Treva per submissió

Etiquetes

ANC, Òmnium Cultural, Carles Puigdemont, Catalunya, CUP, Desjudicialització, Exiliats, Extradició, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Malversació, Nadia Calviño, partits polítics, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Política espanyola, Sedició, Sobiranisme, TJUE

Encara brandaven les palmes i les branques d’olivera al voltant dels profetes que celebraven l’abolició del delicte de sedició, que la veu de Pilat ja s’escolava per la boca de Pedro Sánchez i Nadia Calviño: la reforma legal només pretén conciliar amb la UE un tipus penal que ha quedat obsolet perquè els seus tribunals no li deneguin les extradicions dels independentistes exiliats. I un cop aquí, ja hi haurà jutges i fiscals que ho afinin, que la semàntica jurídica ja els deixarà marges prou amples. Més clar no ho podien dir, no ho podia explicar millor el text de la proposta que ha presentat el govern espanyol i amb més rotunditat no ho podien advertir Junts, la CUP, Òmnium, l’ANC i altres organitzacions socials. No es tracta de cap iniciativa per desjudicialitzar la política sinó d’una estratègia per completar-la, per culminar la caça i captura dels rebels, tant si encara en queden alguns a Catalunya que es pensen que els carrers seran sempre seus, com si resisteixen a l’empara de l’exili. I qui no vegi que no hi haurà treva sense submissió, que Santa Llúcia l’empari.

La casa per barret

Etiquetes

52%, Autonomisme, Catalunya, CEO, CUP, Eleccions, ERC, Independència, Independentisme, JuntsxCat, Majoria parlamentària, Pacte de govern, Parlament, partits polítics, Política, Política catalana

El sondeig que va fer públic dimecres el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) mostra alguns resultats que semblen contradictoris i que fan arronsar el nas sobre la cohesió estadística de la població enquestada i sobre l’estabilitat de la intenció de vot que projecta. Però diu, més o menys, el que hem dit i repetit que diria: que, de moment, unes eleccions al Parlament no portarien a un repartiment gaire diferent dels actuals escons de la cambra i que els pactes possibles tampoc no ho serien. Fer-les ara, doncs, no resoldria res però fer-les més endavant tampoc, perquè si alguna cosa han aconseguit els partits d’aquella virtual majoria del 52 per cent ha estat fotre’s la casa per barret. Ja no hi haurà majories parlamentàries per la independència ni tampoc independència sense una majoria parlamentària. Potser els profetes del pragmatisme provaran d’aixecar una cabana autonomista sobre les runes però el més probable és que s’hi faci un circuit arqueològic: Catalunya, la Pompeia del segle XXI, consumida pel foc de les seves pròpies entranyes.

El comú denominador

Etiquetes

ANC, Òmnium Cultural, Catalunya, CUP, Democràcia, ERC, Independència, Independentisme, JuntsxCat, partits polítics, Política, Política catalana, Procés, Sobiranisme

La solidesa de les conviccions que han portat a tants de catalans a adherir-se a l’independentisme des del 2010 ençà, és el que permet als més optimistes afirmar que el Procés es manté viu, malgrat que els partits polítics que els representen s’esbudellin sense miraments. Però una cosa és mantenir-se viu i una altra de ben diferent és estar en plenitud de facultats. La força popular és una força teòrica, virtual, anèmica, sense l’eina de transformació que són els partits polítics. I ara que és ben evident que uns i altres ni es corresponen ni es coordinen, potser caldria reflexionar si l’objectiu prioritari ha de deixar de ser la independència per passar a ser la consolidació del denominador comú. És a dir: provocar i aconseguir que, tant a les dues organitzacions cíviques majoritàries com als tres partits polítics independentistes, prenguin les estructures i el poder aquelles persones convençudes que és prioritari treballar plegats per aconseguir la independència que atiar les diferències i competir per una hegemonia que no els duu a cap altre lloc que al seu melic.

