Pressupostos per llei

Etiquetes

Catalunya, Govern, Parlament, parlamentarisme, partits polítics, Política, Política catalana, Pressupostos

Des que l’exconseller Giró va dir que els pressupostos del 2023 tindrien el sostre de despesa més alt mai aconseguit, fins que el Govern de Pere Aragonès ha obtingut els suports necessaris per aprovar-los, han passat cinc mesos. Però encara falten el debat del projecte, la tramitació en comissió, els debats de l’assignació per departaments, el dictamen aprovatori de la Comissió d’Economia i Hisenda i les votacions finals del ple parlamentari. Si tot va bé, els pressupostos d’aquest any no seran efectius fins d’aquí un mes, quan ja s’hagi escolat el primer trimestre. En un país que pensa en treballar i en tenir unes institucions de govern eficients, els pressupostos generals han de ser executius des del primer dia de l’exercici anual i no hi ha cap discurs polític ni cap joc malabar de partit que justifiqui demorar-ho. Perquè això fos possible, caldria que els terminis per a aprovar-los es fixessin obligatòriament per llei. I si no poden ser pressupostos inèdits per consens, que siguin prorrogats per força. Però, és clar, no hi ha cap guineu que accepti vedes.

Traspàs de govern

Etiquetes

Aeroports, B-40, Catalanisme, Catalunya, ERC, Govern, Hard Rock, Independència, Independentisme, Oposició, partits polítics, Política, Política catalana, Pressupostos, PSC, Quart Cinturó

Quan un govern té la necessitat d’aprovar els pressupostos generals arribant a una entesa amb l’oposició, caldria pensar que el marc de negociació es limita a les partides que els configuren: apujar o abaixar determinades previsions de despesa o acordar mesures per millorar l’entrada d’ingressos. Però l’acord al qual han arribat ERC i el PSC per donar viabilitat als pressupostos del 2023 es basa en la posta en marxa de projectes públics i privats (Quart cinturó, aeroport d’El Prat o Hard Rock) que tenen ben poc a veure amb els comptes anuals i força més amb un desenvolupament programàtic que, en aquest cas, no és el del partit que ocupa el Palau de la Generalitat. Per més que ERC insisteixi a reforçar el seu pragmatisme –i obtenir un any més de corda per a l’executiu que ara ocupa en solitari no és un trumfo menor- fer-ho a costa dels seus propis principis i dels seus propis alcaldes no sembla una bona idea. I fer-ho a favor dels que aspiren a prendre-li el califat, encara menys perquè, en la pràctica, és gairebé com començar a fer efectiu el traspàs de govern.

Resistir, malgrat tot

Etiquetes

Catalunya, Eleccions, ERC, Govern, Govern en minoria, Junts per Catalunya, Majoria parlamentària, Parlament, partits polítics, Política, Política catalana, PSC, PSOE

Tots els partits de l’oposició remuguen la cançó enfadosa de la soledat d’ERC. Però si ara es convoquessin eleccions al Parlament de Catalunya els resultats que s’obtindrien repetirien, diputat més o menys, la mateixa distribució d’escons que hi ha actualment. A qui podria interessar l’enrenou d’una moció de censura i uns nous comicis per quedar-se allí mateix? Sobretot quan, per configurar una majoria, caldria recórrer als mateixos arguments que són vigents per configurar-la avui? Troni, llampegui o caigui el cel al damunt dels nostres caps, a tothom li convé donar-li temps a ERC perquè governi fins al final de la legislatura. Als que la volen veure caure, perquè tingui ocasió d’ensopegar amb les seves pròpies limitacions i amb els entrebancs que tots els altres li posaran al davant. I a la mateixa ERC perquè no té cap altre recurs que governar en solitari buscant pactes puntuals i confiar que, amb l’acció de govern i els pactes amb el PSOE, pugui treure’s un as de la màniga que li faci guanyar posicions.

