(S)ous vitalicis

Etiquetes

ajuntaments, Catalunya, Catalunya en Comú-Podem, Consells Comarcals, Democràcia, Diputacions, Electoralisme, Funció Pública, Generalitat, Honestedat, Parlament, partits polítics, Política, Política catalana, PSC, Vitalicis

Si algú –el PSC, Catalunya en Comú, o qualsevol altre partit– vol fer endreça a la funció política, que no faci foguerades d’encenalls presentant una proposició de llei per modificar la retribució dels ex-presidents del Parlament i de la Generalitat, i que es comprometi amb una reforma en profunditat que passi l’escombra per tots els racons de les institucions perquè no hi quedi entaforat cap bou, cap bèstia grossa ni cap paràsit per insignificant que hagi estat en l’estructura mastodòntica de l’administració pública. I tant li fa si volen començar pels que gaudeixen de privilegis a través d’un càrrec de representació política, pels rumiants que pasten en els càrrecs de confiança, o pels paràsits camuflats que han ingressat en la funció pública. Però s’ha de fer íntegrament: als ajuntaments, als consorcis, als consells comarcals, a les diputacions, a les àrees metropolitanes, al Parlament o a la Generalitat de Catalunya. És clar que per posar-s’hi cal una honestedat de pedra picada i una valentia que avui són molt més escasses que no pas l’electoralisme.

Traspàs de govern

Etiquetes

Aeroports, B-40, Catalanisme, Catalunya, ERC, Govern, Hard Rock, Independència, Independentisme, Oposició, partits polítics, Política, Política catalana, Pressupostos, PSC, Quart Cinturó

Quan un govern té la necessitat d’aprovar els pressupostos generals arribant a una entesa amb l’oposició, caldria pensar que el marc de negociació es limita a les partides que els configuren: apujar o abaixar determinades previsions de despesa o acordar mesures per millorar l’entrada d’ingressos. Però l’acord al qual han arribat ERC i el PSC per donar viabilitat als pressupostos del 2023 es basa en la posta en marxa de projectes públics i privats (Quart cinturó, aeroport d’El Prat o Hard Rock) que tenen ben poc a veure amb els comptes anuals i força més amb un desenvolupament programàtic que, en aquest cas, no és el del partit que ocupa el Palau de la Generalitat. Per més que ERC insisteixi a reforçar el seu pragmatisme –i obtenir un any més de corda per a l’executiu que ara ocupa en solitari no és un trumfo menor- fer-ho a costa dels seus propis principis i dels seus propis alcaldes no sembla una bona idea. I fer-ho a favor dels que aspiren a prendre-li el califat, encara menys perquè, en la pràctica, és gairebé com començar a fer efectiu el traspàs de govern.

Resistir, malgrat tot

Etiquetes

Catalunya, Eleccions, ERC, Govern, Govern en minoria, Junts per Catalunya, Majoria parlamentària, Parlament, partits polítics, Política, Política catalana, PSC, PSOE

Tots els partits de l’oposició remuguen la cançó enfadosa de la soledat d’ERC. Però si ara es convoquessin eleccions al Parlament de Catalunya els resultats que s’obtindrien repetirien, diputat més o menys, la mateixa distribució d’escons que hi ha actualment. A qui podria interessar l’enrenou d’una moció de censura i uns nous comicis per quedar-se allí mateix? Sobretot quan, per configurar una majoria, caldria recórrer als mateixos arguments que són vigents per configurar-la avui? Troni, llampegui o caigui el cel al damunt dels nostres caps, a tothom li convé donar-li temps a ERC perquè governi fins al final de la legislatura. Als que la volen veure caure, perquè tingui ocasió d’ensopegar amb les seves pròpies limitacions i amb els entrebancs que tots els altres li posaran al davant. I a la mateixa ERC perquè no té cap altre recurs que governar en solitari buscant pactes puntuals i confiar que, amb l’acció de govern i els pactes amb el PSOE, pugui treure’s un as de la màniga que li faci guanyar posicions.

