Coloms que no volen

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Estat Espanyol, EUA, Europa, Independència, Independentisme, OTAN, Política, Política catalana, Política espanyola, Relacions Internacionals, Sobiranisme, Victòria Alsina

La cimera de l’OTAN a Madrid ha deixat anar molta bromera. L’ocurrència del rei espanyol sobre la vigència de la lluita entre tirania i democràcia és d’un volum testicular digne del seu pare. Però també ha abocat tones de plom sobre les relacions internacionals de les properes dècades, com assenyalen els analistes que no tenen el melic hispanocèntric ni el cul llogat en dòlars. Si els EUA aporten gairebé el 70 per cent del pressupost de l’aliança, qui pot dubtar que tots els acords adoptats beneficien directament els seus interessos? Fins ara, Europa ha estat incapaç de bastir la seva pròpia defensa continental i no parlem d’Espanya, que hi aporta amb prou feines l’1,3 per cent. O si, parlem-ne: que els catalans ens declaréssim partidaris de l’OTAN –com ha proposat la consellera Victòria Alsina en un article a La Vanguàrdia– seria perquè aspirem a entrar-hi com a país sobirà un dia sense data amb un exèrcit que no podrem pagar? O perquè estem disposats que l’Espanya que ens escanya sigui el nostre portaveu? No fem volar coloms, consellera, que ja no volen ni els de la pau.

Infiltrats i “desfiltrats”

Etiquetes

1-O, Catalanisme, Catalunya, Clandestinitat, Espionatge, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Referèndum, Sobiranisme, Urnes

Com que s’ha descobert un dels agents que la policia espanyola té infiltrats en l’independentisme, hem tornar a fer-los burla recordant-los que no van trobar les urnes de l’1-O. Precisament, si aquella operació es va poder dur a terme amb èxit va ser perquè tothom que hi havia d’intervenir va actuar seguint les dues regles més estrictes de la clandestinitat: coordinació i discreció. Tal com es va viure la jornada del Referèndum i com s’ha patit la repressió posterior, sembla que aquestes regles haurien de continuar regint l’activitat de l’independentisme. Però no és així: ni coordinació ni discreció. Els protagonismes i els antagonismes dels partits polítics provoquen que tant les estratègies com les diferències del sobiranisme quedin exposades a la contra-acció espanyola i a les contradiccions pròpies. Twitter n’és ple, però, sobretot, quan un diputat d’un partit independentista, com Gabriel Rufian, qualifica de tarats els que van proclamar la independència l’1-O, fa preguntar-se si els enemics interns són només els que ha infiltrat la policia.

Conills porquins

Etiquetes

Catalanisme, Català a l'escola, Catalunya, Democràcia, Estat Espanyol, Independència, Independentisme, Mitjans, partits polítics, Poder Judicial, Política, Política catalana, Política espanyola, Policia, Pressupostos, Sobiranisme

Als catalans ens tenen tancats en una gàbia de conill porquí, entretinguts amb una sínia que repeteix invariablement els mateixos graons i amb un laberint amb una sola porta que ens rebota sempre cap a dins. Si en volen un parell d’exemples, recordin que aquesta setmana hem tingut els episodis del castellà a l’escola, que s’encamina cap a una disputa jurídica, i l’endèmic incompliment dels pressupostos de l’Estat a Catalunya que aprofundeix el càstig que se’ns aplica sistemàticament. Agafin aquestes qüestions i totes les que vulguin i portin-les a l’àmbit de discussió que sigui: invariablement comprovaran que qui té la darrera paraula, la vara pel mànec no és ni el poble català ni cap àrbitre imparcial sinó servidors o còmplices d’aquells que posen la gàbia i decideixen amb quin règim s’hi viu: tribunals (Constitucional, Superior, TSJC, ordinaris…), policia, institucions polítiques o mitjans de comunicació, tots relligats pels llaços comuns del patriotisme espanyol. No són uns incompetents ni uns mentiders, com deia el conseller Puigneró. Són els amos.

