Que vinguin, que diguin, que facin

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Consulta, Democràcia, Eleccions, Estat, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PSC, Referèndum

Mariano Rajoy i Pedro Sànchez.

Tal com era previsible, ni Mariano Rajoy ni Pedro Sánchez hauran dit res de nou ni rellevant durant les respectives visites a Catalunya. A més a més de venir de la tradició política d’on venen, són a un any de les eleccions generals i saben que la unitat territorial i la reducció de fets diferencials són les pautes que els respectius barons i els respectius electors no estan disposats a abandonar.I per més que les enquestes i sondejos sobre la intenció de vot diguin que el PP i el PSOE perden credibilitat i força política, ells continuen sense sortir del seu corral, sense voler escoltar cap més veu que la dels que els diuen allò que volen sentir. Sobretot quan venen a Catalunya: militants i entitats i plataformes partidaris de l’unionisme i del pacte són els únics fòrums que visiten.

Anuncis

PSC: doble ànima, doble factura

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, partits polítics, Política, Política catalana, PSC

Els analistes detecten moviments al corrent intern del PSC anomenat Avancem per forçar la celebració d’unes consultes primàries que permetin triar el proper candidat del partit a la presidència de la Generalitat. No hi ha cap dubte que es tracta d’una maniobra política per portar al debat intern de la formació els programes i les actituds divergents a l’interior i a la perifèria de la família socialista. Els mal anomenats “crítics” volen posar damunt la taula no només les estratègies i el programes de l’aparell oficial sinó també les propostes discrepants perquè les avaluïn i votin els que, de fet, han de traslladar al carrer els estímuls necesssaris perquè la ciutadania secundi les seves propostes electorals: els militants, sí, però sobretot els simpatitzants.

Federalisme no ve de fe

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Independentisme, Política catalana, Política espanyola, PSC, Sobiranisme

Pere Navarro i Alfredo Pérez Rubalcaba. Foto: Partit dels Socialistes de Catalunya.

Pere Navarro ha aconseguit que Alfredo Pérez Rubalcaba hagi acceptat parlar de “federalisme” al congrés que el PSOE ha celebrat fa pocs dies a Granada, i a la declaració final en què es proposa una reforma de la constitució espanyola per configurar allò que els socialistes espanyols entenen per Estat federal. No cal acudir a les declaracions crítiques procedents de la resta de partits catalans ni a les de socialistes crítics del país com Ernest Maragall, Montserrat Tura o Joaquim Nadal, per advertir que aquest document és ple de conceptes buits, de vaguetats, de fràgils intencions.

Consens ve de sentit comú

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, CiU, Democràcia, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, PSC, Referèndum, Sobiranisme

Vista general del saló de sessions del Parlament de Catalunya durant la sessió del 23.01.2012. Foto: Parlament de Catalunya/ Job Vermeulen.

Per més que la majoria del Parlament de Catalunya hagi aconseguit posar finalment el fil a l’agulla de la consulta, el procés de negociació del text que avui ha de discutir la cambra catalana sobre el dret a decidir ha mostrat més les debilitats i els complexos de la classe política que la col·lectiva virtut democràtica dels ciutadans als quals representen. A través de les diferents formes de manifestació de l’opinió pública de què disposem, la pràctica totalitat dels catalans hem fet palès que ens volem pronunciar sobre l’abast de l’autogovern que ens volem donar. Si la política real és portar a les institucions el que és normal a la vida quotidiana dels ciutadans (Adolfo Suàrez dixit), el referèndum és inexcusable i celebrar-lo hauria de ser l’objectiu central de les institucions catalanes i de qualsevol partit que es vulgui atorgar la condició de democràtic.

Camí del referèndum

Etiquetes

Catalunya, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, PSC, Sobiranisme

Cartells reclamant la independència “ara”, a la manifestació de l’11.09.12.

Catalunya, per primera vegada des de fa molts anys, està impulsant un projecte col•lectiu de molta transcendència. I en aquest aquest camí, la celebració d’un referèndum és un capítol tan indispensable com estratègicament necessari, per més que es tracti d’una batalla política difícil, dura i arriscada.

