Vaga mèdica, país fallit

Etiquetes

Catalunya, Economia, finançament, Independència, Metges de Catalunya, Política, Política catalana, Salut, Sanitat, Vaga-25G

No interpretin malament el títol. No vol acusar els metges de posar el país en fallida per la vaga del 25 i el 26 de gener, sinó reflexionar sobre l’origen dels problemes de la sanitat pública de Catalunya. Qui dissenya el sistema i les seves prestacions no és conscient que tot allò que vol posar a la pràctica no ho pot pagar. I qui cregui el contrari que no ho pregunti al Departament de Salut sinó al Departament d’Economia. I que no ho pregunti només als càrrecs polítics (que miren de conservar la cadira i l’harmonia del Govern) sinó sobretot als càrrecs tècnics. Això vol dir que hem de renunciar a tenir un sistema de salut com el que tenim o millor? Rotundament no. Com finançar-ho, doncs? Ofegats com ara, impossible. Tornant-ho a les mans de l’Estat perquè el sotmeti a un règim tan eficient com el de Renfe, segur que tampoc. I per fer-ne bandera com a estructura d’estat que fa el nostre model de societat millor i més avançat, cal que els metges també posin els seus bisturís en la resecció definitiva del tumor que no només ofega la sanitat catalana sinó tot el país.

Pont sobre aigües tèrboles

Etiquetes

Amnistia, Autodeterminació, Catalunya, Estatut, finançament, Independència, Independentisme, Indults, Pacte de govern, pactes, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Presos polítics, Referèndum, Taula de diàleg, Unilateralitat

Les paraules se les enduu el vent, diu la dita. Ho hauríem de recordar sempre que llegim articles o sentim declaracions, sobretot si són de política. Per més que la memòria dels mitjans de comunicació i dels servidors les hi donin una falsa consistència, les paraules només són aire. El que transcendeix són els fets i, ara, a la política catalana de fet essencial només n’hi ha un: el pacte subscrit per les forces independentistes que accedeix a vint-i-quatre mesos d’exploració de la via dialogada amb Espanya i que les obliga a reivindicar l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació. Aquest és l’únic pont que travessa les aigües tèrboles i per sota hi passaran promeses de finançament i d’autogovern, falses conciliacions i, fins i tot, els indults, que ja veurem si s’enroquen, si aparten el presos dels esculls o els aboquen cap a remolins sense escapatòria. No convé encantar-se gaire amb el que corre aigua amunt o avall ni amb els esquitxos que pugin al pont. L’objectiu és travessar-lo i veure per quina, de les dues portes que hi ha, s’ha de sortir: la del pacte o la de la unilateralitat.

Els ajuntaments guarden bous i esquelles

Etiquetes

administració, ajuntaments, Covid-19, Deute públic, Economia, Estat, finançament, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PSOE

La iniciativa del govern espanyol d’apropiar-se dels superàvits municipals no s’ha d’interpretar només amb els contextos immediats de la lluita contra els efectes de la pandèmia del Covid-19,  amb una acusada disminució dels ingressos i un fort augment de la despesa social.

El diàleg és impossible

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Ciudadanos, Democràcia, Diàleg, Estat, finançament, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PP, Presos polítics, PSOE, Sobiranisme

Per més que l’independentisme català mantingui parada la taula del diàleg, no n’hi haurà, almenys entre els dos interlocutors directes.Som a les portes d’una sentència del Tribunal Suprem que s’augura com un càstig exemplar contra els caps de les dues organitzacions més representatives del moviment cívic a favor de la independència de Catalunya i contra la presidenta del Parlament i els membres del govern que van traslladar a les institucions el debat públic sobre la plena sobirania.

Els pressupostos també són eines de país

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Democràcia, Economia, finançament, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Pressupostos, República, Sobiranisme

L’ofensiva contra les empreses que fan costat a la repressió del procés d’autodeterminació de Catalunya ha accelerat el pas i sedueix molts ciutadans. No només pels arguments sobiranistes sinó també pel desig de substituir els abusos de les grans companyies (que s’aboquen al creixement continu del benefici i al detriment progressiu de la qualitat i l’atenció al client) per empreses honestes i de proximitat. I ja que aquesta iniciativa ha instaurat el concepte estratègic d’ ”Eines de País”, preguntem-nos si no l’hauríem d’aplicar també a qüestions tan importants com aquestes però més castigades per la falta de consens i per la miopia política, com els pressupostos de la Generalitat. Si els partits que en negocien l’aprovació, en comptes de llençar-se pel cap xifres i estadístiques sobre les escoles i els hospitals públics, s’hi passegessin i veiessin en quin estat es troben i quines necessitats urgents tenen, potser aleshores acabarien amb aquesta comèdia pusil·lànime i trobarien punts d’acord per a aprovar-los i, sobretot, per a executar-los. Perquè també són eines de país.

