L’ensenyament bàsic es va instaurar com a obligatori, assignant-li la funció d’aconseguir que cada generació fos més capacitada que l’anterior, perquè aquesta missió és fonamental per a la idea de progrés. Ara bé, avui es pot dir que s’han invertit els vectors perquè cada generació d’escolars és més ignorant que l’anterior. No fa cap falta que ens ho vinguin a dir els estudis Pisa. Ho podem copsar directament parant l’orella al costat dels mestres i dels professors que relaten les seves vivències a l’aula o al costat dels vailets que raonen sobre l’escola i sobre el món que els envolta. Els mestres reclamen més recursos, els pares exigeixen que els portin els fills niquelats i l’administració aspira que ni uns ni els altres li fotin gaires problemes. L’un per l’altre, i la burra sense fermar. Però l’educació és un peix que es mossega la cua: si pares i escoles no ensenyen ni eduquen prou bé la mainada, els nois i noies es fan grans i reparteixen les seves mancances com una zitzània per la societat, inclosa la política. A veure qui serà el que desmuntarà aquesta sínia.
La vaga que la setmana vinent faran els professionals de la sanitat i de l’ensenyament públics de Catalunya potser forçarà l’Administració a resoldre alguns dels problemes que denuncien aquests col·lectius, però serà materialment impossible que s’hi puguin aportar tots els professionals, totes les infraestructures i tots els augments salarials que farien falta per resoldre les deficiències i els problemes que pateixen ambdós sectors. Per aconseguir-ho farien falta molts més diners dels que la Generalitat disposa, perquè els serveis públics són sempre una manta massa curta per abrigar-ho tot i abrigar tothom.. Un manta curta també l’és el pressupost de la Generalitat, que per al 2022 ha estat de 38.131 milions d’euros, dels quals 11.171 (29%) corresponien a Salut i 6.681 per a Educació (17%). És a dir, aquests dos departaments s’enduen el 46 per cent del pressupost i amb el 54% restant s’han d’alimentar el foment de la cultura, la seguretat ciutadana, les obres públiques, les polítíques socials, l’estructura de l’administració pública, el foment de l’economia, la recerca i les universitats i la protecció del sector primari i del medi natural. Un repartiment que, en molts casos, es queda en la xocolata del lloro i que explica per què Catalunya acumula feixucs endarreriments. Una reflexió sobre aquesta situació convida a mirar cap a altres països europeus amb una demografia semblant i adonar-nos que en Educació hi ha percentatges similars (un 16% als països nòrdics) i també menors (12% a Bèlgica i 11 % a Àustria). Pel que fa a Salut, la diferència amb Catalunya és més notable i la mitjana dels mateixos països se situa en el 17%; és a dir, un 12% inferior al nostre. Repensar els serveis públics ha de ser una feina prioritària per als Governs dels propers anys. No seria bo retallar impulsivament ni revisar l’actual distribució pressupostària sense reflexionar en profunditat sobre els models de serveis públics en general i, sobre els de Salut i Educació en particular. Hauríem de partir, és clar, dels principis en què es basen els models actuals que són els de procurar que serveis com la salut i l’educació estiguin a l’abast de tothom, perquè la reflexió que proposem avui va en la línia de millorar la situació actual i no d’empitjorar-la ni de donar cap oportunitat als partidaris de mercantilitzar el nostre benestar. Un cop d’acord amb aquest fonament, també caldria que abandonem la creença que ens ho han de servir tot en safata. No és possible gaudir de barra lliure. No podem tenir totes les prestacions per a tots el casos possibles i imposar-nos aquest objectiu ens aixecaria al davant una hipoteca de murs difícilment derrocables com els que l’electoralisme dels partits que governen ja estan aixecant des de fa temps. Compartir responsabilitats entre l’Administració i la ciutadania és una altra fita a aconseguir. Els serveis públics també són responsabilitat de cada ciutadà, no només satisfent els impostos que serveixen per finançar-los sinó fent-ne un bon us i excloent aquell raonament primitiu que indueix algunes persones a creure que, perquè és un servei de tots, el poden malbaratar. Cal fer molta didàctica des de l’Administració, però això no és suficient. També cal fer arribar als ciutadans la informació sobre el cost dels serveis públics dels quals gaudeixen i una bona manera és la introducció del copagament en determinats serveis, de forma percentual i testimonial. Aquest sistema és un indicador excel·lent perquè tothom sigui conscient de l’ús i de l’abús que se’n fa i, de fet, ja s’està aplicant en serveis públics menys “sensibles” com en el transport de viatgers. Però també l’Administració ha de demostrar responsabilitat procurant el benestar dels seus ciutadans. I ho ha de fer administrant bé els recursos disponibles i no estirar més el braç que la màniga. És a dir: no inflar la cartera de prestacions si no disposa dels diners per pagar-les, no anar-los a sostreure a altres serveis públics necessaris per al desenvolupament del país i, encara menys, regatejar-los de les retribucions i de l’estabilitat contractual del personal que n’ha de tenir cura, com denuncien els sectors que van a la vaga el dia 25 i 26 vinents. Una Catalunya independent té molt a veure amb tot això. En primer lloc perquè un sistemaimpositiu propi permetria ajustar millor els recursos econòmics per governar. En segon lloc, perquè la tornada a les arques catalanes d’allò que avui és el dèficit fiscal amb l’Estat facilitaria la revisió dels desequilibris en els percentatges pressupostaris que assenyalàvem al començament de l’article. I finalment, perquè no hi hauria cap excusa per eludir les responsabilitats que reclamàvem al Govern i als ciutadans. I seria bo per a tots –per al país i per a tots els ciutadans– que els sectors que la setmana que ve es mobilitzen no passessin de perfil pel davant d’aquesta qüestió.
