El pòsit de Madrid

Etiquetes

Diaz Ayuso, Eleccions, Madrid, Política, Política espanyola, PP, PSOE

De la victòria d’Isabel Díaz Ayuso a les eleccions de la Comunitat de Madrid ens n’han d’interessar sobretot dues lectures. La primera, de tot el que sigui paradigmàtic, tot allò que ha passat com a explicació dels fenòmens de la política, la comunicació i la sociologia i que poden ser tan aplicables a la regió-capital d’Espanya, com a Catalunya, com a qualsevol altre indret; és a dir: que no és que hagi guanyat la dreta i hagi perdut l’esquerra sinó que ha perdut qui ha estat incapaç de convèncer, d’engrescar, de mobilitzar, de governar o de fer oposició mostrant seguretat i alternativa. I la segona, que el desplaçament ideològic de l’electorat madrileny és anecdòtic: Espanya és Madrid i Madrid és Espanya i, a totes les demarcacions que viuen centrípetament de la capital del regne, l’adscripció ideològica és circumstancial i tomba amb tanta freqüència com canvien els hostes dels seus ministeris i centres de poder. És a dir, en el fons sempre hi ha el mateix pòsit i seria bo que els catalans no ho oblidéssim amb tanta freqüència.

I ara què, independentistes?

Etiquetes

ANC, crisi, Eleccions, Govern, Independència, Independentisme, Omnium, Parlament, partits polítics, PSC, Repressió

Sigui qui sigui que aconsegueixi formar govern després d’aquest 14-F, haurà de fer-se càrrec d’un país doblement ofegat: d’una banda, per l’espoli econòmic i el domini político-jurídic de l’Estat espanyol i, per l’altra, per la llarga i arrelada crisi econòmica que la pandèmia ha accentuat. Redreçar aquesta situació serà dur i difícil perquè les institucions catalanes estan condemnades a aprimar-se fins a semblar una Diputació. Tant si la nova majoria la lidera el PSC -perquè ho porta al seu ADN-, com si ho fan els partits independentistes, perquè l’Estat no renunciarà a l’ofegament ni a la repressió. Per això, el moviment independentista hauria de tenir clar que no pot dependre ni de la política institucional –que prou feina tindrà- ni de la dels partits, que ja han demostrat que no veuen més enllà del seu melic. S’imposa la necessitat de reconstruir-lo, de rejuntar-lo, de re-amassar-lo des de la transversalitat cívica. I ara és el moment de fer el pas o de deixar que els gerros d’aigua freda que baixen de les tensions partidistes l’acabin fonent com un sucre.

El retrat del 132è President(a)

Etiquetes

CUP, Eleccions, En Comú Podem, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Parlament, Política, Política catalana, PSC

Retrats dels candidats al cartells electorals del 14-F. Portada de La República del 30/01/2021. Autor: Florent Morante.

Més o menys d’aquí a una setmana estarem comptant vots. I ara, quan encara estem escurant enquestes, ja ens podem anar imaginant quin serà el proper retrat que penjarà a la galeria de Presidents de la Generalitat. Ja podem comptar que no hi haurà ni el d’institutriu delatora que revela Jèssica Albiach, ni molt menys els del barrufet rondinaire de Carlos Carrizosa, el de la indecisa ambivalent Dolors Sabater, el de l’emoticona firaire d’Alejandro Fernández, ni el de l’ultramontà i ultramarí Ignacio Garriga. Serà el d’escolanet autosatisfet que li han fet a Salvador Illa? O el de secundari de luxe, de Pere Aragonès? O el d’estudiant a l’ombra, de Laura Borràs? Els números canten i les declaracions també. Si tothom fa el que ha dit que faria, el del candidat del PSC només hi podrà ser sumant unionistes i el de la candidata de Junts, sumant independentistes, com ERC, que, a més a més, també es pot trobar sumant tripartit encara que no el demani. Tàctica Colau, per entendre’ns. Les possibilitats són comptades però les sorpreses encara no.

Líders o prestidigitadors?