PSC: primàries o congrés?

Etiquetes

Catalunya, Política catalana, primàries, PSC, socialistes

Pere Navarro, primer secretari del PSC

Bona part de les famílies del PSC creuen que és imprescindible que aquesta tardor es duguin a terme unes primàries obertes per a escollir el rostre que ha de representar la família socialista en la disputa per  la presidència de la Generalitat.
L’oportunitat i conveniència d’aquest procediment, que el partit ja preveu orgànicament, pot tenir diferents consideracions i adjectivacions però imprescindible no es pot pas dir que ho sigui.

La pilota del socialisme català és a la teulada del PSC

Etiquetes

Catalunya, PSC, PSOE

Diguin el que diguin els adversaris, els analistes i els corrents interns del PSC, els militants del PSOE han fet bé de triar Alfredo Pérez Rubalcaba com a secretari general. Això, és clar, si del que es tractava era de posar ordre al partit, ofegar els grills i llençar-ne l’olla al reciclatge.

Un partit polític que tingui expectatives de governar no pot ser mai un festival de participació ni un paradigma de democràcia, sinó una organització ben estructurada i una màquina electoral ben engreixada. Hi pot haver altres models –de fet hi són– però està comprovat que no passen de l’aspiració de xarnera parlamentària.

A voltes sobre Montilla, el Barça i Wikileaks

Etiquetes

Catalunya, Política, PSC

La setmana informativa ha començat amb la renúncia de José Montilla a l’acta de diputat al Parlament i a la reelecció per al càrrec de primer secretari dels socialistes catalans. No hi ha dubte que com a líder del PSC i del govern que ha regit el país durant quatre anys es pot sentir responsable dels errors que ambdós col·lectius hagin comès i, sobretot, com deia en unes declaracions fetes ahir, responsable de no haver actuat de forma diferent en situacions clau. Ben cert, tot i que no sé si les seves interpretacions serien compatibles amb les que exposarem aquí. Per exemple, la gestió del tripartit del que ell en va ser progenitor i que, un cop vist que el seu antecessor hi havia perdut bous i esquelles, hauria d’haver tingut valor per liquidar. I no pas perquè sigui il·legítim -com s’ha dit i repetit- que el tripartit impedís governar a la llista més votada . La capacitat de governar, en democràcia, no es mesura només en vots rebuts sinó també en l’habilitat per formar majories de govern. El seu error en aquest punt va ser creure que es podien relligar tres quaderns de constitució i orientació tant diferent com els del PSC, ICV i ERC o que hi podia conviure sense interferir-hi. També es va equivocar Montilla en l’elecció del quadre que l’havia d’acompanyar en la direcció del partit perquè sens dubte no han estat capaços de transmetre a la societat, al seu electorat, un clima de combat optimista però permanent, ni molt menys fer una gestió eficient dels conflictes i de la informació que revertís en profit del seu projecte i contrarestés la sonsònia constant de l’oposició sobre el efectes nocius del tripartit. I si em permeten la llicència, m’agafaré a dos exemples que han compartit cartell informatiu amb Montilla en aquest inici de setmana. Un és la victòria del Barça davant el Madrid: una demostració incontestable que la cohesió del grup i la seguretat en les pròpies conviccions condueix a la victòria i a la comunió (solemne) amb tots els seguidors. I l’altre és el que Wikileaks ha posat al descobert: no hi ha ningú amb responsabilitats de govern que pugui prescindir de captar informació, «tractar-la» i difondre-la de manera favorable als seus interessos. Tant esgarrifós com vulgueu, però real. (Foto Oriol Duran / El Punt)

Hi ha fets o sols hi ha paraules (iròniques)?

