular, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Toni Comín

La resolució de la jutgessa de Sàsser ha estat molt celebrada i ha provocat que molts dels periodistes destacats a Sardenya s’hagin interessat pel retorn de Carles Puigdemont a Catalunya. Però el que ha passat a l’Alguer podria ser una cançó enfadosa de mal acabar. D’una banda, els tribunals de diferents països europeus i, probablement també els de la UE, semblen poc inclinats a lliurar els líders independentistes catalans a l’aliança político-judicial espanyola, que ja ha demostrat a tothom tenir més gana que pa, més odi que equitat i més vísceres baixes que cervell. Per un altre costat, aquest front patriòtic hispànic continua obsedit a capturar-los i, a la vista de la corrida de Pablo Casado a la plaça de braus de València i a l’aval del Tribunal Constitucional als procediments del jutge Llarena, no hi haurà treva perquè duen inoculada a la sang la divisa castellana que els ha fet mesells: “sostenella y no enmendalla”. I és així que ens podem trobar amb Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín lliures per moure’s arreu, però sempre amb el risc de ser detinguts per les policies dels estats que visitin, alertades i requerides pels seus col·legues espanyols. Despertarà Europa? O seguirà suportant el ridícul que Espanya l’obliga a compartir com a sòcia i membre de la UE que és?

Trobar aigua a mar

Etiquetes

Autodeterminació, Catalunya, CUP, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Pacte de govern, partits polítics, Política, Política catalana, Referèndum

L’intent de la CUP de forçar el govern a posar data al referèndum d’autodeterminació ha fet que molts cronistes de la vida política del país s’hagin adonat ara –bé ho titulen, si més no- que la formació anticapitalista manté diferències difícils de salvar amb aquells amb qui fa uns mesos va signar un acord de governabilitat. També els mateixos cupaires se sorprenen que ERC i Junts no avancin més ràpidament cap a l’autodeterminació ni tombin més decididament l’acció de govern cap a l’esquerra, quan amb prou feines ha passat prou temps perquè s’assequi la signatura del pacte o s’esborrin els antecedents polítics dels seus interlocutors. I se sobten, també, Junts i ERC, i fan cara de moniato quan la CUP els canvia l’esquer que havien acceptat empassar-se, per un altre de més mal encanyonar, malgrat que això, la política de la ratera, és el que la CUP practica més assíduament des que els seus vots parlamentaris compten per fer majoria. Que Santa Llúcia els conservi a tots la vista, que d’això que els passa se’n diu trobar aigua a mar.

Marxem de la taverna!

Etiquetes

Catalanisme, Català, Catalunya, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Llei Audiovisual, Política, Política catalana, Política espanyola

Si el govern espanyol estava a punt d’aprovar un avantprojecte de llei de comunicació audiovisual que deixava nues les llengües perifèriques de l’Estat davant la voracitat de les grans productores i distribuïdores, no és ni per oblit ni per ignorància. És per incapacitat absoluta. Amb ministres, directors generals, alts càrrecs i assessors procedents de les terres on es parla català i aranès, gallec o basc, que pengen de l’organigrama governamental com insectes xucladors, no és possible negligir la salvaguarda de les llengües minoritàries ni ignorar que la refotuda constitució, que invoquen constantment com els escolans l’”oremus”, declara aquest estat com a plurilingüe i els obliga a defensar-les. Entre moltes altres coses, també es per això que volem marxar d’aquest Estat convertit en una taverna madrilenya a peu de ministeris. Perquè volem poder protegir la nostra llengua sense tutories inútils i malintencionades, com ho fan tots els països de la UE, entre ells els que tenen un nombre d’habitants semblant als de Catalunya o a la comunitat lingüística del català: Dinamarca (5,8 milions), Noruega (5,9 M), Finlàndia (5,5 M), Bulgària (7 M), Croàcia (4 M), Eslovàquia (5,5 M), Suècia (10,23 M), Grècia (10,70 M), Suècia (10 M), Hongria (9,7 M), Portugal (10,3 M) i República Txeca (10,6 M).

Sense terminis, no: per al 2023

Etiquetes

Catalunya, CUP, ERC, Independència, Junts per Catalunya, Partit Popular, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, PSOE, Taula de diàleg

Per resultar creïble, l’anomenada “taula de negociació”, que pretén resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, hauria de demostrar que afronta la seva missió amb agilitat, diligència i un calendari de resultats tangibles, i no “sense pressa, sense pausa i sense terminis” com reivindicava Pedro Sánchez en la roda de premsa posterior a la represa de les reunions de la taula. Probablement, en un plantejament teòric i de manual, les condicions que esgrimia el president del govern espanyol podrien facilitar que les converses fossin fluïdes i fructíferes. Però, en el cas concret que ens ocupa, la gestió dels ritmes i dels temps així com la consistència dels acords, estan molt hipotecats pels compromisos polítics dels interlocutors i per la caducitat de la seva representació institucional.

