Sequera absoluta

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Sequera, Sobiranisme

En aquest país no plou ni girant-se la jaqueta, que és com es deia abans que es podia cridar la pluja. I mira que n’hi ha de gent que en sap, de fer-ho! Però el cel no deixa anar ni una gota, els rius baixen amb el raig pobre, els embassaments són al nivell d’emergència i les restriccions han esdevingut inevitables. Un retrat de Catalunya, tanmateix. Amb la diferència que, pel que fa al país, no sembla que ningú sigui prou valent per aplicar cap mena de restricció ni de mesura excepcional. Hem dilapidat una majoria parlamentària del 52 per cent com si ens haguéssim de banyar en jacuzzi tota la vida. Hem renunciat a aturar la fuita de 20.000 milions que cada any se’ns escapen cap a dipòsits que no són els nostres. Hem deixat córrer avall tota l’aigua que duia la riada de l´1-O. Hem confiat que els brots verds naixerien espontàniament, i els camps de la política s’estan adobant amb els fems de sempre i amb llavors vetustes. I quan ens adonem que tot és sec i re-sec i vulguem arreglar-ho, quan obrim l’aixeta, potser ja només en sortirà un escarabat.

Desmemòria o suïcidi?

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, CUP, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, partits polítics, Política, Política catalana, Sobiranisme, Unitat

El Parlament de Catalunya ha viscut aquesta setmana un nou episodi de disputes i retrets creuats entre els tres partits independentistes. Entre les tres formacions que sumen el 52 per cent dels escons, que és el percentatge més alt que mai han aconseguit plegats els partidaris d’un estat català. Entre els integrants d’una força parlamentària que, probablement, mai no s’arribarà a superar en nombre de diputats i que potser tampoc no es repetirà després de l’efecte dissuassori que provoca aquest sarau de plats i ganivets volant pels aires. Sembla que ells mateixos s’haurien d’adonar de la transcendència de la seva actitud i dels perjudicis que provoquen en l’estat d’ànim col·lectiu, però, per supèrbia, per ignorància o perquè la independència de Catalunya se’ls en refot tres parells de pebrots, perseveren en apunyalar-se recíprocament. Si de veritat pretenen avançar cap a la plena sobirania, amb qui es pensen que hauran d’arribar a acords si no és entre ells? I, sobretot, qui es pensen que se’ls creurà i els seguirà després d’aquest historial d’espectacles lamentables?

Ser-hi o no ser-hi

Etiquetes

Catalunya, Cimera bilateral, Emmanuel Macron, Independència, Independentisme, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme

Si el president de la Generalitat hagués decidit no assistir a la cimera franco-espanyola de dijous vinent, és ben segur que Emmanuel Macron no l’hauria pas trobat a faltar i que Pedro Sánchez tindria una nova oportunitat per fer més brometes suades sobre l’evaporació de l’independentisme. Presentant-s’hi, en canvi, té l’oportunitat de fer visible l’ull de poll, de provocar interrogants en els seus interlocutors, d’evidenciar la incòmoda constatació d’un problema no resolt, de representar institucionalment allò mateix que milers de veus cridaran uns quants carrers més avall. Tarradellisme de manual. Des d’aquesta perspectiva, és possible arribar a comprendre la decisió del Govern d’acceptar ser tractat com un convidat a casa seva, sempre i quan Aragonès no es resigni a fer-hi l’estaquirot i adopti una actitud determinant, amb paraules tan breus com exigeixi el protocol però tan precises i afilades com la situació reclama. Perquè si no és així, llavors sí que en comptes de fer més visible el problema es farà més visible la seva liquidació.