Dijous passat, el sindicats de mestres van ocupar la conselleria d’Educació en senyal de protesta. Per reclamar que el govern de la Generalitat els faci costat a l’hora de negar-se a acatar les sentènciesjudicials que imposen quotes d’ensenyament en castellà? Per exigir que la missió dels mestres no s’esmunyi com l’aigua en un cistell com passa amb la implantació d’uns currículums escolars que fomenten l’abúlia i no donen per bo ni el mínim esforç? Per reclamar que les titulacions de l’ensenyament primari i secundari no siguin una vergonya per al cos docent i una estafa per a la societat que espera joves preparats? Res de tot això! Els sindicats d’ensenyants han decidit aixecar el cul de la cadira perquè els hi han allargat el curs escolar i se senten menystinguts perquè el Govern no els ha consultat abans i ha actuat amb opacitat. Una opacitat que, com tothom sap, és molt més mal intencionada, tenebrosa i opressora que la d’aquells per a qui no serem mai prou bons ases si no entenem les ordres en castellà.
El govern espanyol acaba d’aprovar aquesta setmana un decret que elimina els exàmens de recuperació a l’ESO, permet obtenir aquest títol sense haver aprovat totes les matèries i el de batxillerat amb una assignatura suspesa. Aquest és un pas més en la promoció de la ignorància, en la devaluació del magisteri i en el foment de l’estafa que els governants estan institucionalitzant progressivament quan certifiquen titulacions que potser aviat es podran aconseguir amb un simple certificat d’assistència. S’està construint l’hàbitat intel·lectual idoni perquè proliferin els Casados, les Cifuentes, les divises de Millán Astray i la cabana ovina, que devem anar curts de llana al clatell. Si algú s’havia resistit a creure que els governants volen ciutadans ignorants per manipular-los millor, ara potser en tindrà l’evidència. Com ja la tenim, també, que aquesta rebaixa de l’exigència és obligatòria per a totes les comunitats autònomes gràcies a l’”equa-nimietat” del Consell d’Estat. Un altre motiu per marxar i construir un país millor i molt diferent.
És veritat que no hauríem de donar gaire més voltes al desgraciat accident de l’Institut Joan Fuster de Barcelona, sobretot perquè les accions derivades d’un desequilibri psíquic no permeten deduccions generalistes ni previsions infal·libles. Però el cas és que els fets es van produir en un centre d’ensenyament i que això ha enfocat el punt de mira de l’opinió pública cap a les escoles. I en un país en què a cada casa hi ha almenys un president del govern i un entrenador de futbol, ja podem entendre que també anem sobrats d’educadors i de consellers d’ensenyament que farien i desfarien tal, qual i milers de coses més en relació als centres, al sistema educatiu i al professorat, bàsicament per aconseguir un eficient treball de bugaderia que torni neta la roba bruta que se’ls deixa cada dia a la porta. Continua llegint →
Edifici de Les Àligues, rectorat de la Universitat de Girona (UdG)
La Universitat de Girona (UdG) ha posat en marxa diversos plans operatius (Focus i Campus Funcionals) destinats a connectar les necessitats de les empreses i les institucions amb la planificació de la formacióuniversitària que imparteix i amb la capacitat d’investigació dels seus departaments. Tan bon punt ho ha explicat, la societat gironina s’ha sentit envaïda per un sentiment de perplexitat. No és que l’orientació d’aquests plans pragmàtics es considerin poc adients ni extemporanis. Ben al contrari. Però a la vista d’aquests nous objectius, la pregunta és: fins ara, la UdG planificava la seva activitat docent i científica d’esquenes a la societat? Ben segur que no.