Guillotines sobre el cap

Etiquetes

#aneualamerda, Balances fiscals, Catalangate, Catalunya, Ciutadans, Clavagueres de l'Estat, Democràcia, Ensenyament, Immersió lingüística, Independència, Independentisme, Indults, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PP, Presos polítics, PSOE, Sobiranisme, Tribunal Suprem, TSJC, Villarejo, Vox

Aquesta setmana –com fa tant de temps- els titulars de l’actualitat ens han fet sentir com dringuen les guillotines que pengen sobre els nostres caps. El Tribunal Suprem espanyol diu gat on deia blat i revisarà els indults dels presos independentistes. Hem arribat a un consens parlamentari per aigualir la immersió lingüística a l’escola per l’efecte de les pressions del TSJC i el govern espanyol subratlla que el 25 % d’ensenyament en castellà s’ha de complir. El PSOE, PP, Vox i Cs impedeixen al Congrés que s’investiguin les clavegueres de l’Estat malgrat les revelacions del catalangate i de l’excomissari Villarejo. El govern espanyol no publicarà les balances fiscals per no alimentar els greuges espanyols però se n’hi refot d’alimentar els greuges catalans. No són titulars descontextualitzats sinó símptomes persistents d’un mal corrosiu. Per això hauria estat bé que algun representant del poble català hagués dit “Ja n’hi ha prou, com a nació hem de tenir el coratge d’actuar”, però qui ho ha dit ha estat la vicepresidenta dels EUA, Kamala Harris, sobre una qüestió ben llunyana del que ens ocupa.

La normalitat de Pedro Sànchez

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Nazis, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PP, PSOE, Repressió, Selecció espanyola, Sobiranisme, Ultradreta

Fixin-se si té barra Pedro Sánchez que dimecres va gosar dir al Congrés de Diputats que l’actitud del seu govern vers Catalunya no és com la del PP i que en comptes d’enviar-nos “piolins” hi posa pau perquè la selecció espanyola de futbol jugui als nostre país amb normalitat. Deixant de banda que manllevi el mot despectiu amb què aquí vam anomenar els salvatges que van venir a tustar els votants de l’1-O i que passi de puntetes sobre la seva part de responsabilitat en la repressió, ja és ser fals i tarlandòs afirmar que “la roja” jugués amb absoluta normalitat contra Albània a l’RCD Stadium de Cornellà de Llobregat el passat 26 de març. Omplir el camp d’individus que feien la salutació nazi i corejaven “Como no te voy a querer, Francisco (Franco)”, “Puigdemont a prisión”, “Separata el que no bote” i “No nos engañan, Cataluña es España”, acompanyats d’Ignacio Garriga i de les brigades de Vox, de Jordi de la Fuente (del partit neonazi Moviment Social Republicà), i Nacho Mulleras (del partit feixista Democracia Nacional) és d’una normalitat literalment aplastant.

Llengua, diàleg i posició

Etiquetes

Català a l'escola, Catalunya, Independència, Independentisme, LLei Normalització Lingüística, partits polítics, Pere Aragonès, Plataforma per la Llengua, Política, Política catalana, Sobiranisme, TSJC

El president Aragonès urgia dimecres a aprovar la reforma de la Llei de Normalització Lingüística que promouen ERC, PSC i ECP i de la que se’n va despenjar Junts per manca de consens social. Vet aquí que les entitats que defensen el català, agrupades a l’entorn de la Plataforma per la Llengua, ni estan disposades a fer cap pas enrere en l’aplicació de la llei actual ni molt menys a acceptar una reforma que es refugia en l’ambigüitat i que, en comptes d’esquivar la resolució del TSJC sobre el 25 per cent de docència en castellà a l’escola, el que fa és obrir la porta a una aplicació discrecional de percentatges superiors. És preferible, doncs, que el TSJC imposi la seva sentència? Tampoc. El que és preferible és que els partits catalans defensin políticament el consens que va conduir a la llei actual i no que arronsin el cap i rebaixin el sostre de l’autonomia, en comptes d’aixecar les parets del nou país. No s’han de confondre les formes amb el fons: es pot mantenir la disposició al diàleg sense perdre la posició, perquè la primera cosa sense la segona és una rendició.

La comèdia del Pegassus

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Citizen Lab, Espionatge, Govern, Govern espanyol, Independència, Independentisme, partits polítics, Pegassus, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme

L’afer de l’espionatge a través del sistema Pegassus és com una comèdia d’entreteniment construïda amb els elements clàssics del gènere: la rutina quotidiana queda truncada per un previsible fet imprevist que posa al descobert la veritable condició dels protagonistes, els quals s’emboliquen en una disputa gallinàcia que no els durà enlloc perquè no tenen cap altra alternativa que treure tot el profit que puguin de fer veure que se suporten. Els independentistes espiats no tenien totes les certeses que calien per demostrar que ho eren, però ho sabien. I tots plegats també sabem que no en traurem res del fons de la claveguera que Citizen Lab ha destapat. Ho impedirà l’enreixat que hi han soldat per damunt la legislació sobre secrets oficials, les ordres judicials -que, si no hi eren, sortiran- i l’actitud del govern espanyol que es corporativitza amb tota la classe política, inclosa l’europea. L´única incògnita és la de sempre: la trama seguirà tenint prou força per continuar dominant els personatges o n’hi haurà algun que voldrà tenir vida pròpia?

