Es veu que als propietaris de vehicles elèctrics els està agafant una mena de síndrome d’angoixa per l’autonomia. Com a la majoria de catalans, que també voldríem fer un recorregut més llarg. La diferència és que si als cotxes els falta bateria, als independentistes ens en sobra, però no podem anar gaire lluny perquè ens tenen posat un cadenat. Queixar-nos-en serveix de ben poca cosa si no som capaços de trobar l’eina que ens alliberi, sigui una clau o una tenalla. Per això tenen part de raó aquells que critiquen la compareixença de Pere Aragonès a la sessió del Senat d’aquest dilluns vinent perquè els sembla inútil. Ho serà completament. Però enmig de la ranciesa previsible algú hi ha de de representar la dignitat del poble català i aquesta missió li pertoca al President de la Generalitat, que hi defensarà la llei d’amnistia i hi reivindicarà el dret a celebrar un referèndum d’autodeterminació. Malgrat que d’aquesta cita no se’n traurà –no en traurem- altra cosa que descàrregues d’artilleria de la brigada mediàtica unionista i un grapat de crítiques, amenaces i advertiments apocalíptics de la majoria de la cambra alta espanyola. Una cambra on el PP ha fet, com fa arreu on mana, de la tergiversació el llibre d’estil parlamentari i de la revenja neofranquista, el codi de conducta. Una cambra que el PSOE fa servir d’excusa per marcar distàncies amb qui no en pot tenir al Congrés de Diputats perquè en necessita els vots. Una cambra que vol amplificar l’altaveu dels contraris a l’amnistia i a les solucions polítiques per a Catalunya fent desfilar, l’un darrere l’altre, tots els presidents de les comunitats autònomes. Una cambra on la setmana vinent veurem sobretot teatre, però un teatre agredolç, generosament farcit de figurants que han estat cridats a escena amb un guió coral i un discurs esperpèntic que difícilment podria millorar Ramón María del Valle Inclán.
Carles Puigdemont ha assegurat que es presentarà al Parlament de Catalunya si compta amb els vots suficients per passar de ser el 130è president de la Generalitat a ser el 133è. En les darreres eleccions al Parlament Europeu la candidatura que encapçalava va obtenir el suport de 1.025.411 electors, en una circumscripció estatal per més que recollís pocs suports fora de Catalunya. Com que la candidatura més votada a les eleccions catalanes del 2021 va ser la del PSC amb 652.858 vots i 33 diputats, no és desmesurat pensar que la llista de Junts per als comicis del 12 de maig pugui ser la capdavantera de la cambra o obtenir fermes opcions per encapçalar una coalició de govern. Sobretot si planteja la campanya electoral amb la mateixa inequívoca tàctica presidencialista amb que l’ha començada, per reivindicar com a pròpia la bossa d’electors que van portar el president a l’exili a la cambra d’Estrasburg. Dit tot això sobre el paper, també és cert que Puigdemont no tindrà fàcil ni la victòria ni el retorn. D’una banda, perquè, a mesura que passa el temps, els contrapesos de l’acció política són més acusats: el paper de l’exili, els alt-i-baixos del Consell per la República, el rol antagonista amb ERC, els pactes amb el PSOE… D’una altra, perquè el ventall polític de l’independentisme s’ha fraccionat més, sense oblidar que l’abstencionisme n’és una part important, i això fa que la reconciliació entre forcessobiranistes sigui cada dia més complexa i difícil i que al Parlament de Catalunya es puguin intuir pactes de govern sense la participació de Junts. I, finalment, perquè les traves judicials i polítiques a l’amnistia i a la figura política de Puigdemont poden fer que no pugui acudir a la cambra de la Ciutadella, si és que arriba a ser candidat. És a dir: què farà el president a l’exili si, per una raó o per una altra, no pot ser restituït per les urnes? Quin paper voldrà fer en una situació més adversa que la que ara projecta?
