El primer de parlar del front unitari ha estat Pere Aragonès. Per tant, és coherent que tothom és pregunti què volen dir exactament aquestes paraules i què pretén ERC després de ventar guitzes a qualsevol idea similar des del 2017 cap aquí. Hi ha tantes incògnites a aclarir i tantes rancúnies covades a dissoldre entre els partits independentistes que potser no podran fer net ni hi seran a temps. Perquè una operació d’aquestes dimensions i d’aquesta transcendència ni pot obeir a un impuls de pànic (“que ve la dreta espanyola!”) ni pot ser un simple salvavides electoral. Ha de respondre a una estratègia de fons. I ara mateix l’estratègia que justifica un front comú és tan contradictòria amb el que s’ha estat practicant fins avui, que només podria aconseguir credibilitat davant dels electors si desapareguessin de la nostra vista tots aquells que l’han fet impossible fins ara. I com que això deu ser demanar massa, potser valdrà més que cadascú vagi a les eleccions del 23 de juliol pel seu compte i que assumeixi el veredicte de les urnes que li pertoqui.
Amb les votacions d’aquest cap de setmana començarem a tancar la primera fase del triatló electoral que tenim en dansa en poc menys d’un any. Ens queda, encara, el mercadeig per als pactes de govern i per als escons dels consells comarcals i de les diputacions, però el temps passa volant. Tant, que ja tenim al cim la precampanya de les eleccions a les Corts espanyoles –la segona prova- per a les quals els diferents líders ja fa mesos que escalfen motors i parròquies. I després de Nadal, la tercera. Un cop deslliurats de les interferències de comicis aliens, cap dels grups del Parlament de Catalunya podrà trobar cap pretext per mantenir viva una legislatura llastada des del primer dia i supervivent sota mínims des de la ruptura del govern d’ERC i Junts. La qüestió de fons, però, és de què serem capaços els catalans en aquest curt termini de temps: de ressuscitar l’independentisme combatiu, d’acomodar-lo per molts anys en la letargia actual o de certificar-ne la defunció, com pregonen els unionistes que assetgen el Palau?
El to general d’aquestes eleccions municipals –acaparat mediàticament i en bona part per la cançó enfadosa de la disputa de l’alcaldia de Barcelona– provoca un cert avorriment en l’electorat. Més enllà dels enunciats de les propostes programàtiques, construïdes amb una arquitectura gramatical publicitària, només s’hi endevina la consistència del suflé i una calculada instrumentalització política dels futurs resultats. S’intueix que el més important és guanyar alcaldies, sumar regidors, ocupar consells comarcals i diputacions i fer-ne, de tot plegat, uns balanços de partit que mesurin el respectiu posicionament en el rànquing general. Mentrestant, al darrere de les ombres xineses que proven de distreure’ns, costa de veure-hi relleus generacionals engrescadors, entusiasme per la política local, passió pels pobles i les ciutats i determinació per resoldre’n els seus problemes, que són els nostres. I es va fent consistent el temor que acabem votant més per caritat amb els nostres principis i amb les ideologies afins que no pas per la convicció de contribuir a millorar res.
El 28 de maig escollirem els consistoris que governaran els nostres ajuntaments durant els propers quatre anys. És a dir: decidirem en mans de qui posem el nostre benestar més immediat, aquell que es concreta en la prestació de la majoria dels serveis que trobem a la porta de casa, en l’entramat del medi urbà i en els espais naturals dels llocs on vivim. I si se’ns plantegen interrogants cada vegada que hem de decidir quina papereta posarem a l’urna, davant d’unes eleccions municipals els dubtes s’accentuen perquè els efectes del nostre encert o del nostre error són molt més propers i perceptibles. Aquí n’anotem alguns per reflexionar-hi.
PERSONES O PARTITS? Sempre hem sentit a dir que en unes eleccions municipals es voten les persones i no les sigles i aquest criteri se sobreentén com un valor positiu perquè prima el coneixement dels candidats per damunt dels interessos supramunicipals dels partits. Però això no és sempre tan clar. Per més vàlids o coneguts que siguin els candidats, si tenen ambició política se sotmetran a les directrius del partit perquè és una condició indispensable si volen que la seva carrera prosperi. I si no en tenen, també hauran de recórrer als recursos de la seva organització perquè els ajudin a resoldre entrebancs o els facilitin gestions o inversions si governa en institucions superiors. Els que no es vulguin conformar amb el pragmatisme d’escollir un candidat o candidata “de partit” poden decantar-se per candidatures independents? Només si són capaços d’assegurar-se que tindran la mateixa eficiència i que no són també presoners d’altres interessos.
