Compte amb la base!

Etiquetes

Catalanisme, Català, Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme, Normalització Lingüística, Política, Política catalana, Sobiranisme

Molts processos d’independència han estat conduïts i desenvolupats pels descendents dels colons. Al continent americà, gairebé tots. És per aquest motiu que l’idioma oficial d’aquests països és l’anglès, el portuguès o el castellà i no les llengües natives dels pobles que n’eren naturals, en la majoria de casos ja anorreades per l’acció devastadora de les imposicions colonials quan se’n van alliberar. Preguntem-nos si per a nosaltres un procés d’aquesta mena seria satisfactori. Perquè quan parlem d’eixamplar la base social de l’independentisme –un desig en principi lloable- també ens hem de preguntar per què s’hi haurien d’incorporar a partir d’ara aquells que encara no ho han fet malgrat el que ha revelat el procés social i polític viscut a Catalunya des del 2010. En quin context, amb quins marcs polítics, econòmics, socials i culturals, pretenem convèncer-los de sumar-s’hi? Pensem-hi. Sobretot ara que l’ús del català experimenta un retrocés important i que revitalitzar-lo no serà possible sense una consistent consciència nacional.

El 52% no existeix

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, CUP, En Comú Podem, ERC, Govern, Independència, Independentisme, Jaume Giró, JuntsxCat, Majoria parlamentària, Pacte de govern, partits polítics, Política, Política catalana, Pressupostos, PSC, Sobiranisme

El conseller Jaume Giró apel·la a la força del 52 per cent que els partits independentistes sumen al Parlament de Catalunya per urgir a la CUP que faciliti l’aprovació dels pressupostos, com podria apel·lar a la poció màgica del druida Panoràmix.. Perquè el 52 per cent no existeix més enllà de l’estadística. I ara, ja ni tan sols existeix per fer de barrera contra els partits unionistes perquè el govern d’ERC i Junts no tindrà cap ànsia d’acceptar el suport d’Illas i Albiachs si això li aprova els comptes per al 2022. És més: si la força d’aquest percentatge parlamentari fos real, ni el conseller d’Economia ni el govern que suposadament compta amb la majoria parlamentària més independentista de la història –ara tot és “d’allò més” de tota la història- no haurien de fer funambulisme entre la CUP, el PSC i ECP i no es presentarien a la cambra a veure qui festegen sinó a complir un simple tràmit perquè ja portarien el pressupost net i polit de casa. És el que té jugar a partidets a l’hora del pati, que després t’has de sentir allò de “a sants i a minyons no prometis si no dons”.

Una guitza al formiguer

Etiquetes

Arnaldo Otegi, Catalunya, Democràcia, EH Bildu, ETA, Independència, Independentisme, Pais Basc, partits polítics, Política, Política espanyola, PP, Presos polítics, PSOE, Sobiranisme, Terrorisme

Les paraules d’Arnaldo Otegi fent acte de contrició per la lluita armada i proposant una negociació per a l’alliberament dels presos d’ETA, tenen més transcendència perquè fan posar els seus adversaris en evidència que no pas pel seu pes específic. Per això el mateix Otegi les ha qualificat de “guitza al formiguer”. Ha posat davant del morros del PSOE el caramel de la governabilitat penjat d’un ham. Si el mosseguen, remarcaran el protagonisme d’EH Bildu tant en la conclusió del conflicte basc del passat, associat al terrorisme, com en l’obertura del conflicte futur per l’autodeterminació. I a la vegada, posaran en mans de la dreta l’exclusiva del ressentiment endèmic i transversal, que roman adherit a la societat espanyola gràcies a aquella cola que ho manté tot tan ben lligat. I si el rebutgen, posaran en evidència davant de tothom que a Espanya no hi ha espai per a negociar res. Ves que, per a augmentar la consideració de causa justa per a les reivindicacions de bascos i catalans, no facin molt més les paraules d’Otegi que les misterioses passeres d’escolanet de Iñigo Urkullu.

Despertarà Europa?

