Les negociacions per configurar un pacte de legislatura han passat aquesta setmana a la fase dels gallets: “que si governaràs sol”, “que si et penses que no en sóc capaç”, “que no facis trampes al solitari”.. Si han de marcar cresta, que en marquin. Però que no es facin mal als ulls que perdran la poca vista que tenen. Si ja fóssim en el país que volem ser, no seria cap drama que ERC i Junts no s’entenguessin i que l’executiu de Pere Aragonès se sostingués en altres afinitats programàtiques. Però som en un país delmat. Per la crisi econòmica que la pandèmia accentua i per la crisi política que també repercuteix en l’econòmica. I això, als partits independentistes que tenen per davant una legislatura amb majoria absoluta al Parlament, els obliga doblement, indissolublement, a gestionar el present, la vida quotidiana dels ciutadans, i a mantenir obert el front de conflicte amb l’Estat. Ni poden triar, ni hi poden renunciar, ni ho poden fer en solitari, ni poden amagar el cap sota l’ala. Bé, sí que poden. Jugant-se la credibilitat i agafant tots els números per acabar desplomats.
Sigui qui sigui que aconsegueixi formar govern després d’aquest 14-F, haurà de fer-se càrrec d’un país doblement ofegat: d’una banda, per l’espoli econòmic i el domini político-jurídic de l’Estat espanyol i, per l’altra, per la llarga i arrelada crisi econòmica que la pandèmia ha accentuat. Redreçar aquesta situació serà dur i difícil perquè les institucions catalanes estan condemnades a aprimar-se fins a semblar una Diputació. Tant si la nova majoria la lidera el PSC -perquè ho porta al seu ADN-, com si ho fan els partits independentistes, perquè l’Estat no renunciarà a l’ofegament ni a la repressió. Per això, el moviment independentista hauria de tenir clar que no pot dependre ni de la política institucional –que prou feina tindrà- ni de la dels partits, que ja han demostrat que no veuen més enllà del seu melic. S’imposa la necessitat de reconstruir-lo, de rejuntar-lo, de re-amassar-lo des de la transversalitat cívica. I ara és el moment de fer el pas o de deixar que els gerros d’aigua freda que baixen de les tensions partidistes l’acabin fonent com un sucre.
Si ens trobem a les pàgines d’aquest setmanari (La República) és que devem compartir una concepció republicana de la societat i una ambició sobiranista per al nostre país. Doncs va: no maregem més la perdiu i no perdem el temps mirant d’atrapar merdes voladores com aquest estúpid debat sobre l’assistència als mítings. i sobre el dret constitucional a la participació política. Tots sabem que el que ara mateix ens urgeix és sortir d’aquest laberint pervers de la Covid-19, que entortolliga carrerons de l’economia i de la salut fins a fer-nos-els intransitables. La llarga crisi econòmica, que la pandèmia va accentuant, amenaça de deixar Catalunya en un erm i, al cap d’un any, res indica que sapiguem com posar-nos-hi ni com evitar que la inoperància espanyola contribueixi a rebentar el dic. És en les situacions de crisi quan els líders demostren si són capaços de comportar-se com a tals per a aglutinar, o com a superflus prestidigitadors als que tot se’ls esfuma entre els dits buits. Veiem doncs què tenim al davant. Com a republicans i com a catalans.
Els lídersindependentistes empresonats ho són per la seva condició política i els que estan exiliats ho són per la mateixa causa. Tothom pot arribar a aquesta conclusió sense cap dificultat si analitza desacomplexadament els esdeveniments que els han portat fins a aquesta situació. De la mateixa manera que pot comprovar que, malgrat que Espanya es considera una democràcia consolidada, l’única consolidació que pot acreditar és l’immobilisme petri d’un règim polític condicionat pel franquisme supervivent. Un règim heretat i apropiat per una elit piramidal intocable que controla les estructures de l’Estat (forces armades, judicatura i oligarquia econòmica), que s’encastella en la indivisibilitat del territori i que se serveix d’una legislació inaccessible, blindada per la Constitució. Amb vassallatge vil d’ una classe política que aspira més a ingressar en aquesta elit que en la relació de servidors del poble al que han enganyat. Com en una democràcia orgànica. Democràcia i democràcia orgànica. Una veritable democràcia s’acredita quan els seus ciutadans tenen mitjans i oportunitats per prendre decisions i delegar-les als seus representants perquè ordenin, regulin, o modifiquin qualsevol dels aspectes que configuren el seu hàbitat social. De baix a dalt, però. Perquè de sistemes de participació el franquisme ja en tenia: votaven aquells en qui el règim podia confiar la seva supervivència. Més o menys com ara. Mentre des dels seus castells ens asseguren que a Espanya es pot parlar de tot, es persegueix aquells que també volen qüestionar el seu domini de l’Estat. I quan se’ls planteja debatre-ho en un marc democràtic asseguren que és la Constitució la que la legitima i no la ciutadania. Com en una democràcia orgànica. Repressió, exiliats, presos polítics. A Catalunya han portat els líders socials i part d’un govern democràtic a la presó i la resta a l’exili, per entossudir-se a contradir aquesta visió oficial de la democràcia. Han