Seny o no-seny

Etiquetes

1-O, 11 de Setembre, Catalunya, CUP, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, partits polítics, Política, Política catalana

L’independentisme  estructural, hipotecat per desconfiances i tendències fratricides des del primer moment, ha acabat accelerant la turbina dels  ajustaments de comptes,  de  les  revenges  i  de  la  competició dialèctica per veure qui s’adjudica més patriotisme i qui penja més etiquetes de traïdor. I amb aquest panorama, tan engrescador i constructiu per cohesionar i mobilitzar l’independentisme popular, no només hem arribat a les portes d’un nou 11 de Setembre sinó que hi hem afegit una convocatòria més de mobilització, a tres setmanes vista: la de l’1 d’Octubre. Encara que, a hores d’ara, no sabem ben bé qui anirà a cada una ni quants preferiran limitar el dilema entre platja i muntanya, pel to de les consignes i de l’opinió pública difosa, i pels precedents del cas Borràs, ja s’endevina que cap de les dues servirà per recosir costures sinó per esparracar-les una mica més encara. Cada dia que passa fem tard, però si ningú no es fica en aquest corral d’aviram esverat per posar-hi una mica de seny, de diàleg i de consens, aviat no hi cantarà ni gall ni gallina sinó la guineu. Seny o no-seny, aquesta és la qüestió.

Infiltrats i “desfiltrats”

Etiquetes

1-O, Catalanisme, Catalunya, Clandestinitat, Espionatge, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Referèndum, Sobiranisme, Urnes

Com que s’ha descobert un dels agents que la policia espanyola té infiltrats en l’independentisme, hem tornar a fer-los burla recordant-los que no van trobar les urnes de l’1-O. Precisament, si aquella operació es va poder dur a terme amb èxit va ser perquè tothom que hi havia d’intervenir va actuar seguint les dues regles més estrictes de la clandestinitat: coordinació i discreció. Tal com es va viure la jornada del Referèndum i com s’ha patit la repressió posterior, sembla que aquestes regles haurien de continuar regint l’activitat de l’independentisme. Però no és així: ni coordinació ni discreció. Els protagonismes i els antagonismes dels partits polítics provoquen que tant les estratègies com les diferències del sobiranisme quedin exposades a la contra-acció espanyola i a les contradiccions pròpies. Twitter n’és ple, però, sobretot, quan un diputat d’un partit independentista, com Gabriel Rufian, qualifica de tarats els que van proclamar la independència l’1-O, fa preguntar-se si els enemics interns són només els que ha infiltrat la policia.

Uns presos per uns altres

Etiquetes

1-O, Amnistia, Exiliats, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Indult, Presos polítics, Sobiranisme, Tribunal Suprem

Els presos polítics, els exiliats i els 2.850 independentistes catalans encausats no tindran amnistia perquè aquesta via requereix una complexitat jurídica i política impossible d’articular. Els condemnats tampoc no tindran indults perquè la bavositat monàrquica del govern espanyol defugirà de posar el rei en el compromís de validar-los. En canvi, sembla que la reforma del codi penal que l’executiu de Pedro Sánchez rumia –en el sentit més zoològic de la paraula- podria portar els presos al carrer si és que el Tribunal Suprem perd els fums i es rebaixa a revisar les condemnes. Aquesta reforma legislativa, però, podria convertir els exiliats en una torna que la justícia espanyola acceptaria de bon grat: si el delicte de sedició es canvia pel d’atemptat contra la integritat constitucional el delicte s’homologaria amb altres legislacions europees i obriria les portes a la pèrdua d’immunitat dels parlamentaris i a l’acceptació de les euro-ordres. Diu Gabriel Rufián que s’ha deixat enrere el temps de les amenaces, les togues, la policia i la presó.

No et manifestaràs en va

Etiquetes

1-O, 11 de Setembre, Catalanisme, Catalunya, Coronavirus, Covid-19, Diada, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, Referèndum, Sobiranisme

Les massives mobilitzacions de la Diada, tal com les hem conegut durant aquesta darrera dècada, van morir a mans de l’1-O. Durant aquests anys, la convocatòria més gran i transversal coneguda fins ara tenia un sentit en el marc del crescendo que experimentava el sentiment independentista i les expectatives d’un estat propi: era com una haka maorí que anunciava una demostració de força, un cop de puny sobre la taula que es gestava al darrere dels centenars de milers de veus que es feien sentir al carrer.

La impossible taula d’Artur

Etiquetes

1-O, Catalanisme, Catalunya, CiU, Consulta, CUP, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, partits polítics, Política, Política catalana, Procés, Sobiranisme

Avui, 25 de febrer, es posa a la venda el llibre Cap fred, cor calent, la crònica d’Artur Mas per a explicar la seva visió del procés des de la primera fila de la presidència de la Generalitat, fins que va passar el clau roent a Carles Puigdemont. Ara que escriuen llibres tots aquells que tenen alguna cosa a dir –o que s’ho pensen- sobre els esdeveniments que han capitalitzat l’actualitat política al nostre país en els darrers anys, és obligat que també hi digui la seva qui va aixecar la llebre de l’estat propi, va ser la primera víctima de les disputes entre les diferents famílies de l’independentisme, va ser inhabilitat per la justícia espanyola per la consulta del 9-N i va tenir un paper rellevant com a un dels espiadimonis que rondaven les orelles del seu successor.

