Despertarà Europa?

Etiquetes

Carles Puigdemont, Catalanisme, Catalunya, Clara Ponsatí, Democràcia, Espanya, Independència, Independentisme, Justícia, Justícia espanyola, Justícia europea, Partit Popular, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Toni Comín

La resolució de la jutgessa de Sàsser ha estat molt celebrada i ha provocat que molts dels periodistes destacats a Sardenya s’hagin interessat pel retorn de Carles Puigdemont a Catalunya. Però el que ha passat a l’Alguer podria ser una cançó enfadosa de mal acabar. D’una banda, els tribunals de diferents països europeus i, probablement també els de la UE, semblen poc inclinats a lliurar els líders independentistes catalans a l’aliança político-judicial espanyola, que ja ha demostrat a tothom tenir més gana que pa, més odi que equitat i més vísceres baixes que cervell. Per un altre costat, aquest front patriòtic hispànic continua obsedit a capturar-los i, a la vista de la corrida de Pablo Casado a la plaça de braus de València i a l’aval del Tribunal Constitucional als procediments del jutge Llarena, no hi haurà treva perquè duen inoculada a la sang la divisa castellana que els ha fet mesells: “sostenella y no enmendalla”. I és així que ens podem trobar amb Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín lliures per moure’s arreu, però sempre amb el risc de ser detinguts per les policies dels estats que visitin, alertades i requerides pels seus col·legues espanyols. Despertarà Europa? O seguirà suportant el ridícul que Espanya l’obliga a compartir com a sòcia i membre de la UE que és?

A fer punyetes!

Etiquetes

CGPJ, Democràcia, Estat Espanyol, Indults, Justícia, Jutges, partits polítics, Poder Judicial, Política, Política espanyola

La paraula composta “poder judicial” té més d’un significat. A més a més del que tothom coneix -el tercer poder de l’Estat i tot el que representa institucionalment, com a grup de pressió i com materialització del “pes de la llei”– també es pot definir com la capacitat intel·lectual de judicar, d’emetre raonaments. Sobre el paper etimològic, les dues accepcions haurien de ser sinònimes; però sobre el paper de premsa, es veu clarament que són antònimes. Ho podríem argumentar amb un llarg historial de procediments dubtosos i de sentències peculiars que delaten preocupants incapacitats per a exercir l’ofici d’impartir justícia o que alerten sobre l’honestedat amb què alguns el practiquen. Però avui ens limitarem a constatar que el discurset que ha fet aquests dies el president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, demostra que ell tampoc exercita correctament el seu “poder judicial”. Si ho fes, no qüestionaria els indults concedits per un poder executiu tan independent com el seu. Ni es faria l’escrupolós amb la incapacitat manifesta dels partits polítics per pactar la renovació del CGPJ, mentre roman còmodament repanxigat a la seva poltrona després de més de mil dies de tenir el mandat caducat. I sense haver fet el més mínim gest de dimitir, ni per dignitat ni per avergonyir els que mercadegen amb les connivències entre els tres poders, ben vaselinats pel quart. Així, doncs, a fer punyetes!

Debat de drets i llibertats

Etiquetes

Coronavirus, Covid-19, Drets Humans, Justícia, LLibertats, Pandèmia, Protecció Civil

Il·lustració de Getty Images

Ara que ha fet quatre anys de l’atemptat del 17 d’agost del 2017 a les Rambles de Barcelona ve al cas recordar que aquell dia no hi va haver cap babau que volgués saltar-se els cordons policials que tancaven la zona ni que reclamés la mediació de la justícia al·legant que es vulnerava cap dret a la llibertat individual. En canvi, avui, després d’un any i mig de pandèmia, de 82.739 morts i 4.745.558 d’afectats arreu de l’Estat i de tenir el sistema sanitari a màxima pressió i a punt de col·lapse, sí que hi ha escura-lleis llepafils que discuteixen la potestat de les administracions públiques i democràtiques per a aplicar mesures de protecció que avantposen l’interès col·lectiu a l’individual. Per què aquesta actitud tan diferent? Sens dubte perquè no s’ha fet l’esforç de calcular el promig diari de víctimes durant aquests 17 mesos de pandèmia. 162 morts i 9.305 afectats per dia són unes xifres que justifiquen completament la presa de mesures tan extraordinàries com en un conflicte armat convencional.

