Poder funcionarial

Etiquetes

Catalunya, CUP, Democràcia, Ensenyament, ERC, Funcionaris, Govern, JuntsxCat, Normalització Lingüística, Parlament, partits polítics, Pau Juvillà, Poder Judicial, Política, Política catalana, Sobiranisme

Els que manen de veritat en aquest país són els funcionaris. Per una banda, el Parlament no pot defensar l’escó de Pau Juvillà perquè l’aparell administratiu de la cambra ja l’ha desposseït del càrrec i ningú no gosa fer res en direcció contrària no fos cas que posessin en risc l’estatus quo dels que no tenen cap altra ambició que els permisos per edat. I per l’altra, el Govern s’arruga a l’hora de fer valer la seva competència institucional i política per defensar de la ingerència judicial un pla educatiu d’èxit basat en la normalització lingüística, adduint que vol evitar posar els docents en el punt de mira d’un conflicte. D’un país on la darrera paraula la tenen els funcionaris se’n pot dir de moltes maneres menys democràcia. Vet aquí on som. Sigui per la prepotència dels que administren la justícia –que no actua com a poder independent sinó com a poder suprem– per la por dels que formen el cos de l’administració pública o per la covardia dels que ostenten el poder polític, la voluntat popular queda sempre enfonsada al cabàs de les estelles.

El 52% no existeix

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, CUP, En Comú Podem, ERC, Govern, Independència, Independentisme, Jaume Giró, JuntsxCat, Majoria parlamentària, Pacte de govern, partits polítics, Política, Política catalana, Pressupostos, PSC, Sobiranisme

El conseller Jaume Giró apel·la a la força del 52 per cent que els partits independentistes sumen al Parlament de Catalunya per urgir a la CUP que faciliti l’aprovació dels pressupostos, com podria apel·lar a la poció màgica del druida Panoràmix.. Perquè el 52 per cent no existeix més enllà de l’estadística. I ara, ja ni tan sols existeix per fer de barrera contra els partits unionistes perquè el govern d’ERC i Junts no tindrà cap ànsia d’acceptar el suport d’Illas i Albiachs si això li aprova els comptes per al 2022. És més: si la força d’aquest percentatge parlamentari fos real, ni el conseller d’Economia ni el govern que suposadament compta amb la majoria parlamentària més independentista de la història –ara tot és “d’allò més” de tota la història- no haurien de fer funambulisme entre la CUP, el PSC i ECP i no es presentarien a la cambra a veure qui festegen sinó a complir un simple tràmit perquè ja portarien el pressupost net i polit de casa. És el que té jugar a partidets a l’hora del pati, que després t’has de sentir allò de “a sants i a minyons no prometis si no dons”.

Trobar aigua a mar

Etiquetes

Autodeterminació, Catalunya, CUP, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Pacte de govern, partits polítics, Política, Política catalana, Referèndum

L’intent de la CUP de forçar el govern a posar data al referèndum d’autodeterminació ha fet que molts cronistes de la vida política del país s’hagin adonat ara –bé ho titulen, si més no- que la formació anticapitalista manté diferències difícils de salvar amb aquells amb qui fa uns mesos va signar un acord de governabilitat. També els mateixos cupaires se sorprenen que ERC i Junts no avancin més ràpidament cap a l’autodeterminació ni tombin més decididament l’acció de govern cap a l’esquerra, quan amb prou feines ha passat prou temps perquè s’assequi la signatura del pacte o s’esborrin els antecedents polítics dels seus interlocutors. I se sobten, també, Junts i ERC, i fan cara de moniato quan la CUP els canvia l’esquer que havien acceptat empassar-se, per un altre de més mal encanyonar, malgrat que això, la política de la ratera, és el que la CUP practica més assíduament des que els seus vots parlamentaris compten per fer majoria. Que Santa Llúcia els conservi a tots la vista, que d’això que els passa se’n diu trobar aigua a mar.