Gorrers

Etiquetes

Catalunya, Jèssica Albiach, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Podemos, Política, Política catalana, PSC, PSOE, Salvador Illa

Si Pedro Sánchez pot anar donant allargues a la convocatòria de la taula de diàleg amb els pretextos més inversemblants que li passen pel cap, és perquè ja té la situació política de Catalunya on la volia tenir: dividida i hipnotitzada mirant la pastanaga. I aquells que es rebaixen a implorar-li un forat a l’agenda, malgrat l’evidència de l’actitud dilatant del president espanyol, o són directament col.laboradors i beneficiaris d’aquesta llefiscosa bassa d’oli, o palesen una immaduresa política alarmant, o les dues coses alhora. I, per si aquest escenari no estigués prou a la vora de l’esperpent, ara el PSC i els Comuns s’hi volen afegir amb una taula catalana prèvia que també en diuen de diàleg però que, en realitat, és de confusió. No els hi ha pas convidat ningú, però tots els gorrers saben que, a la taula d’en Bernat, si no hi ets però t’hi has posat, al final hi podràs ficar cullerada i treure’n quatre engrunes, com una foto que faci lluir la disfresa conciliadora amb què Illa i Albiach es vestiran per mirar de millorar les respectives expectatives electorals.

El 52% no existeix

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, CUP, En Comú Podem, ERC, Govern, Independència, Independentisme, Jaume Giró, JuntsxCat, Majoria parlamentària, Pacte de govern, partits polítics, Política, Política catalana, Pressupostos, PSC, Sobiranisme

El conseller Jaume Giró apel·la a la força del 52 per cent que els partits independentistes sumen al Parlament de Catalunya per urgir a la CUP que faciliti l’aprovació dels pressupostos, com podria apel·lar a la poció màgica del druida Panoràmix.. Perquè el 52 per cent no existeix més enllà de l’estadística. I ara, ja ni tan sols existeix per fer de barrera contra els partits unionistes perquè el govern d’ERC i Junts no tindrà cap ànsia d’acceptar el suport d’Illas i Albiachs si això li aprova els comptes per al 2022. És més: si la força d’aquest percentatge parlamentari fos real, ni el conseller d’Economia ni el govern que suposadament compta amb la majoria parlamentària més independentista de la història –ara tot és “d’allò més” de tota la història- no haurien de fer funambulisme entre la CUP, el PSC i ECP i no es presentarien a la cambra a veure qui festegen sinó a complir un simple tràmit perquè ja portarien el pressupost net i polit de casa. És el que té jugar a partidets a l’hora del pati, que després t’has de sentir allò de “a sants i a minyons no prometis si no dons”.

Desactivant demagògies

Etiquetes

Antifeixistes, Ciudadanos, Consell Executiu, CUP, Demagògia, Drets, ECP, ERC, Govern, Independència, JuntsxCat, Parlament, Populisme, PP, PSC, Vox

L’estratègia conjunta que han anunciat PSC, ECP, ERC, Junts i la CUP per aïllar l’extrema dreta al Parlament té totes les traces de no anar més enllà d’una foto profilàctica per a servar els escrúpols democràtics. Per més que sigui necessari frenar els filibusters que proven de boicotejar el normal funcionament de la cambra –i aquí no hi trobaríem només a VOX-, al Parlament li convé, sobretot, defensar la seva autonomia i és evident que ni els socialistes niels comuns s’afegirien a un pacte d’aquest abast, després d’haver estat bel·ligerants contra la llibertat de debatre-hi i de votar-hi. Per això ERC, Junts i la CUP ja han signat pel seu compte un acord a part sobre aquesta qüestió. Perquè per a combatre el neofeixisme serà molt més útil una línia decidida en la majoria parlamentària i un Consell Executiu disposat a sumar eficàcia i resultats i a no passar per alt cap acció que promogui l’odi, la discriminació ni el retrocés en l’empara legal i social dels drets conquerits i dels drets a consolidar. Perquè res desactiva millor la demagògia i el populisme.

I ara què, independentistes?