EXPERIMENTATS O NOVELLS? A Catalunya tenim ajuntaments de dimensions molt diferents i no n’hi ha cap que sigui fàcil de gestionar, però la dificultat és multiplica exponencialment com més gran és. Entrar en una administració local i haver de torejar alhora els laberints burocràtics, les trampes que l’equip de govern i l’oposició es paren recíprocament, les complexitats de les demandes dels ciutadans, de les entitats i dels grups d’interessos que assetgen sempre els qui governen, pot fer perdre l’ànim i la paciència a qualsevol. És millor triar un candidat o una candidata experimentats i acceptar el risc dels seus vicis? O escollir-ne un altre de fresc i novell i córrer el risc de veure’l ofegar-se? Probablement, la millor opció és trobar una candidatura que reuneixi els dos perfils, que projecti un propòsit de renovació progressiva i confiar que no s’encomanin respectivament ni els nervis dels debutants ni els vicis dels acomodats.
PROJECTE DE CIUTAT. Un candidat a alcalde o alcaldessa, un grup polític, han de tenir un model de ciutat i l’han de saber explicar i concretar. Per tant, d’entrada, convindria refusar els programes electorals que presenten bateries de mesures disperses, que només pretenen captar vots tapant forats o posant en evidència les mancances dels governs precedents. I com que és més fàcil receptar que prendre i fer promeses davant d’un paper és molt més senzill que fer-les amb el pressupost municipal a la mà, cal desconfiar de les propostes grandiloqüents que no vinguin acompanyades d’un pla de finançament i d’un calendari de realització; però, sobretot, de les que no formin part d’un projecte de ciutat definit prèviament i amb claredat.
UNIONISTES O INDEPENDENTISTES? Els electors independentistes s’enfronten a un doble dilema. D’una banda, i en el cas que els partits unionistes presentin candidats que ofereixin bones expectatives per al progrés del municipi, els votants han de decidir si valoren aquesta oportunitat per damunt de tot el que aquests partits representen. És a dir, si estan disposats a oblidar que han estat partidaris i fomentadors de la repressió, que ho continuen essent i que no hi podran comptar per a res que tingui a veure amb l’amnistia ni amb l’autodeterminació de Catalunya. I per un altre costat, també han de valorar si estan disposats a sacrificar les bones expectatives que ofereix un candidat o una candidata, per involucrar-se en la guerra fratricida de l’independentisme i votar contra un bàndol o contra un altre o fugir avorrits cap al vot en blanc. I dic expressament el vot en blanc perquè l’abstenció –legítima, és clar- representa renunciar a l’únic acte que ens permet transformar la societat des de la democràcia. Representa renunciar a un dret individual que va costar molts d’anys d’esforços i de sofriment a molta gent per recuperar-lo.
Lluís XIV i Felip IV van signar el tractat dels Pirineus el 1659 i, durant uns anys, tant la Generalitat com els catalans annexionats a França van intentar recuperar la unitat. Per això, entre altres accions, el 1700 el monarca francès va prohibir l’ús de la llengua catalana i va instaurar mecanismes socials i legislatius de repressió que s’han mantingut fins que l’idioma original ha estat residual i la consciència francòfona, universal. La decisió del Tribunal Administratiu de Montpeller de no permetre que es facin en català els plens dels ajuntaments dels Banys i Palaldà, Elna, Portvendres, Tarerac o Sant Andreu de Sureda (encara que les actes es redactin en francès) és un indicatiu clar i rotund que perviu la voluntat aniquiladora de l’Estat francès, sigui quin sigui el règim del govern de París. Perquè amb la llengua sempre hi perviu la nació i això és el que, a l’Estat francès o a l’espanyol, sempre fa nosa. I on fem nosa, els catalans ens estimem més no ser-hi, ni si ens festegen ni si ens fuetegen.
El que més sorprèn d’aquest afer desastrós de les oposicions d’estabilització per a interins, que es van celebrar el dissabte dia 29 de maig, no és que els opositors estiguessin anxovats a les aules i no es mantinguessin les distàncies entre examinants, ni que alguns es trobessin amb qüestionaris que no els corresponien, ni que no es respectessin els criteris d’anonimat de les proves, ni que uns vigilants permetessin anar al lavabo amb el mòbil i uns altres no, ni que tot aquest sidral s’hagi produït perquè l’empresa subcontractada Cegos hagi volgut estalviar recursos humans i materials per quedar-se amb un sucós marge del 1.497.657 € que li havia de facturar a la Generalitat. El que més sorprèn és que cap partit polític ni sindicat –inclosos la CUP i Catalunya en Comú, que es consideren fora del que se’n diu sistema– no s’hagi manifestat en contra de prolongar l’existència d’una elit laboral que es diu funcionariat, que en el context actual és tan caduca, extemporània, privilegiada i elitista com ho és la monarquia per a un sistema polític democràtic.
