Tal com s’esperava, la intervenció que Felip VIè va fer dimecres en l’acte de lliurament de credencials dels nous jutges formats a l’escola judicial de Barcelona, ha estat criticada des de les files de l’independentisme. Sembla ser que algú esperava que el rei espanyol no es limitaria a dir-los d’esma que facin bé la seva feina i que tenia l’esperança que també els diria que no facin política ni es deixin portar per la seva creativitat narrativa. És ben curiosa aquesta incauta susceptibilitat. És com si ens creguéssim de veritat que el 3 d’octubre del 2017el rei hagués pogut fer alguna cosa diferent que posar-se de part de l’Estat espanyol. O que, algú que rep hereditàriament la institució més alta de l’Estat i el màxim comandament de les forces armades, hagués de considerar que la separació de poders i la sobirania popular i democràtica són alguna cosa més que collonades. Per això, quan, pel matí, Pere Aragonès no va a un acte que presideix Felip VIè, o al migdia el respon amb contundència a X-Twitter, penses: “Molt bé. Què sàpiga que els catalans no tenim rei ni genolls per fer-li vassallatge!” O “Bravo! Que s’engreixin mútuament monarques i aduladors amb els respectius discursos greixats!” Però quan veus que, a la tarda, al president de la Generalitat no li fa cap ànsia acudir a l’acte d’inauguració d’una empresa privada de les que perfumen, ensabonen i disfressen la monarquia, ni trobar-se allí al rei i donar-li la mà com dient-li “aquí és diferent, eh?”, i que el rei li dediqui un somriure que ja l’hauria volgut Pedro Sánchez, llavors, penses immediatament en aquell anunci de les pizzes. Si, aquell en que una menuda reveixinada es presenta a sopar acabada de dutxar després d’haver dit que no ho faria, i que quan la seva mare li retreu, li respon: “És que no m’havies dit què hi havia per sopar!” Doncs mira, es veu que per sopar hi havia gripaus.
Als catalans ens tenen tancats en una gàbia de conill porquí, entretinguts amb una sínia que repeteix invariablement els mateixos graons i amb un laberint amb una sola porta que ens rebota sempre cap a dins. Si en volen un parell d’exemples, recordin que aquesta setmana hem tingut els episodis del castellà a l’escola, que s’encamina cap a una disputa jurídica, i l’endèmic incompliment dels pressupostos de l’Estat a Catalunya que aprofundeix el càstig que se’ns aplica sistemàticament. Agafin aquestes qüestions i totes les que vulguin i portin-les a l’àmbit de discussió que sigui: invariablement comprovaran que qui té la darrera paraula, la vara pel mànec no és ni el poble català ni cap àrbitre imparcial sinó servidors o còmplices d’aquells que posen la gàbia i decideixen amb quin règim s’hi viu: tribunals (Constitucional, Superior, TSJC, ordinaris…), policia, institucions polítiques o mitjans de comunicació, tots relligats pels llaços comuns del patriotisme espanyol. No són uns incompetents ni uns mentiders, com deia el conseller Puigneró. Són els amos.
Els que manen de veritat en aquest país són els funcionaris. Per una banda, el Parlament no pot defensar l’escó de Pau Juvillà perquè l’aparell administratiu de la cambra ja l’ha desposseït del càrrec i ningú no gosa fer res en direcció contrària no fos cas que posessin en risc l’estatus quo dels que no tenen cap altra ambició que els permisos per edat. I per l’altra, el Govern s’arruga a l’hora de fer valer la seva competència institucional i política per defensar de la ingerència judicial un pla educatiu d’èxit basat en la normalització lingüística, adduint que vol evitar posar els docents en el punt de mira d’un conflicte. D’un país on la darrera paraula la tenen els funcionaris se’n pot dir de moltes maneres menys democràcia. Vet aquí on som. Sigui per la prepotència dels que administren la justícia –que no actua com a poder independent sinó com a poder suprem– per la por dels que formen el cos de l’administració pública o per la covardia dels que ostenten el poder polític, la voluntat popular queda sempre enfonsada al cabàs de les estelles.