Etiquetes

Carles Puigdemont, Catalanisme, Catalunya, Clara Ponsatí, Democràcia, Espanya, Independència, Independentisme, Justícia, Justícia espanyola, Justícia europea, Partit Popular, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Toni Comín

La resolució de la jutgessa de Sàsser ha estat molt celebrada i ha provocat que molts dels periodistes destacats a Sardenya s’hagin interessat pel retorn de Carles Puigdemont a Catalunya. Però el que ha passat a l’Alguer podria ser una cançó enfadosa de mal acabar. D’una banda, els tribunals de diferents països europeus i, probablement també els de la UE, semblen poc inclinats a lliurar els líders independentistes catalans a l’aliança político-judicial espanyola, que ja ha demostrat a tothom tenir més gana que pa, més odi que equitat i més vísceres baixes que cervell. Per un altre costat, aquest front patriòtic hispànic continua obsedit a capturar-los i, a la vista de la corrida de Pablo Casado a la plaça de braus de València i a l’aval del Tribunal Constitucional als procediments del jutge Llarena, no hi haurà treva perquè duen inoculada a la sang la divisa castellana que els ha fet mesells: “sostenella y no enmendalla”. I és així que ens podem trobar amb Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín lliures per moure’s arreu, però sempre amb el risc de ser detinguts per les policies dels estats que visitin, alertades i requerides pels seus col·legues espanyols. Despertarà Europa? O seguirà suportant el ridícul que Espanya l’obliga a compartir com a sòcia i membre de la UE que és?

Campanades buides

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Església Catòlica, Independència, Independentisme, Papa Francesc, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Reconciliació, Sobiranisme, Taula de diàleg

Ha parlat el Sant Pare a través de l’ultradretana ràdio dels bisbes espanyols per dir que Espanya i Catalunya han de reflexionar i dialogar. Alguns catalans troben que aquest pronunciament és tan summament extraordinari que fan repicar les campanes com si el pontífex hagués anunciat l’adveniment de la independència del nostre país gràcies a la intercessió divina. Però la veritat és que el Papa no ha dit res que no haguem sentit dir abans a tots aquells que salten els bassals quan es comencen a mullar les soles de les sabates. Perquè, a més a més de les atribucions catòliques i apostòliques, Francesc també té les atribucions romanes i si no diu cap paraula en va, tampoc en diu cap de concloent. “Reconciliar-nos amb la pròpia història” i “fugir de les ideologies, que són les que impedeixen qualsevol procés de reconciliació” no són recomanacions apropiades en boca de qui pertany a una poderosa institució religiosa que s’ha aparellat impúdicament amb els poders dominants del món per sotmetre molts pobles a la fe i a les armes. Ja ens ho farem, santedat, perquè per més que repiquin les campanes, el blat no va sol a la sitja.

Lleis evolutives

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Taula de diàleg, Teresa Cunillera

Ja comença a ser hora que els portaveus de les institucions estatals i els dels partits unionistes deixin de dir ximpleries com si el coeficient intel·lectual de la resta dels ciutadans fos tan limitat com el seu. Dimecres passat, la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, responia a les expectatives sobre la taula de diàleg repetint, una vegada més, els exorcismes que s’han après contra la diabòlica possessió independentista: “Dins la llei, tot. I fora de la llei, res. Les normes hi són per complir-les” i “la taula de diàleg també ha de servir per parlar de convivència”. Si les lleis només hi fossin per complir-les encara estaríem governats per les dels romans però, sortosament, no solament es promulguen per ser complertes transitòriament sinó també per ser els graons precedents de noves lleis que ens permetin ascendir en civilitat i llibertat. I d’això és del que s’ha de parlar en la refotuda taula de diàleg: de com avançar cap a un marc legal que garanteixi el dret dels catalans a l’autodeterminació. Perquè per més que Pedro Sánchez vulgui designar els seus representants en funció dels assumptes de l’ordre del dia, aquesta és una taula política i no administrativa; una taula parada per resoldre el conflicte entre Catalunya i l’Estat. Per parlar de descentralitzacions autonòmiques ja hi ha la bilateral i les conferències del president als mandataris regionals.

Aeroports de Catalunya

Etiquetes

Aeroports, Catalunya, Independència, Independentisme, Infrastructures, Política, Política catalana, Sobiranisme

De la complementarietat dels aeroports catalans i de la connexió ferroviària entre ells, fa molts anys que se’n parla. Fins i tot amb una certa intensitat quan es debatia sobre el traçat del TGV per les comarques que els allotgen. Però la música no ha passat mai del flabiol, segurament perquè tant els aeroports com els trens depenen de l’Estat -que té una mirada exclusivament radial– i perquè enxarxar els transports responia a criteris econòmics i polítics catalanocèntrics que tant repugnen a Madrid. Amb la represa de les comissions bilaterals, aquesta idea ha tornat sobre la taula. No cal ser gaire optimistes ni sobre les comissions ni sobre la materialització del projecte perquè d’aquí al 2030 el sol ha sortir 3.385 vegades. Però –més enllà de la polèmica sobre l’ampliació del Prat o, precisament, per compensar-ne les limitacions- no hem de menystenir l’oportunitat de treballar sobre una veritable infraestructura d’estat. La interconnexió dels aeroports, vull dir; no el macrocentre del Prat, que només es pot justificar si ens mirem el futur des de la competència amb Madrid i no des de la independència.