Empobrint Catalunya

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Dèficit fiscal, Democràcia, Estat, finançament, Independència, Independentisme, Política, Política espanyola, Sobiranisme

El govern espanyol es pot treure tots els informes que vulgui de la màniga dels assessors als quals paga el sou, però els acords i les pautes sobre el finançament autonòmic no formen part de pactes polítics puntuals sinó que se sostenen en la llei 22/2009 que, com totes les lleis, transcendeix la transitorietat d’un govern en funcions. Per tant, l’executiu de Pedro Sánchez reté injustificadament 1.317 milions d’euros que haurien de ser a les arques de la Generalitat, manté la desinversió de l’Estat a Catalunya al voltant dels 7.000 milions d’euros anuals i continua la política de devastació practicada pels seus antecessors que van imposar un sistema de transferències ordinàries basat en la fiscalització política (seqüeles del 155) i van impulsar la fuga de seus socials de les grans empreses. Després, si voleu, hi podem afegir el dèficit fiscal i, fent la suma-resta de tot plegat, conclourem que, entre el que deu, el que no gasta i el que impedeix gastar, el govern espanyol demostra un interès evident per empobrir Catalunya. Ai no, que és l’independentisme qui ho provoca, com el rebel que reclama la bufetada.

El concert encara remuga

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Concert econòmic, Estat, finançament, Política, Política catalana, Presos polítics, Sobiranisme

Encara ara convé continuar desmentint la teoria que un estatut de concert econòmic semblant al de Gernika (igual, menor o fins i tot millor) resoldria el conflicte entre Catalunya i Espanya. En hores baixes o d’impàs del moviment independentista, aquest mantra retorna una i altra vegada com un caramel de consolació: “Si almenys tinguéssim això….”

Quatre duros captius

Etiquetes

administració, Catalunya, crisi, Economia, Estat, finançament, Independència, Independentisme, Política catalana, Sobiranisme

La vaga del personal sanitari i les mobilitzacions dels treballadors públics de Catalunya conviden a reflexionar sobre l’origen i el futur dels problemes que denuncien. L’esclat de la crisi econòmica va posar en evidència que el sobre-endeutament amenaçava greument les finances públiques i la Unió Europea va imposar mesures de restricció pressupostària que, passades pel sedàs d’Espanya, van esdevenir una excel·lent oportunitat per falsejar el comptes propis, endossar el mort a les comunitats autònomes i controlar-ne directament les finances.

El bolero espanyol

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Estat, finançament, Independència, Independentisme, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, Referèndum, Sobiranisme

Il·lustració de Vilaweb.

La relació política entre Espanya i Catalunya està abocada a la ruptura i quan més es tardi a assumir-ho i a gestionar-ho, més en patirem les conseqüències uns i altres. Aquesta convicció se sustenta, en primer lloc i principal, en l’evident incapacitat dels diferents poders espanyols (partits polítics, estructures administratives, cossos de seguretat i exèrcit, elits financeres…) d’acceptar que l’encaix de Catalunya a l’estat espanyol passava pel reconeixement de la nostra identitat nacional i de la plena autonomia –política i financera– de govern.

La veu prima de la serp

Etiquetes

Democràcia, Estat, finançament, impostos, partits polítics, Política, Política espanyola

Cristobal Montoro- Imatge: desordencreativo.com

No cal remarcar, per evident, que l’opció política del Partit Popular es basa en una doctrina ultraconservadora en l’aspecte social, ultraliberal quant a l’economia i construïda sobre el nacionalisme espanyol en tot allò que fa referència a la política institucional. Es tracta d’una opció ideològica com qualsevol altra, que ha aconseguit els suports necessaris per governar i, com que aquests trets identitaris són coneguts per tothom, no cal esperar que cap membre del govern presidit per Mariano Rajoy reconegui que vol ofegar el de Catalunya retornant-li els diners dels seus contribuents tard i en comptagotes.