Peix al cove

Etiquetes

Catalunya, Debat Política General, ERC, Govern, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Pacte de govern, partits polítics, Política, Política catalana

Quan Pere Aragonès va anunciar que en el debat de política general faria una proposta que tractaria la ciutadania “com a “major d’edat”, ens preguntàvem si seria un caramel o un pinyol i allò de l’“acord de claredat” ha aclarit els dubtes: és un bon pinyol i ben repelat perquè poca cosa se’n podrà treure. Però per a ERC sí que ha estat un caramel; un esquer que ha penjat de l’ham perquè Junts se l’empassi i se situï al cap del carrer: si continua en l’Executiu s’haurà de ficar on li càpiga l’amenaça de la qüestió de confiança, la destitució de Puigneró, les auditories del pacte de govern, i tot allò que faci nosa al rumb traçat pels republicans. I si se’n va, haurà de carregar amb els efectes de la seva deserció, que tots els seus adversaris no trigaran a inflar i a explotar. A l’hora d’escriure aquest article encara no sabem què ha decidit la militància de Junts, però, sigui el que sigui, ningú no els traurà la feina de recosir un partit encara immadur però ja dividit. Tant de dir-li a ERC que va darrere del peix al cove i no es pensaven que el peix eren ells.

Ni rom, ni raca

Etiquetes

1 d'Octubre, ANC, Catalanisme, Catalunya, Consens, CUP, Diàleg, ERC, Govern, Independència, Jaume Giró, JuntsxCat, Omnium, Política, Política catalana, Sobiranisme, Unitat

“O rom, o raca” es diu en alguns llocs de l’Empordà quan es reclama decidir-se per una cosa o una altra. Com ara reclama l’ANC i altres sectors independentistes que urgeixen reconduir el procés de manera que, d’aquí a un any, es reprengui el que es va ajornar l’octubre del 2017. Tant de bo. Com tant de bo seria que no ens féssim el sord amb l’advertiment del conseller Jaume Giró, quan diu que si es fa tot de la mateixa manera, tornarà a passar el mateix. I perquè això no sigui així -o perquè tinguem respostes preparades si malgrat tot, passa- és imprescindible un “estat major” com el que s’insinua, però potser amb molta menys transparència i visibilitat de la que s’endevina. I una actitud dels partits polítics molt menys sectària i electoralista de la que hem conegut fins ara. La última cosa que ens convé és esparrecar al carrer el que es pugui teixir en les fràgils taules de consens. Trencar el govern, promoure llistes cíviques o continuar festejant el govern espanyol amb pactes improductius, són tres exemples de com caminar contra direcció.

Contra direcció

Etiquetes

11 de Setembre, Abstencionisme, ANC, Catalunya, Diada, ERC, Govern, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Manifestació, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme

Quan el lector llegeixi aquest article, la manifestació de l’11-S serà imminent o ja s’haurà celebrat i tothom voldrà llegir-ne el resultat quantitativament, sobretot els unionistes. Perquè, diguin el que diguin aquells que tenen l’ego més gran que la seva identitat col·lectiva, la manifestació de la Diada Nacional de Catalunya no s’ha fet mai per fer content cap partit, ni cap govern, ni cap militant de l’abstencionisme ressentit, sinó per mostrar a Espanya i al món que el poble català vol alliberar-se del seu domini. I fer-se veure al carrer és una manera tan clara i evident de mostrar el rebuig a aquesta situació que fins ara sempre ha molestat sobiranament al govern espanyol. Però aquest any també molesta al de Catalunya perquè es fan córrer consignes contra la seva manera de conduir políticament les aspiracions independentistes. Una manera de conduir i d’argumentar contra la mobilització popular que accentua la impressió de ser molt semblant a la d’aquell que anava contra direcció i acusava d’infractors als que li venien de cara.

Curts

Etiquetes

Catalunya, Comissió bilateral, Govern, Govern espanyol, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Taula de diàleg

Dimecres a la tarda, la consellera Laura Vilagrà i el ministre Félix Bolaños varen comparèixer davant els mitjans de comunicació només per certificar que s’havien reunit i que els presidents dels respectius governs es trobaran tan aviat com les seves agendes –en realitat, l’agenda del president espanyol– ho permetin. Au, consellera: faci 500 quilòmetres d’AVE i perdi tot un dia per repetir tot allò que fa mesos que li sentim dir a vostè i a la gent del seu partit i que ara ens tornarà a servir de pretext per especular sobre l’ordre del dia de la reunió entre Aragonès i Sánchez. Mirin: la política, en realitat, només és l’habilitat de gestionar els afers públics. Per tant, l’única cosa que necessitem els ciutadans és que ens expliquin què han aconseguit. I, si no són capaços d’aconseguir res, no cal que s’amaguin a sota d’un llenguatge inflat de vaguetats ni darrere de gesticulacions exagerades perquè arriba un moment que ja no sabem si pensar que ens expliquen les coses d’aquesta manera perquè es pensen que som curts o perquè ho són vostès.

