Vaga mèdica, país fallit

Etiquetes

Catalunya, Economia, finançament, Independència, Metges de Catalunya, Política, Política catalana, Salut, Sanitat, Vaga-25G

No interpretin malament el títol. No vol acusar els metges de posar el país en fallida per la vaga del 25 i el 26 de gener, sinó reflexionar sobre l’origen dels problemes de la sanitat pública de Catalunya. Qui dissenya el sistema i les seves prestacions no és conscient que tot allò que vol posar a la pràctica no ho pot pagar. I qui cregui el contrari que no ho pregunti al Departament de Salut sinó al Departament d’Economia. I que no ho pregunti només als càrrecs polítics (que miren de conservar la cadira i l’harmonia del Govern) sinó sobretot als càrrecs tècnics. Això vol dir que hem de renunciar a tenir un sistema de salut com el que tenim o millor? Rotundament no. Com finançar-ho, doncs? Ofegats com ara, impossible. Tornant-ho a les mans de l’Estat perquè el sotmeti a un règim tan eficient com el de Renfe, segur que tampoc. I per fer-ne bandera com a estructura d’estat que fa el nostre model de societat millor i més avançat, cal que els metges també posin els seus bisturís en la resecció definitiva del tumor que no només ofega la sanitat catalana sinó tot el país.

Terrorisme energètic

Etiquetes

Benestar Social, Crisi energètica, Economia, Electricitat, Emissions contaminants, Energia, Gas, Política, UE

La UE ha dit que no aportarà cap solució immediata per afrontar l’encariment accelerat i desorbitat del preu de l’electricitat i només se li acut suggerir als estats membres que en rebaixin els impostos. Es miri com es miri, la demanda d’explicacions sempre s’estavella contra el mur dels mercats. Es veu que els mercats són déu-nostre-senyor i tot comença i s’acaba en els seus taulells. Però aquesta és una mirada curta i miop. Per graduar-nos millor la vista, ens hauríem de fer algunes preguntes i mirar de respondre-les. Per exemple: qui pot tenir més interès a practicar el terrorisme energètic a través dels preus, quan la UE està immersa en un procés accelerat per a la reducció d’emissions contaminants derivades dels combustibles fòssils? L’energia és, actualment, un bé estratègic sense el qual no es pot portar a terme ni el desenvolupament de l’economia ni del benestar social? Per tant, és assenyat que continuï en mans de qui només en busca el rendiment financer i té la clau de pas de l’estabilitat sòcio-econòmica? Qui li posarà l’esquellerinc al gat?

Enrampats

Etiquetes

Aigua, Catalunya, Economia, Electricitat, Empreses energètiques, Energia, Gas, Medi Ambient, partits polítics, pobresa, Política, Política espanyola, serveis públics, transició energètica

Si el preu de l’electricitat es dispara quan les calefaccions o els aires condicionats van a tot drap és perquè està sotmès a una combinació perversa entre les lleis de la demanda i les dels oligopolis i, a la vegada, a les de la corrupció política que les van instaurar. Per tant, si ara l’AELEC, (l’Associació d’Empreses d’Energia Elèctrica que agrupa Endesa, Iberdrola, Viesgo i EDP) ha reclamat que es reformi la tarifa perquè les factures siguin més estables no ha estat per mala consciència sinó per la por a ser assenyalats com a usurers. I com que els que han de promoure aquesta reforma són els mateixos que un dia o altre s’asseuran als consells d’administració de les companyies energètiques, no cal que n’esperem gran cosa.

Espanya és el cinquè país comunitari amb un tant per cent més alt de població dins dels paràmetres de pobresa (darrere de Romania, Letònia, Bulgària i Estònia) amb 9’6 milions de persones, dels quals un milió viuen a Catalunya. Amb aquest panorama i el que ve, el debat no ha de ser sobre les fórmules del càlcul de les tarifes energètiques i de l’aigua, sinó sobre si aquests subministres han de ser considerats un servei públic al marge dels mercats especulatius, igual que el procés de transformació de la producció cap a la nul·la contaminació ambiental. Gestionar els recursos des de la proximitat i sense la intermediació d’especuladors facilita l’eliminació de les desigualtats.

Els ajuntaments guarden bous i esquelles

Etiquetes

administració, ajuntaments, Covid-19, Deute públic, Economia, Estat, finançament, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PSOE

La iniciativa del govern espanyol d’apropiar-se dels superàvits municipals no s’ha d’interpretar només amb els contextos immediats de la lluita contra els efectes de la pandèmia del Covid-19,  amb una acusada disminució dels ingressos i un fort augment de la despesa social.