Trenca closques

Etiquetes

Catalunya, Cionferència de Presidents Autonò, Comissió bilateral Estat-Generalitat, Consell de Política Fiscal i Financera, Independència, Independentisme, Jaume Giró, Maria Jesús Montero, mics, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Taula de diàleg

La ministra Montero celebrava que el conseller Giró assistís al Consell de Política Fiscal i Financera perquè significa “normalitat institucional”. De moment, la normalitat institucional entre Catalunya i Espanya se sintetitza molt bé amb les paraules “trenca closques”. Amb els dos mots separats, perquè la violència física i institucional de l’Estat contra l’independentisme català no s’atura ni permet altra solució que el silenci dels anyells. I amb els dos mots junts perquè és un puzle, impossible de completar satisfactòriament malgrat que el govern de la Generalitat està decidit a provar-ho: una taula de diàleg amb caducitat a dos anys vista i dos llenguatges incompatibles; una comissió bilateral en un marc autonòmic minat per les enveges, i unes comissions interterritorials que la Moncloa sotmet al dictat perquè no se li ensorri la torre de Babel. Res no encaixa, ni per sí sol ni amb nosaltres. S’entén que Aragonès no vulgui anar a la Conferència de Presidents i costa d’ entendre què hi fem a la resta de comissions, si no és que un “trenca-closques” també és un “passa-temps”.

Covards de ronyó cobert

Etiquetes

Bancs, Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Generalitat, Independència, Independentisme, Jaume Giró, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Tribunal de Comptes

Les persones expedientades pel Tribunal d’Ajustament de Comptes han estat a punt d’assumir les fiances amb els respectius patrimonis perquè cap banc ha volgut avalar el Fons Complementari de Riscos que el govern de la Generalitat havia activat, ni ell mateix s’atrevia a fer-ho des de l’Institut Català de Finances “per no comprometre els funcionaris”, fins que aquests han mocat el conseller Giró negant-se a ser l’excusa dels malpagadors. Diguem-ne un parell de coses. Aquests bancs, als quals els fa tanta ànsia involucrar-se a favor de res que tingui a veure amb el Procés, no els fa cap angúnia, en canvi, mantenir uns consells d’administració farcits de titelles que només saben aixecar el dit per votar favorablement el que els demani l’entitat, i pagar-los morterades per la seva particular immunitat de ramat. I pel que fa al govern català: més els valdria embrutar-se la llengua ficant-se-la per allí d’on s’escapa la por que no pas anunciar mesures que semblen valentes i després s’amaguen darrere d’excuses covardes. Ho hem somniat que avançàvem pels carrers cridant que serien nostres i que no teníem por?

Casal d’estiu

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Catalanisme, Catalunya, Independència, Independentisme, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, Repressió, Sobiranisme, Taula de diàleg, Tribunal de Comptes

No calia esperar gaire res de l’entrevista entre Pere Aragonès i Pedro Sánchez, tret d’obvietats i collonades, com el suport a uns jocs olímpics d’hivern als quals ves a saber si no acabarem renunciant quan ens veiem amb la neu al coll. Però sí que teníem la tímida esperança que les presses per fer visible el clima de concòrdia que ens ha d’imbuir, els farien aixecar de les butaques de la Moncloa per anar a seure tot seguit a les cadires de la taula de diàleg. Però es veu que aquestes coses també van a ritme madrileny: quan no és el moment, t’has equivocat de dia, i de pont en pont t’atrapen les vacances. És a dir: torni demà-passat, que vol dir al setembre. I mentrestant, perquè no ens distraguem ni se’ns esborrin del cap les lliçons que proven d’inocular-nos, ens han muntat un entretingut casal d’estiu: una mica de repàs a càrrec dels tribunals (de comptes i de togues) i un joc de camp per buscar un acord nacional per l’amnistia i l’autodeterminació; un acord que ja teníem, però que el monitor-president es veu que no el troba, marejat com està amb la xerrameca trilera de Pedro Sánchez.