Llengua, diàleg i posició

Etiquetes

Català a l'escola, Catalunya, Independència, Independentisme, LLei Normalització Lingüística, partits polítics, Pere Aragonès, Plataforma per la Llengua, Política, Política catalana, Sobiranisme, TSJC

El president Aragonès urgia dimecres a aprovar la reforma de la Llei de Normalització Lingüística que promouen ERC, PSC i ECP i de la que se’n va despenjar Junts per manca de consens social. Vet aquí que les entitats que defensen el català, agrupades a l’entorn de la Plataforma per la Llengua, ni estan disposades a fer cap pas enrere en l’aplicació de la llei actual ni molt menys a acceptar una reforma que es refugia en l’ambigüitat i que, en comptes d’esquivar la resolució del TSJC sobre el 25 per cent de docència en castellà a l’escola, el que fa és obrir la porta a una aplicació discrecional de percentatges superiors. És preferible, doncs, que el TSJC imposi la seva sentència? Tampoc. El que és preferible és que els partits catalans defensin políticament el consens que va conduir a la llei actual i no que arronsin el cap i rebaixin el sostre de l’autonomia, en comptes d’aixecar les parets del nou país. No s’han de confondre les formes amb el fons: es pot mantenir la disposició al diàleg sense perdre la posició, perquè la primera cosa sense la segona és una rendició.

Béns “comuns”

Etiquetes

Catalunya, Catalunya en Comú-Podem, ERC, Govern, Jèssica Albiach, Junts per Catalunya, Parlament, partits polítics, Pere Aragonès, Podemos, Política, Política catalana, Política espanyola, Pressupostos, Reforma Laboral, Yolanda Díaz

Fa quatre dies, la presidenta del grup parlamentari de Catalunya en Comú- Podem, Jèssica Albiach, es presentava davant l’opinió pública com una baula necessària per fer anar el nostre país “pel rumb que necessita” i per millorar la qualitat de vida de la gent, i posava els 8 vots del grup a disposició d’ERC i Junts per aprovar els pressupostos. Ara que els diputats d’ERC i de Junts al Congrés de Diputats no han donat suport a la reforma laboral que ha impulsat la ministra Yolanda Díaz perquè la consideren insuficient, Albiach amenaça el govern de Pere Aragonès de retirar-li el suport concertat amb l’aprovació dels comptes. Ha passat, amb poc temps, d’emparar-se en el bé comú a reclamar, sense vergonya, una correspondència de suport basada en l’interès particular de Podemos. Es podrà dir que aquesta és una actitud corrent en la política, però no es podrà negar que aquest partit feia bandera del contrari perquè, precisament, aquest comportament és el que més avorreix la ciutadania. Com els delators, sense anar més lluny. I com aquells que n’accepten el suport.

Gorrers

Etiquetes

Catalunya, Jèssica Albiach, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Podemos, Política, Política catalana, PSC, PSOE, Salvador Illa

Si Pedro Sánchez pot anar donant allargues a la convocatòria de la taula de diàleg amb els pretextos més inversemblants que li passen pel cap, és perquè ja té la situació política de Catalunya on la volia tenir: dividida i hipnotitzada mirant la pastanaga. I aquells que es rebaixen a implorar-li un forat a l’agenda, malgrat l’evidència de l’actitud dilatant del president espanyol, o són directament col.laboradors i beneficiaris d’aquesta llefiscosa bassa d’oli, o palesen una immaduresa política alarmant, o les dues coses alhora. I, per si aquest escenari no estigués prou a la vora de l’esperpent, ara el PSC i els Comuns s’hi volen afegir amb una taula catalana prèvia que també en diuen de diàleg però que, en realitat, és de confusió. No els hi ha pas convidat ningú, però tots els gorrers saben que, a la taula d’en Bernat, si no hi ets però t’hi has posat, al final hi podràs ficar cullerada i treure’n quatre engrunes, com una foto que faci lluir la disfresa conciliadora amb què Illa i Albiach es vestiran per mirar de millorar les respectives expectatives electorals.