El passat 2 de novembre, l’expresident espanyol José Maria Aznar qualificava de “crisi constitucional” les negociacions sobre l’amnistia entre el govern espanyol i els seus socis independentistes. Al·legava que aquesta situació no admet silencis ni inhibicions i donava pautes d’acció per a aquells patriotes espanyols que se´n sentissin interpel·lats: “El que pugui parlar, que parli; el que pugui fer, que faci; el que pugui aportar, que aporti; el que es pugui moure, que es mogui.” Alguns analistes ho van considerar una crida a files per al reaccionarisme civil, institucional i funcionarial, però en realitat només era un recordatori: aquells que van acceptar l’herència política del franquisme mai no han deixat de parlar, ni de fer, ni d’aportar ni de moure’s perquè tot es mantingui lligat i ben lligat a les parets mestres del règim del 78. Per això, quan es tracta de defensar-lo, els conservadors (de dretes i d’esquerres) barbotegen compulsivament amb el propòsit de crear un relat, maniobren des de les clavegueres per dotar-lo de versemblança, en sufraguen els costos de la propaganda mediàtica i articulen campanyes per crear opinió pública i aconseguir que els facin d’escolanets des del poder judicial a la senyora que escridassa el reporter de TV3 a Madrid. Només aquest ecosistema político-judicial pot explicar que es mantinguin oberts sumaris com el del cas Volkhov o del Tsunami Democràtic i que la tramitació de la llei d’amnistia flaquegi davant del Senat, del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem. Ells fan, parlen, aporten i es mouen. La qüestió és que fan, què diuen, què aporten i cap on es mouen els que son víctimes de la seva repressió, que no són només els 3.000 encausats sinó també els centenars de milers a qui ells representen. Accepten els fets consumats derivats del derrotisme i la divisió i es conformen d’anar a pidolar al mur de les lamentacions?
Ruben Wagensberg no ha estat l’únic vinculat a la causa del Tsunami que ha tocat el dos. N’hi ha d’altres que han fet el mateix sense tant de soroll i cadascú ha qualificat els motius de la sortida com ha volgut. Però quan algú se’n va a un país estranger perquè en el seu no pot actuar amb llibertat per raons polítiques, se’n diu exili i no una altra cosa. Per estar tranquil o per meditar, el Montseny queda més a prop i el desert de Tanami, més lluny. I el seu cas, com el de tots aquells que tenen o han tingut condemnes i causes obertes per haver participat en les accions reivindicatives de l’independentisme català, han de quedar inclosos en la llei d’amnistia. És veritat que no hem de pensar específicament en ell, ni en Carles Puigdemont ni en Marta Rovira i que cal que s’hi incloguin tots els noms. Però ha de ser sense cap exclusió; no n’han de quedar fora ni el més anònim dels activistes, ni el més rellevant dels capdavanters, per més que algú vulgui apel·lar a l’èpica del sacrifici altruista, que sempre s’invoca per als altres, això sí. Perquè això pugui ser d’aquesta manera la llei d’amnistia no necessita excloure explícitament dels seus beneficis aquelles persones acusades de terrorisme ni de traïció perquè aquests delictes no s’han comès mai en el context temporal i polític que inclou la proposta. Per tant, de la mateixa manera que es diu que ningú no ha de témer res perquè la llei els contempli, tampoc ha de passar res perquè no hi siguin. Primer, perquè hi ha prou unanimitat entre els promotors de la llei i alguns sectors jurídics en afirmar que aquests delictes no han existit. En segon lloc, perquè la constitucionalitat del text no depèn d’aquestes exclusions sinó de que se sotmeti al criteri superior de la carta magna. En tercer lloc, perquè el sol fet de contemplar unes excepcions contribueix a facilitar la feina d’aquells que no en tenen cap altra que novel·lar sumaris. I finalment, perquè si, fins fa quatre dies, ERC i PNB compartien aquests criteris amb Junts, deu voler dir que no estaven fora de lloc.
Quan hi ha en tràmit una amnistia o la reforma de qualsevol altra llei, s’haurien d’ajornar els procediments judicials oberts per delictes que hi estiguin relacionats. Per estalviar-se feina, per ser més justos i per sentit comú. A Espanya, però, va al revés. Aquesta setmana passada, el jutge Garcia Castellón s’ha afanyat a enviar al Tribunal Suprem la causa sobre el Tsunami Democràtic, després d’inflar-la amb acusacions de terrorisme, i el TSJC ha fixat data a l’abril per començar el judici contra la resta d’implicats. Tenen pressa per fer passar el clau per la cabota, abans que la llei d’amnistia, o el que en quedi, no sigui ferma. Hi juguen al seu favor que el tràmit parlamentari serà llarg i complex – sobretot esquivar la majoria absoluta del PP al Senat– i que el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem intervindran solidàriament i amb entusiasme per acollir els recursos que es presentin a la llei. Sobretot els que rebutgin l’existència de la lawfare, que una cosa és practicar-la i una altra haver d’aguantar que els la passin per la cara.
