Es veu que als propietaris de vehicles elèctrics els està agafant una mena de síndrome d’angoixa per l’autonomia. Com a la majoria de catalans, que també voldríem fer un recorregut més llarg. La diferència és que si als cotxes els falta bateria, als independentistes ens en sobra, però no podem anar gaire lluny perquè ens tenen posat un cadenat. Queixar-nos-en serveix de ben poca cosa si no som capaços de trobar l’eina que ens alliberi, sigui una clau o una tenalla. Per això tenen part de raó aquells que critiquen la compareixença de Pere Aragonès a la sessió del Senat d’aquest dilluns vinent perquè els sembla inútil. Ho serà completament. Però enmig de la ranciesa previsible algú hi ha de de representar la dignitat del poble català i aquesta missió li pertoca al President de la Generalitat, que hi defensarà la llei d’amnistia i hi reivindicarà el dret a celebrar un referèndum d’autodeterminació. Malgrat que d’aquesta cita no se’n traurà –no en traurem- altra cosa que descàrregues d’artilleria de la brigada mediàtica unionista i un grapat de crítiques, amenaces i advertiments apocalíptics de la majoria de la cambra alta espanyola. Una cambra on el PP ha fet, com fa arreu on mana, de la tergiversació el llibre d’estil parlamentari i de la revenja neofranquista, el codi de conducta. Una cambra que el PSOE fa servir d’excusa per marcar distàncies amb qui no en pot tenir al Congrés de Diputats perquè en necessita els vots. Una cambra que vol amplificar l’altaveu dels contraris a l’amnistia i a les solucions polítiques per a Catalunya fent desfilar, l’un darrere l’altre, tots els presidents de les comunitats autònomes. Una cambra on la setmana vinent veurem sobretot teatre, però un teatre agredolç, generosament farcit de figurants que han estat cridats a escena amb un guió coral i un discurs esperpèntic que difícilment podria millorar Ramón María del Valle Inclán.
Carles Puigdemont al·legava fa uns dies que qualsevol acord per a la investidura de Pedro Sánchez havia de tenir la condició d’històric, no perquè les sutures d’un pacte múltiple tan complex com aquest resisteixi una legislatura sinó perquè els seus efectes sobre la capacitat d’autodeterminació de Catalunya siguin tangibles i transcendentals. Sense cap mena de dubte, l’amnistia es podria considerar estrictament una fita històrica i l’assoliment de noves competències i traspassos, com el traspàs d’una part de Rodalies, també. Però posar el marcador polític a zero i complir els compromisos pendents del sistema autonòmic, no és avançar: és reparar una injustícia, compensar un greuge. Avançar, fer història, és situar les reivindicacions independentistes en una casella posterior i protegir-les jurídicament perquè les forces reaccionàries i el mateix sistema d’autodefensa de l’Estat no les puguin tornar a fer recular. Per això, cal que tinguem els ulls ben oberts per veure si hem avançat, si tornem a començar o si hem fet passes enrere. I, sobretot, per veure qui ha fotut pilotes fora i qui n’ha fotut a dins.
Al final de la seva intervenció de dimecres passat al Congrés de Diputats, Alberto Núñez Feijoo va pronunciar un particular alea jacta est a la vista d’una votació adversa a la seva investidura: “Uns i altres hem vingut a aquesta cambra i hem dit francament tot allò que pensàvem”. No ens en va quedar cap dubte, sobretot pel que fa als dos partitsprincipals. Tant el candidat Núñez com la portaveu Gamarra van ratificar que per al Partit Popular hi ha un sostre d’autonomies regionals i que les particularitats lingüístiques i identitàries de les que en tinguin s’han de sotmetre a l’espanyolitat comú i al garrot en el cas que gosin discrepar. Pedro Sánchez, en canvi, es va amagar dels seus electors i del PP enviant el diputat Óscar Puente a la tribuna, perquè és el que sempre fa: utilitzar comodins per fer perdre temps als altres i guanyar-lo ell. Per això aquells que es pensen que hi negocien amnisties i autodeterminacions haurien de rumiar bé si al capdavall de tant de tacticisme no acabarem igualment sota l’as de bastos.
