No és no, i només no

Etiquetes

Acord de claredat, Autodeterminació, Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Taula de diàleg

No hi ha claredat més diàfana que l’evidència ni acord més impossible que el que prova de negar-la. Els partits i les institucions espanyoles han avalat i practicat –ara, i històricament– una lluita ferotge contra l’independentisme català i han repetit sempre, per activa i per passiva, que no permetran cap referèndum d’autodeterminació ni res que signifiqui la secessió de Catalunya. La rotunditat de la negativa és tan colossal i la determinació de la repressió tan contundent, que es fa impossible imaginar que hi hagi cap possibilitat de transformar-la ni tan sols en un procés de diàleg per a obtenir diàleg. Davant d’aquesta real i implacable muralla hi ha tres actituds possibles: prendre consciència de la seva magnitud i combatre-la a través de l’embat polític frontal, insistir a mendicar un pacte que sempre estarà condicionat a renúncies, o acceptar (amb entusiasme o resignació) la dominació espanyola. Entre la segona i la tercera, només hi ha un parèntesi de temps, un pensament, més curt del que alguns es pensen.

Seguretat i feblesa

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Catalunya, Independència, Independentisme, Pedro Sánchez, Perdó, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, Reculada independentista, Referèndum, Sobiranisme, Taula de diàleg, Unilateralitat

Quan Pedro Sànchez afirma que l’independentisme va de baixa no ho fa pas amb la mateixa seguretat que es treu la corbata per estalviar energía. Si ho diu, és perquè li ho mostren les enquestes; perquè té a la butxaca el suport parlamenrari d’ERC i el seu compromís de renúncia a la unilateralitat; i perquè té l’independentisme fragmentat en l’administració de les seves pròpies misèries i caïnitament dividit. En canvi, quan Pere Aragonès repta el president espanyol a fer un referèndum perquè demostri si hi ha o no hi ha desinflament independentista, no compta amb cap fet, ni cap dada, ni cap actitud que li permetin convertir aquest argument en una eina de pressió. I encara menys quan el dret a l’autodeterminació ha passat de ser les estovalles que havien de vestir la taula de diàleg a ser una teranyina inofensiva entre les potes. I l’amnistia, una imprecisa promesa de desjudicialització que hauria de tenir“uns efectes semblants” -en paraules del mateix Aragonès-, però mai la mateixa força i rotunditat. És a dir: s’acceptarà el perdó a canvi de renunciar al reconeixement.

De mal borràs

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Català, Català a l'escola, CUP, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Laura Borràs, Parlament, parlament europeu, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, Senat, Sobiranisme, Taula de diàleg

Tant pel que hem sabut de la taula de diàleg d’aquesta setmana com per les circumstàncies polítiques que envolten el cas de la presidenta del Parlament, queda en evidència que, per als partits independentistes, la principal via de continuïtat del procés es basa en el suïcidi. ERC, perquè accepta que les institucions catalanes desisteixin de qualsevol reivindicació política unilateral a canvi de l’almoina que els partits del govern espanyol ens donaran fent suport a un us “no oficial” a les “llengües “regionals” en el Parlament europeu i al Senat i a la nova llei de l’ensenyament en català, malgrat que la darrera paraula la tindrà el Tribunal Constitucional. De l’amnistia i l’autodeterminació que el president Aragonès branda quan avala la taula de diàleg, ni mu. Junts, perquè ha portat el cas de la presidenta del Parlament a un camí de no retorn posant els seus aliats entre l’espasa d’inhabilitar Borràs i la paret del reglament de la cambra. I la CUP perquè és incapaç d’asserenar i cohesionar res. Tan alt que apuntaven i tan baix que disparen.

Trobar aigua a mar

Etiquetes

Autodeterminació, Catalunya, CUP, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Pacte de govern, partits polítics, Política, Política catalana, Referèndum

L’intent de la CUP de forçar el govern a posar data al referèndum d’autodeterminació ha fet que molts cronistes de la vida política del país s’hagin adonat ara –bé ho titulen, si més no- que la formació anticapitalista manté diferències difícils de salvar amb aquells amb qui fa uns mesos va signar un acord de governabilitat. També els mateixos cupaires se sorprenen que ERC i Junts no avancin més ràpidament cap a l’autodeterminació ni tombin més decididament l’acció de govern cap a l’esquerra, quan amb prou feines ha passat prou temps perquè s’assequi la signatura del pacte o s’esborrin els antecedents polítics dels seus interlocutors. I se sobten, també, Junts i ERC, i fan cara de moniato quan la CUP els canvia l’esquer que havien acceptat empassar-se, per un altre de més mal encanyonar, malgrat que això, la política de la ratera, és el que la CUP practica més assíduament des que els seus vots parlamentaris compten per fer majoria. Que Santa Llúcia els conservi a tots la vista, que d’això que els passa se’n diu trobar aigua a mar.

Lleis evolutives

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Taula de diàleg, Teresa Cunillera

Ja comença a ser hora que els portaveus de les institucions estatals i els dels partits unionistes deixin de dir ximpleries com si el coeficient intel·lectual de la resta dels ciutadans fos tan limitat com el seu. Dimecres passat, la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, responia a les expectatives sobre la taula de diàleg repetint, una vegada més, els exorcismes que s’han après contra la diabòlica possessió independentista: “Dins la llei, tot. I fora de la llei, res. Les normes hi són per complir-les” i “la taula de diàleg també ha de servir per parlar de convivència”. Si les lleis només hi fossin per complir-les encara estaríem governats per les dels romans però, sortosament, no solament es promulguen per ser complertes transitòriament sinó també per ser els graons precedents de noves lleis que ens permetin ascendir en civilitat i llibertat. I d’això és del que s’ha de parlar en la refotuda taula de diàleg: de com avançar cap a un marc legal que garanteixi el dret dels catalans a l’autodeterminació. Perquè per més que Pedro Sánchez vulgui designar els seus representants en funció dels assumptes de l’ordre del dia, aquesta és una taula política i no administrativa; una taula parada per resoldre el conflicte entre Catalunya i l’Estat. Per parlar de descentralitzacions autonòmiques ja hi ha la bilateral i les conferències del president als mandataris regionals.

