Resistir, malgrat tot

Etiquetes

Catalunya, Eleccions, ERC, Govern, Govern en minoria, Junts per Catalunya, Majoria parlamentària, Parlament, partits polítics, Política, Política catalana, PSC, PSOE

Tots els partits de l’oposició remuguen la cançó enfadosa de la soledat d’ERC. Però si ara es convoquessin eleccions al Parlament de Catalunya els resultats que s’obtindrien repetirien, diputat més o menys, la mateixa distribució d’escons que hi ha actualment. A qui podria interessar l’enrenou d’una moció de censura i uns nous comicis per quedar-se allí mateix? Sobretot quan, per configurar una majoria, caldria recórrer als mateixos arguments que són vigents per configurar-la avui? Troni, llampegui o caigui el cel al damunt dels nostres caps, a tothom li convé donar-li temps a ERC perquè governi fins al final de la legislatura. Als que la volen veure caure, perquè tingui ocasió d’ensopegar amb les seves pròpies limitacions i amb els entrebancs que tots els altres li posaran al davant. I a la mateixa ERC perquè no té cap altre recurs que governar en solitari buscant pactes puntuals i confiar que, amb l’acció de govern i els pactes amb el PSOE, pugui treure’s un as de la màniga que li faci guanyar posicions.

Gorrers

Etiquetes

Catalunya, Jèssica Albiach, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Podemos, Política, Política catalana, PSC, PSOE, Salvador Illa

Si Pedro Sánchez pot anar donant allargues a la convocatòria de la taula de diàleg amb els pretextos més inversemblants que li passen pel cap, és perquè ja té la situació política de Catalunya on la volia tenir: dividida i hipnotitzada mirant la pastanaga. I aquells que es rebaixen a implorar-li un forat a l’agenda, malgrat l’evidència de l’actitud dilatant del president espanyol, o són directament col.laboradors i beneficiaris d’aquesta llefiscosa bassa d’oli, o palesen una immaduresa política alarmant, o les dues coses alhora. I, per si aquest escenari no estigués prou a la vora de l’esperpent, ara el PSC i els Comuns s’hi volen afegir amb una taula catalana prèvia que també en diuen de diàleg però que, en realitat, és de confusió. No els hi ha pas convidat ningú, però tots els gorrers saben que, a la taula d’en Bernat, si no hi ets però t’hi has posat, al final hi podràs ficar cullerada i treure’n quatre engrunes, com una foto que faci lluir la disfresa conciliadora amb què Illa i Albiach es vestiran per mirar de millorar les respectives expectatives electorals.

El 52% no existeix

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, CUP, En Comú Podem, ERC, Govern, Independència, Independentisme, Jaume Giró, JuntsxCat, Majoria parlamentària, Pacte de govern, partits polítics, Política, Política catalana, Pressupostos, PSC, Sobiranisme

El conseller Jaume Giró apel·la a la força del 52 per cent que els partits independentistes sumen al Parlament de Catalunya per urgir a la CUP que faciliti l’aprovació dels pressupostos, com podria apel·lar a la poció màgica del druida Panoràmix.. Perquè el 52 per cent no existeix més enllà de l’estadística. I ara, ja ni tan sols existeix per fer de barrera contra els partits unionistes perquè el govern d’ERC i Junts no tindrà cap ànsia d’acceptar el suport d’Illas i Albiachs si això li aprova els comptes per al 2022. És més: si la força d’aquest percentatge parlamentari fos real, ni el conseller d’Economia ni el govern que suposadament compta amb la majoria parlamentària més independentista de la història –ara tot és “d’allò més” de tota la història- no haurien de fer funambulisme entre la CUP, el PSC i ECP i no es presentarien a la cambra a veure qui festegen sinó a complir un simple tràmit perquè ja portarien el pressupost net i polit de casa. És el que té jugar a partidets a l’hora del pati, que després t’has de sentir allò de “a sants i a minyons no prometis si no dons”.