Falten molts dies perquè s’acabin les negociacions entre el PSOE i el partits que li poden assegurar una majoria parlamentària per governar, entre ells ERC i Junts. Per tant, falten molts dies perquè puguem saber fins on abastarà aquest xiclet en què s’ha convertit la qüestió de l’amnistia per als implicats en la preparació del referèndum de l’1-O i en les accions reivindicatives posteriors per la independència de Catalunya i contra la repressió. Un xiclet que tothom es posa a la boca, que tothom mastega i que, mentre no l’escupin, com a molt, farà una gran bombolla: per més temps que falti i per més coses que ens manqui saber de tot el que uns i altres parlen, negocien i masteguen, ens arriscarem a dir per endavant que la desconfiança en una amnistia resolutiva és absoluta.
FINS A LA PRIMAVERA, podria durar aquest serial. Ara mateix, el PSOE no té cap intenció de pronunciar-se sobre aquesta qüestió. No es tracta, només, del silenci i de la discreció exemplars que hauria d’acompanyar qualsevol negociació política. No en diuen res en concret i es parapeten darrere del recurrent comodí de la Constitució o dels terminis perquè els va molt bé que sigui un tema de llarg recorregut. I no només perquè sigui complex teixir un acord d’aquestes característiques que després desemboqui en un text legislatiu i en un nou marc polític, sinó, sobretot, perquè amb aquesta excusa poden fer durar el xiclet fins que es resolgui la incògnita de qui aconseguirà més suports per governar Espanya, cosa que, a la vista de com van les coses, podria ser ben entrat el 2024.
DE NÚÑEZ A SÁNCHEZ. Un cop designat Núñez Feijoo com a candidat, el calendari corre i res fa pensar que obtingui el suport majoritari de la cambra sense una “tamayada”. Un escàndol en altres circumstàncies però ara potser amortit per la campanya que acaben de desfermar Aznar i el PP. Si això passés, s’hauria acabat el debat sobre l’amnistia. I si no passa, llavors serà Pedro Sánchez qui haurà de fer valer les seves aspiracions. Però, en aquelles dates probables, és summament difícil que l’amnistia i el calendari per a l’exercici de l’autodeterminació estiguin prou definits per a obtenir el sí del tots els partits independentistes ni prou madurs ni digerits per a ser assumits per les legions socialistes, esverades per la insídia de Felipe González i Alfonso Guerra, i per la pressió de la campanya del PP i Vox. Malgrat això, Pedro Sánchez podria córrer el risc de presentar igualment la seva candidatura a la presidència perquè en el seu estil polític hi encaixa perfectament mostrar-se com a dialogant i possibilista i fer veure els altres com a uns obstinats torracollons que només volen dificultar el progrés d’Espanya que el PSOE es pensa que duu de la mà. Si li surt bé amb altres trumfos, dòmino; i si no, amb aquestes cartes i el darrer torn de paraula que l’afavoreixen, tornaria a les urnes buscant una segona oportunitat.
LA SEGONA RONDA DE L’AMNISTIA podria arribar després de Reis i allargar-se durant tot el calendari de constitució de les cambres i d’elecció del president del govern, si el PSOE i Sumar mantinguessin la necessitat d’obtenir els vots dels diputats independentistes catalans per aconseguir la majoria. Si no es donés aquest cas, per una majoria conservadora o per una majoria de centre-esquerra que no precisés el suport dels partits independentistes, s’hauria acabat el xiclet i petaria el globus. En el primer supòsit, que sembla el més probable tal com es mouen les masses electorals, la bombolla de l’amnistia es tornaria a inflar i llavors, amb la perspectiva que una falta d’entesa aboqués a una tercera convocatòria electoral, vindrien el pes de les responsabilitats per a les forces independentistes i don Pedro amb les rebaixes per acabar configurant un pacte d’emergència que transformi allò que havia de ser una amnistia en algun artefacte legal que resolgui i maquilli situacions puntuals. Què faran llavors les forces independentistes, ja són figues d’un altre paner.