Nissan i la política

Etiquetes

Catalunya, Covid-19, crisi, Economia, Eleccions, En Comú Podem, ERC, Junts per Catalunya, partits polítics, Política, Política catalana, Treball

La qüestió de Nissan tindrà una transcendència central en l’agenda social i econòmica de Catalunya durant els propers mesos, però també pot repercutir d’una manera perversa en l’agenda política del nostre país.

Vuit milions indigestos

Etiquetes

administració, Catalunya, Demografia, Despoblació, Economia, Immigració, Política, Política catalana, Treball

El Punt Avui publicava dilluns un informe de l’IDESCAT segons el qual d’aquí a deu anys Catalunya arribarà als 8 milions d’habitants. Encara que tenir més membres és una qüestió que generalment alegra qualsevol comunitat, en aquest cas l’assoliment d’aquesta xifra és una fita negativa per a Catalunya.

Menys cimeres i més ètica

Etiquetes

crisi, Deslocalització, Economia, Emergència climàtica, Globalització, Medi Ambient, Mercat Únic

A l’hora de predicar la universalitat i el món sense fronteres, no són pas els defensors dels drets humans els que triomfen, sinó els que s’aprofiten de l’aparença filantròpica d’aquests conceptes per substituir els mercats locals i regionals per un mercat únic. I en aquest mercat –qualificat en el sentit més etimològic possible- hi cap tant tot allò que quotidianament ens fa la vida més fàcil, més plaent i més llarga, com tot el que contribueix al desenvolupament de la humanitat.

Els pressupostos també són eines de país

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Economia, finançament, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Pressupostos, República, Sobiranisme

L’ofensiva contra les empreses que fan costat a la repressió del procés d’autodeterminació de Catalunya ha accelerat el pas i sedueix molts ciutadans. No només pels arguments sobiranistes sinó també pel desig de substituir els abusos de les grans companyies (que s’aboquen al creixement continu del benefici i al detriment progressiu de la qualitat i l’atenció al client) per empreses honestes i de proximitat. I ja que aquesta iniciativa ha instaurat el concepte estratègic d’ ”Eines de País”, preguntem-nos si no l’hauríem d’aplicar també a qüestions tan importants com aquestes però més castigades per la falta de consens i per la miopia política, com els pressupostos de la Generalitat. Si els partits que en negocien l’aprovació, en comptes de llençar-se pel cap xifres i estadístiques sobre les escoles i els hospitals públics, s’hi passegessin i veiessin en quin estat es troben i quines necessitats urgents tenen, potser aleshores acabarien amb aquesta comèdia pusil·lànime i trobarien punts d’acord per a aprovar-los i, sobretot, per a executar-los. Perquè també són eines de país.

Sense sostre i sense principis

Etiquetes

Benestar Social, crisi, Economia, habitatge, Homeless, República, Sense Sostre, Treball

Quan gosem mirar què passa més enllà del nostre confort –fins i tot quan és escàs, limitat, relatiu, però sempre sota cobert- i ens trobem amb la realitat crua i innegable de les persones que no tenen cap més alternativa que viure al carrer, de seguida ens sotgen els vells fantasmes de la cultura inèrcica que hem heretat: quin deu ser el vici que les ha empès a perdre-ho tot? És veritat que, algunes vegades, els mals hàbits hi tenen un paper; però molts altres cops l’hi té l’infortuni. I sempre, la injustícia. Els nostres sistemes d’organització social i econòmica no han avançat cap a la protecció i l’impuls de tots els individus, com se suposa que hauria de ser tot allò que té una inspiració col·lectiva, una finalitat pública. Però sí que ho han fet cap a la instrumentalització de les persones al servei de l’economia -que és el mateix que dir al servei d’uns pocs- i cap a la precarització absoluta a través de la devaluació de tots els drets socials. Mai no hi haurà una veritable república mentre hi hagi exclosos.

Quatre duros captius

Etiquetes

administració, Catalunya, crisi, Economia, Estat, finançament, Independència, Independentisme, Política catalana, Sobiranisme

La vaga del personal sanitari i les mobilitzacions dels treballadors públics de Catalunya conviden a reflexionar sobre l’origen i el futur dels problemes que denuncien. L’esclat de la crisi econòmica va posar en evidència que el sobre-endeutament amenaçava greument les finances públiques i la Unió Europea va imposar mesures de restricció pressupostària que, passades pel sedàs d’Espanya, van esdevenir una excel·lent oportunitat per falsejar el comptes propis, endossar el mort a les comunitats autònomes i controlar-ne directament les finances.