La paraula composta “poder judicial” té més d’un significat. A més a més del que tothom coneix -el tercer poder de l’Estat i tot el que representa institucionalment, com a grup de pressió i com materialització del “pes de la llei”– també es pot definir com la capacitat intel·lectual de judicar, d’emetre raonaments. Sobre el paper etimològic, les dues accepcions haurien de ser sinònimes; però sobre el paper de premsa, es veu clarament que són antònimes. Ho podríem argumentar amb un llarg historial de procediments dubtosos i de sentències peculiars que delaten preocupants incapacitats per a exercir l’ofici d’impartir justícia o que alerten sobre l’honestedat amb què alguns el practiquen. Però avui ens limitarem a constatar que el discurset que ha fet aquests dies el president del Consell General del Poder Judicial,Carlos Lesmes, demostra que ell tampoc exercita correctament el seu “poder judicial”. Si ho fes, no qüestionaria els indults concedits per un poder executiu tan independent com el seu. Ni es faria l’escrupolós amb la incapacitat manifesta dels partits polítics per pactar la renovació del CGPJ, mentre roman còmodament repanxigat a la seva poltrona després de més de mil dies de tenir el mandat caducat. I sense haver fet el més mínim gest de dimitir, ni per dignitat ni per avergonyir els que mercadegen amb les connivències entre els tres poders, ben vaselinats pel quart. Així, doncs, a fer punyetes!
Els lídersindependentistes empresonats ho són per la seva condició política i els que estan exiliats ho són per la mateixa causa. Tothom pot arribar a aquesta conclusió sense cap dificultat si analitza desacomplexadament els esdeveniments que els han portat fins a aquesta situació. De la mateixa manera que pot comprovar que, malgrat que Espanya es considera una democràcia consolidada, l’única consolidació que pot acreditar és l’immobilisme petri d’un règim polític condicionat pel franquisme supervivent. Un règim heretat i apropiat per una elit piramidal intocable que controla les estructures de l’Estat (forces armades, judicatura i oligarquia econòmica), que s’encastella en la indivisibilitat del territori i que se serveix d’una legislació inaccessible, blindada per la Constitució. Amb vassallatge vil d’ una classe política que aspira més a ingressar en aquesta elit que en la relació de servidors del poble al que han enganyat. Com en una democràcia orgànica. Democràcia i democràcia orgànica. Una veritable democràcia s’acredita quan els seus ciutadans tenen mitjans i oportunitats per prendre decisions i delegar-les als seus representants perquè ordenin, regulin, o modifiquin qualsevol dels aspectes que configuren el seu hàbitat social. De baix a dalt, però. Perquè de sistemes de participació el franquisme ja en tenia: votaven aquells en qui el règim podia confiar la seva supervivència. Més o menys com ara. Mentre des dels seus castells ens asseguren que a Espanya es pot parlar de tot, es persegueix aquells que també volen qüestionar el seu domini de l’Estat. I quan se’ls planteja debatre-ho en un marc democràtic asseguren que és la Constitució la que la legitima i no la ciutadania. Com en una democràcia orgànica. Repressió, exiliats, presos polítics. A Catalunya han portat els líders socials i part d’un govern democràtic a la presó i la resta a l’exili, per entossudir-se a contradir aquesta visió oficial de la democràcia. Han assenyalat processalment prop de 3.000 persones i amenacen amb càstigs de presó, de multes i d’inhabilitacions una llarga cua de candidats a reu que encara no se sap on acaba. Adulteren els processos electorals fixant-ne judicialment els calendaris, culpabilitzen candidats independentistes o càrrecs públics democràticament escollits i manipulen les atribucions estatutàries del Parlament de Catalunya coaccionant-hi els debats i practicant-hi el filibusterisme parlamentari a través dels diputats afins al seu domini. Com en una democràcia orgànica. Europa ens mira (desenfocada). Res de tot això ni cap de les contradiccions del sistema polític espanyol no passen desapercebudes a l’Europa comunitària ni als estats que en formen part. Tenen informació detallada i abundant sobre la deficient gestió de l’economia, sobre l’exagerada articulació institucional, sobre la instrumentalització de la justícia i la policia al servei de les elits polítiques i socials, sobre la corrupció que corre com una anguila des de la Casa Reial fins al darrer despatx i, naturalment, sobre com un conflicte com el de Catalunya es pretén resoldre des de la repressió. Però els ulls amb què Europa ens mira no li permeten obtenir una visió nítida i àmplia. L’ull de la justícia està més habituada a l’anàlisi fred dels conflictes que se li sotmeten, com s’ha comprovat amb les demandes d’extradició dels exiliats catalans presentades a Alemanya, Bèlgica i Escòcia i com s’espera trobar en el TSJUE. Però l’ull de les institucions polítiques estatals i comunitàries està més dominat per l’esclerosi de les relacions internacionals, de les aliances subjectes a la convergència d’interessos político-econòmics que per a posar en pràctica una escrupulosa representació democràtica dels electors. Com en una democràcia orgànica. Ens queda, això sí, l’esperança, el repte, que la constància i la determinació de l’independentisme català sobrevisqui al terratrèmol que la idiosincràsia substancial d’Espanya provocarà tard o d’hora en el context europeu. La crisi política i econòmica derivada de la Covid té tots els indicis d’obrir el terra sota els peus dels que sostenen la ficció política i econòmica de l’Estat espanyol i de deixar els seus relats de democràcia orgànica penjats de l’aire.