NO ENS FEM MALA SANG. El que ens interessa remarcar aquí és que l’amnistia, en els termes amb què es debat avui públicament en els mitjans de comunicació, té poques possibilitats de reeixir perquè són molts i molt espessos els filtres cerebrals, hepàtics i testiculars que han de passar abans no prenguin cos en la consciència política dels partits espanyols majoritaris i, sobretot, en l’electorat espanyol, dominat i obtusament dirigit per una secular tradició d’anticatalanisme. I això vol dir que no ens hem de fer mala sang especulant si ha d’incloure o no els policies repressors, si s’ha de negociar juntament o separadament del dret a l’autodeterminació o si ha d’incloure casos tangencials com el de Laura Borràs. Tot això és com vendre el peix abans de tenir-lo al cove i, precisament, la disputa d’aquest cove buit és el que ens està fent renyir els uns amb els altres.
En la conferència que Carles Puigdemont va pronunciar dimarts passat no hi va haver novetats però sí concrecions que no acaben de fer el pes a aquest centre-esquerra que malda per mantenir-se en el govern d’Espanya. Sense dir-ho explícitament, s’atrinxeren encara en la Constitució i s’expressen indirectament a través de l’opinió publicada en els mitjans afins per dir que en una negociació cada part ha d’aconseguir alguna cosa i ha de renunciar a una altra. Es veu que la part a la que PSOE i Sumar estarien disposats a renunciar seria al càstig dels que volien separar-se d’Espanya i allò a què haurien de renunciar els independentistes seria l’autodeterminació. I tots tan amples i contents. Però no és així: no estem en una negociació sinó en una compra-venda. PSOE i Sumar volen uns vots que tenen un preu. O el paguen o no els tenen. I si volen parlar de renúncies, que s’hi fixin bé: amb aquesta transacció l’independentismerenuncia explícitament a la unilateralitat i accepta, democràticament, el risc d’un resultat incert en un referèndum.
No hi ha claredat més diàfana que l’evidència ni acord més impossible que el que prova de negar-la. Els partits i les institucions espanyoles han avalat i practicat –ara, i històricament– una lluita ferotge contra l’independentisme català i han repetit sempre, per activa i per passiva, que no permetran cap referèndum d’autodeterminació ni res que signifiqui la secessió de Catalunya. La rotunditat de la negativa és tan colossal i la determinació de la repressió tan contundent, que es fa impossible imaginar que hi hagi cap possibilitat de transformar-la ni tan sols en un procés de diàleg per a obtenir diàleg. Davant d’aquesta real i implacable muralla hi ha tres actituds possibles: prendre consciència de la seva magnitud i combatre-la a través de l’embat polític frontal, insistir a mendicar un pacte que sempre estarà condicionat a renúncies, o acceptar (amb entusiasme o resignació) la dominació espanyola. Entre la segona i la tercera, només hi ha un parèntesi de temps, un pensament, més curt del que alguns es pensen.
Quan Pedro Sànchez afirma que l’independentisme va de baixa no ho fa pas amb la mateixa seguretat que es treu la corbata per estalviar energía. Si ho diu, és perquè li ho mostren les enquestes; perquè té a la butxaca el suport parlamenrari d’ERC i el seu compromís de renúncia a la unilateralitat; i perquè té l’independentismefragmentat en l’administració de les seves pròpies misèries i caïnitament dividit. En canvi, quan Pere Aragonès repta el president espanyol a fer un referèndum perquè demostri si hi ha o no hi ha desinflament independentista, no compta amb cap fet, ni cap dada, ni cap actitud que li permetin convertir aquest argument en una eina de pressió. I encara menys quan el dret a l’autodeterminació ha passat de ser les estovalles que havien de vestir la taula de diàleg a ser una teranyina inofensiva entre les potes. I l’amnistia, una imprecisa promesa de desjudicialització que hauria de tenir“uns efectes semblants” -en paraules del mateix Aragonès-, però mai la mateixa força i rotunditat. És a dir: s’acceptarà el perdó a canvi de renunciar al reconeixement.