El prestidigitador Sánchez s’acaba de treure del barret de copa 183.000 hipotètics nous habitatges per ajudar a solucionar les dificultats que els sectors socials més febles tenen per accedir a un lloc digne per viure. I ho ha fet barrejant naps, cols i fulles de rave, posant en un mateix sac de meravelles els habitatges de la Sareb, un lot de sòl edificable del Ministeri de Defensa i un pla de crèdits de l’ICO. Com que el problema de l’habitatge no ha aparegut d’avui per demà com un encanteri, com que el PSOE i UP governen des de fa quatre anys i com que les eleccions espanyoles són d’aquí a pocs mesos, la qualificació de populisme electoralista que els hi ha dedicat l’oposició és queda francament curta: farien més bé de dir-ne cara-dura o pebrots de pedra picada perquè bona part dels habitatges promesos per Sánchez corren el risc de convertir-se en fum degut als obstacles polítics i burocràtics que hauran de superar. I els catalans, com que hem renunciat a fer les nostres pròpies lleis i a desobeir les dels espanyols, i ens hem resignat a pidolar. ens hem fet còmplices d’aquest engany.
No hi ha claredat més diàfana que l’evidència ni acord més impossible que el que prova de negar-la. Els partits i les institucions espanyoles han avalat i practicat –ara, i històricament– una lluita ferotge contra l’independentisme català i han repetit sempre, per activa i per passiva, que no permetran cap referèndum d’autodeterminació ni res que signifiqui la secessió de Catalunya. La rotunditat de la negativa és tan colossal i la determinació de la repressió tan contundent, que es fa impossible imaginar que hi hagi cap possibilitat de transformar-la ni tan sols en un procés de diàleg per a obtenir diàleg. Davant d’aquesta real i implacable muralla hi ha tres actituds possibles: prendre consciència de la seva magnitud i combatre-la a través de l’embat polític frontal, insistir a mendicar un pacte que sempre estarà condicionat a renúncies, o acceptar (amb entusiasme o resignació) la dominació espanyola. Entre la segona i la tercera, només hi ha un parèntesi de temps, un pensament, més curt del que alguns es pensen.
El cap de Laura Borràs és tan cobdiciat que se’l disputen des de l’extrema dreta fins al centre-esquerra. En aquests dies de resurrecció, fins i tot les feristeles reviuen i Ciudadanos i Vox s’han arrapat com un poll al cap de la presidenta del Parlament i han corregut cap a la Junta Electoral perquè li retiri l’acta de diputada, després que hagi estat condemnadajudicialment. Com que aquesta Junta ja té molt per mà això de decapitar càrrecs electes independentistes i se n’hi refot que la sentència no sigui ferma, tothom sap que la presidenta suspesa passarà a ser ex-presidenta en qüestió de poc temps. Precisament per això, el PSC hauria pogut deixar que l’ultra-dretapolítico-judicial els faci la feina bruta, però no se n’ha pogut estar de reclamar el seu propi protagonisme enllardant-se amb una proposició de llei perquè la Mesa pugui destituir directament Borràs. Com també ERC es podria haver estalviat de decidir si dóna suport a la moció dels socialistes. Però tothom vol deixar la seva rúbrica en l’arraconament de Borràs. Tothom vol un mos de la peça abatuda.
La tendència del nostre país cap a les llargues temporades de sequera va en augment des de fa temps però fem veure que aquest canvi no va amb nosaltres. Ens falta aigua i actuem com si ens en sobrés. Les empreses envasadores extrauen de les seves “propietats” 1.358 milions de litres anuals. Les estacions d’esquí, com que tampoc no els cauen prou volves, es mantenen actives fabricant neu artificial amb l’aigua. Proliferen sense fi les zones residencials amb piscines privades o comunitàries i cada vegada més pobles procuren tenir-ne de públiques per al lleure i l’esport. Les viles i les ciutats multipliquen els jardins que les fan boniques i la despesa d’aigua per al reg i per a la neteja dels carrers, perquè és més ràpida i eficient que l’escombra, mentre per sota terra, en deixem perdre cada any un 24 per cent (134.300 milions de litres). I a casa de cadascú, la deixem córrer perquè sembla que l’aixeta és un doll diví. Mireu si n’hi de feina a fer, abans de pensar en sancions. Que si n’haguéssim de posar, seria a cada un dels nostres cervells, tan poc acostumats a raonar.
Paraules Cosides 