Afer europeu, no espanyol

Etiquetes

Catalunya, Espanya, Europa, Exiliats, Franquisme, Independència, Independentisme, Justícia, parlament europeu, Presos polítics, Repressió

Els agradi o no al govern espanyol i als partits del dogmatisme constitucionalista, la qüestió de Catalunya i la dels polítics catalans presos i exiliats ja no és un afer intern del seu Estat. A tot Europa provoca curiositat veure com ciutadans d’una nacionalitat històrica, integrats en un col·lectiu ideològicament ampli, és reprimit i perseguit per promoure democràticament l’exercici de l’autodeterminació. Sobta comprovar com els tres poders de l’Estat espanyol –mai separats i sempre interseccionats entre ells i fins i tot amb altres poders menys institucionals-, es fan venir bé l’immaterial esperit de les lleis i l’immobilisme post-franquista per privar els dirigents independentistes de la seva llibertat i, fins i tot, dels seus drets com a presos. I encara crida més l’atenció que alguns d’aquests dirigents decideixin exiliar-se per seguir defensant democràticament, des de les institucions europees, una proposta política reprimida a les institucions espanyoles. Defugint l’arbitrarietat jurídica que hi impera allí, però posant-se en mans i a l’empara del dret internacional europeu i, més específicament, del dret dels països d’acollida.

I, finalment, alarma comprovar que l’actitud oficial d’Espanya consisteix a pressionar políticament i diplomàticament les autoritats d’aquests països i a desacreditar la independència de llurs tribunals quan dictaminen que la legislació espanyola no és homologable amb la que ells administren i que els polítics exiliats no disposen de prou garanties per ser jutjats a Espanya. Tota això fa feix i, malgrat que ara s’hagi perdut un suplicatori forçat pels compromisos diplomàtics, el 36 per cent del Parlament Europeu ja ha deixat constància que la lupa europea sobrevola Espanya

Déjà-vu arbitral

Etiquetes

Atemptat, CNI, Judici 17A, Justícia, Terrorisme

Es considera àrbitre el que dirimeix o jutja de manera imparcial. Alguns compleixen amb fidelitat aquest manament, però d’altres porten la samarreta del seu equip preferit sota l’uniforme o bé, sense complexos, ja arriben al terreny de joc amb el partit arbitrat des de casa. Com que àrbitre i jutge són sinònims, i no només en el llenguatge metafòric, els lectors que segueixin el judici pels atemptats terroristes de l’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils ja s’hauran fet una idea de quina mena d’àrbitre és el president del tribunal, Félix Alfonso Guevara: un home que té massa feina per llegir-se “escrititos” de pèrits i testimonis de l’acusació particular que posen en dubte la versió oficial sobre la mort de l’imam de Ripoll, Abdelbaki Es-Satty, i sobre la seva relació amb el CNI. Sobretot si aquests “escrititos” han estat redactats per un significat advocat català independentista i poden interferir en les estructures argumentals d’una sentència que ja sembla redactada. Ui, no, què dic, que a Espanya això no passa.

Spexit

Etiquetes

Carles Puigdemon, Catalanisme, Catalunya, Democràcia, ERC, Escòcia, espanyolisme, Estat, Gran Bretanya, Independència, Independentisme, Justícia, Oriol Junqueras, Política, Política catalana, Política espanyola, Presos polítics, Sobiranisme, Spexit, UE

El constitucionalisme espanyol ranci de mena, format per polítics que tenen més d’espectre franquista que de democràtic, per periodistes amb més submissió que independència i per jutges més capacitats per exercir la imprudència que la jurisprudència, ha estat exhibint la seva supèrbia des de fa molts mesos opinant despectivament sobre la justícia alemanya i belga i advertint gens dissimuladament els òrgans de la Justícia comunitària que acceptin el predomini jurídico-polític espanyol per damunt de la legislació europea.

Tres exemples per a una teoria sobre la independència judicial

Etiquetes

Independència, Justícia

Tres exemples (de molts possibles) per a una teoria: la jutgessa Ángela Murillo mostrava una actitud despectiva i animadversa contra Arnaldo Otegui durant el judici que ara el Tribunal d’Estrasburg considera que no va ser just. La jutgessa Carmen Lamela no escoltava les declaracions dels encausats per l’1-O que havia citat, i s’entretenia amb el mòbil. I el jutge Pablo Llarena formula contra els líders independentistes una instrucció novel·lesca que ja han desestimat a Alemanya i a Bèlgica i es permet refusar uns quants testimonis de la defensa que el desmentirien. No serà que hem entès malament la qualitat de la independència judicial, i que no és equivalent a imparcialitat sinó a gaudir de patent de cors per a exercir com els surti de sota de la toga? 

Jutges, jutjats i penjats

Etiquetes

CiU, Democràcia, Justícia

Cada dia podem veure als mitjans de comunicació detalls del funcionament de la justícia que grinyolen. I el primer de tots és la incapacitat dels governants per assumir el deure de legislar amb diligència i equitat i per dotar-la dels recursos necessaris per fer-ne un instrument al servei de la ciutadania, que és el mateix que dir de la democràcia. Fet el preàmbul –mare dels ous, niu de la serp o qualsevol altre sinònim que identifiqui l’arrel del problema- centrem-nos en dos aspectes, extrets de les declaracions de l’expresident Jordi Pujol davant la jutgessa que instrueix el cas, que criden l’atenció dels no juristes com un servidor.