Desactivant demagògies

Etiquetes

Antifeixistes, Ciudadanos, Consell Executiu, CUP, Demagògia, Drets, ECP, ERC, Govern, Independència, JuntsxCat, Parlament, Populisme, PP, PSC, Vox

L’estratègia conjunta que han anunciat PSC, ECP, ERC, Junts i la CUP per aïllar l’extrema dreta al Parlament té totes les traces de no anar més enllà d’una foto profilàctica per a servar els escrúpols democràtics. Per més que sigui necessari frenar els filibusters que proven de boicotejar el normal funcionament de la cambra –i aquí no hi trobaríem només a VOX-, al Parlament li convé, sobretot, defensar la seva autonomia i és evident que ni els socialistes niels comuns s’afegirien a un pacte d’aquest abast, després d’haver estat bel·ligerants contra la llibertat de debatre-hi i de votar-hi. Per això ERC, Junts i la CUP ja han signat pel seu compte un acord a part sobre aquesta qüestió. Perquè per a combatre el neofeixisme serà molt més útil una línia decidida en la majoria parlamentària i un Consell Executiu disposat a sumar eficàcia i resultats i a no passar per alt cap acció que promogui l’odi, la discriminació ni el retrocés en l’empara legal i social dels drets conquerits i dels drets a consolidar. Perquè res desactiva millor la demagògia i el populisme.

I ara què, independentistes?

Etiquetes

ANC, crisi, Eleccions, Govern, Independència, Independentisme, Omnium, Parlament, partits polítics, PSC, Repressió

Sigui qui sigui que aconsegueixi formar govern després d’aquest 14-F, haurà de fer-se càrrec d’un país doblement ofegat: d’una banda, per l’espoli econòmic i el domini político-jurídic de l’Estat espanyol i, per l’altra, per la llarga i arrelada crisi econòmica que la pandèmia ha accentuat. Redreçar aquesta situació serà dur i difícil perquè les institucions catalanes estan condemnades a aprimar-se fins a semblar una Diputació. Tant si la nova majoria la lidera el PSC -perquè ho porta al seu ADN-, com si ho fan els partits independentistes, perquè l’Estat no renunciarà a l’ofegament ni a la repressió. Per això, el moviment independentista hauria de tenir clar que no pot dependre ni de la política institucional –que prou feina tindrà- ni de la dels partits, que ja han demostrat que no veuen més enllà del seu melic. S’imposa la necessitat de reconstruir-lo, de rejuntar-lo, de re-amassar-lo des de la transversalitat cívica. I ara és el moment de fer el pas o de deixar que els gerros d’aigua freda que baixen de les tensions partidistes l’acabin fonent com un sucre.

El retrat del 132è President(a)

Etiquetes

CUP, Eleccions, En Comú Podem, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Parlament, Política, Política catalana, PSC

Retrats dels candidats al cartells electorals del 14-F. Portada de La República del 30/01/2021. Autor: Florent Morante.

Més o menys d’aquí a una setmana estarem comptant vots. I ara, quan encara estem escurant enquestes, ja ens podem anar imaginant quin serà el proper retrat que penjarà a la galeria de Presidents de la Generalitat. Ja podem comptar que no hi haurà ni el d’institutriu delatora que revela Jèssica Albiach, ni molt menys els del barrufet rondinaire de Carlos Carrizosa, el de la indecisa ambivalent Dolors Sabater, el de l’emoticona firaire d’Alejandro Fernández, ni el de l’ultramontà i ultramarí Ignacio Garriga. Serà el d’escolanet autosatisfet que li han fet a Salvador Illa? O el de secundari de luxe, de Pere Aragonès? O el d’estudiant a l’ombra, de Laura Borràs? Els números canten i les declaracions també. Si tothom fa el que ha dit que faria, el del candidat del PSC només hi podrà ser sumant unionistes i el de la candidata de Junts, sumant independentistes, com ERC, que, a més a més, també es pot trobar sumant tripartit encara que no el demani. Tàctica Colau, per entendre’ns. Les possibilitats són comptades però les sorpreses encara no.