Ni rom, ni raca

Etiquetes

1 d'Octubre, ANC, Catalanisme, Catalunya, Consens, CUP, Diàleg, ERC, Govern, Independència, Jaume Giró, JuntsxCat, Omnium, Política, Política catalana, Sobiranisme, Unitat

“O rom, o raca” es diu en alguns llocs de l’Empordà quan es reclama decidir-se per una cosa o una altra. Com ara reclama l’ANC i altres sectors independentistes que urgeixen reconduir el procés de manera que, d’aquí a un any, es reprengui el que es va ajornar l’octubre del 2017. Tant de bo. Com tant de bo seria que no ens féssim el sord amb l’advertiment del conseller Jaume Giró, quan diu que si es fa tot de la mateixa manera, tornarà a passar el mateix. I perquè això no sigui així -o perquè tinguem respostes preparades si malgrat tot, passa- és imprescindible un “estat major” com el que s’insinua, però potser amb molta menys transparència i visibilitat de la que s’endevina. I una actitud dels partits polítics molt menys sectària i electoralista de la que hem conegut fins ara. La última cosa que ens convé és esparrecar al carrer el que es pugui teixir en les fràgils taules de consens. Trencar el govern, promoure llistes cíviques o continuar festejant el govern espanyol amb pactes improductius, són tres exemples de com caminar contra direcció.

Seny o no-seny

Etiquetes

1-O, 11 de Setembre, Catalunya, CUP, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, partits polítics, Política, Política catalana

L’independentisme  estructural, hipotecat per desconfiances i tendències fratricides des del primer moment, ha acabat accelerant la turbina dels  ajustaments de comptes,  de  les  revenges  i  de  la  competició dialèctica per veure qui s’adjudica més patriotisme i qui penja més etiquetes de traïdor. I amb aquest panorama, tan engrescador i constructiu per cohesionar i mobilitzar l’independentisme popular, no només hem arribat a les portes d’un nou 11 de Setembre sinó que hi hem afegit una convocatòria més de mobilització, a tres setmanes vista: la de l’1 d’Octubre. Encara que, a hores d’ara, no sabem ben bé qui anirà a cada una ni quants preferiran limitar el dilema entre platja i muntanya, pel to de les consignes i de l’opinió pública difosa, i pels precedents del cas Borràs, ja s’endevina que cap de les dues servirà per recosir costures sinó per esparracar-les una mica més encara. Cada dia que passa fem tard, però si ningú no es fica en aquest corral d’aviram esverat per posar-hi una mica de seny, de diàleg i de consens, aviat no hi cantarà ni gall ni gallina sinó la guineu. Seny o no-seny, aquesta és la qüestió.

De mal borràs

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Català, Català a l'escola, CUP, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Laura Borràs, Parlament, parlament europeu, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, Senat, Sobiranisme, Taula de diàleg

Tant pel que hem sabut de la taula de diàleg d’aquesta setmana com per les circumstàncies polítiques que envolten el cas de la presidenta del Parlament, queda en evidència que, per als partits independentistes, la principal via de continuïtat del procés es basa en el suïcidi. ERC, perquè accepta que les institucions catalanes desisteixin de qualsevol reivindicació política unilateral a canvi de l’almoina que els partits del govern espanyol ens donaran fent suport a un us “no oficial” a les “llengües “regionals” en el Parlament europeu i al Senat i a la nova llei de l’ensenyament en català, malgrat que la darrera paraula la tindrà el Tribunal Constitucional. De l’amnistia i l’autodeterminació que el president Aragonès branda quan avala la taula de diàleg, ni mu. Junts, perquè ha portat el cas de la presidenta del Parlament a un camí de no retorn posant els seus aliats entre l’espasa d’inhabilitar Borràs i la paret del reglament de la cambra. I la CUP perquè és incapaç d’asserenar i cohesionar res. Tan alt que apuntaven i tan baix que disparen.

A propòsit de Gabriel

Etiquetes

Anna Gabriel, Catalunya, CUP, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, Política espanyola, Repressió, Sobiranisme

Aquesta setmana, que la rebel i combativa Anna Gabriel ha anat fins a Madrid per posar-se a disposició de la justícia espanyola, ve a tomb recordar que els polítics d’aquest país, que han estat víctimes de la repressió per haver portat el testimoni popular fins al referèndum de l’1-O, tenen tot el dret a dir que ja en tenen prou de sacrificis, que volen endreçar les seves vides personals i que agafin el ciri màrtir els que venen més lleugers i combatius tot darrere. Si fins aquí han arribat, fins aquí els hem d’estar molt agraïts. I no s’hi valen judicis ni prejudicis sobre els fons i les formes de la seva decisió, si aquesta és tan transparent, clara i rotunda com ho és passar de veritat de la palestra a la paperera de la història. No poden esperar la mateixa commiseració, en canvi, aquells que han acceptat els tractes de submissió que els ha imposat l’Estat espanyol però pretenen mantenir-se en els lideratges de l’independentisme com si res hagués passat, perquè les contradiccions els enfonsen a ells i a l’independentisme i fan surar tota mena de dubtes i sospites.

