Els partits unionistes solen treure fantasmes del bagul quan van quedant endarrerits en les curses electorals de Catalunya o del País Basc, perquè creuen que fent por a l’electorat aconseguiran frenar el vot de l’independentisme i de l’autonomisme menys dòcil. A Catalunya, la campanya no comença fins dijous vinent a mitjanit però aquí ja fa temps que sabem amb quina mena d’espantalls provaran de fer recular el vot sobiranista. Amb una bona colla de dirigents polítics condemnats i inhabilitats pel procés o a l’exili, amb una persecució judicial que no s’atura i que ja compta amb més de 3.000 represaliats, amb un independentisme més dividit i polaritzat que mai i amb una amnistia que penja d’un cordill, no cal remenar gaire el bagul: la recuperació de la convivència serà el papu principal i la millor metàfora de la rendició que ens voldran encolomar. Al País Basc el fantasma de la por és sempre ETA i ja es veia a venir que no s’arribaria al dia de reflexió d’avui sense que fes acte d’aparició, sobretot després que diferents sondejos hagin coincidit que EH Bildu podria ser el partit més votat aquest diumenge. Al PP i al PSOE, al cap de tretze anys que ETA va abandonar la lluita armada, encara els és imprescindible que l’esquerra abertzale pagui regularment un peatge de contrició. Es veu que tots aquests anys els sembla massa temps sense treure’n rèdit però, en canvi, troben que són pocs per reconèixer que van ser còmplices de la repressió sagnant contra l’independentisme basc i del terrorisme d’estat. Malgrat tot, el candidat d’EH Bildu a lehendakari, Pello Otxandiano, ha manifestat explícitament que no vol caure ni en la trampa d’humiliar-se reiteradament ni en la de reclamar reciprocitat en els penediments, perquè considera que aquesta actitud no facilitaria la reconciliació. Vet aquí perquè els sondejos li són favorables.
Carles Puigdemont ha assegurat que es presentarà al Parlament de Catalunya si compta amb els vots suficients per passar de ser el 130è president de la Generalitat a ser el 133è. En les darreres eleccions al Parlament Europeu la candidatura que encapçalava va obtenir el suport de 1.025.411 electors, en una circumscripció estatal per més que recollís pocs suports fora de Catalunya. Com que la candidatura més votada a les eleccions catalanes del 2021 va ser la del PSC amb 652.858 vots i 33 diputats, no és desmesurat pensar que la llista de Junts per als comicis del 12 de maig pugui ser la capdavantera de la cambra o obtenir fermes opcions per encapçalar una coalició de govern. Sobretot si planteja la campanya electoral amb la mateixa inequívoca tàctica presidencialista amb que l’ha començada, per reivindicar com a pròpia la bossa d’electors que van portar el president a l’exili a la cambra d’Estrasburg. Dit tot això sobre el paper, també és cert que Puigdemont no tindrà fàcil ni la victòria ni el retorn. D’una banda, perquè, a mesura que passa el temps, els contrapesos de l’acció política són més acusats: el paper de l’exili, els alt-i-baixos del Consell per la República, el rol antagonista amb ERC, els pactes amb el PSOE… D’una altra, perquè el ventall polític de l’independentisme s’ha fraccionat més, sense oblidar que l’abstencionisme n’és una part important, i això fa que la reconciliació entre forcessobiranistes sigui cada dia més complexa i difícil i que al Parlament de Catalunya es puguin intuir pactes de govern sense la participació de Junts. I, finalment, perquè les traves judicials i polítiques a l’amnistia i a la figura política de Puigdemont poden fer que no pugui acudir a la cambra de la Ciutadella, si és que arriba a ser candidat. És a dir: què farà el president a l’exili si, per una raó o per una altra, no pot ser restituït per les urnes? Quin paper voldrà fer en una situació més adversa que la que ara projecta?