Sense terminis, no: per al 2023

Etiquetes

Catalunya, CUP, ERC, Independència, Junts per Catalunya, Partit Popular, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, PSOE, Taula de diàleg

Per resultar creïble, l’anomenada “taula de negociació”, que pretén resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, hauria de demostrar que afronta la seva missió amb agilitat, diligència i un calendari de resultats tangibles, i no “sense pressa, sense pausa i sense terminis” com reivindicava Pedro Sánchez en la roda de premsa posterior a la represa de les reunions de la taula. Probablement, en un plantejament teòric i de manual, les condicions que esgrimia el president del govern espanyol podrien facilitar que les converses fossin fluïdes i fructíferes. Però, en el cas concret que ens ocupa, la gestió dels ritmes i dels temps així com la consistència dels acords, estan molt hipotecats pels compromisos polítics dels interlocutors i per la caducitat de la seva representació institucional.

Caducitat a dos anys vista. A tot estirar, durant la tardor del 2023 acaba el mandat de l’actual govern espanyol i el principal objectiu del PSOE és que el pes que la qüestió catalana té en la balança electoral es decanti a favor seu gràcies a la demostració que la taula de diàleg ha rebaixat la crispació i ha frenat la mobilització. De fet, aquests darrers dies l’executiu espanyol ja ha començat a difondre la idea que s’ha acabat l’ofensiva unilateralista. I si hi afegim la reivindicació perquè les converses entre ambdós governs es produeixin sense interrupcions i sense presses, no és difícil advertir que el propòsit de Moncloa és acreditar que ha aconseguit allò que el PP seria incapaç d’assolir: tenir els catalans quiets, hipnotitzats amb una taula que nosaltres en diem de negociació però ells en diuen de diàleg, perquè del que es tracta és de parlar i parlar. I si aquests rèdits donen bons resultats, ja es veurà quins són els pactes postelectorals que més puguin convenir més endavant.
Els partits independentistes catalans estan subjectes a calendaris semblants: encara que la legislatura actual acaba el 2025, a principis del 2023 s’exhaureix el crèdit que Junts per Catalunya i la CUP varen concedir a la taula de negociació en virtut dels acords de governabilitat amb ERC. I encara que els anticapitalistes puguin desdir-se’n i els de Junts continuïn furgant en la discrepància, és poc probable que es produeixi una ruptura de pactes que forci un avançament electoral abans de la data d’avaluació de la taula. A ERC, segura que la via de la negociació permet més estabilitat política i social, li convé demostrar que ha posat tot els esforços en la recerca d’una solució dialogada i desacreditar la hiperventilació de Junts. I a Junts, segurs que la intransigència espanyola no deixaràcap altra sortida que no sigui la unilateralitat, li convé demostrar que ha deixat prou espai de consens perquè ERC provi –a criteri seu, infructuosament- la via del diàleg.

Interlocutors peribles. Com dèiem anteriorment, l’altre factor que no permet creure en una negociació sense pauses ni terminis és la representativitat institucional dels interlocutors. Que aquests siguin ministres i consellers de la Generalitat acota amb molta precisió el context de debat. A Pedro Sánchez, li permet fixar el marc de les converses en les matèries competencials i desviar-lo de qüestions polítiques de fons relacionades amb la dimensió nacional de Catalunya, com el dret a l’autodeterminació o l’amnistia. I a Pere Aragonès li facilita subjectar la discussió en els límits de les lleialtats i els consensos a què s’obliguen els membres de l’executiu que ell presideix i coordina, i allunyar-lo del foc creuat que es dispara des de posicions partidistes que rivalitzen. Contràriament, designar els respectius representants amb aquests criteris significa també marcar-los amb una data de caducitat que és la del mandat per al qual han estat nomenats en virtut d’uns resultats electorals. I per tant, o bé condiciona els terminis de la negociació i la quantificació dels resultats a la durada de la legislatura, o bé complica i dispersa el procés de diàleg sotmetent-lo a canvis alterns i descoordinats dels interlocutors.