Hostes vingueren

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Cimera bilateral, Emmanuel Macron, Estat Espanyol, Estat Francès, Independència, Independentisme, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Política espanyola, Premsa unionista, Sobiranisme

L’estat francès i l’estat espanyol celebraran, el proper 19 de gener, la vint-i-setena bilateral des que el 1987 es va institucionalitzar la trobada per homologar-la amb les que França ja mantenia amb Itàlia i Alemanya. Se celebra alternativament a cada país i serà la segona que es fa a Catalunya ja que Jacques Chirac i José Luis Rodríguez Zapatero es van reunir a Girona el novembre del 2006. La cimera, per tant, és ordinària i no hauria de tenir cap més transcendència que la dels acords puntuals que s’hi concertin. No obstant, la premsa unionista a Catalunya s’ha afanyat a subratllar que l’escenari ha estat expressament escollit pel president espanyol per certificar que el Procés està liquidat i Catalunya, pacificada. Tant si es tracta d’un missatge dictat des del govern com si només és un somni humit d’aquests mitjans auto-subordinats, l’independentisme no hauria de desaprofitar l’ocasió de fer-los saber que recordem perfectament que uns i altres ocupen per la força la nostra terra i que no ens faran sentir com a convidats a casa nostra.

Al mig, com el dijous

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme

La grandiloqüència de l’oratòria parlamentària i la fam dels mitjans de comunicació ens han presentat com a greu crisi institucional la disputa entre el govern espanyol i el Tribunal Constitucional. Però tot plegat és poca cosa més que una baralla entre el PSOE i el PP per activar o desactivar el canvi de majories en el tribunal i en les cambres legislatives. És molt dubtós que la reforma que el PSOE vol impulsar per resoldre el conflicte vagi encaminada a derogar la Llei Orgànica 15/2015, que va atorgar al TC competències executives i sancionadores pròpies d’un tribunal de justícia ordinària a ran dels esdeveniments polítics de Catalunya, o que pretengui refundar-lo com un ens més propi d’una societat democràtica avançada. L’1-O els cou a tots com una mata d’ortigues a les calces i el TC els és imprescindible: el PP el necessita per aturar els independentistes i un PSOE que els hi veu venuts, i els socialistes es vanten d’haver-nos pacificat amb l’ajut del Tribunal. Què voleu que hi fem aquí al mig, com els dijous, en comptes de fugir-ne?

Més clar no ho poden dir

Etiquetes

Catalunya, ERC, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, Política espanyola, PP, PSOE, Sobiranisme, Vox

En la sessió parlamentària de control al Govern de dimecres passat, el president Aragonès es va defensar preguntant a Junts si, amb la reforma del delicte de sedició que ERC ha propugnat, els independentistes condemnats o encausats quedaran en una situació pitjor o millor que abans d’aprovar-se. La pregunta és perversa: Catalunya està millor amb l’autonomia que sense? O amb les inversions que l’Estat hi destina que sense? Per a ERC potser és millor un peix al cove que una canya de pescar, però per a un ampli sector de l’independentisme qüestions com l’amnistia o el reconeixement del dret a l’autodeterminació no són divisibles ni es poden substituir per succedanis. Per més que el partit del Govern s’esforci a projectar il·lusió i esperança sobre la seva interlocució política amb el govern de l’Estat, la veritable transcendència d’allò que pacta no és en el text dels acords sinó en la interpretació i l’ús que en fan els que tenen la paella pel mànec. I en aquest sentit, els barons i els ministres del PSOE i els marmessors del franquisme emmascarat han estat prou clars.

Treva per submissió

Etiquetes

ANC, Òmnium Cultural, Carles Puigdemont, Catalunya, CUP, Desjudicialització, Exiliats, Extradició, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Malversació, Nadia Calviño, partits polítics, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Política espanyola, Sedició, Sobiranisme, TJUE

Encara brandaven les palmes i les branques d’olivera al voltant dels profetes que celebraven l’abolició del delicte de sedició, que la veu de Pilat ja s’escolava per la boca de Pedro Sánchez i Nadia Calviño: la reforma legal només pretén conciliar amb la UE un tipus penal que ha quedat obsolet perquè els seus tribunals no li deneguin les extradicions dels independentistes exiliats. I un cop aquí, ja hi haurà jutges i fiscals que ho afinin, que la semàntica jurídica ja els deixarà marges prou amples. Més clar no ho podien dir, no ho podia explicar millor el text de la proposta que ha presentat el govern espanyol i amb més rotunditat no ho podien advertir Junts, la CUP, Òmnium, l’ANC i altres organitzacions socials. No es tracta de cap iniciativa per desjudicialitzar la política sinó d’una estratègia per completar-la, per culminar la caça i captura dels rebels, tant si encara en queden alguns a Catalunya que es pensen que els carrers seran sempre seus, com si resisteixen a l’empara de l’exili. I qui no vegi que no hi haurà treva sense submissió, que Santa Llúcia l’empari.