Quan ERC va fer fora Junts del Govern, l’independentisme civil va pensar que més valia que el gabinet d’Aragonès esgotés el mandat en comptes de convocar noves eleccions. En primer lloc perquè estàvem saturats de disputes polítiques internes i tips d’anar a les urnes cada dos per tres sense treure’n l’aigua clara. En segon lloc, perquè el ventall independentista s’havia convertit en una olla de grills caníbals i la conseqüència era un abstencionisme agre de digestió difícil que hauria posat el PSC al palau de la Generalitat. En tercer lloc, perquè un mandat més llarg concedia més temps a ERC per reforçar-se des de l’acció de govern, i a Junts per a acabar consolidant-se, apaivagant el seu maremàgnum intern entre el corrent post-convergent i el corrent més octubrista. I, en quart lloc, perquè el país necessitava recuperar la normalitat administrativa d’un govern en ple funcionament. Res de tot això ha canviat gaire, malgrat les interpretacions esbiaixades dels darrers sondejos esbiaixats: el PSC no ha retrocedit a les enquestes, la rivalitat entre els partits independentistes ha passat a ser una enemistat endèmica, l’acció de govern li reporta a ERC tant de reforç com de desgast, Junts no acaba de consolidar-se ideològicament ni orgànicament i la normalitat administrativa té un regust funcionarial que ensopeix. Per això els més escèptics recomanen no moure ni un dit fins que no sigui estrictament i legalment necessari, atès que l’horitzó és negre com el carbó. Però hi ha un factor que pot alterar aquest consens tàcit: el paper de Junts a Madrid és un valor que a Catalunya es cotitza alt: tractar el govern espanyol amb menys condescendència que ERC dóna rèdits, permet als de Puigdemont retallar les curtes distàncies que el separen dels de Junqueras i apropar-se a la rivalitat directa amb els socialistes. Tindrà Aragonès el cap prou fred per exhaurir el mandat o cedirà a la urgència de convocar eleccions simultàniament amb les europees per mirar de revertir aquesta tendència?
Un cop començat el termini perquè Pedro Sánchez es presenti com a candidat a presidir el governd’Espanya, la paraula de Junts passa de la sobretaula a la transcendència. I no només per a l’escenaripolític espanyol sinó, sobretot, per a l’escenari català, perquè és a Catalunya i no a Madrid on es cotitza o es devalua el seu valor polític. Si el PSOE manté el rebuig al referèndum i no es compromet a aprovar l’amnistia per avançat –i, ara mateix, tot apunta en aquesta direcció-, Junts haurà de decidir si dóna prioritat a la coherència del seu discurs i vota contra Sánchez forçant unes noves eleccions, o si s’arrapa a pretextos oportunistes que justifiquin una legislatura d’estires i arronses com la que ja hem viscut. Faci el que faci, ho ha de fer per coherència política i no pel que pugui decidir l’estranya consulta que s’ha convocat al Consell de la República, ni per la pusil·lànime ansietat de socis i adversaris que l’apressen a arreplegar el peix al cove. El seu futur polític depèn, precisament, de la seva determinació.
Fa una setmana, ERC i Junts bramaven a la lluna proposant un front ampli que es podria qualificar d’autodeterminista perquè dir-li independentista potser seria massa càndid. Deien que es tractaria de consensuar objectius comuns per afrontar les eleccions del 23-J i també una possible majoria conservadora a les Corts espanyoles. I com que, pocs dies després, ambdues formacions han arribat a un consens perquè Anna Erra presideixi el Parlament, podria ser que les dues novetats, tan pròximes, hagin fet l’efecte d’una il·lusió als partidaris de la unitat tàctica de l’independentisme. Doncs, abans d’obrir les ampolles de cava, val més que mirin bé com, arreu del país, ja s’han començat a concretar aliances municipals en què els republicans, els juntaires i els cupaires es continuen fotent els plats pel cap, en molts casos amb el PSC de comodí, sense cap recança ni memòria sobre què ni qui representa aquest partit. Per si ens havíem oblidat que, en contes d’un front ampli, el que tenim és un gran ramat de fronts amples que s’obstinen a trencar-se les banyes.