Robles, per exemple

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Clavagueres de l'Estat, Congrés de Diputats, Corrupció, Defensa, Democràcia, Espionatge, Fons reservats, Govern espanyol, Independència, Independentisme, Margarita Robles, partits polítics, Pegassus, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Todo por la patria

Podria ser que els esdeveniments vagin més ràpids que la publicació d’aquest article i que, quan el llegeixin, Margarita Robles ja no sigui ministra de Defensa. De fet, quan el passat dimecres, al Congrés de Diputats, va justificar l’espionatge polític i va exhibir més vísceres que cervell, feia la impressió de deixar-se anar sense recances, com si ja hagués vist rodolar el seu cap Passeig de la Castellana avall. O potser va ser per tot el contrari que va ostentar aquesta autosuficiència adquirida en la carrera judicial que li permet sentir-se per damunt del bé i del mal. Més o menys a l’alçada del “todo por la patria” que practicaven tant la policia dels GAL com ella mateixa quan els va depurar des de la Secretària d’Estat d’Interior perquè el senyor X no quedés amb el cul a l’aire. O com quan va li lliurar al rei uns fons reservats en efectiu per no deixar rastre. Quan es justifica el trànsit per les clavegueres, es van deixant petjades del llot que s’hi ha trepitjat i els passadissos del govern espanyol no els farà més nets i brillants ningú per més que els freguin.

Pegassus fa de drac

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Espionatge, Independència, Independentisme, partits polítics, Pegassus, Política, Política catalana, Política espanyola, Repressió, Sobiranisme, Unitat

En aquesta setmana de Sant Jordi d’enguany, el drac contra el que sempre havia lluitat el cavaller s’ha transformat en un cavall alat que ha escampat els llamps de Zeus sobre els nostres mateixos caps. I, com bé sabien els gals “que resistien encara i sempre a l’invasor”, aquesta és l’única cosa que ens hauria de fer por. Perquè, com hem pogut veure en la compareixença que els capitans de l’independentisme polític i social van fer a Brusel·les i en la que va fer el govern català al Palau, l’artilleria política no solament no apunta tota en la mateixa direcció sinó que cada un la carrega amb munició diferent, i fins i tot n’hi ha de fogueig. I no ens referim a les denúncies sobre l’espionatge que Espanya ha practicat sempre i que tindran un recorregut imaginable, sinó a la resposta contra l’estat que el practica. Per més que la resistència pacífica s’empari en els valors morals de qui sap respondre a les bufetades posant-hi l’altra galta, només qui té moltes cares pot aguantar totes les plantofades sense immutar-se.

Deficiències sistèmiques

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Exiliats, Independentisme, Justícia, Justícia belga, Justícia espanyola, Justícia europea, Montesquieu, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, TJUE, Tribunal Suprem

Retrat actualitzat de Montesquieu

En la vista d’aquesta setmana al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), els representants d’Espanya i de la UE han rebatut els criteris dels tribunals belgues per denegar l’extradició dels exiliats catalans perquè consideren que aquests poden reparar qualsevol vulneració de drets a través del mateix sistema judicial espanyol, al qual no troben cap deficiència sistèmica que justifiqui la intervenció de tribunals d’altres països. I ho han argumentat sense despentinar-se. Ni sense girar el cap per no veure els representants de Polònia i de Romania asseguts als seients dels seus testimonis. Ni sense enrojolar-se, recordant com es nomenen (o es deixen de renovar) els membres del Tribunal Suprem. O com aquest dirimeix qüestions polítiques, com els seus membres n’opinen i no pas jurídicament, com es serveix dels informes novel·lats de la policia i la Guàrdia Civil per justificar unes sentències preconcebudes i com l’Estat persegueix l’independentisme a través dels diferents estadis de la judicatura. I si tot això no són deficiències sistèmiques que baixi Montesquieu a veure-ho.