Caducitat a dos anys vista. A tot estirar, durant la tardor del 2023 acaba el mandat de l’actual govern espanyol i el principal objectiu del PSOE és que el pes que la qüestió catalana té en la balança electoral es decanti a favor seu gràcies a la demostració que la taula de diàleg ha rebaixat la crispació i ha frenat la mobilització. De fet, aquests darrers dies l’executiu espanyol ja ha començat a difondre la idea que s’ha acabat l’ofensiva unilateralista. I si hi afegim la reivindicació perquè les converses entre ambdós governs es produeixin sense interrupcions i sense presses, no és difícil advertir que el propòsit de Moncloa és acreditar que ha aconseguit allò que el PP seria incapaç d’assolir: tenir els catalans quiets, hipnotitzats amb una taula que nosaltres en diem de negociació però ells en diuen de diàleg, perquè del que es tracta és de parlar i parlar. I si aquests rèdits donen bons resultats, ja es veurà quins són els pactes postelectorals que més puguin convenir més endavant.
Els partits independentistes catalans estan subjectes a calendaris semblants: encara que la legislatura actual acaba el 2025, a principis del 2023 s’exhaureix el crèdit que Junts per Catalunya i la CUP varen concedir a la taula de negociació en virtut dels acords de governabilitat amb ERC. I encara que els anticapitalistes puguin desdir-se’n i els de Junts continuïn furgant en la discrepància, és poc probable que es produeixi una ruptura de pactes que forci un avançament electoral abans de la data d’avaluació de la taula. A ERC, segura que la via de la negociació permet més estabilitat política i social, li convé demostrar que ha posat tot els esforços en la recerca d’una solució dialogada i desacreditar la hiperventilació de Junts. I a Junts, segurs que la intransigència espanyola no deixaràcap altra sortida que no sigui la unilateralitat, li convé demostrar que ha deixat prou espai de consens perquè ERC provi –a criteri seu, infructuosament- la via del diàleg.

Interlocutors peribles. Com dèiem anteriorment, l’altre factor que no permet creure en una negociació sense pauses ni terminis és la representativitat institucional dels interlocutors. Que aquests siguin ministres i consellers de la Generalitat acota amb molta precisió el context de debat. A Pedro Sánchez, li permet fixar el marc de les converses en les matèries competencials i desviar-lo de qüestions polítiques de fons relacionades amb la dimensió nacional de Catalunya, com el dret a l’autodeterminació o l’amnistia. I a Pere Aragonès li facilita subjectar la discussió en els límits de les lleialtats i els consensos a què s’obliguen els membres de l’executiu que ell presideix i coordina, i allunyar-lo del foc creuat que es dispara des de posicions partidistes que rivalitzen. Contràriament, designar els respectius representants amb aquests criteris significa també marcar-los amb una data de caducitat que és la del mandat per al qual han estat nomenats en virtut d’uns resultats electorals. I per tant, o bé condiciona els terminis de la negociació i la quantificació dels resultats a la durada de la legislatura, o bé complica i dispersa el procés de diàleg sotmetent-lo a canvis alterns i descoordinats dels interlocutors.

L’alternativa intemporal. L’alternativa al tipus actual de comissió negociadora seria designar-ne una altra que es pogués desprendre de prejudicis i de dates de caducitat, els integrants de la qual fossin designats sense cap més representativitat que la que els fos delegada expressament per a aquesta funció, sense estar subjectada ni a mandats governamentals ni a legislatures parlamentàries. D’aquesta manera, seria més fàcil establir calendaris de treball, mantenir una activitat continuada, i disposar de marges per fer avaluacions regulars. I sobretot ens estalviaríem la vergonya de veure com es nomenen els representants un dia abans de trobar-se, posant en evidència que ni assumeixen la continuïtat dels seus predecessors, ni disposen de cap guió de treball, ni tenen cap recança de barallar-se tant amb els adversaris com amb els correligionaris.
Però, com que ara mateix no som en aquest escenari, potser el fet de tenir marcada una data límit en l’any 2023 en realitat és el menor del mals.