Etiquetes

ANC, crisi, Eleccions, Govern, Independència, Independentisme, Omnium, Parlament, partits polítics, PSC, Repressió

Sigui qui sigui que aconsegueixi formar govern després d’aquest 14-F, haurà de fer-se càrrec d’un país doblement ofegat: d’una banda, per l’espoli econòmic i el domini político-jurídic de l’Estat espanyol i, per l’altra, per la llarga i arrelada crisi econòmica que la pandèmia ha accentuat. Redreçar aquesta situació serà dur i difícil perquè les institucions catalanes estan condemnades a aprimar-se fins a semblar una Diputació. Tant si la nova majoria la lidera el PSC -perquè ho porta al seu ADN-, com si ho fan els partits independentistes, perquè l’Estat no renunciarà a l’ofegament ni a la repressió. Per això, el moviment independentista hauria de tenir clar que no pot dependre ni de la política institucional –que prou feina tindrà- ni de la dels partits, que ja han demostrat que no veuen més enllà del seu melic. S’imposa la necessitat de reconstruir-lo, de rejuntar-lo, de re-amassar-lo des de la transversalitat cívica. I ara és el moment de fer el pas o de deixar que els gerros d’aigua freda que baixen de les tensions partidistes l’acabin fonent com un sucre.

El retrat del 132è President(a)

Etiquetes

CUP, Eleccions, En Comú Podem, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Parlament, Política, Política catalana, PSC

Retrats dels candidats al cartells electorals del 14-F. Portada de La República del 30/01/2021. Autor: Florent Morante.

Més o menys d’aquí a una setmana estarem comptant vots. I ara, quan encara estem escurant enquestes, ja ens podem anar imaginant quin serà el proper retrat que penjarà a la galeria de Presidents de la Generalitat. Ja podem comptar que no hi haurà ni el d’institutriu delatora que revela Jèssica Albiach, ni molt menys els del barrufet rondinaire de Carlos Carrizosa, el de la indecisa ambivalent Dolors Sabater, el de l’emoticona firaire d’Alejandro Fernández, ni el de l’ultramontà i ultramarí Ignacio Garriga. Serà el d’escolanet autosatisfet que li han fet a Salvador Illa? O el de secundari de luxe, de Pere Aragonès? O el d’estudiant a l’ombra, de Laura Borràs? Els números canten i les declaracions també. Si tothom fa el que ha dit que faria, el del candidat del PSC només hi podrà ser sumant unionistes i el de la candidata de Junts, sumant independentistes, com ERC, que, a més a més, també es pot trobar sumant tripartit encara que no el demani. Tàctica Colau, per entendre’ns. Les possibilitats són comptades però les sorpreses encara no.

El crèdit s’acaba

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Comuns, CUP, Democràcia, Eleccions, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, partits polítics, Política, Política catalana, PSC, República

Segons els sondejos del CIS fets públics dijous passat, els partits independentistes podrien perdre suport en comparació als resultats obtinguts en les darreres eleccions espanyoles del passat 10 de novembre. En aquesta eventualitat, el PSC guanyaria els comicis a Catalunya i desplaçaria ERC al segon lloc, mentre que els Comuns farien fora JuntsxCat del tercer per deixar-los a força distància, en el quart.

Surfejant les eleccions

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Eleccions, ERC, Estat, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PSC, PSOE, Sobiranisme, TsunamiD

Per a evitar la repetició d’eleccions, Pedro Sánchez continua demanant als adversaris i als teòrics aliats que facin una genuflexió incondicional davant de la seva majestàtica ambició de governar en solitari a canvi de res. És a dir: aposta per tornar a les urnes i sembla que només ho podria impedir la por d’Unidas Podemos a un desencís dels electors i a l’avanç de la dreta, si és que això els fa tremolar prou les cames perquè els pantalons els acabin de caure fins a les clavilles.
A Catalunya, Pere Aragonès engega una discussió pressupostària suïcida mentre els cors del seu partit entonen melodies electorals. Amb un govern bloquejat per la manca de diners (deute i ofegament financer per l’Estat), per la falsa equidistància dels comuns i per la insatisfacció sistemàtica de la CUP), les eleccions guanyen força per damunt d’una nova pròrroga pressupostària.
Amb aquest horitzó a la vista, les forces independentistes continuaran barallant-se pels salvavides o tenen alguna idea pragmàtica per enfilar-se a la cresta del tsunami?