Poder funcionarial

Etiquetes

Catalunya, CUP, Democràcia, Ensenyament, ERC, Funcionaris, Govern, JuntsxCat, Normalització Lingüística, Parlament, partits polítics, Pau Juvillà, Poder Judicial, Política, Política catalana, Sobiranisme

Els que manen de veritat en aquest país són els funcionaris. Per una banda, el Parlament no pot defensar l’escó de Pau Juvillà perquè l’aparell administratiu de la cambra ja l’ha desposseït del càrrec i ningú no gosa fer res en direcció contrària no fos cas que posessin en risc l’estatus quo dels que no tenen cap altra ambició que els permisos per edat. I per l’altra, el Govern s’arruga a l’hora de fer valer la seva competència institucional i política per defensar de la ingerència judicial un pla educatiu d’èxit basat en la normalització lingüística, adduint que vol evitar posar els docents en el punt de mira d’un conflicte. D’un país on la darrera paraula la tenen els funcionaris se’n pot dir de moltes maneres menys democràcia. Vet aquí on som. Sigui per la prepotència dels que administren la justícia –que no actua com a poder independent sinó com a poder suprem– per la por dels que formen el cos de l’administració pública o per la covardia dels que ostenten el poder polític, la voluntat popular queda sempre enfonsada al cabàs de les estelles.

El 52% no existeix

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, CUP, En Comú Podem, ERC, Govern, Independència, Independentisme, Jaume Giró, JuntsxCat, Majoria parlamentària, Pacte de govern, partits polítics, Política, Política catalana, Pressupostos, PSC, Sobiranisme

El conseller Jaume Giró apel·la a la força del 52 per cent que els partits independentistes sumen al Parlament de Catalunya per urgir a la CUP que faciliti l’aprovació dels pressupostos, com podria apel·lar a la poció màgica del druida Panoràmix.. Perquè el 52 per cent no existeix més enllà de l’estadística. I ara, ja ni tan sols existeix per fer de barrera contra els partits unionistes perquè el govern d’ERC i Junts no tindrà cap ànsia d’acceptar el suport d’Illas i Albiachs si això li aprova els comptes per al 2022. És més: si la força d’aquest percentatge parlamentari fos real, ni el conseller d’Economia ni el govern que suposadament compta amb la majoria parlamentària més independentista de la història –ara tot és “d’allò més” de tota la història- no haurien de fer funambulisme entre la CUP, el PSC i ECP i no es presentarien a la cambra a veure qui festegen sinó a complir un simple tràmit perquè ja portarien el pressupost net i polit de casa. És el que té jugar a partidets a l’hora del pati, que després t’has de sentir allò de “a sants i a minyons no prometis si no dons”.

Trobar aigua a mar

Etiquetes

Autodeterminació, Catalunya, CUP, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Pacte de govern, partits polítics, Política, Política catalana, Referèndum

L’intent de la CUP de forçar el govern a posar data al referèndum d’autodeterminació ha fet que molts cronistes de la vida política del país s’hagin adonat ara –bé ho titulen, si més no- que la formació anticapitalista manté diferències difícils de salvar amb aquells amb qui fa uns mesos va signar un acord de governabilitat. També els mateixos cupaires se sorprenen que ERC i Junts no avancin més ràpidament cap a l’autodeterminació ni tombin més decididament l’acció de govern cap a l’esquerra, quan amb prou feines ha passat prou temps perquè s’assequi la signatura del pacte o s’esborrin els antecedents polítics dels seus interlocutors. I se sobten, també, Junts i ERC, i fan cara de moniato quan la CUP els canvia l’esquer que havien acceptat empassar-se, per un altre de més mal encanyonar, malgrat que això, la política de la ratera, és el que la CUP practica més assíduament des que els seus vots parlamentaris compten per fer majoria. Que Santa Llúcia els conservi a tots la vista, que d’això que els passa se’n diu trobar aigua a mar.