Carles Puigdemont al·legava fa uns dies que qualsevol acord per a la investidura de Pedro Sánchez havia de tenir la condició d’històric, no perquè les sutures d’un pacte múltiple tan complex com aquest resisteixi una legislatura sinó perquè els seus efectes sobre la capacitat d’autodeterminació de Catalunya siguin tangibles i transcendentals. Sense cap mena de dubte, l’amnistia es podria considerar estrictament una fita històrica i l’assoliment de noves competències i traspassos, com el traspàs d’una part de Rodalies, també. Però posar el marcador polític a zero i complir els compromisos pendents del sistema autonòmic, no és avançar: és reparar una injustícia, compensar un greuge. Avançar, fer història, és situar les reivindicacions independentistes en una casella posterior i protegir-les jurídicament perquè les forces reaccionàries i el mateix sistema d’autodefensa de l’Estat no les puguin tornar a fer recular. Per això, cal que tinguem els ulls ben oberts per veure si hem avançat, si tornem a començar o si hem fet passes enrere. I, sobretot, per veure qui ha fotut pilotes fora i qui n’ha fotut a dins.
Encara que Sumar hagi vingut a Catalunya a presentar la proposta d’amnistia que ha encarregat a juristes experts, els independentistes catalans ja sabíem d’abans que era una mesura possible i constitucionalment assumible perquè els nostres juristes, els que s’esforcen a defensar la legalitat dels actes derivats del Procés, ja ho havien documentat molt bé. Com també sabíem per ells que el referèndum d’autodeterminació era legalment possible si hi hagués hagut voluntat política per aprovar-ne la celebració, i que respondre amb la política a l’1-O era més productiu que fer-ho amb la repressió. Per què, doncs, toquen ara tant de bombo i plateret? Perquè a Espanya, quan s’ha de fer el progre, fan sortir els de Podemos/Sumar i sembla que si s’asseuen de costat Yolanda Díaz, Ada Colau, Isona Passola i Joaquim Forn, ja hem arribat al nirvana de la reconciliació. El PSOE, en canvi es reserva el paper de la moderació i, quan es refereixen a l’amnistia és per dir que no és una proposta seva. I mentrestant, van treient la pols al ribot que Alfonso Guerra els va deixar en un calaix de Ferraz.
Un cop començat el termini perquè Pedro Sánchez es presenti com a candidat a presidir el governd’Espanya, la paraula de Junts passa de la sobretaula a la transcendència. I no només per a l’escenaripolític espanyol sinó, sobretot, per a l’escenari català, perquè és a Catalunya i no a Madrid on es cotitza o es devalua el seu valor polític. Si el PSOE manté el rebuig al referèndum i no es compromet a aprovar l’amnistia per avançat –i, ara mateix, tot apunta en aquesta direcció-, Junts haurà de decidir si dóna prioritat a la coherència del seu discurs i vota contra Sánchez forçant unes noves eleccions, o si s’arrapa a pretextos oportunistes que justifiquin una legislatura d’estires i arronses com la que ja hem viscut. Faci el que faci, ho ha de fer per coherència política i no pel que pugui decidir l’estranya consulta que s’ha convocat al Consell de la República, ni per la pusil·lànime ansietat de socis i adversaris que l’apressen a arreplegar el peix al cove. El seu futur polític depèn, precisament, de la seva determinació.
Al final de la seva intervenció de dimecres passat al Congrés de Diputats, Alberto Núñez Feijoo va pronunciar un particular alea jacta est a la vista d’una votació adversa a la seva investidura: “Uns i altres hem vingut a aquesta cambra i hem dit francament tot allò que pensàvem”. No ens en va quedar cap dubte, sobretot pel que fa als dos partitsprincipals. Tant el candidat Núñez com la portaveu Gamarra van ratificar que per al Partit Popular hi ha un sostre d’autonomies regionals i que les particularitats lingüístiques i identitàries de les que en tinguin s’han de sotmetre a l’espanyolitat comú i al garrot en el cas que gosin discrepar. Pedro Sánchez, en canvi, es va amagar dels seus electors i del PP enviant el diputat Óscar Puente a la tribuna, perquè és el que sempre fa: utilitzar comodins per fer perdre temps als altres i guanyar-lo ell. Per això aquells que es pensen que hi negocien amnisties i autodeterminacions haurien de rumiar bé si al capdavall de tant de tacticisme no acabarem igualment sota l’as de bastos.
