Despertarà Europa?

Etiquetes

Carles Puigdemont, Catalanisme, Catalunya, Clara Ponsatí, Democràcia, Espanya, Independència, Independentisme, Justícia, Justícia espanyola, Justícia europea, Partit Popular, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Toni Comín

La resolució de la jutgessa de Sàsser ha estat molt celebrada i ha provocat que molts dels periodistes destacats a Sardenya s’hagin interessat pel retorn de Carles Puigdemont a Catalunya. Però el que ha passat a l’Alguer podria ser una cançó enfadosa de mal acabar. D’una banda, els tribunals de diferents països europeus i, probablement també els de la UE, semblen poc inclinats a lliurar els líders independentistes catalans a l’aliança político-judicial espanyola, que ja ha demostrat a tothom tenir més gana que pa, més odi que equitat i més vísceres baixes que cervell. Per un altre costat, aquest front patriòtic hispànic continua obsedit a capturar-los i, a la vista de la corrida de Pablo Casado a la plaça de braus de València i a l’aval del Tribunal Constitucional als procediments del jutge Llarena, no hi haurà treva perquè duen inoculada a la sang la divisa castellana que els ha fet mesells: “sostenella y no enmendalla”. I és així que ens podem trobar amb Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín lliures per moure’s arreu, però sempre amb el risc de ser detinguts per les policies dels estats que visitin, alertades i requerides pels seus col·legues espanyols. Despertarà Europa? O seguirà suportant el ridícul que Espanya l’obliga a compartir com a sòcia i membre de la UE que és?

Campanades buides

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Església Catòlica, Independència, Independentisme, Papa Francesc, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Reconciliació, Sobiranisme, Taula de diàleg

Ha parlat el Sant Pare a través de l’ultradretana ràdio dels bisbes espanyols per dir que Espanya i Catalunya han de reflexionar i dialogar. Alguns catalans troben que aquest pronunciament és tan summament extraordinari que fan repicar les campanes com si el pontífex hagués anunciat l’adveniment de la independència del nostre país gràcies a la intercessió divina. Però la veritat és que el Papa no ha dit res que no haguem sentit dir abans a tots aquells que salten els bassals quan es comencen a mullar les soles de les sabates. Perquè, a més a més de les atribucions catòliques i apostòliques, Francesc també té les atribucions romanes i si no diu cap paraula en va, tampoc en diu cap de concloent. “Reconciliar-nos amb la pròpia història” i “fugir de les ideologies, que són les que impedeixen qualsevol procés de reconciliació” no són recomanacions apropiades en boca de qui pertany a una poderosa institució religiosa que s’ha aparellat impúdicament amb els poders dominants del món per sotmetre molts pobles a la fe i a les armes. Ja ens ho farem, santedat, perquè per més que repiquin les campanes, el blat no va sol a la sitja.

Lleis evolutives

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Taula de diàleg, Teresa Cunillera

Ja comença a ser hora que els portaveus de les institucions estatals i els dels partits unionistes deixin de dir ximpleries com si el coeficient intel·lectual de la resta dels ciutadans fos tan limitat com el seu. Dimecres passat, la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, responia a les expectatives sobre la taula de diàleg repetint, una vegada més, els exorcismes que s’han après contra la diabòlica possessió independentista: “Dins la llei, tot. I fora de la llei, res. Les normes hi són per complir-les” i “la taula de diàleg també ha de servir per parlar de convivència”. Si les lleis només hi fossin per complir-les encara estaríem governats per les dels romans però, sortosament, no solament es promulguen per ser complertes transitòriament sinó també per ser els graons precedents de noves lleis que ens permetin ascendir en civilitat i llibertat. I d’això és del que s’ha de parlar en la refotuda taula de diàleg: de com avançar cap a un marc legal que garanteixi el dret dels catalans a l’autodeterminació. Perquè per més que Pedro Sánchez vulgui designar els seus representants en funció dels assumptes de l’ordre del dia, aquesta és una taula política i no administrativa; una taula parada per resoldre el conflicte entre Catalunya i l’Estat. Per parlar de descentralitzacions autonòmiques ja hi ha la bilateral i les conferències del president als mandataris regionals.