Una de les aules de l’Institut de Figueres en els primers anys del segle XX.
Estaria molt bé que dimecres vinent, quan l’Institut Ramon Muntaner de Figueres celebri el 175è aniversari, la notícia de l’esdeveniment arribi arreu del país i sigui remarcada com a motiu d’orgull. Aquest institut d’ensenyament va ser el primer -o dels primers- de caràcter laic d’obrir portes a tot l’Estat i no pas per l’eficàcia ni la magnificència ministerial sinó per la determinació de l’ajuntament de la ciutat i d’alguns prohoms conscients que no hi ha progrés sense educació. Figueres, ciutat il•lustrada i republicana, és tot un exemple que ens ensenya com s’ha de fer per a obtenir allò que ens fa falta i que ningú té pressa per ajudar-nos a aconseguir.
Manifestació del 29 de setembre a Palma contra el decret de Tractament Integral de les Llengües (TIL) del Govern Balear. Una marea verda va recórrer totes les capitals de les Illes. Foto: sindicat STEY.
Té tota la raó Guillem Barceló, portaveu de l’Assemblea de Docents de les Illes Balears, quan diu que les 90.000 persones que van secundar diumenge passat la crida d’aquesta organització a manifestar-se provenen del rebuig a l’arraconament del català del panorama docentbalear, però també del malestar que els governants han atiat en aquell territori. Continua llegint →
Alumnes becats per la Fundació La Pedrera-Palau de la Música el 2013. Foto Fundacio la Pedrera-Palau de la Música.
Les exigències que el ministre Wert planteja per accedir a una beca universitària s’haurien de rebutjar més per insuficients que no pas per excessives o per exclusivistes. Per això costa d’entendre que tots els col•lectius que s’oposen al seu projecte de beques coincideixin a presentar batalla perquè el barem proposat pel ministre espanyol se sitúa en una nota mitjana del 6,5.
Queixar-se d’això només pot significar tres coses. La primera, que l’acció política que Ignacio Wert arrossega com a ministre d’Educació és una acumulació d’actuacions i de manifestacions marcades pels despropòsits, la manca de diàleg i la impopularitat social que ens predisposa a tots plegats a rebutjar qualsevol idea que se li acudeixi. Continua llegint →
El govern de la Generalitat va aprovar ahir un decret que dóna més capacitat de gestió i d’acció als directors dels centres d’ensenyament perquè facin allò que el seu mateix nom indica: dirigir. Per als sindicats -sempre disposats a la defensa corporativa- la capacitat sancionadora i avaluadora que aquest decret dóna als directors és un tret negatiu i repressor, però mirat des d’un altre punt de vista també es podria veure com un estímul perquè aquells que creuen que els centres d’ensenyament han de ser alguna cosa més que magatzems de criatures s’animin a exercir les responsabilitats addicionals a la docència. Per això, d’aquest decret, hi ha almenys dos aspectes que hauríem de contemplar des d’un punt de vista positiu. D’una banda, el fet que el director podrà i haurà de liderar un projecte educatiu i de funcionament de l’escola que inclou l’avaluació del professorat i la proposta de plantilla per al centre, que posteriorment s’haurà d’aprovar des del Departament. De l’altra, que els directors tindran marcats uns objectius a complir i seran avaluats cada quatre anys de manera que podran ser prorrogats en el mandat o rellevats, segons els casos. Dit d’una altra manera: mestres i directors s’hauran de posar les piles. Matisem que n’hi ha molts que les duen ben posades i ben carregades i que gràcies a ells encara és possible trobar bones experiències docents. Però els integrants de tots els claustres de professors han hagut de conviure alguna vegada amb companys que més que mestres d’una matèria educativa ho són de l’absentisme i de l’escaqueig. I han conegut directament o indirecta directors que ambicionaven el càrrec per molts motius diferents als de la docència. Si la nova normativa no aconsegueix eradicar del tot de l’escola aquestes maneres de fer -per aconseguir-ho caldria canviar el gènere humà- almenys permetrà acotar-ho amb molta més eficàcia, sobretot si el Departament d’Ensenyament reforma el seu modus operandi en profunditat i també es posa les piles per evitar que els complexes viaranys de la funció pública i la gestió centralitzada de l’administració siguin en la pràctica un laberint protector per a aquestes actituds. (Foto: El Punt).