Ningú no es veu el gep

Etiquetes

ANC, Catalanisme, Catalunya, Independència, Independentisme, Omnium, partits polítics, Política, Política catalana, Unitat

En una entrevista de Vilaweb, el president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, es lamenta que els diferents actors independentistes no s’hagin assegut al voltant de la mateixa taula des de fa més d’un any. Tots sabem que hem arribat fins aquesta lamentable situació per les divergències entre els diferents partits polítics, que competeixen per ocupar els escons de les institucions perquè és això el que els dóna força representativa i econòmica. Un objectiu egoista, captiu dels càlculs resultadistes, sotmès a l’estatus quo i amb una mirada tan curta que no veu res més enllà del melic. Però és que si algú tenia prou força per corregir aquesta dinàmica -i ho van mig aconseguir per arribar fins a l’1-O– eren les organitzacions cíviques transversals, com l’ANC i Òmnium. Per tant, des d’una i des de l’altra també s’haurien de preguntar –i explicar- com és que han sucumbit a la fagocitació partidista, per què no s’hi han enfrontat obertament i per quin motiu no han estat capaces de generar prou força moral i cívica per tornar a fer-los seure a tots al voltant d’una taula unitària.

Ni rom, ni raca

Etiquetes

1 d'Octubre, ANC, Catalanisme, Catalunya, Consens, CUP, Diàleg, ERC, Govern, Independència, Jaume Giró, JuntsxCat, Omnium, Política, Política catalana, Sobiranisme, Unitat

“O rom, o raca” es diu en alguns llocs de l’Empordà quan es reclama decidir-se per una cosa o una altra. Com ara reclama l’ANC i altres sectors independentistes que urgeixen reconduir el procés de manera que, d’aquí a un any, es reprengui el que es va ajornar l’octubre del 2017. Tant de bo. Com tant de bo seria que no ens féssim el sord amb l’advertiment del conseller Jaume Giró, quan diu que si es fa tot de la mateixa manera, tornarà a passar el mateix. I perquè això no sigui així -o perquè tinguem respostes preparades si malgrat tot, passa- és imprescindible un “estat major” com el que s’insinua, però potser amb molta menys transparència i visibilitat de la que s’endevina. I una actitud dels partits polítics molt menys sectària i electoralista de la que hem conegut fins ara. La última cosa que ens convé és esparrecar al carrer el que es pugui teixir en les fràgils taules de consens. Trencar el govern, promoure llistes cíviques o continuar festejant el govern espanyol amb pactes improductius, són tres exemples de com caminar contra direcció.

Pegassus fa de drac

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Espionatge, Independència, Independentisme, partits polítics, Pegassus, Política, Política catalana, Política espanyola, Repressió, Sobiranisme, Unitat

En aquesta setmana de Sant Jordi d’enguany, el drac contra el que sempre havia lluitat el cavaller s’ha transformat en un cavall alat que ha escampat els llamps de Zeus sobre els nostres mateixos caps. I, com bé sabien els gals “que resistien encara i sempre a l’invasor”, aquesta és l’única cosa que ens hauria de fer por. Perquè, com hem pogut veure en la compareixença que els capitans de l’independentisme polític i social van fer a Brusel·les i en la que va fer el govern català al Palau, l’artilleria política no solament no apunta tota en la mateixa direcció sinó que cada un la carrega amb munició diferent, i fins i tot n’hi ha de fogueig. I no ens referim a les denúncies sobre l’espionatge que Espanya ha practicat sempre i que tindran un recorregut imaginable, sinó a la resposta contra l’estat que el practica. Per més que la resistència pacífica s’empari en els valors morals de qui sap respondre a les bufetades posant-hi l’altra galta, només qui té moltes cares pot aguantar totes les plantofades sense immutar-se.