Ni el 2030, ni el 2034

Etiquetes

Comitè Olímpic, Govern, Jocs d'Hivern 2030, Jocs Olimpics, Pirineus 2030, Pirineus 2034

Les candidatures per celebrar uns Jocs Olímpics –d’hivern o d’estiu- les impulsen ciutats que tenen l’aval del respectiu comitè olímpic nacional. Dit això, algú es pot imaginar què hauria passat si la candidatura dels jocs del 1992 no hagués estat una iniciativa de Barcelona sinó una imposició del govern de la Generalitat a la ciutat? Doncs ara imaginin-se l’efecte que fa que aquest govern hagi repescat dels núvols un projecte olímpic de despatx per als jocs d’hivern del 2030, que el capitanegi per damunt de les expectatives i les possibilitats del territori afectat, que s’emboliqui amb una consulta popular i que accepti el xantatge polític d’haver-se d’associar amb l’Aragó que, a sobre, li busca les pessigolles. En poden dir fer entrar el clau per la cabota o agafar el rave per les fulles. O fotre’s de peus a la galleda, perquè costa d’entendre que el govern de la Generalitat s’arrisqui amb maldecaps inútils quan el Comitè Olímpic Internacional difícilment aprovarà una candidatura tan artificial, embastada, fràgil i polèmica com aquesta, ni per al 2030 ni per al 2034.

La comèdia del Pegassus

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Citizen Lab, Espionatge, Govern, Govern espanyol, Independència, Independentisme, partits polítics, Pegassus, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme

L’afer de l’espionatge a través del sistema Pegassus és com una comèdia d’entreteniment construïda amb els elements clàssics del gènere: la rutina quotidiana queda truncada per un previsible fet imprevist que posa al descobert la veritable condició dels protagonistes, els quals s’emboliquen en una disputa gallinàcia que no els durà enlloc perquè no tenen cap altra alternativa que treure tot el profit que puguin de fer veure que se suporten. Els independentistes espiats no tenien totes les certeses que calien per demostrar que ho eren, però ho sabien. I tots plegats també sabem que no en traurem res del fons de la claveguera que Citizen Lab ha destapat. Ho impedirà l’enreixat que hi han soldat per damunt la legislació sobre secrets oficials, les ordres judicials -que, si no hi eren, sortiran- i l’actitud del govern espanyol que es corporativitza amb tota la classe política, inclosa l’europea. L´única incògnita és la de sempre: la trama seguirà tenint prou força per continuar dominant els personatges o n’hi haurà algun que voldrà tenir vida pròpia?

Protestes que ensenyen

Etiquetes

Calendari escolar, Educació, Ensenyament, Escola, Govern, Normalització Lingüística, Política Lingüística, sindicats, Titulacions

Dijous passat, el sindicats de mestres van ocupar la conselleria d’Educació en senyal de protesta. Per reclamar que el govern de la Generalitat els faci costat a l’hora de negar-se a acatar les sentències judicials que imposen quotes d’ensenyament en castellà? Per exigir que la missió dels mestres no s’esmunyi com l’aigua en un cistell com passa amb la implantació d’uns currículums escolars que fomenten l’abúlia i no donen per bo ni el mínim esforç? Per reclamar que les titulacions de l’ensenyament primari i secundari no siguin una vergonya per al cos docent i una estafa per a la societat que espera joves preparats? Res de tot això! Els sindicats d’ensenyants han decidit aixecar el cul de la cadira perquè els hi han allargat el curs escolar i se senten menystinguts perquè el Govern no els ha consultat abans i ha actuat amb opacitat. Una opacitat que, com tothom sap, és molt més mal intencionada, tenebrosa i opressora que la d’aquells per a qui no serem mai prou bons ases si no entenem les ordres en castellà.