Casal d’estiu

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Catalanisme, Catalunya, Independència, Independentisme, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, Repressió, Sobiranisme, Taula de diàleg, Tribunal de Comptes

No calia esperar gaire res de l’entrevista entre Pere Aragonès i Pedro Sánchez, tret d’obvietats i collonades, com el suport a uns jocs olímpics d’hivern als quals ves a saber si no acabarem renunciant quan ens veiem amb la neu al coll. Però sí que teníem la tímida esperança que les presses per fer visible el clima de concòrdia que ens ha d’imbuir, els farien aixecar de les butaques de la Moncloa per anar a seure tot seguit a les cadires de la taula de diàleg. Però es veu que aquestes coses també van a ritme madrileny: quan no és el moment, t’has equivocat de dia, i de pont en pont t’atrapen les vacances. És a dir: torni demà-passat, que vol dir al setembre. I mentrestant, perquè no ens distraguem ni se’ns esborrin del cap les lliçons que proven d’inocular-nos, ens han muntat un entretingut casal d’estiu: una mica de repàs a càrrec dels tribunals (de comptes i de togues) i un joc de camp per buscar un acord nacional per l’amnistia i l’autodeterminació; un acord que ja teníem, però que el monitor-president es veu que no el troba, marejat com està amb la xerrameca trilera de Pedro Sánchez.

Pont sobre aigües tèrboles

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Catalunya, Estatut, finançament, Independència, Independentisme, Indults, Pacte de govern, pactes, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Presos polítics, Referèndum, Taula de diàleg, Unilateralitat

Les paraules se les enduu el vent, diu la dita. Ho hauríem de recordar sempre que llegim articles o sentim declaracions, sobretot si són de política. Per més que la memòria dels mitjans de comunicació i dels servidors les hi donin una falsa consistència, les paraules només són aire. El que transcendeix són els fets i, ara, a la política catalana de fet essencial només n’hi ha un: el pacte subscrit per les forces independentistes que accedeix a vint-i-quatre mesos d’exploració de la via dialogada amb Espanya i que les obliga a reivindicar l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació. Aquest és l’únic pont que travessa les aigües tèrboles i per sota hi passaran promeses de finançament i d’autogovern, falses conciliacions i, fins i tot, els indults, que ja veurem si s’enroquen, si aparten el presos dels esculls o els aboquen cap a remolins sense escapatòria. No convé encantar-se gaire amb el que corre aigua amunt o avall ni amb els esquitxos que pugin al pont. L’objectiu és travessar-lo i veure per quina, de les dues portes que hi ha, s’ha de sortir: la del pacte o la de la unilateralitat.

Tots per l’amnistia: somniava, o no?

Etiquetes

ajuntaments, Amnistia, ANC, Autodeterminació, Catalunya, Ciudadanos, CUP, ERC, Indults, JuntsxCat, Omnium, PP, PSOE, Vox

Després d’un temps de desconcert, de disputes fratricides i d’un campi qui pugui electoralista, he tornat a sentir que el tsunami democràtic de veritat, el que somou de baix cap a dalt, es tornava a posar en marxa. I ha estat gràcies a la iniciativa dels partits i de les entitats cíviques independentistes de fer aprovar a cada ajuntament de Catalunya una moció reivindicant que les úniques vies possibles per a resoldre el conflicte amb Espanya són l’amnistia i l’autodeterminació. Perquè aquest pronunciament, a més de posar en evidència que l’indult reversible als presos polítics catalans és considerat per la ciutadania una mesura més de sotmetiment, també deixa rotundament clar que la campanya de la dreta espanyola contra qualsevol mesura de gràcia no té cap oportunitat a Catalunya. I per completar-ho, gairebé he pogut veure com una espessa pluja de llaços grocs de paper es precipitava sobre els assistents a la manifestació unionista de la plaça Colón de Madrid, abans que l’enteniment em fes pampallugues mentre em desvetllava. Somniava?

Sánchez, a la ratera

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Indults, Pedro Sánchez, Política catalana, Política espanyola, PP, Presos polítics, PSOE, Tribunal Suprem, Vox

El recorregut polític del secretari general del PSOE i president del govern espanyol, Pedro Sánchez, l’acredita com un equilibrista de la supervivència i costa d’entendre que ara s’arrisqui a dilapidar els esforços que ha dedicat per arribar on és i per a consolidar-s’hi. Però el cert és que amb la qüestió dels indults als presos polítics catalans s’ha ficat en una ratera i que l’informe del Tribunal Suprem és una arma municionada per a qualsevol que el vulgui abatre des de dins (ministres, exdirigents, barons territorials i unes primàries a curt termini a Andalusia) i des de fora: PP i Vox ja han anunciat recursos legals i demagògiques campanyes populistes que poden teixir un contundent front anti-socialista arreu de l’Estat. S’arriscarà, Sánchez, fins a aquest punt? O trobarà que la reivindicació d’amnistia i autodeterminació que manté l’independentisme català és el pretext d’intransigència que necessita per escapar-se de la ratera, buscar-se altres suports parlamentaris i deixar que els indults s’evaporin enmig de les boires de les bones voluntats incompreses?