L’alternativa intemporal. L’alternativa al tipus actual de comissió negociadora seria designar-ne una altra que es pogués desprendre de prejudicis i de dates de caducitat, els integrants de la qual fossin designats sense cap més representativitat que la que els fos delegada expressament per a aquesta funció, sense estar subjectada ni a mandats governamentals ni a legislatures parlamentàries. D’aquesta manera, seria més fàcil establir calendaris de treball, mantenir una activitat continuada, i disposar de marges per fer avaluacions regulars. I sobretot ens estalviaríem la vergonya de veure com es nomenen els representants un dia abans de trobar-se, posant en evidència que ni assumeixen la continuïtat dels seus predecessors, ni disposen de cap guió de treball, ni tenen cap recança de barallar-se tant amb els adversaris com amb els correligionaris.
Però, com que ara mateix no som en aquest escenari, potser el fet de tenir marcada una data límit en l’any 2023 en realitat és el menor del mals.

La taula, un decorat

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Govern, Govern espanyol, Independència, Independentisme, partits polítics, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, Taula de diàleg

Se li va escapar a Pedro Sánchez quan va ser incapaç d’explicar com havien ocupat dues hores de reunió amb Pere Aragonès. I el president de la Generalitat ho va ratificar afirmant que el més important de tot era tenir el govern espanyol assegut a la taula de negociació. El més transcendent de la trobada de dimecres entre el govern més progressista de la història d’Espanya i el govern més independentista de la història de Catalunya és una simple foto. I com que els dos mandataris la van vestir amb una pirotècnia verbal abusiva en quantitat i insultant en qualitat, només la lectura dels detalls ens permet extreure’n conclusions. Que han fet els dos governs en els 18 mesos transcorreguts entre la primera i la segona trobada, entre la primera i la segona foto? La part espanyola només ha sabut ratificar la distància que la separa d’un acord amb els independentistes. I la part catalana, ha estat incapaç de consensuar i preparar un equip negociador i ho ha utilitzat de pretext per aprofundir en la seva particular disputa partidista. La taula de diàleg només és un decorat per la foto.

Casal d’estiu

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Catalanisme, Catalunya, Independència, Independentisme, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, Repressió, Sobiranisme, Taula de diàleg, Tribunal de Comptes

No calia esperar gaire res de l’entrevista entre Pere Aragonès i Pedro Sánchez, tret d’obvietats i collonades, com el suport a uns jocs olímpics d’hivern als quals ves a saber si no acabarem renunciant quan ens veiem amb la neu al coll. Però sí que teníem la tímida esperança que les presses per fer visible el clima de concòrdia que ens ha d’imbuir, els farien aixecar de les butaques de la Moncloa per anar a seure tot seguit a les cadires de la taula de diàleg. Però es veu que aquestes coses també van a ritme madrileny: quan no és el moment, t’has equivocat de dia, i de pont en pont t’atrapen les vacances. És a dir: torni demà-passat, que vol dir al setembre. I mentrestant, perquè no ens distraguem ni se’ns esborrin del cap les lliçons que proven d’inocular-nos, ens han muntat un entretingut casal d’estiu: una mica de repàs a càrrec dels tribunals (de comptes i de togues) i un joc de camp per buscar un acord nacional per l’amnistia i l’autodeterminació; un acord que ja teníem, però que el monitor-president es veu que no el troba, marejat com està amb la xerrameca trilera de Pedro Sánchez.