Tant pel que hem sabut de la taula de diàleg d’aquesta setmana com per les circumstàncies polítiques que envolten el cas de la presidenta del Parlament, queda en evidència que, per als partits independentistes, la principal via de continuïtat del procés es basa en el suïcidi. ERC, perquè accepta que les institucions catalanes desisteixin de qualsevol reivindicació política unilateral a canvi de l’almoina que els partits del govern espanyol ens donaran fent suport a un us “no oficial” a les “llengües “regionals” en el Parlament europeu i al Senat i a la nova llei de l’ensenyament en català, malgrat que la darrera paraula la tindrà el Tribunal Constitucional. De l’amnistia i l’autodeterminació que el presidentAragonès branda quan avala la taula de diàleg, ni mu. Junts, perquè ha portat el cas de la presidenta del Parlament a un camí de no retorn posant els seus aliats entre l’espasa d’inhabilitar Borràs i la paret del reglament de la cambra. I la CUP perquè és incapaç d’asserenar i cohesionar res. Tan alt que apuntaven i tan baix que disparen.
L’intent de la CUP de forçar el govern a posar data al referèndum d’autodeterminació ha fet que molts cronistes de la vida política del país s’hagin adonat ara –bé ho titulen, si més no- que la formació anticapitalista manté diferències difícils de salvar amb aquells amb qui fa uns mesos va signar un acord de governabilitat. També els mateixos cupaires se sorprenen que ERC i Junts no avancin més ràpidament cap a l’autodeterminació ni tombin més decididament l’acció de govern cap a l’esquerra, quan amb prou feines ha passat prou temps perquè s’assequi la signatura del pacte o s’esborrin els antecedents polítics dels seus interlocutors. I se sobten, també, Junts i ERC, i fan cara de moniato quan la CUP els canvia l’esquer que havien acceptat empassar-se, per un altre de més mal encanyonar, malgrat que això, la política de la ratera, és el que la CUP practica més assíduament des que els seus vots parlamentaris compten per fer majoria. Que Santa Llúcia els conservi a tots la vista, que d’això que els passa se’n diu trobar aigua a mar.
Ja comença a ser hora que els portaveus de les institucions estatals i els dels partits unionistes deixin de dir ximpleries com si el coeficient intel·lectual de la resta dels ciutadans fos tan limitat com el seu. Dimecres passat, la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, responia a les expectatives sobre la taula de diàleg repetint, una vegada més, els exorcismes que s’han après contra la diabòlica possessió independentista: “Dins la llei, tot. I fora de la llei, res. Les normes hi són per complir-les” i “la taula de diàleg també ha de servir per parlar de convivència”. Si les lleis només hi fossin per complir-les encara estaríem governats per les dels romans però, sortosament, no solament es promulguen per ser complertes transitòriament sinó també per ser els graons precedents de noves lleis que ens permetin ascendir en civilitat i llibertat. I d’això és del que s’ha de parlar en la refotuda taula de diàleg: de com avançar cap a un marc legal que garanteixi el dret dels catalans a l’autodeterminació. Perquè per més que Pedro Sánchez vulgui designar els seus representants en funció dels assumptes de l’ordre del dia, aquesta és una taula política i no administrativa; una taula parada per resoldre el conflicte entre Catalunya i l’Estat. Per parlar de descentralitzacions autonòmiques ja hi ha la bilateral i les conferències del president als mandataris regionals.