Sense terminis, no: per al 2023

Etiquetes

Catalunya, CUP, ERC, Independència, Junts per Catalunya, Partit Popular, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, PSOE, Taula de diàleg

Per resultar creïble, l’anomenada “taula de negociació”, que pretén resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, hauria de demostrar que afronta la seva missió amb agilitat, diligència i un calendari de resultats tangibles, i no “sense pressa, sense pausa i sense terminis” com reivindicava Pedro Sánchez en la roda de premsa posterior a la represa de les reunions de la taula. Probablement, en un plantejament teòric i de manual, les condicions que esgrimia el president del govern espanyol podrien facilitar que les converses fossin fluïdes i fructíferes. Però, en el cas concret que ens ocupa, la gestió dels ritmes i dels temps així com la consistència dels acords, estan molt hipotecats pels compromisos polítics dels interlocutors i per la caducitat de la seva representació institucional.

Caducitat a dos anys vista. A tot estirar, durant la tardor del 2023 acaba el mandat de l’actual govern espanyol i el principal objectiu del PSOE és que el pes que la qüestió catalana té en la balança electoral es decanti a favor seu gràcies a la demostració que la taula de diàleg ha rebaixat la crispació i ha frenat la mobilització. De fet, aquests darrers dies l’executiu espanyol ja ha començat a difondre la idea que s’ha acabat l’ofensiva unilateralista. I si hi afegim la reivindicació perquè les converses entre ambdós governs es produeixin sense interrupcions i sense presses, no és difícil advertir que el propòsit de Moncloa és acreditar que ha aconseguit allò que el PP seria incapaç d’assolir: tenir els catalans quiets, hipnotitzats amb una taula que nosaltres en diem de negociació però ells en diuen de diàleg, perquè del que es tracta és de parlar i parlar. I si aquests rèdits donen bons resultats, ja es veurà quins són els pactes postelectorals que més puguin convenir més endavant.
Els partits independentistes catalans estan subjectes a calendaris semblants: encara que la legislatura actual acaba el 2025, a principis del 2023 s’exhaureix el crèdit que Junts per Catalunya i la CUP varen concedir a la taula de negociació en virtut dels acords de governabilitat amb ERC. I encara que els anticapitalistes puguin desdir-se’n i els de Junts continuïn furgant en la discrepància, és poc probable que es produeixi una ruptura de pactes que forci un avançament electoral abans de la data d’avaluació de la taula. A ERC, segura que la via de la negociació permet més estabilitat política i social, li convé demostrar que ha posat tot els esforços en la recerca d’una solució dialogada i desacreditar la hiperventilació de Junts. I a Junts, segurs que la intransigència espanyola no deixaràcap altra sortida que no sigui la unilateralitat, li convé demostrar que ha deixat prou espai de consens perquè ERC provi –a criteri seu, infructuosament- la via del diàleg.

Interlocutors peribles. Com dèiem anteriorment, l’altre factor que no permet creure en una negociació sense pauses ni terminis és la representativitat institucional dels interlocutors. Que aquests siguin ministres i consellers de la Generalitat acota amb molta precisió el context de debat. A Pedro Sánchez, li permet fixar el marc de les converses en les matèries competencials i desviar-lo de qüestions polítiques de fons relacionades amb la dimensió nacional de Catalunya, com el dret a l’autodeterminació o l’amnistia. I a Pere Aragonès li facilita subjectar la discussió en els límits de les lleialtats i els consensos a què s’obliguen els membres de l’executiu que ell presideix i coordina, i allunyar-lo del foc creuat que es dispara des de posicions partidistes que rivalitzen. Contràriament, designar els respectius representants amb aquests criteris significa també marcar-los amb una data de caducitat que és la del mandat per al qual han estat nomenats en virtut d’uns resultats electorals. I per tant, o bé condiciona els terminis de la negociació i la quantificació dels resultats a la durada de la legislatura, o bé complica i dispersa el procés de diàleg sotmetent-lo a canvis alterns i descoordinats dels interlocutors.