Falten molts dies perquè s’acabin les negociacions entre el PSOE i el partits que li poden assegurar una majoria parlamentària per governar, entre ells ERC i Junts. Per tant, falten molts dies perquè puguem saber fins on abastarà aquest xiclet en què s’ha convertit la qüestió de l’amnistia per als implicats en la preparació del referèndum de l’1-O i en les accions reivindicatives posteriors per la independència de Catalunya i contra la repressió. Un xiclet que tothom es posa a la boca, que tothom mastega i que, mentre no l’escupin, com a molt, farà una gran bombolla: per més temps que falti i per més coses que ens manqui saber de tot el que uns i altres parlen, negocien i masteguen, ens arriscarem a dir per endavant que la desconfiança en una amnistia resolutiva és absoluta.
FINS A LA PRIMAVERA, podria durar aquest serial. Ara mateix, el PSOE no té cap intenció de pronunciar-se sobre aquesta qüestió. No es tracta, només, del silenci i de la discreció exemplars que hauria d’acompanyar qualsevol negociació política. No en diuen res en concret i es parapeten darrere del recurrent comodí de la Constitució o dels terminis perquè els va molt bé que sigui un tema de llarg recorregut. I no només perquè sigui complex teixir un acord d’aquestes característiques que després desemboqui en un text legislatiu i en un nou marc polític, sinó, sobretot, perquè amb aquesta excusa poden fer durar el xiclet fins que es resolgui la incògnita de qui aconseguirà més suports per governar Espanya, cosa que, a la vista de com van les coses, podria ser ben entrat el 2024.
DE NÚÑEZ A SÁNCHEZ. Un cop designat Núñez Feijoo com a candidat, el calendari corre i res fa pensar que obtingui el suport majoritari de la cambra sense una “tamayada”. Un escàndol en altres circumstàncies però ara potser amortit per la campanya que acaben de desfermar Aznar i el PP. Si això passés, s’hauria acabat el debat sobre l’amnistia. I si no passa, llavors serà Pedro Sánchez qui haurà de fer valer les seves aspiracions. Però, en aquelles dates probables, és summament difícil que l’amnistia i el calendari per a l’exercici de l’autodeterminació estiguin prou definits per a obtenir el sí del tots els partits independentistes ni prou madurs ni digerits per a ser assumits per les legions socialistes, esverades per la insídia de Felipe González i Alfonso Guerra, i per la pressió de la campanya del PP i Vox. Malgrat això, Pedro Sánchez podria córrer el risc de presentar igualment la seva candidatura a la presidència perquè en el seu estil polític hi encaixa perfectament mostrar-se com a dialogant i possibilista i fer veure els altres com a uns obstinats torracollons que només volen dificultar el progrés d’Espanya que el PSOE es pensa que duu de la mà. Si li surt bé amb altres trumfos, dòmino; i si no, amb aquestes cartes i el darrer torn de paraula que l’afavoreixen, tornaria a les urnes buscant una segona oportunitat.
LA SEGONA RONDA DE L’AMNISTIA podria arribar després de Reis i allargar-se durant tot el calendari de constitució de les cambres i d’elecció del president del govern, si el PSOE i Sumar mantinguessin la necessitat d’obtenir els vots dels diputats independentistes catalans per aconseguir la majoria. Si no es donés aquest cas, per una majoria conservadora o per una majoria de centre-esquerra que no precisés el suport dels partits independentistes, s’hauria acabat el xiclet i petaria el globus. En el primer supòsit, que sembla el més probable tal com es mouen les masses electorals, la bombolla de l’amnistia es tornaria a inflar i llavors, amb la perspectiva que una falta d’entesa aboqués a una tercera convocatòria electoral, vindrien el pes de les responsabilitats per a les forces independentistes i don Pedro amb les rebaixes per acabar configurant un pacte d’emergència que transformi allò que havia de ser una amnistia en algun artefacte legal que resolgui i maquilli situacions puntuals. Què faran llavors les forces independentistes, ja són figues d’un altre paner.
NO ENS FEM MALA SANG. El que ens interessa remarcar aquí és que l’amnistia, en els termes amb què es debat avui públicament en els mitjans de comunicació, té poques possibilitats de reeixir perquè són molts i molt espessos els filtres cerebrals, hepàtics i testiculars que han de passar abans no prenguin cos en la consciència política dels partits espanyols majoritaris i, sobretot, en l’electorat espanyol, dominat i obtusament dirigit per una secular tradició d’anticatalanisme. I això vol dir que no ens hem de fer mala sang especulant si ha d’incloure o no els policies repressors, si s’ha de negociar juntament o separadament del dret a l’autodeterminació o si ha d’incloure casos tangencials com el de Laura Borràs. Tot això és com vendre el peix abans de tenir-lo al cove i, precisament, la disputa d’aquest cove buit és el que ens està fent renyir els uns amb els altres.