Aeroports de Catalunya

Etiquetes

Aeroports, Catalunya, Independència, Independentisme, Infrastructures, Política, Política catalana, Sobiranisme

De la complementarietat dels aeroports catalans i de la connexió ferroviària entre ells, fa molts anys que se’n parla. Fins i tot amb una certa intensitat quan es debatia sobre el traçat del TGV per les comarques que els allotgen. Però la música no ha passat mai del flabiol, segurament perquè tant els aeroports com els trens depenen de l’Estat -que té una mirada exclusivament radial– i perquè enxarxar els transports responia a criteris econòmics i polítics catalanocèntrics que tant repugnen a Madrid. Amb la represa de les comissions bilaterals, aquesta idea ha tornat sobre la taula. No cal ser gaire optimistes ni sobre les comissions ni sobre la materialització del projecte perquè d’aquí al 2030 el sol ha sortir 3.385 vegades. Però –més enllà de la polèmica sobre l’ampliació del Prat o, precisament, per compensar-ne les limitacions- no hem de menystenir l’oportunitat de treballar sobre una veritable infraestructura d’estat. La interconnexió dels aeroports, vull dir; no el macrocentre del Prat, que només es pot justificar si ens mirem el futur des de la competència amb Madrid i no des de la independència.

Trenca closques

Etiquetes

Catalunya, Cionferència de Presidents Autonò, Comissió bilateral Estat-Generalitat, Consell de Política Fiscal i Financera, Independència, Independentisme, Jaume Giró, Maria Jesús Montero, mics, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Taula de diàleg

La ministra Montero celebrava que el conseller Giró assistís al Consell de Política Fiscal i Financera perquè significa “normalitat institucional”. De moment, la normalitat institucional entre Catalunya i Espanya se sintetitza molt bé amb les paraules “trenca closques”. Amb els dos mots separats, perquè la violència física i institucional de l’Estat contra l’independentisme català no s’atura ni permet altra solució que el silenci dels anyells. I amb els dos mots junts perquè és un puzle, impossible de completar satisfactòriament malgrat que el govern de la Generalitat està decidit a provar-ho: una taula de diàleg amb caducitat a dos anys vista i dos llenguatges incompatibles; una comissió bilateral en un marc autonòmic minat per les enveges, i unes comissions interterritorials que la Moncloa sotmet al dictat perquè no se li ensorri la torre de Babel. Res no encaixa, ni per sí sol ni amb nosaltres. S’entén que Aragonès no vulgui anar a la Conferència de Presidents i costa d’ entendre què hi fem a la resta de comissions, si no és que un “trenca-closques” també és un “passa-temps”.

Covards de ronyó cobert

Etiquetes

Bancs, Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Generalitat, Independència, Independentisme, Jaume Giró, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme, Tribunal de Comptes

Les persones expedientades pel Tribunal d’Ajustament de Comptes han estat a punt d’assumir les fiances amb els respectius patrimonis perquè cap banc ha volgut avalar el Fons Complementari de Riscos que el govern de la Generalitat havia activat, ni ell mateix s’atrevia a fer-ho des de l’Institut Català de Finances “per no comprometre els funcionaris”, fins que aquests han mocat el conseller Giró negant-se a ser l’excusa dels malpagadors. Diguem-ne un parell de coses. Aquests bancs, als quals els fa tanta ànsia involucrar-se a favor de res que tingui a veure amb el Procés, no els fa cap angúnia, en canvi, mantenir uns consells d’administració farcits de titelles que només saben aixecar el dit per votar favorablement el que els demani l’entitat, i pagar-los morterades per la seva particular immunitat de ramat. I pel que fa al govern català: més els valdria embrutar-se la llengua ficant-se-la per allí d’on s’escapa la por que no pas anunciar mesures que semblen valentes i després s’amaguen darrere d’excuses covardes. Ho hem somniat que avançàvem pels carrers cridant que serien nostres i que no teníem por?

Casal d’estiu

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Catalanisme, Catalunya, Independència, Independentisme, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, Repressió, Sobiranisme, Taula de diàleg, Tribunal de Comptes

No calia esperar gaire res de l’entrevista entre Pere Aragonès i Pedro Sánchez, tret d’obvietats i collonades, com el suport a uns jocs olímpics d’hivern als quals ves a saber si no acabarem renunciant quan ens veiem amb la neu al coll. Però sí que teníem la tímida esperança que les presses per fer visible el clima de concòrdia que ens ha d’imbuir, els farien aixecar de les butaques de la Moncloa per anar a seure tot seguit a les cadires de la taula de diàleg. Però es veu que aquestes coses també van a ritme madrileny: quan no és el moment, t’has equivocat de dia, i de pont en pont t’atrapen les vacances. És a dir: torni demà-passat, que vol dir al setembre. I mentrestant, perquè no ens distraguem ni se’ns esborrin del cap les lliçons que proven d’inocular-nos, ens han muntat un entretingut casal d’estiu: una mica de repàs a càrrec dels tribunals (de comptes i de togues) i un joc de camp per buscar un acord nacional per l’amnistia i l’autodeterminació; un acord que ja teníem, però que el monitor-president es veu que no el troba, marejat com està amb la xerrameca trilera de Pedro Sánchez.