El crèdit s’acaba

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Comuns, CUP, Democràcia, Eleccions, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, partits polítics, Política, Política catalana, PSC, República

Segons els sondejos del CIS fets públics dijous passat, els partits independentistes podrien perdre suport en comparació als resultats obtinguts en les darreres eleccions espanyoles del passat 10 de novembre. En aquesta eventualitat, el PSC guanyaria els comicis a Catalunya i desplaçaria ERC al segon lloc, mentre que els Comuns farien fora JuntsxCat del tercer per deixar-los a força distància, en el quart.

Surfejant les eleccions

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Eleccions, ERC, Estat, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PSC, PSOE, Sobiranisme, TsunamiD

Per a evitar la repetició d’eleccions, Pedro Sánchez continua demanant als adversaris i als teòrics aliats que facin una genuflexió incondicional davant de la seva majestàtica ambició de governar en solitari a canvi de res. És a dir: aposta per tornar a les urnes i sembla que només ho podria impedir la por d’Unidas Podemos a un desencís dels electors i a l’avanç de la dreta, si és que això els fa tremolar prou les cames perquè els pantalons els acabin de caure fins a les clavilles.
A Catalunya, Pere Aragonès engega una discussió pressupostària suïcida mentre els cors del seu partit entonen melodies electorals. Amb un govern bloquejat per la manca de diners (deute i ofegament financer per l’Estat), per la falsa equidistància dels comuns i per la insatisfacció sistemàtica de la CUP), les eleccions guanyen força per damunt d’una nova pròrroga pressupostària.
Amb aquest horitzó a la vista, les forces independentistes continuaran barallant-se pels salvavides o tenen alguna idea pragmàtica per enfilar-se a la cresta del tsunami?

Qui hi ha darrere d’Iceta?

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Eleccions, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PSC, PSOE, Referèndum

El rebuig de la majoria del Parlament de Catalunya a la designació de Miquel Iceta com a senador autonòmic ha aixecat una considerable polseguera i encara està pendent d’arribar el rebuf del Tribunal Constitucional. Perquè ves que no sigui anticonstitucional que segons qui perdi una votació democràtica en una cambra parlamentària. Aquesta empolsimada, però, ens ha distret i no hem acabat d’aclarir els motius pels quals el PSOE volia fer Iceta president del Senat a tres setmanes d’unes eleccions a les Corts en què no el va presentar com a candidat per a la cambra alta. No hi comptava el PSOE ni hi comptava Iceta, que fa fer cara de pòquer quan la notícia es va filtrar a la premsa i encara va trigar un dia a fer-se’n a la idea. Tots els indicis fan pensar que el secretari general del PSOE vol al capdavant del PSC un perfil diferent: algú que no vagi de manifestar-se amb el feixisme granat a considerar que determinats percentatges favorables a l’autodeterminació justifiquen un referèndum. Un perfil que balli menys, vaja.

Que vinguin, que diguin, que facin

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Consulta, Democràcia, Eleccions, Estat, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PSC, Referèndum

Mariano Rajoy i Pedro Sànchez.

Tal com era previsible, ni Mariano Rajoy ni Pedro Sánchez hauran dit res de nou ni rellevant durant les respectives visites a Catalunya. A més a més de venir de la tradició política d’on venen, són a un any de les eleccions generals i saben que la unitat territorial i la reducció de fets diferencials són les pautes que els respectius barons i els respectius electors no estan disposats a abandonar.I per més que les enquestes i sondejos sobre la intenció de vot diguin que el PP i el PSOE perden credibilitat i força política, ells continuen sense sortir del seu corral, sense voler escoltar cap més veu que la dels que els diuen allò que volen sentir. Sobretot quan venen a Catalunya: militants i entitats i plataformes partidaris de l’unionisme i del pacte són els únics fòrums que visiten.