assenyalat processalment prop de 3.000 persones i amenacen amb càstigs de presó, de multes i d’inhabilitacions una llarga cua de candidats a reu que encara no se sap on acaba. Adulteren els processos electorals fixant-ne judicialment els calendaris, culpabilitzen candidats independentistes o càrrecs públics democràticament escollits i manipulen les atribucions estatutàries del Parlament de Catalunya coaccionant-hi els debats i practicant-hi el filibusterisme parlamentari a través dels diputats afins al seu domini. Com en una democràcia orgànica. Europa ens mira (desenfocada). Res de tot això ni cap de les contradiccions del sistema polític espanyol no passen desapercebudes a l’Europa comunitària ni als estats que en formen part. Tenen informació detallada i abundant sobre la deficient gestió de l’economia, sobre l’exagerada articulació institucional, sobre la instrumentalització de la justícia i la policia al servei de les elits polítiques i socials, sobre la corrupció que corre com una anguila des de la Casa Reial fins al darrer despatx i, naturalment, sobre com un conflicte com el de Catalunya es pretén resoldre des de la repressió. Però els ulls amb què Europa ens mira no li permeten obtenir una visió nítida i àmplia. L’ull de la justícia està més habituada a l’anàlisi fred dels conflictes que se li sotmeten, com s’ha comprovat amb les demandes d’extradició dels exiliats catalans presentades a Alemanya, Bèlgica i Escòcia i com s’espera trobar en el TSJUE. Però l’ull de les institucions polítiques estatals i comunitàries està més dominat per l’esclerosi de les relacions internacionals, de les aliances subjectes a la convergència d’interessos político-econòmics que per a posar en pràctica una escrupulosa representació democràtica dels electors. Com en una democràcia orgànica. Ens queda, això sí, l’esperança, el repte, que la constància i la determinació de l’independentisme català sobrevisqui al terratrèmol que la idiosincràsia substancial d’Espanya provocarà tard o d’hora en el context europeu. La crisi política i econòmica derivada de la Covid té tots els indicis d’obrir el terra sota els peus dels que sostenen la ficció política i econòmica de l’Estat espanyol i de deixar els seus relats de democràcia orgànica penjats de l’aire.
Dimecres passat, Ignacio Garriga, diputat de Vox al Congrés de Diputats, afirmava que la moció de censura contra Pedro Sánchez i el govern de coalicióPSOE-UP, no era una operació de màrqueting de la ultradreta. Però, si ens guiem per la descodificació pràctica dels discursos polítics, hem d’entendre exactament el contrari. De què s’ha alimentat sempre el totalitarisme si no és dels descontents? I no és aquest, ara, l’estat d’ànim que més predomina a Espanya? Per què perdre l’oportunitat de pescar en un riu amb les aigües tan remogudes pel clima reaccionari que el “deep state” fomenta a través dels mitjans de comunicació, per la suma de desnonats a causa de la crisi econòmica de fons i de la que hi afegeixen les mesures de lluita contra la pandèmia? A tota aquesta gent de ben poc els serveixen les paraules de consol i les promeses dels que prou feina tenen a contenir el que poden. El que els enllamineix és que els prometin aire, perquè, per eteri que sigui, almenys els serveix per respirar. I si els ho promet el diable, l’ànima és un preu regalat en un país que ja no en té.
A Leo Messi no el fa fora ningú, del Barça. Se’n vol anar ell. Podem estar d’acord que la gestió esportiva orquestrada per la batuta de Bartomeu pot fer avorrir un mussol i que, si la sortida del davanter es consuma, aquesta junta directiva se n’endurà la creu d’haver estat la que l’ha empès a fora. Però el crack argentí és un professional que cobra anualment uns noranta milions d’euros del club, que n’obté una quarantena més per publicitat i que gaudeix de privilegis forassenyats com una titularitat indiscutible i una influència desproporcionada sobre les decisions esportives. Continua llegint →
Que el secretari general del Parlament, Xavier Muro, tingui por de l’extorsió i la repressió que exerceixen els tribunals espanyols d’excepció sobre les institucionscatalanes, és perfectament comprensible perquè a l’hora d’estesar els marges de l’independentisme no s’entretenen pas a triar mates grosses de petites ni cargols de sargantanes. Continua llegint →
La qüestió de Nissan tindrà una transcendència central en l’agenda social i econòmica de Catalunya durant els propers mesos, però també pot repercutir d’una manera perversa en l’agenda política del nostre país. Continua llegint →
Alarb és una paraula que es fa servir poc. Etimològicament prové d’una antiga denominació per referir-se als naturals d’Aràbia però en alguns indrets de Catalunya –a l’Empordà, per exemple- es fa servir per descriure una persona esquerpa, intractable, desagradable, poc inclinada al tracte social. Continua llegint →
Aquesta aparent confusió de significats en el titular preten, en realitat, descriure l’aire que de veritat es respira per sota de la xerinola amb què entretenim el nostre confinament des dels balcons. Desconfiament és la paraula que defineix millor el veritable estat d’ànim del país. Continua llegint →
Paraules Cosides 