Etiquetes

Catalunya, Eleccions, Política, PSC

Si després de dues legislatures al capdavant de la coalició que ha governat Catalunya, tota la pólvora que el PSC pot posar al canó per disparar el tret de sortida de la campanya electoral és un cartell dient «Artur Mas de lo mismo», és que els socialistes catalans afronten aquests comicis amb el mateix esperit que un agrupament de joves escoltes aniria a un camp de batalla: o conscients i aterrits o inconscients i jocosos.
En ambdues situacions, diuen, és habitual fer acudits fàcils per rebaixar la tensió i aquest cartell té tot els ingredients per ser-ne un, de la mateixa manera que els té la creació d’un superheroi de còmic amb les faccions del president Montilla que van presentar la setmana passada o el vídeo que pretén ridiculitzar Mas posant-li diferents vestits i pentinats al so de cançons enganxifoses.
Ni Mas és más de lo mismo perquè fa vuit anys que no és al govern, ni els superherois de còmic a l’estil de la factoria Marvel fan cap gràcia a ningú que tingui menys de cinquanta anys, ni les metamorfosis d’atrezzo que li fan en el vídeo al presidenciable convergent desperten altra cosa que xena.
Del PSC i de José Montilla es recorda especialment, en canvi, aquell eslogan electoral que deia Fets i no paraules . A fi de mantenir en bon estat la nostra salut cívica ens convindria pensar que els fets que el PSC ens pot acreditar no es limiten a aquestes sortides iròniques de cafè. Que ara potser hauria estat un bon moment per demostrar fins a quin punt aquell lema ho ha estat també del govern que ha presidit i si la causa principal de la delicada situació econòmica que viu actualment la Generalitat ha estat haver donat prioritat absoluta a la dotació d’equipaments i serveis per als ciutadans, és a dir, a fer obra de govern.
És possible que les campanyes electorals requereixin cada vegada més que es plantegin com un espectacle mediàtic perquè es creu erròniament que els electors no hi presten prou atenció quan la realitat és que el que hi ha és una important manca d’interès provocada pel fet que les respostes als seus problemes són efectistes i no eficients i són convenients i no convincents.

Cares i creus de la sociovergència

Etiquetes

Artur Mas, Catalunya, CiU, Pasqual Maragall, Política, PSC

L’entrevista que ha publicat MésCat, el butlletí intern de Convergència, en què Pasqual Maragall concedeix la visctòria electoral a Artur Mas, no es pot considerar de cap manera innocent. Primer de tot, perquè de què li ha de venir ara a CiU incloure en una publicació militant una entrevista amb el líder polític que més han escarnit i bandejat si no és per treure profit demoscòpic de les seves declaracions? I de què li ha de venir al polític més injuriat i menystingut per CiU de concedir-los una entrevista si no és perquè sap que el que els dirà servirà alhora de venjança particular contra els del seu partit que el volien fora del govern i de rètol indicador cap a la transversalitat política? I en segon lloc, perquè es pot assegurar perfectament que tant l’expresident com Mas i els respectius assessors de comunicació sabien perfectament que -en tots els calendaris possibles- aquesta entrevista apareixeria enmig del debat polític electoral.
Aquest escenari propagandístic en què s’ens presenten tan pròxims entre sí elements que fins ara s’han repel·lit és una contribució més a la creació d’un clima propici per a la sociovergència. O dit d’altra manera, per al foment d’un context favorable a una majoria explícita o implícita de govern formada per socialistes i convergents. Aquest anhel, que té molt pocs fonaments ideològics i en canvi en té molts de pragmàtics, és també l’anhel d’una part important de l’empresariat català perquè interpreten que el pacte entre les dues forces majoritàries representaria una estabilitat que es considera positiva per a l’economia i per a retornar les relacions polítiques amb Espanya a la rutina dels pactes perfectament parcel·lats.
Probablement hi deu haver tants arguments a favor com en contra d’aquesta opció, però aquí en destacarem especialment un dels que s’esgrimeixen per oposar-hi: si la política -com a assumpte públic que és- requereix de l’interès dels ciutadans per ser viva i perdurable, qualsevol homogeneïtzació que es vulgui assajar derivarà en resultats negatius perquè propagarà la impressió que no hi ha límits ètics ni ideològics i adormirà encara més el poc interès que encara convoca. (Foto. Andreu Puig / El Punt)