Delictes d’odi i d’amor

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, crisi, Democràcia, Estat, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política espanyola, Sobiranisme

Sovint em pregunto si no és lícit odiar algú, no per qualsevol condició seva –física, intel·lectual, o ètnica, cosa que seria miserable i que, de fet, la llei sanciona quan se’n fa apologia- sinó pel mal que ocasionen els seus actes. Ja sabem que diferents creences insten a parar l’altra galta, a respondre pacíficament a les agressions i a no fer-se mal amb la corrosió interna que deixen la ira i l’odi.

Anuncis

Ètica, estètica i pragmatisme

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Civisme, Consulta, crisi, Democràcia, Independència, Independentisme, Política catalana, Política espanyola, Referèndum, Sobiranisme

Ètica és obrar d’acord amb uns principis morals de respecte; estètica és dotar els actes d’una escenografia equilibrada i pragmatisme és actuar amb una finalitat pràctica, d’obtenció de resultats positius. L’ètica dels objectius sobiranistes ja està ben definida: assumir responsablement el mandat democràtic de la ciutadania que es manifesta favorable a la independència de Catalunya.

Contradiccions a evitar

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, crisi, Democràcia, Estat, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme

Adaptació d’un original de Lluis Recasens (L’Avi).

La sacsejada que ha representat l’acció dels poders de l’estat espanyol sobre Catalunya ens ha atordit i ens ha posat en situació de tornar a definir les prioritats polítiques i de refer les nostres institucions i les entitats ciutadanes més rellevants que han quedat escapçades. És natural que, en aquesta sotragada, es produeixin revisions, anàlisis i reconduccions i fins i tot té tota la lògica que hi hagi retrocessos. Passa en totes les batalles, en totes les disputes, i mai cap victòria s’ha aconseguit sense derrotes prèvies.

Prioritats i estratègies davant del 21-D

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, crisi, Democràcia, Eleccions, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Referèndum, Sobiranisme

Manifestació per la independència i la llibertat dels presos polítics de l’11/11/2017 a Barcelona. Foto: Jordi Borràs/El món

En aquestes primeres hores de pre-campanya en què ja és ben clar que el 21-D no hi haurà candidatura unitària, els partits sobiranistes s’afanyen a argumentar la concurrència en solitari amb una estratègia de captació de vots de sectors que consideren poc donats a la transversalitat.

Dues mancances

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Consulta, Corrupció, crisi, Democràcia, Estat, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, Política espanyola, Referèndum, Sobiranisme

El moviment sobiranista català té dues mancances importants en el vessant mediàtic. Una és no haver sigut capaç de dotar-se de mitjans i canals de comunicació propis dirigits al públic internacional. Per fer córrer pel món la nostra veu dient el que pensem i volem, sí, però sobretot per a explicar què passa al voltant d’aquest procés d’autodeterminació: cada una de les passes que Catalunya fa per portar a terme un referèndum democràtic i totes les que fa l’estat espanyol per a impedir-ho, des del bloqueig constitucional i financer fins a la utilització desvergonyida i coercitiva de l’estructura diplomàtica, de la judicial i la policial sense oblidar-nos de la manipulació mediàtica.

Savis que són ases

Etiquetes

Banca, crisi, Economia, Govern, Pensions, Treball

“El asno literato” de Goya.

Fa pocs dies, des del govern espanyol i des del Banc d’Espanya, s’apuntava un altre cop la necessitat de retardar més l’edat de jubilació, de subscriure fons de pensions privats per substituir les mancances del sistema públic i s’augurava als actuals i propers beneficiaris unes rebaixes de percepció dramàtiques. El govern que ens diu això és successor del que va orquestrar la bombolla financera i immobiliària que ha dut l’economia espanyola al barranc i és company de militància dels que han provocat el corrent d’aire més putrefacte dels darrers temps, tant per la pràctica de l’abús de poder com de l’abús de l’erari públic. I el Banc d’Espanya, al servei d’aquest govern, és la institució que va mirar cap a un altre costat quan la banca inflava la bombolla amb pràctiques immorals i que li va abocar milers de milions per tapar els efectes de la usura desmesurada i la incompetència financera.

Faula de l’os que dorm i la guilla que sotja

Etiquetes

crisi, Democràcia, Economia, Eleccions, Europa, partits polítics, Política, Populisme

Europa té convulsions. Els partits parlamentaris tradicionals tremolen perquè perden suport electoral i veuen que se’n va a forces polítiques més decantades cap als extrems. L’ultraconservadorisme xenòfob amb reminiscències de l’Alemanya d’entreguerres i la democràcia popular i participativa, que fa focs d’artifici encenent-los amb els carnets de l’esquerra aburgesada, sedueixen cada dia nous adeptes. És, en realitat, l’efecte de la llei del pèndol: despit i revenja contra unes propostes polítiques que no aporten res de nou per fer front als problemes de la societat actual, i devoció per les que anuncien solucions aparentment ràpides i fàcils.

Reneixença sindical (o no)

Etiquetes

crisi, Economia, Política, sindicats, Treball

Capçalera de la manifestació del darrer Primer de Maig a Barcelona.

És plaent escoltar dels líders sindicals propostes d’acció contundents contra una llei de reforma laboral que se n’hauria d’haver dit de regressió laboral. Però també han d’entristir a qui tingui el bon costum de mirar-se les coses en perspectiva i veure els fets que han condicionat l’evolució de la situació de la classe treballadora.

L’atzucac migratori

Etiquetes

crisi, Emigració, Guerra, Política

Quan la solució d’un problema és pràcticament impossible, s’hi ha de renunciar? Ens hem de resignar a acceptar la victòria dels fets consumats? Quan contestem aquestes preguntes, fem-ho posant-nos al davant de les onades d’immigració i de refugiats que estan arribant al continent europeu fugint de la guerra i de la fam. Perquè el nostre continent és el seu refugi més segur i proper i no deixaran d’intentar entrar-hi ni de romandre-hi perquè qualsevol penalitat és ridícula en comparació a l’infern d’on vénen. No ho impediran lleis, ni controls, ni camps de refugiats, ni devolucions, ni brots de racisme i xenofòbia.

Divideix i venceràs. O no.

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, CDC, CiU, crisi, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Referèndum, Sobiranisme, UDC

Duran i Mas en un mítin de CiU.

En el moment d’escriure aquestes ratlles desconec si Josep Antoni Duran i Lleida ha estat aplaudit en entrar al Congrés dels Diputats, o si ha estat elevat als altars del possibilisme pactista, però tinguin clar que és un fet més que possible. Sobretot un cop vistes, sentides i llegides les reaccions de bona part dels opinadors dels mitjans de comunicació situats dintre del marc unionista. Tant li fa que pertanyin al segment de partidaris del status quo autonòmic com al de la reconquesta manu militari. Per a tots ells, Duran és l’heroi que manté íntegra la dignitat política, la moderació esperada del seni catalán i, sobretot, la convivència (diuen que la dels catalans però volen dir amb Espanya, és clar). En canvi, Artur Mas és assenyalat com un manasses que ho esmicola tot: la germanor entre els pobles, el pacte amb Unió, la unitat d’Espanya… Es tracta, és clar, d’aprofundir i eixamplar tan com es pugui la falla que s’ha obert al bell mig de la formació majoritària de l’espectre polític català i fomentar el dubte entre els seus electors.