Epístoles de Junqueras, encícliques de Puigdemont

Etiquetes

1-O, Catalanisme, Catalunya, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, partits polítics, Política catalana, Sobiranisme

Oriol Junqueras fa epístoles des de la presó, Carles Puigdemont escriu encícliques des de Brusel·les, els opinadors diem la nostra a tort i a dret i tots plegats confonem, o fem confondre, allò que barrila el nostre cap amb prediccions o teories pretesament fonamentades. Si el full de ruta sobiranista ha de quedar escrit en una carta, en un llibre o en una piulada, perquè se n’adonin fins i tot els gòmbits –que són els peixos més encantats del planeta-, ja ens podem anar pintant la independència a l’aquarel·la, que és una manera de dir aigualida. Per tant, podem fer les reflexions que calguin, que pensar és profitós, però preferiríem que tots plegats dediquessin el temps i l’esforç a parlar entre ells i llegir un comunicat conjunt de les forces polítiques i socials d’aquest país anunciant que estan d’acord a treballar plegats per acabar allò que els vam encarregar i que no ha pas caducat. La resta, o són facturetes a curt i llarg termini que només serveixen per fer nosa o per fer un safareig que no neteja res però ens deixa xops a tots.

Al·lèrgies primaverals

Etiquetes

1-O, Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme, Judici presos polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme

Els meteoròlegs ja van anunciar que aquesta primavera vindria carregada de substàncies irritants, però no calien les seves prediccions: n’hi havia prou amb examinar l’actualitat per endevinar que ens sobrevindrien al·lèrgies variades. El president del Tribunal Suprem, per exemple, té una otitis aguda que l’impedeix suportar les preguntes dels advocats de la defensa i les declaracions dels seus testimonis, que porten aire net a una causa bruta. Ell, en canvi, ens provoca una granellada verinosa cada vegada que els interromp i coarta amb aquesta educació que té, de fill de bona casa (de barrets). Per coïssor epidèrmica, aquesta més pirètica, la que provoquen la Junta Electoral Central i els instructors i fiscals del jutjat número 13 de Barcelona, decidits a reduir a substància “orgànica” qualsevol dret que pugui esgrimir un independentista. A veure, doncs, si l’esternut que denegarà la senadoria a Miquel Iceta serà només un episodi ocasional o el símptoma d’una rinitis aguda general. Perquè, efectivament, en tenim els nassos plens.

Més símils futbolístics: com el Barça

Etiquetes

1-O, Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme, Política, Referèndum, Sobiranisme

Una vegada em va enamorar una frase de l’escriptor francès André Gide que vaig veure impresa en un pòster: “Tot ha estat dit, però com que ningú no escolta s’haurà de repetir cada matí.” Per això, malgrat que ja he escrit alguna vegada que el Barça és la síntesi del nostre país, ara ho repetiré per comparar l’eliminació contra el Liverpool amb el procés sobiranista.

El judici, instrument polític

Etiquetes

1-O, Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Estat, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, Política espanyola, Presos polítics, Referèndum, Sobiranisme

L’ex-delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, en un muntatge sobre una fotografia de Joan Sabater / El Punt Avui.

De la mateixa manera que els periodistes sense principis s’arrapen a la convicció que la realitat no ha d’espatllar mai un bon titular, els servidors de l’Estat espanyol consideren que la realitat tampoc ha de posar en risc la unitat nacional. Tergiversaran els fets i mentiran tant com faci falta si la seva causa ho requereix, com en aquest judici del Tribunal Suprem. Les seves inconcrecions, subjectivitats, prejudicis, falsos testimonis i mentides volen influir perquè es condemni els acusats en aquest procés i fer que això sigui un precedent per als que insten altres tribunals. Però, sobretot, pretenen el relat d’una Catalunya ingovernable, víctima d’un càncer incurable que es diu independentisme, amb metàstasi voraç a les institucions, els serveis públics i les entitats de mobilització civil. Un pretext indispensable per a fer recular el model autonòmic, re-centralitzar la gestió pública i cohesionar l’estat sota una sola doctrina nacional. No compten, però, que la realitat sempre supera la ficció.

Salvadors de la pàtria, malgrat tot

Etiquetes

1-O, Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Estat, Independència, Independentisme, Judici, Política, Política catalana, Política espanyola, Presos polítics, Sobiranisme

Quan s’escriu aquest article, els representants jurídics de l’Estat i de la ultradreta espanyola acaben de desgranar els seu penjoll de falsedats acusatòries contra els presos polítics per justificar l’existència de la causa. La mentida, proferida per una persona togada, no esdevé mai veritat per més rellevància jurídica que tingui. Ara ho hauran de demostrar però com que ja saben que sense més gent que menteixi no ho podran mantenir, preparem-nos per sentir testimonis que fabulin, especulin o fins i tot falsegin la realitat. Jordi Pina els va dir: “No facin de salvadors de la pàtria”, però com que, justament per ser-ho, gaudeixen del privilegi de ser on són, això és el que intentaran fer i no justícia, que seria retornar els problemes polítics a la política.