L’alternativa intemporal. L’alternativa al tipus actual de comissió negociadora seria designar-ne una altra que es pogués desprendre de prejudicis i de dates de caducitat, els integrants de la qual fossin designats sense cap més representativitat que la que els fos delegada expressament per a aquesta funció, sense estar subjectada ni a mandats governamentals ni a legislatures parlamentàries. D’aquesta manera, seria més fàcil establir calendaris de treball, mantenir una activitat continuada, i disposar de marges per fer avaluacions regulars. I sobretot ens estalviaríem la vergonya de veure com es nomenen els representants un dia abans de trobar-se, posant en evidència que ni assumeixen la continuïtat dels seus predecessors, ni disposen de cap guió de treball, ni tenen cap recança de barallar-se tant amb els adversaris com amb els correligionaris.
Però, com que ara mateix no som en aquest escenari, potser el fet de tenir marcada una data límit en l’any 2023 en realitat és el menor del mals.

Tots per l’amnistia: somniava, o no?

Etiquetes

ajuntaments, Amnistia, ANC, Autodeterminació, Catalunya, Ciudadanos, CUP, ERC, Indults, JuntsxCat, Omnium, PP, PSOE, Vox

Després d’un temps de desconcert, de disputes fratricides i d’un campi qui pugui electoralista, he tornat a sentir que el tsunami democràtic de veritat, el que somou de baix cap a dalt, es tornava a posar en marxa. I ha estat gràcies a la iniciativa dels partits i de les entitats cíviques independentistes de fer aprovar a cada ajuntament de Catalunya una moció reivindicant que les úniques vies possibles per a resoldre el conflicte amb Espanya són l’amnistia i l’autodeterminació. Perquè aquest pronunciament, a més de posar en evidència que l’indult reversible als presos polítics catalans és considerat per la ciutadania una mesura més de sotmetiment, també deixa rotundament clar que la campanya de la dreta espanyola contra qualsevol mesura de gràcia no té cap oportunitat a Catalunya. I per completar-ho, gairebé he pogut veure com una espessa pluja de llaços grocs de paper es precipitava sobre els assistents a la manifestació unionista de la plaça Colón de Madrid, abans que l’enteniment em fes pampallugues mentre em desvetllava. Somniava?

Cadascú a la seva bola

Etiquetes

ANC, Consell de la República, CUP, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Omnium, Pacte de govern

La comunitat independentista no militant està venuda des del dia que les organitzacions cíviques van proclamar amb orgull que havia arribat l’hora de la política i van passar el testimoni als partits, els únics que, en teoria, poden traslladar el moviment a les institucions. Tocava fer-ho així, però no ha sortit bé. No han sabut gestionar ni les adversitats ni les oportunitats ni la cooperació recíproca. I tampoc les organitzacions cíviques han estat capaces de convergir i donar un cop de puny sobre la taula: Òmnium no ha volgut sortir de la conciliació entre famílies rivals, l’ANC no ha sabut organitzar-se com a força més enllà de les concentracions i el Consell per la República no acaba d’aterrar dels núvols. Potser tenim massa cercles centrífugs i poca perspectiva global. Potser ens conformem a enrogallar-nos dient bestieses a les xarxes socials. Però el que és cert és que ni els partits estan per un denominador comú i completament inclusiu ni la societat civil està prou estructurada per pressionar-los i/o competir amb ells a les urnes. I així va tot.

Baralles de galls

Etiquetes

Covid-19, crisi, CUP, ERC, Estat Espanyol, Independència, Independentisme, JuntsxCat, Pacte de govern, Pandèmia, Parlament, Pere Aragonès, Repressió

Les negociacions per configurar un pacte de legislatura han passat aquesta setmana a la fase dels gallets: “que si governaràs sol”, “que si et penses que no en sóc capaç”, “que no facis trampes al solitari”.. Si han de marcar cresta, que en marquin. Però que no es facin mal als ulls que perdran la poca vista que tenen. Si ja fóssim en el país que volem ser, no seria cap drama que ERC i Junts no s’entenguessin i que l’executiu de Pere Aragonès se sostingués en altres afinitats programàtiques. Però som en un país delmat. Per la crisi econòmica que la pandèmia accentua i per la crisi política que també repercuteix en l’econòmica. I això, als partits independentistes que tenen per davant una legislatura amb majoria absoluta al Parlament, els obliga doblement, indissolublement, a gestionar el present, la vida quotidiana dels ciutadans, i a mantenir obert el front de conflicte amb l’Estat. Ni poden triar, ni hi poden renunciar, ni ho poden fer en solitari, ni poden amagar el cap sota l’ala. Bé, sí que poden. Jugant-se la credibilitat i agafant tots els números per acabar desplomats.