Etiquetes

Catalunya, Covid-19, crisi, Eleccions, Independència, Lideratge, Política, Política catalana, República, Sobiranisme

Si ens trobem a les pàgines d’aquest setmanari (La República) és que devem compartir una concepció republicana de la societat i una ambició sobiranista per al nostre país. Doncs va: no maregem més la perdiu i no perdem el temps mirant d’atrapar merdes voladores com aquest estúpid debat sobre l’assistència als mítings. i sobre el dret constitucional a la participació política. Tots sabem que el que ara mateix ens urgeix és sortir d’aquest laberint pervers de la Covid-19, que entortolliga carrerons de l’economia i de la salut fins a fer-nos-els intransitables. La llarga crisi econòmica, que la pandèmia va accentuant, amenaça de deixar Catalunya en un erm i, al cap d’un any, res indica que sapiguem com posar-nos-hi ni com evitar que la inoperància espanyola contribueixi a rebentar el dic. És en les situacions de crisi quan els líders demostren si són capaços de comportar-se com a tals per a aglutinar, o com a superflus prestidigitadors als que tot se’ls esfuma entre els dits buits. Veiem doncs què tenim al davant. Com a republicans i com a catalans.

Amb els pixats al ventre

Etiquetes

Covid-19, Eleccions, Govern, Pandèmia, Política, Política catalana

Va, d’acord: ajornem les eleccions perquè en tot un any –en què han coincidit el clima preelectoral i la pandèmia– no hem tingut temps d’organitzar cap sistema de vot a distància ni anticipat, ni d’augmentar la seguretat dels electors repensant els mecanismes i els circuits i multiplicant el nombre de meses i de col·legis electorals. Però, un moment: els que ara s’emparen en la seva pròpia imprevisió per evitar que fem cua per anar a votar, no són els mateixos que han eixamplat la màniga durant la campanya comercial de Nadal perquè poguéssim anar a fer cua als carrers de botigues i als centres comercials? Ah, sí, és veritat: els índexs de contagis de llavors no eren els mateixos que ara, malgrat que les advertències dels experts en prediccions científiques i en epidemiologia no han canviat mai en tot aquest temps. Però ara sí, va, fem-los cas i acusem els partidaris d’anar a votar el 14-F de ser uns temeraris i uns insolidaris que només pensen en els seus interessos, i no persones assenyades com el nostre Govern, que sap com fer cas a tothom i a ningú alhora.

El vot anticipat té mal correu

Etiquetes

Covid-19, Eleccions, Pandèmia, Política, Política catalana, VotPerCorreu

Potser aquesta setmana quedarà una mica malament que ho diguem, però els catalans compartim amb els seguidors de l’Oncle Donald la desconfiança en el vot per correu. Com que la pandèmia dificultarà votar amb normalitat el proper 14-F, l’administració fomenta el vot anticipat per mirar de garantir la participació de tothom. Però, ja tenim prou mesures legals i logístiques que permetin oblidar-nos de les dificultats patides pels residents a l’estranger en comicis anteriors? Ja s’han resolt les negligències i les mancances del servei de Correus per a evitar la dispersió i la saturació que l’increment del vot postal amenaça de provocar? Justament ara, que els independentistes volem consolidar la majoria parlamentària a la cambra nacional, potser no serà gaire recomanable fer-lo servir fins que no hi hagi mecanismes que permetin seguir la tramesa del vot tant a l’interessat com a la mesa destinatària, i que, legalment, el recompte no acabi fins que el darrer vot anticipat no hagi estat lliurat. D’això se’n diuen garanties. La resta, foc d’encenalls i fum.

Quan ens vacunarem i qui ho farà?

Etiquetes

Covid-19, Eleccions, Independència, Independentisme, Vacuna

Ara que les vacunes contra el Covid-19 emboliquen d’esperança el regal principal que tothom ha demanat als Tres Reis de l’Orient, els catalans independentistes ens preguntem amb quin paper ens vindrà embolicat el regal que fa tres anys que demanem i que, de moment, només ens ha portat més garrotades que al tió i, com més temps passa, més símptomes de malestar de difícil pronòstic. Ens ha agafat una caparrassa tossuda i obtusa; el melic ens ha crescut desmesuradament fins a fagocitar la resta del cos; hem perdut el gust per l’acció; l’olfacte ha desaparegut o ens enganya quan es tracta d’ensumar el vent de ponent i ens falta l’aire quan provem de fer pinya amb els que abans ens aveníem tant. I, per acabar-ho d’arreglar, encara no sabem si és millor vacunar-nos ara per recuperar el delit i tenir forces per anar a votar el 14-F, si confiar que el resultat electoral acabi essent l’antídot que ens ha d’immunitzar contra aquest virus que té espores de rendició, o si, en realitat és una vacuna que també s’ha de prendre en dues dosis.

