La tendència del nostre país cap a les llargues temporades de sequera va en augment des de fa temps però fem veure que aquest canvi no va amb nosaltres. Ens falta aigua i actuem com si ens en sobrés. Les empreses envasadores extrauen de les seves “propietats” 1.358 milions de litres anuals. Les estacions d’esquí, com que tampoc no els cauen prou volves, es mantenen actives fabricant neu artificial amb l’aigua. Proliferen sense fi les zones residencials amb piscines privades o comunitàries i cada vegada més pobles procuren tenir-ne de públiques per al lleure i l’esport. Les viles i les ciutats multipliquen els jardins que les fan boniques i la despesa d’aigua per al reg i per a la neteja dels carrers, perquè és més ràpida i eficient que l’escombra, mentre per sota terra, en deixem perdre cada any un 24 per cent (134.300 milions de litres). I a casa de cadascú, la deixem córrer perquè sembla que l’aixeta és un doll diví. Mireu si n’hi de feina a fer, abans de pensar en sancions. Que si n’haguéssim de posar, seria a cada un dels nostres cervells, tan poc acostumats a raonar.
Les pressions derivades de la lluita contra la degradació del medi ambient i les urgències per adaptar el trànsit circulatori a la diversitat del parc de vehicles, han acabat configurant un batibull a les ciutats que, en la pràctica, tendeix a desterrar l’harmonia, el bon gust i el sentit comú en la gestió dels carrers urbans. Podríem parlar de Barcelona -que ha passat de ser el bressol del modernisme a ser la màxima expressió del surrealisme– però la dolorosa realitat és que la febre s’ha estès arreu del país: carrilsbici traçats amb la mateixa prepotència que s’implanta una via de tren; pilones de colors llampants i newjerseis per dissimular que les noves mesures són presoneres de la inseguretat i estan hipotecades per la magresa dels pressupostos; i taüts de formigó i carrers pintats de franges i de colors de sentits indesxifrables.
Una anàlisi urgent. Tot plegat, acaba presentant-se com un trencaclosques en el que és impossible que totes les peces encaixin i que si té algunes incontestables propietats universals són les de desorientar tothom, estimular l’agressivitat entre els diferents col·lectius que competeixen per l’ús dels carrers i generar-los insatisfacció i inseguretat a tots. Abans no ens aboquem al col·lapse o al conflicte enverinat, convindria aturar l’actual desfici i obrir una etapa d’anàlisi en profunditat sobre els usos i l ‘ordenació de les vies urbanes per a la qual cosa, més enllà de la improvisació d’aquest article, convindria no oblidar algunes de les qüestions que hi enumerem.
No reduir els cervells a 30 per hora. La recent implantació d’una velocitat màxima de 30 km/hora a molts carrers de les ciutats és també un indicador de la baixa velocitat –o de l’escàs voltatge- dels cervells que tenen encomanda la tasca de posar ordre –o d’implantar el caos- als carrers de les nostres viles i ciutats. Estan tan literalment col·lapsats per les angoixesquotidianes que tenen al davant (embussos, accidents, contaminació… etcètera) que són incapaços d’adonar-se que convertir els automòbils en carabasses no ajuda a les ciutats a ser princeses sinó a convertir-les en ventafocs. És indispensable una velocitat de pensament superior i, sobretot, una circulació mental fluïda i sense obstacles.
El cotxe no és un enemic. És un error estratègic considerar que l’automòbil és un enemic de la ciutat. En primer lloc perquè la política industrial del país està enfocada a mantenir aquest sector com un dels principals, fins i tot amb la injecció de diner públic, i això en fomenta també la compra massiva. I en segon lloc, perquè una transformació general en sentit contrari requereix anys i panys de lenta assimilació. I, entre una cosa i l’altra, la tossuda realitat requereix més aviat proposar solucions als usos i costums –nous combustibles, nous serveis addicionals- que no pas mesures criminalitzadores.
La bicicleta no pot ser la reina. Per més beneficis en la salut particular i en la col·lectiva que comporti l’ús de la bicicleta, res no justifica que hagi d’esdevenir l’estrella de la mobilitat urbana per damunt de qualsevol altra modalitat, i encara menys per damunt de la pedestre. És clar que se li ha de facilitar espai i garanties per incorporar-se a un trànsit rodat dominat pel motor, però s’hauria d’evitar subjugar-hi la resta de modalitats de transport i evitar temeritats com els carrils bici en sentit contrari al de la circulació general o els que han estat traçats amb calçador en vies que ja estaven saturades d’antuvi.
Les ciutats són limitades. La circulació als carrers de les ciutats no s’ha de pensar només en funció del que necessiten les persones que hi viuen sinó també d’acord amb l’estructura urbana existent. Tendim a pensar les ciutats com ens agradaria que fossin i això ens fa creure que les podem reinventar. Però no podem. Hem heretat un traçat de carrers difícilment reformable i aquest és el mapa sobre el que hem de treballar. Un mapa que ha estat capaç de suportat estoicament totes les coincidències i saturacions d’usos possibles i que probablement les continuaria suportant. Per això, quan els humans, els ciutadans, ens proposem posar-hi ordre hem de ser conscients que ni tot és possible ni les coses que són possibles caben totes en un mateix feix. I quan ho volem forçar provoquem desorientació en els ciutadans i la crucifixió de les virtuts intrínseques de la ciutat.
Treballs d’urbanització a la pedrera s’Antiga al terme municipal de Begur. Foro M. Carreras / El Punt Avui.
