Etiquetes
Acord de claredat, Autodeterminació, Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Taula de diàleg

No hi ha claredat més diàfana que l’evidència ni acord més impossible que el que prova de negar-la. Els partits i les institucions espanyoles han avalat i practicat –ara, i històricament– una lluita ferotge contra l’independentisme català i han repetit sempre, per activa i per passiva, que no permetran cap referèndum d’autodeterminació ni res que signifiqui la secessió de Catalunya. La rotunditat de la negativa és tan colossal i la determinació de la repressió tan contundent, que es fa impossible imaginar que hi hagi cap possibilitat de transformar-la ni tan sols en un procés de diàleg per a obtenir diàleg. Davant d’aquesta real i implacable muralla hi ha tres actituds possibles: prendre consciència de la seva magnitud i combatre-la a través de l’embat polític frontal, insistir a mendicar un pacte que sempre estarà condicionat a renúncies, o acceptar (amb entusiasme o resignació) la dominació espanyola. Entre la segona i la tercera, només hi ha un parèntesi de temps, un pensament, més curt del que alguns es pensen.