2.339 milions: trumfo o marrada?

Etiquetes

Bildu, Eleccions, ERC, Govern espanyol, Independència, Independentisme, pactes, Pressupostos

Que ERC i Bildu hagin decidit donar suport als pressupostos del govern espanyol podria portar-nos a discutir si la millor manera d’exercir l’independentisme és treure el màxim profit dels pactes polítics a Madrid perquè l’autonomisme arribi gras i refet al dia D o si és millor mantenir alçades les espases esperant que Sant Jordi baixi a matar el drac. Aquest és un debat viu al nostre país des de les convulsions derivades de l’1-O i, fins ara, sense aplicar-lo a un context, havia estat com entretenir-se amb un joc d’estratègia de sobretaula. Però això acaba de canviar: el moment i les formes amb què els portaveus oficials i mediàtics d’ERC s’han afanyat a anunciar l’acord al qual han arribat amb el govern espanyol per donar suport als pressupostos de l’Estat per al 2021, certifiquen que Pedro Sánchez els acaba de posar a la mà un trumfo electoral de 2.339 milions d’euros. Això sí que és un context. Com també ho és l’historial de promeses falses que el president socialista arrossega i que fa témer que el trumfo d’uns sigui una nova i ben calculada marrada per a tots.

A les urnes, “tribuneros”!

Etiquetes

Eleccions, Govern, Independència, Independentisme, Sobiranisme

Un tribunero, ja ho saben, és un soci de graderia que té una irrefrenable i dramàtica addicció al curtplacisme, que bascula arrítmicament entre l’esverament pessimista i l’eufòria desbordant i que desprèn un alt índex de contagi. Sí: efectivament, els tribuneros de can Barça tenen una cita electoral important el 24 de gener, però encara és més important la cita que tenen, tres setmanes després, els tribuneros de l’independentisme. Què passarà a les eleccions al Parlament del 14 de febrer? Perquè, ara mateix, la mocadorada al país és general. Ningú no està content; tothom protesta i els que haurien de posar pau (i mesures) s’esbardufen i es fan la traveta els uns als altres. L’independentisme que fins ara ha posat pell morta a les baralles internes, s’ha fet el sord amb els bocamolls i ha posat ànima de càntir contra els errors, cedirà a la gesticulació tribunaire i ho engegarà tot riera avall de l’abstenció o muntanya amunt de l’unionisme? Tan poc ha durat la força popular de l’1-O i tan feble és la seva voluntat i la seva memòria?

El taujanisme, l’altra epidèmia

Etiquetes

Democràcia, Eleccions, EUA, Trump

Els EUA presumeixen de ser el paradigma de la democràcia. Però ara es troben que un candidat a la presidència es proclama guanyador abans que l’escrutini sigui concloent, que els seus partidaris es manifesten amb actitud amenaçadora donant trompades a les portes dels col·legis electorals perquè s’aturi el recompte del vot anticipat, que els és desfavorable, i que la meitat dels nord-americans no reconeix a l’altra meitat el dret a governar durant la propera legislatura. És a dir, com en una república bananera. Al cap i a la fi, aquesta mena de règims han estat sempre franquícies de la particular manera nord-americana d’exportar el seu concepte de llibertat. Però perquè tot això sigui possible és indispensable l’existència d’una àmplia massa de ciutadans nedant cofois en el taujanisme, en l’analfabetisme cívic, en el bloqueig del raonament, en la visceralitat. I llavors un simple gest, un sol llumí, els pot il·luminar o fer esclatar, segons convingui. I si algú es pensa que aquesta és una epidèmia que queda lluny, només ha de treure el cap per la finestra.