Contra el mareig

Etiquetes

Carles Puigdemont, Consell de la República, CUP, ERC, Govern, JuntsxCat, Opinió pública, Pacte de govern, Pere Aragonès

Jo també sóc dels que estem segurs que l’acord de govern arribarà quan els tractes entre els aspirants a formar-lo siguin més madurs i concrets, perquè la necessitat i la voluntat només els porten a aquest punt. El que no sé és si, mentrestant, aguantarem les basques, davant les barbaritats que deixen anar des de les respectives trinxeres. Llegim i sentim, aquests dies, desqualificacions mútues, desprestigis respectius i disbarats de l’alçada d’un campanar, dictats per la sobrecàrrega biliar acumulada per les tensions entre els partits. Sobre els interessos partidistes d’ERC, de Junts, de Pere Aragonès, de Carles Puigdemont i del Consell per la República. Sobre les preteses urgències d’uns i d’altres. I no només gitades des de la visceralitat de les xarxes, sinó també des de la pretesa capacitat analítica d’algunes tribunes d’opinió, que semblen ocupades per sicaris de la zitzània o per aspirants a càrrecs a l’estructura del futur govern. Prenguem-nos tots alguna cosa. Uns contra el vertigen de les urgències i els altres contra el oïts que ens provoca tanta histèria.

“Pactus interruptus”

Etiquetes

CUP, ERC, Govern, JuntsxCat, Pacte de govern

Els pactes són negre sobre blanc. Un marc, unes condicions i uns compromisos de les parts. Lletra escrita i rúbrica. I la resta, collonades. Vols gallinacis. Discursos de cafè. La investidura de Pere Aragonès és on és per culpa de les presses, que sovint fan agafar dreceres que són laberints. No es pot aspirar a consolidar un pacte de govern a tres bandes, ni un executiu, partint d’un pre-acord entre ERC i la CUP i condicionant la posició de Junts, que és essencial per a l’equació. Primer, perquè no se sap mai del cert de quin peu calcen o coixegen les onze organitzacions que formen el trencaclosques cupaire, funambulistes avesats entre la pressió i el distanciament institucional. I després, perquè un acord parcial només és un document de treball a la recerca de més consens. I fer-lo públic a bombo i platerets denota una prepotència inassumible o l’errònia convicció que el tercer té una urgència més notòria que el que ha de formar el govern. Per fer un pacte de legislatura, les tres formacions que diuen que ho volen hi han de posar més eficiència, més humilitat, més modèstia i més generositat (per al país). Falta saber baixar del burro i no voler pujar a cavall dels altres.

Desactivant demagògies

Etiquetes

Antifeixistes, Ciudadanos, Consell Executiu, CUP, Demagògia, Drets, ECP, ERC, Govern, Independència, JuntsxCat, Parlament, Populisme, PP, PSC, Vox

L’estratègia conjunta que han anunciat PSC, ECP, ERC, Junts i la CUP per aïllar l’extrema dreta al Parlament té totes les traces de no anar més enllà d’una foto profilàctica per a servar els escrúpols democràtics. Per més que sigui necessari frenar els filibusters que proven de boicotejar el normal funcionament de la cambra –i aquí no hi trobaríem només a VOX-, al Parlament li convé, sobretot, defensar la seva autonomia i és evident que ni els socialistes niels comuns s’afegirien a un pacte d’aquest abast, després d’haver estat bel·ligerants contra la llibertat de debatre-hi i de votar-hi. Per això ERC, Junts i la CUP ja han signat pel seu compte un acord a part sobre aquesta qüestió. Perquè per a combatre el neofeixisme serà molt més útil una línia decidida en la majoria parlamentària i un Consell Executiu disposat a sumar eficàcia i resultats i a no passar per alt cap acció que promogui l’odi, la discriminació ni el retrocés en l’empara legal i social dels drets conquerits i dels drets a consolidar. Perquè res desactiva millor la demagògia i el populisme.