L’arròs d’ahir i d’avui

Etiquetes

Agricultura, Costa Brava, Economia, Empordà, Medi Ambient, Memòria Històrica, pagesia, Turisme

El conreu de l’arròs a l’Escala a la postguerra. Foto: Joan Lassús. Arxiu Històric de l’Escala,

El Centre d’Estudis Escalencs i el Museu de l’Anxova i de la Sal tenen oberta en aquest centre una exposició sobre els arrossars de l’Empordà. Una activitat que del segle XVIII a mitjans del XX va arribar a ocupar molts més conreus que ara, al voltant dels darrers meandres del Ter, del Daró, de la Muga i del Fluvià, i que avui es conserva limitadament gràcies a la sortosa obstinació uns pocs agricultors. Gràcies a la tenacitat de gent enamorada del seu ofici, del país on viuen i del seu futur. Ara que el turisme ens dóna pa, és bo que sapiguem d’on el trèiem quan les úniques calces curtes que coneixíem eren les dels que treballaven als camps d’arròs.

MAT-ant sense manies

Etiquetes

Agricultura, Democràcia, Economia, Electricitat, Energia, Medi Ambient, Política

S’acaba d’inaugurar la línia de Molt Alta Tensió (MAT) que porta a Catalunya l’electricitat que l’estat compra a França i que travessa les comarques gironines sense miraments ni concessions. Només cal resseguir-ne el recorregut per comprovar-ho. L’impacte visual és enorme, la proliferació de torres és delirant i és insultant la proximitat a alguns indrets habitats. Els col·lectius contraris a la línia ho han denunciat sempre i ara estan contents perquè el Suprem ha decidit escoltar un grup de tècnics discrepants. Però l’obra és feta. I encara que una pintada en un mur digui que torres més altres han caigut, la impressió general és que pagarem cara la nostra passivitat.

Les rieres i l’ACA. Platja d’Aro com a exemple

Etiquetes

administració, Agricultura, ajuntaments, Costa Brava, Medi Ambient, pagesia, Turisme

La riera Ridaura prop de la desembocadura al terme municipal de Castell-Platja d’Aro. Foto: Emili Agulló / El Punt Avui.

Per una d’aquellles meticul•lositats legislatives agafades amb paper de fumar, a les rieres no s’hi pot posar el peu si no és prèvia aprovació de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). No fos cas que algú s’aprofités d’un bé natural sense pagar cap de les taxes que només serveixen per pagar les despeses de la burocràcia. Bé: el resultat és que les rieres són plenes de mates i arbustos perquè, si als propietaris de les terres per on passen ja els costava de complir amb l’obligació consuetudinària de netejar-les, només els faltava que algú els posés traves des d’un despatx. Això és el que passa, per exemple, a Platja d’Aro, que tenen la riera Ridaura en un estat que hi podrien fer un parc temàtic del Cocodrilo Dundee i ni els fan la neteja ni els la deixen fer.

La poma fa la unió, per exemple

Etiquetes

Agricultura, Cooperativisme, Costa Brava, Medi Ambient, pagesia

Conreu de poma. Foto: IRTA.

Ara fa cinquanta anys, un grup de productors de fruita es van unir en una cooperativa per aprofitar millor els recursos propis i potenciar el seu producte. Aquella cooperativa és avui Costa Brava Fructicultors S.L., una empresa que té en el seu historial haver aconseguit la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Poma de Girona i que avui en produeix 30 milions de quilos, en ven el 70 per cent de les que es consumeixen a tot l’Estat i lidera l’exportació amb un 30 per cent del total. Però, sobretot, és un exemple de com l’amplitud de mires i la confiança mútua poden véncer el tradicional i perniciós immobilisme de l’individualista sector agrícola i fer-lo progressar.

Estiu de pedregades

Etiquetes

administració, Agricultura, crisi, Estat, Política catalana, Política espanyola

Pedregada a Sant Marti Sescorts a començaments d’aquest estiu 2013. Foto: Domenec Llop.