Amb les votacions d’aquest cap de setmana començarem a tancar la primera fase del triatló electoral que tenim en dansa en poc menys d’un any. Ens queda, encara, el mercadeig per als pactes de govern i per als escons dels consells comarcals i de les diputacions, però el temps passa volant. Tant, que ja tenim al cim la precampanya de les eleccions a les Corts espanyoles –la segona prova- per a les quals els diferents líders ja fa mesos que escalfen motors i parròquies. I després de Nadal, la tercera. Un cop deslliurats de les interferències de comicis aliens, cap dels grups del Parlament de Catalunya podrà trobar cap pretext per mantenir viva una legislatura llastada des del primer dia i supervivent sota mínims des de la ruptura del govern d’ERC i Junts. La qüestió de fons, però, és de què serem capaços els catalans en aquest curt termini de temps: de ressuscitar l’independentisme combatiu, d’acomodar-lo per molts anys en la letargia actual o de certificar-ne la defunció, com pregonen els unionistes que assetgen el Palau?
El to general d’aquestes eleccions municipals –acaparat mediàticament i en bona part per la cançó enfadosa de la disputa de l’alcaldia de Barcelona– provoca un cert avorriment en l’electorat. Més enllà dels enunciats de les propostes programàtiques, construïdes amb una arquitectura gramatical publicitària, només s’hi endevina la consistència del suflé i una calculada instrumentalització política dels futurs resultats. S’intueix que el més important és guanyar alcaldies, sumar regidors, ocupar consells comarcals i diputacions i fer-ne, de tot plegat, uns balanços de partit que mesurin el respectiu posicionament en el rànquing general. Mentrestant, al darrere de les ombres xineses que proven de distreure’ns, costa de veure-hi relleus generacionals engrescadors, entusiasme per la política local, passió pels pobles i les ciutats i determinació per resoldre’n els seus problemes, que són els nostres. I es va fent consistent el temor que acabem votant més per caritat amb els nostres principis i amb les ideologies afins que no pas per la convicció de contribuir a millorar res.
El 28 de maig escollirem els consistoris que governaran els nostres ajuntaments durant els propers quatre anys. És a dir: decidirem en mans de qui posem el nostre benestar més immediat, aquell que es concreta en la prestació de la majoria dels serveis que trobem a la porta de casa, en l’entramat del medi urbà i en els espais naturals dels llocs on vivim. I si se’ns plantegen interrogants cada vegada que hem de decidir quina papereta posarem a l’urna, davant d’unes eleccions municipals els dubtes s’accentuen perquè els efectes del nostre encert o del nostre error són molt més propers i perceptibles. Aquí n’anotem alguns per reflexionar-hi.
PERSONES O PARTITS? Sempre hem sentit a dir que en unes eleccions municipals es voten les persones i no les sigles i aquest criteri se sobreentén com un valor positiu perquè prima el coneixement dels candidats per damunt dels interessos supramunicipals dels partits. Però això no és sempre tan clar. Per més vàlids o coneguts que siguin els candidats, si tenen ambició política se sotmetran a les directrius del partit perquè és una condició indispensable si volen que la seva carrera prosperi. I si no en tenen, també hauran de recórrer als recursos de la seva organització perquè els ajudin a resoldre entrebancs o els facilitin gestions o inversions si governa en institucions superiors. Els que no es vulguin conformar amb el pragmatisme d’escollir un candidat o candidata “de partit” poden decantar-se per candidatures independents? Només si són capaços d’assegurar-se que tindran la mateixa eficiència i que no són també presoners d’altres interessos.
EXPERIMENTATS O NOVELLS? A Catalunya tenim ajuntaments de dimensions molt diferents i no n’hi ha cap que sigui fàcil de gestionar, però la dificultat és multiplica exponencialment com més gran és. Entrar en una administració local i haver de torejar alhora els laberints burocràtics, les trampes que l’equip de govern i l’oposició es paren recíprocament, les complexitats de les demandes dels ciutadans, de les entitats i dels grups d’interessos que assetgen sempre els qui governen, pot fer perdre l’ànim i la paciència a qualsevol. És millor triar un candidat o una candidata experimentats i acceptar el risc dels seus vicis? O escollir-ne un altre de fresc i novell i córrer el risc de veure’l ofegar-se? Probablement, la millor opció és trobar una candidatura que reuneixi els dos perfils, que projecti un propòsit de renovació progressiva i confiar que no s’encomanin respectivament ni els nervis dels debutants ni els vicis dels acomodats.