Més enllà dels indults

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, ERC, Independència, Independentisme, Indults, partits polítics, Pedro Sánchez, Política, Política catalana, Política espanyola, Presos polítics, PSOE, Sobiranisme

L’aparatosa escenografia amb la qual Pedro Sánchez s’ha envoltat per anunciar els indults als presos polítics (declaracions durant les visites oficials de la setmana anterior, la intervenció al Cercle d’Economia, l’acte específic al Liceu, la compareixença posterior al consell de ministres i les declaracions públiques de diferents actors polítics i socials i del mateix Oriol Junqueras, segurament pactades) fan aixecar l’orella i l’instint de malfiança. Potser s’equivoca qui pensi que tot aquest desplegament pretenia contrarestar l’informe del Consell d’Europa. Potser peca d’innocència qui es cregui que s’emmarca en el context de la taula de diàleg entre els governs d’Espanya i de Catalunya. I potser li ballaran les busques a qui cerqui l’hora exacta de la concòrdia. Perquè, potser, el mastegat retorn a la política només s’ha produït per a emblanquinar el PSOE i ajudar-lo perquè conservi el govern d’Espanya, a canvi de reforçar ERC com a interlocutor dialogant i no unilateralista de la Catalunya pretesament sobiranista. I qui dies passa, anys empeny.

Líders o prestidigitadors?

Etiquetes

Catalunya, Covid-19, crisi, Eleccions, Independència, Lideratge, Política, Política catalana, República, Sobiranisme

Si ens trobem a les pàgines d’aquest setmanari (La República) és que devem compartir una concepció republicana de la societat i una ambició sobiranista per al nostre país. Doncs va: no maregem més la perdiu i no perdem el temps mirant d’atrapar merdes voladores com aquest estúpid debat sobre l’assistència als mítings. i sobre el dret constitucional a la participació política. Tots sabem que el que ara mateix ens urgeix és sortir d’aquest laberint pervers de la Covid-19, que entortolliga carrerons de l’economia i de la salut fins a fer-nos-els intransitables. La llarga crisi econòmica, que la pandèmia va accentuant, amenaça de deixar Catalunya en un erm i, al cap d’un any, res indica que sapiguem com posar-nos-hi ni com evitar que la inoperància espanyola contribueixi a rebentar el dic. És en les situacions de crisi quan els líders demostren si són capaços de comportar-se com a tals per a aglutinar, o com a superflus prestidigitadors als que tot se’ls esfuma entre els dits buits. Veiem doncs què tenim al davant. Com a republicans i com a catalans.

La porta de Laporta

Etiquetes

Amnistia, Barça, Comunicació, Independència, Independentisme, Laporta, Presos polítics, Sobiranisme, Tsunami Democràtic

La gran pancarta de Joan Laporta a Madrid ha caçat un munt de pardals d’una sola perdigonada. Ha anunciat “urbi et orbe” el propòsit de tornar a presidir el Barça; es presenta a les portes del club més antagonista; s’adreça als seguidors rivals amb un to educat però desafiant; recorda als barcelonistes d’arreu d’Espanya que poden votar la seva candidatura i puja l’adrenalina de la culerada, per a la qual “mocar” el Real Madrid és una dèria vital. Té tota la raó el també aspirant Víctor Font quan el repta a contrastar projectes i no a tirar coets perquè, en certa manera, aquesta acció fa pensar en les del desaparegut Tsunami Democràtic. Però és evident que Laporta ens ha recordat que hi ha una via per curar ferides. Quan estem abatuts perquè administrem malament les victòries, perquè digerim amb dificultat les derrotes, perquè l’enemic s’acarnissa amb els presoners i perquè tota la llavor que sabem plantar és la zitzània, no hem de renunciar a fer servir la imaginació i la força de la comunicació per tornar a aixecar els estendards.