El comú denominador

Etiquetes

ANC, Òmnium Cultural, Catalunya, CUP, Democràcia, ERC, Independència, Independentisme, JuntsxCat, partits polítics, Política, Política catalana, Procés, Sobiranisme

La solidesa de les conviccions que han portat a tants de catalans a adherir-se a l’independentisme des del 2010 ençà, és el que permet als més optimistes afirmar que el Procés es manté viu, malgrat que els partits polítics que els representen s’esbudellin sense miraments. Però una cosa és mantenir-se viu i una altra de ben diferent és estar en plenitud de facultats. La força popular és una força teòrica, virtual, anèmica, sense l’eina de transformació que són els partits polítics. I ara que és ben evident que uns i altres ni es corresponen ni es coordinen, potser caldria reflexionar si l’objectiu prioritari ha de deixar de ser la independència per passar a ser la consolidació del denominador comú. És a dir: provocar i aconseguir que, tant a les dues organitzacions cíviques majoritàries com als tres partits polítics independentistes, prenguin les estructures i el poder aquelles persones convençudes que és prioritari treballar plegats per aconseguir la independència que atiar les diferències i competir per una hegemonia que no els duu a cap altre lloc que al seu melic.

Farts de criatures

Etiquetes

Catalunya, Crisi de Govern, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, partits polítics, Política, Política catalana, Sobiranisme

Si a Artur Mas, Carles Puigdemont o Joaquim Torra se’ls hagués ocorregut destituir un conseller d’ERC pels gestos de desconfiança o per les punyalades deslleials que n’han explicat en llibres, articles, entrevistes o confidències, el sidral que hauria muntat el partit d’Oriol Junqueras i Pere Aragonès hauria sortit molt més car de 155 monedes de plata. Però ja se sap que no tothom té la corda de la paciència de la mateixa allargada ni arriba a la maduresa el mateix dia, si és que mai hi arriba, com no sembla que hi hagin arribat els partits independentistes catalans. Tots sabem que les discrepàncies entre ERC i el bloc postconvergent (Junts o PDECAT) hi són des del primer dia que les urnes els van posar l’obligació d’entendre’s en la conducció del procés d’independència, però els ciutadans n’esperàvem una actitud responsable perquè la política és un ofici per a gent adulta i no per a jovenets que no han superat els vicis adolescents de culpar els altres de les seves incapacitats i de no parlar-se per collonades. Qui amb mainada s’acotxa, culcagat es lleva.

Ara venim, Moreno!

Etiquetes

Andalusia, Catalunya, Dèficit fiscal, impostos, Independència, Independentisme, Moreno Bonilla, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Solidaritat

El president andalús Juan Manuel Moreno Bonilla convida als catalans (rics) a afincar-se a la seva bonica terra per no pagar l’impost de Patrimoni. Deixem per un altre dia el debat sobre l’aplicació d’aquest impost a Catalunya i sobre la imaginació i la capacitat dels gestors públics per descobrir les fonts de finançament que necessita l’administració pública. Però el cert és que les misses han de sortir d’algun lloc. A Catalunya, per exemple, podrien sortir dels 21.000 M€ del dèficit fiscal. O potser de la totalitat del que els catalans paguem a l’Estat per uns serveis que no necessitem per a res i que inclou també la quota de solidaritat amb altres comunitats autònomes. Una quota que ens van imposar fa quaranta anys per impulsar-hi el desenvolupament i que, al cap d’aquests quatre decennis, ja hem pogut comprovar sobradament que només ha servit per afavorir-hi l’aparició de caradures que presumeixen de
no voler deixar de ser espanyols perquè, si no en fossin, no es podrien mantenir. Si que potser vindrem, Moreno, però a cobrar el crèdit.