Fa uns dies, un mosso li va etzibar a un forestal ”La República no existeix, idiota!” i tothom es va esverar. D’acord que és una falta de respecte que la policia insulti els ciutadans (tot i que aquest no és un cas únic) i que un règim democràtic com la república ja hauria d’existir pel sol fet que la majoria de la població ho vulgui, com a Catalunya. Continua llegint →
Una urbanització en mal estat al municipi de l’Escala. Foto: El Punt Avui / Jordi Ribot / Iconna.00oo
L’Escala té unes quantes urbanitzacions deficitàries en serveis i manteniment i l’ajuntament ha posat en marxa un pla a llarg termini per posar-les al dia que parteix d’un pressupost previ d’uns 40 milions d’euros. Però com que el cas de l’Escala es repeteix mimèticament arreu del país, convé dir que la majoria d’urbanitzacions en mal estat són fruit de l’especulació i l’avarícia dels promotors i de la ignorància i la temeritat dels compradors, relacionats a través de contractes privats. I quan l’administració hi pren part per suplir les responsabilitats d’uns i altres, dóna per bo un model urbanístic que és un veritable càncer per als municipis.
Imatge de la campanya Ciclista a la Vista, de l’ajuntament de Girona.
Girona té en marxa la campanya Ciclista a la vistaper sensibilitzar sobre l’ús de la bicicleta a la ciutat. El darrer tram d’aquesta campanya consisteix a controlar i sancionar els ciclistes que infringeixin les normes de circulació i això ha provocat una onada de protestes. Per què? Doncs perquè a totes les ciutats hi ha usuaris de la bicicleta que es pensen que no munten un vehicle i que el sol fet de no contaminar els dóna dret a no portar casc, a circular per les voravies per fer drecera o a saltar-se els semàfors en vermell. Actituds que cal fer recular no només pel seu propi bé, sinó pel bon nom del col·lectiu i per respecte a la resta de ciutadans.
Les pancartes sobre altres trams de la mateixa carretera tornaran a ser útils ara a Bescanó. Foto: El Punt Avui.
A Bescanó cap dels partits en campanya –ni, en conseqüència, la majoria de la població- estan d’acord amb el traçat de la variant que treu la carretera del mig del poble per intentar millorar una via impròpia de les comarques i poblacions que uneix. A Lloret, el disseny que prolonga l’autovia C-32 fins al municipi té l’oposició de bona part de la població i fins i tot els partidaris estan d’acord que s’ha de buscar un consens majoritari. Hem posat el títol de Bescanó i hi hem afegit Lloret. I encara podríem allargar més la llista de pobles amb greuges similars. Per això potser ja comença a ser hora que els governs abandonin el vell i desagradable costum de dibuixar els traçats de les carreteres des dels despatxos i comencin a fer-ho amb la complicitat del territori.
Si la majoria de regidors que avui siguin escollits acaben responent a un perfil sobiranista, la cursa per les eleccions del 27 de setembre prendrà una acceleració considerable i el procés per l’aconseguiment de l’estat propi tindrà una base territorial i institucional extraordinàriament útil. D’això no n’hi ha cap dubte. Ara bé, no és cert ni prudent prendre’s les municipals d’avui com una primera volta de les transcendentals eleccions al Parlament d’aquesta tardor vinent ni supeditar a aquests comicis l’elecció de les persones que prendran les regnes dels ajuntaments, com s’ha insistit a reclamar des de diferents tribunes polítiques i d’opinió. Continua llegint →
L’actual entrada a l’eix Vic-Olot per la Vall d’en Bas. Foto Jordi Casas. El Punt Avui.
A la Garrotxa fa falta una carretera que enllaci les que conflueixen a Olot per treure-li trànsit intern. Sobretot després d’obrir la porta a Osona i Barcelona pels túnels de Bracons. Però els projectes coneguts afecten greument les valls que circumden la capital i que són un bé natural i un atractiu turístic importants. Ara, el conseller Santi Vila proposa que es faci el projecte tècnic deixant per al final la decisió sobre la Vall de Bianya. Però el debat ha de ser integral, del traçat complet, perquè aquesta via pot convertir la Garrotxa en una carretera voltada de valls o en unes valls vorejades per una carretera. I, a la vista de les eleccions que van venint, val més que la decisió vingui de la ciutadania a través d’un procés consultiu obert i generós.
L’Ajuntament de Lloret de Mar ha encarregat un inventari de camins públics actuals i en desús per incloure’ls en el POUM i mirar de traçar un camí de ronda. La iniciativa és bona perquè aquests camins són un excel•lent atractiu per a tota la Costa Brava. Per això estaria bé que a Lloret -i a la resta de pobles del litoral de les comarques gironines– es plantegessin implantar definitivament aquest traçat amb independència de si el sòl necessari per fer-lo és públic o privat. De la mateixa manera que un dia es fa el que calgui perquè hi hagi un port esportiu o un establiment de renom a ran d’aigua, també es deu poder fer perquè el país guanyi en atractiu natural i en benefici de tots.
Un dels aparadors de Lloret ocupats per a mostrar-hi activitats de les entitats i associacions locals.
L’Associació de Comerciants de Lloret de Mar ha posat en marxa una encomiable iniciativa per omplir de contingut els aparadors dels establiments de temporada tancats, per donar més vida als carrers comercials de la vila durant l’hivern i evitar una imatge desolada. Hi mostraran les respectives activitats les entitats i associacions locals i en alguns casos també s’hi exposaran obres d’art. Aquesta acció, que a Lloret sembla que té un abast només hivernal, s’hauria d’expandir per tots els pobles i ciutats del país que un dia van deixar omplir la xarxa urbana d’una quantitat de locals comercials tan excessiva que molts difícilment podran tenir mai cap rendabilitat.