Víctimes del silenci

Etiquetes

17-A, Alcanar, Barcelona, Catalunya, CNI, Política, Política catalana, Política espanyola, Sitges, Terrorisme

No hauria de tenir cap sentit que, al cap de cinc anys de l’atemptat terrorista a les rambles de Barcelona, se’n continuïn organitzant actes commemoratius de caràcter públic. Si se’n fan és perquè encara hi ha qüestions obertes, pendents, que necessiten ser amagades, disfressades o reivindicades. Les víctimes s’hi sumen perquè encara reclamen ajuda de les administracions per apaivagar el dolor i rebutgen que se’ls hi afegeixi un sobrepès angoixant amb incomprensibles dificultats jurídiques i burocràtiques. Les organitzacions cíviques de Catalunya exigeixen que la investigació sobre els fets aclareixi els inquietants interrogants que es mantenen oberts sobre la gènesi del grup que va perpetrar l’atemptat, sobre la relació amb el serveis secrets de l’Estat i sobre el curs del procés judicial contra els autors. I les administracions proven que les mostres protocol·làries de condol i les declaracions oportunistes dels seu governants serveixin per precipitar i espesseir la boira de silenci que es va apoderant del país.

Una guitza al formiguer

Etiquetes

Arnaldo Otegi, Catalunya, Democràcia, EH Bildu, ETA, Independència, Independentisme, Pais Basc, partits polítics, Política, Política espanyola, PP, Presos polítics, PSOE, Sobiranisme, Terrorisme

Les paraules d’Arnaldo Otegi fent acte de contrició per la lluita armada i proposant una negociació per a l’alliberament dels presos d’ETA, tenen més transcendència perquè fan posar els seus adversaris en evidència que no pas pel seu pes específic. Per això el mateix Otegi les ha qualificat de “guitza al formiguer”. Ha posat davant del morros del PSOE el caramel de la governabilitat penjat d’un ham. Si el mosseguen, remarcaran el protagonisme d’EH Bildu tant en la conclusió del conflicte basc del passat, associat al terrorisme, com en l’obertura del conflicte futur per l’autodeterminació. I a la vegada, posaran en mans de la dreta l’exclusiva del ressentiment endèmic i transversal, que roman adherit a la societat espanyola gràcies a aquella cola que ho manté tot tan ben lligat. I si el rebutgen, posaran en evidència davant de tothom que a Espanya no hi ha espai per a negociar res. Ves que, per a augmentar la consideració de causa justa per a les reivindicacions de bascos i catalans, no facin molt més les paraules d’Otegi que les misterioses passeres d’escolanet de Iñigo Urkullu.

Déjà-vu arbitral

Etiquetes

Atemptat, CNI, Judici 17A, Justícia, Terrorisme

Es considera àrbitre el que dirimeix o jutja de manera imparcial. Alguns compleixen amb fidelitat aquest manament, però d’altres porten la samarreta del seu equip preferit sota l’uniforme o bé, sense complexos, ja arriben al terreny de joc amb el partit arbitrat des de casa. Com que àrbitre i jutge són sinònims, i no només en el llenguatge metafòric, els lectors que segueixin el judici pels atemptats terroristes de l’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils ja s’hauran fet una idea de quina mena d’àrbitre és el president del tribunal, Félix Alfonso Guevara: un home que té massa feina per llegir-se “escrititos” de pèrits i testimonis de l’acusació particular que posen en dubte la versió oficial sobre la mort de l’imam de Ripoll, Abdelbaki Es-Satty, i sobre la seva relació amb el CNI. Sobretot si aquests “escrititos” han estat redactats per un significat advocat català independentista i poden interferir en les estructures argumentals d’una sentència que ja sembla redactada. Ui, no, què dic, que a Espanya això no passa.

Si calles, afirmes; si parles, confirmes

Etiquetes

Catalunya, CNI, Independència, Independentisme, Mossos, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Terrorisme

Per més que la rateta que escombrava l’escaleta hagi pujat de replà i ara faci de portera, no ens empassem que ningú doni cap explicació creïble sobre la relació entre el grup terrorista de l’imam de Ripoll i el CNI. Si l’organització de seguretat de l’Estat espanyol té com a confident un individu que aboca un grup de joves al terrorisme i, a més a més, fa un seguiment personal i telefònic dels seus integrants, i, malgrat això, no pot avortar els atemptats de Barcelona i Cambrils, o són una trepa d’inútils o són còmplices, en el millor dels casos per passiva i en el pitjor, per activa. I si a més a més hi afegim que Abdelbaki es Satty vola pels aires el dia abans dels atemptats a causa d’uns explosius que estava acostumat a manipular, que la seva fitxa s’esborra misteriosament del registre del CNI l’endemà, que s’ha bloquejat la creació d’una comissió d’investigació i que els responsables polítics d’aleshores només han obert la boca per embrutar els Mossos d’Esquadra, només podem recórrer a una frase castellana: “Blanco y en botella, leche.” Mala leche.