Baralles de galls

Etiquetes

Covid-19, crisi, CUP, ERC, Estat Espanyol, Independència, Independentisme, JuntsxCat, Pacte de govern, Pandèmia, Parlament, Pere Aragonès, Repressió

Les negociacions per configurar un pacte de legislatura han passat aquesta setmana a la fase dels gallets: “que si governaràs sol”, “que si et penses que no en sóc capaç”, “que no facis trampes al solitari”.. Si han de marcar cresta, que en marquin. Però que no es facin mal als ulls que perdran la poca vista que tenen. Si ja fóssim en el país que volem ser, no seria cap drama que ERC i Junts no s’entenguessin i que l’executiu de Pere Aragonès se sostingués en altres afinitats programàtiques. Però som en un país delmat. Per la crisi econòmica que la pandèmia accentua i per la crisi política que també repercuteix en l’econòmica. I això, als partits independentistes que tenen per davant una legislatura amb majoria absoluta al Parlament, els obliga doblement, indissolublement, a gestionar el present, la vida quotidiana dels ciutadans, i a mantenir obert el front de conflicte amb l’Estat. Ni poden triar, ni hi poden renunciar, ni ho poden fer en solitari, ni poden amagar el cap sota l’ala. Bé, sí que poden. Jugant-se la credibilitat i agafant tots els números per acabar desplomats.

Contra el mareig

Etiquetes

Carles Puigdemont, Consell de la República, CUP, ERC, Govern, JuntsxCat, Opinió pública, Pacte de govern, Pere Aragonès

Jo també sóc dels que estem segurs que l’acord de govern arribarà quan els tractes entre els aspirants a formar-lo siguin més madurs i concrets, perquè la necessitat i la voluntat només els porten a aquest punt. El que no sé és si, mentrestant, aguantarem les basques, davant les barbaritats que deixen anar des de les respectives trinxeres. Llegim i sentim, aquests dies, desqualificacions mútues, desprestigis respectius i disbarats de l’alçada d’un campanar, dictats per la sobrecàrrega biliar acumulada per les tensions entre els partits. Sobre els interessos partidistes d’ERC, de Junts, de Pere Aragonès, de Carles Puigdemont i del Consell per la República. Sobre les preteses urgències d’uns i d’altres. I no només gitades des de la visceralitat de les xarxes, sinó també des de la pretesa capacitat analítica d’algunes tribunes d’opinió, que semblen ocupades per sicaris de la zitzània o per aspirants a càrrecs a l’estructura del futur govern. Prenguem-nos tots alguna cosa. Uns contra el vertigen de les urgències i els altres contra el oïts que ens provoca tanta histèria.

Pel davant i pel darrere

Etiquetes

Amnistia, Catalunya, Comissió bilateral, Corts espanyoles, Govern, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Indult, Pacte de govern, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Presos polítics, PSOE, Repressió, Taula de diàleg

Si algú dubtava encara que Pedro Sánchez forma part de la selecció olímpica de tafurs de la política espanyola, amb aquest re-invent de la comissió bilateral s’acaba d’apropiar del podi per a ell tot sol. Bilateral, diu. Bilateral vol dir pels dos costats: per la galta esquerra i per la dreta. O pel davant i pel darrere. I en Pere Aragonès encara cau en el parany de la cortesia diplomàtica per dir que s’hi posaran de seguida que els llepafils dels negociadors deixin de tocar els oremus estirant i arronsant el pacte de govern que retarda la seva ascensió a la Presidència. Ni acumulant tota la paciència universal atresorada des del profeta Jacob es pot arribar a creure que ni el PSOE ni cap altre partit espanyol tingui la voluntat de pactar res amb Catalunya. Remetem-nos a l’indult, a l’amnistia, a la situació dels presos polítics i els exiliats i a la causa general contra l’independentisme que aquesta setmana tambéh a inclòs la darrera mesa del Parlament. Que un orador disfressat d’enfant terrible, per més rufià que sigui, els digui que la democràcia espanyola és una barraca, només serveix per cremar palla. Els vots dels partits independentistes a les Corts espanyoles s’han de vendre molt més cars que les ofrenes a Maria que ara s’hi porten en processó.