Aquest diari feia, a mitjans de juliol, un titular de portada semblant a aquest, que tenia la virtut de ser paradigmàtic. Efectivament, en aquelles dates, les pedregades havien destruït bona part de les collites de fruita d’aquest país, afegint a la misèria econòmica general el clau reblat sobre el sector agrícola.  Setmanes abans, amb l’estiu incipient, les pluges torrencials arrasaven  de mala manera la Val d’Aran i, setmanes després, el foc calcinava bona part de la mallorquina Serra de Tramuntana.

El foc també crema el seny

Etiquetes

Agricultura, Alt Empordà, foc, incendi forestal

L’incendi de l’any passat a l’Alt Empordà, al terme de Capmany.

Al cap d’un any dels incendis que van arrasar l’Alt Empordà, al cap de molt de sofriment i de molts d’esforços, la vida va tornant poc a poc al seu lloc. Menys per a sis famílies de Capmany que no poden reconstruir la seva casa. L’Ajuntament –que fins ara havia cobrat amb molt de gust els impostos d’aquestes famílies – addueix que les edificacions estaven en una situació irregular i que refer-les seria il•legal. Caram! I cobrar-los els impostos en aquestes condicions no ho era? Les culpes potser es poden repartir, però la clau de la qüestió no són les edificacions sinó les famílies sense casa. Seria bo que entre tots –acceptant-se recíprocament les posicions- trobessin una solució.

Cuba descobreix tard que pot treballar la terra

Etiquetes

Agricultura, Cuba, Política

Moltes vegades, quan algú presumeix d’alguna cosa vague i fantasmal sol sentir-se a l’esquena la frase «Aquest té molta terra a l’Havana» que és com dir que no té res. La frase, segurament gestada a l’ombra dels indians vinguts a menys o dels aventurers sense fortuna que presumien d’haver estat a ultramar, esdevé gens casualment un mirall de l’actual i principal terratinent de Cuba que és l’estat mateix.

 Controlat ininterrompudament pel partit comunista des del 1959, el govern administra molta terra però també és com si no tingués res perquè més de la meitat del sòl cultivable no el treballa ningú i la resta es dedica a cultivar majoritàriament allò que en el mercat soviètic del troc tenia més sortida: la canya de sucre i el tabac. El resultat és que Cuba ha d’importar el 80 per cent dels aliments que es consumeixen a l’illa i que els més bàsics se subministren mitjançant una cartilla de racionament flexible, que no vol dir que sigui de material plàstic sinó que els privilegis a què dóna accés són regulables segons la fidelitat i els serveis al règim, amb completa indiferència al fet que a la unitat familiar hi pugui haver vells, mainada o malalts. La conseqüència més directa de tot això és que hi ha població mal nodrida i que passa gana.

 Ara que l’actual crisi econòmica d’abast internacional ha frenat els ingressos per turisme i està fent augmentar de forma important el cost de les importacions, el castrisme s’ha vist obligat a fer apologia del treball agrícola amb frases tan aclaridores com «no ens queda més remei que fer produir la terra» o «sobra terra de bona qualitat que no es conrea», que posen en evidència una desídia i una manca d’eficàcia en la planificació duta a terme fins ara que són absolutament inexplicables. O potser sí que es poden explicar pel mateix temor que el president Raúl Castro manifestava referint-se a les traves que posen habitualment els funcionaris del règim a qualsevol novetat, més o menys com a tot arreu dit sigui de passada.

Potser val més tard que mai però, al marge del debat ideològic, si em pregunto quina raó pot justificar que, al cap de 50 anys, el sistema més elemental de subsistència de qualsevol comunitat humana hagi estat descuidat a Cuba d’una manera tan notòria, només sé trobar-hi una resposta: la perversitat dels seus mandataris, convençuts que l’escassedat i la precarietat aplicades sobre la població resulten ser les armes de control més eficaces.