PROJECTE DE CIUTAT. Un candidat a alcalde o alcaldessa, un grup polític, han de tenir un model de ciutat i l’han de saber explicar i concretar. Per tant, d’entrada, convindria refusar els programes electorals que presenten bateries de mesures disperses, que només pretenen captar vots tapant forats o posant en evidència les mancances dels governs precedents. I com que és més fàcil receptar que prendre i fer promeses davant d’un paper és molt més senzill que fer-les amb el pressupost municipal a la mà, cal desconfiar de les propostes grandiloqüents que no vinguin acompanyades d’un pla de finançament i d’un calendari de realització; però, sobretot, de les que no formin part d’un projecte de ciutat definit prèviament i amb claredat.
UNIONISTES O INDEPENDENTISTES? Els electors independentistes s’enfronten a un doble dilema. D’una banda, i en el cas que els partits unionistes presentin candidats que ofereixin bones expectatives per al progrés del municipi, els votants han de decidir si valoren aquesta oportunitat per damunt de tot el que aquests partits representen. És a dir, si estan disposats a oblidar que han estat partidaris i fomentadors de la repressió, que ho continuen essent i que no hi podran comptar per a res que tingui a veure amb l’amnistia ni amb l’autodeterminació de Catalunya. I per un altre costat, també han de valorar si estan disposats a sacrificar les bones expectatives que ofereix un candidat o una candidata, per involucrar-se en la guerra fratricida de l’independentisme i votar contra un bàndol o contra un altre o fugir avorrits cap al vot en blanc. I dic expressament el vot en blanc perquè l’abstenció –legítima, és clar- representa renunciar a l’únic acte que ens permet transformar la societat des de la democràcia. Representa renunciar a un dret individual que va costar molts d’anys d’esforços i de sofriment a molta gent per recuperar-lo.
El prestidigitador Sánchez s’acaba de treure del barret de copa 183.000 hipotètics nous habitatges per ajudar a solucionar les dificultats que els sectors socials més febles tenen per accedir a un lloc digne per viure. I ho ha fet barrejant naps, cols i fulles de rave, posant en un mateix sac de meravelles els habitatges de la Sareb, un lot de sòl edificable del Ministeri de Defensa i un pla de crèdits de l’ICO. Com que el problema de l’habitatge no ha aparegut d’avui per demà com un encanteri, com que el PSOE i UP governen des de fa quatre anys i com que les eleccions espanyoles són d’aquí a pocs mesos, la qualificació de populisme electoralista que els hi ha dedicat l’oposició és queda francament curta: farien més bé de dir-ne cara-dura o pebrots de pedra picada perquè bona part dels habitatges promesos per Sánchez corren el risc de convertir-se en fum degut als obstacles polítics i burocràtics que hauran de superar. I els catalans, com que hem renunciat a fer les nostres pròpies lleis i a desobeir les dels espanyols, i ens hem resignat a pidolar. ens hem fet còmplices d’aquest engany.
Com que Pedro Sánchez ja va donar per recollida i plegada la taula de diàleg, el presidentAragonès va provar de parar-ne una altra a veure si, per la via de la interlocució social, podia reactivar la proposta de l’acord de claredat que ja havien refusat el Parlament, per insuficient, i el govern espanyol, per excessiva. Però l’any entrant serà dolent per als diàlegs de fons perquè ens consumiran els debats de proximitat temporal i no de proximitat nacional. El primer semestre ens caurà al cim la campanya de les eleccions locals (ajuntaments, consells comarcals i diputacions) amb totes les disputes imaginables i tots els fratricidisindependentistes encara no consumats. Sumem-hi el fel que ens haurem d’empassar quan siguem objecte de debat a les eleccions autonòmiques de mitja Espanya i allarguem l’agror a tot el segon semestre, calendari preelectoral de les legislatives espanyoles. Si algú creu que enmig d’aquest panorama -i amb l’amenaça d’un avançament electoral a Catalunya– s’hi podrà trobar diàleg i claredat que es prengui una til·la. El 2023 se’ns farà llarg.