Si t’agafen en fals, assenyala’n un altre

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Independència, Independentisme, Mossos, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Terrorisme

Els ciutadans de Catalunya tenim molt clar que l’únic tribut d’agraïment que hem de manifestar, en relació a l’atemptat de l’any passat a Barcelona, és als Mossos d’Esquadra i no a cap altra corona. Davant de l’evidència que el record d’aquells fets tornaria a posar sobre la taula la concòrdia de la població catalana amb un model policial basat en el servei i no en la repressió, els mitjans de comunicació que es consideren portaveus de l’estat de dret penal han regurgitat diferents refregits informatius en què els cossos policials espanyols es defensen de la seva inoperància atribuint als Mossos falses irregularitats i l’entorpiment d’unes investigacions tardanes i mal engiponades. Si fos per ells, qui sap què commemoraríem aquests dies.

L’estrany 17 d’agost

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Estat, Independència, Mossos, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Terrorisme

Al cap d’un any dels atemptats de Barcelona i Cambrils, el millor homenatge que es pot fer als morts és esbrinar la veritat, castigar els culpables i tenir cura de prevenir que fets com aquell no puguin tornar a passar. I a les víctimes que van sobreviure i als familiars de tots, facilitar-los els recursos per sortir de l’atzucac emocional i físic. Però tot això va coix.

Terrorisme a l’aguait

Etiquetes

Democràcia, Seguretat, Terrorisme

Des que el terrorisme islamista va incloure els aliats europeus dels EUA entre els seus objectius (Madrid 2004 i Londres 2005), determinada progressia de la radicalitat política –que sempre renya i que mai no accepta que ningú l’alliçoni- ens ha estat amonestant dient-nos que els atacs que patim són la purga que ens hem guanyat a l’Iraq, a l’Afganistan, a Síria o a qualsevol altre lloc on haguem anat a ficar el nas fent d’escolanets en aliances internacionals.
Fent una anàlisi simple, buscant una relació directa de causa-efecte, es pot acceptar aquesta assumpció de responsabilitats.

Doblement víctimes

Etiquetes

jihadisme, Política, Terrorisme

La proximitat de la mort, la quotidianitat interrompuda violentament per la maldat, els escenaris coneguts esquitxats de sang, l’accessibilitat que té París per a tots els europeus, l’egoetnicisme dels mitjans de comunicació… són elements que fan més propera i sentida la tragèdia de divendres passat. No ha sigut a casa nostra però s’ha produït en un indret que s’hi assembla molt, que podria haver-ho estat. Per tot això i també perquè els terroristes amenacen de convertir el nostre atzar en una mortal selectivitat programada, tenim por. I és ben raonable. Com ho és exigir als nostres governants que ho impedeixin i que ho facin sense miraments. Al cap i a la fi es tracta de la nostra vida o de la seva.

Jihadismes de tots colors

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Política, Terrorisme

En relació a l’operació policial contra el jihadisme que s’ha dut a terme a diferents poblacions del país, hi ha diversos detalls que criden l’atenció, i de tots ells avui n’escollim dos. El primer, les declaracions del conseller d’Interior, Ramon Espadaler, quan deia alhora que els presumptes activistes detinguts tenien previst atemptar a Catalunya i que, no obstant això, no havíem de témer res perquè els Mossos els havien tingut controlats en tot moment.  Seria bo que el conseller no ens prengués per babaus. Ell hauria de saber –com nosaltres sabem- que si els han detingut i els hi han trobat documentació sobre indrets que només els podrien interessar com a objectius és perquè el perill hi era. I que l’acció judicial i policial no és mai tan omnipotent com per garantir que individus radicals organitzats en cèl·lules independents no puguin aconseguir els seus propòsits. I saber-ho fa por. L’altra, és comprovar com la premsa espanyolista -la d’allí però també la d’aquí- s’ha afanyat a parlar de “jihadisme català” i de “catalans jihadistes”. És veritat que la condició de català la té qui neix a Catalunya i també qui s’hi arrela i és veritat que alguns dels detinguts són nascuts aquí o residents de fa anys, però posar l’adjectiu de català al jihadisme és d’una pobresa intel·lectual considerable o d’una baixesa moral notable. O ambdues coses.  I fer-ho amb l’independentisme, com ho feia l’altre dia el ministre Jorge Fernández Díaz, és, a més a més,  irresponsable. No costa gaire de saber que aquesta doctrina no coneix cap altra filiació que l’extremisme musulmà i que si persones naturals de Catalunya l’abracen no solament renuncien al que significa haver nascut en aquest país sinó també a la integració a la seva cultura i als seus costums que formen part d’aquest Occident al qual odien. Però, com d’altres vegades que s’informa d’actituds pernicioses o delictives comeses per ciutadans residents a Catalunya, l’adjectiu de “català” és golosament assaborit i col·locat amb precisió al costat d’un substantiu de significat negatiu amb l’única finalitat que els dos mots es qualifiquin mútuament potenciant les connotacions pejoratives. Ja estem acostumats que els mitjans amb seu fora de Catalunya emprin les trampes del llenguatge per tirar-nos brossa al damunt. Però que ho facin els d’aquí és la demostració més evident que estan disposats a embrutar-se i a embrutir-se.