Dijous passat, en El Punt Avui, es produïa una coincidència que si s’hagués sigut fortuïta no hauria estat més oportuna. A la plana 2, un article d’opinió de Tian Riba explicava que el Mobile World Congress ha encarit extraordinàriament els preus dels allotjaments a Barcelona i recordava episodis de lloguers surrealistes d’aquesta ciutat i d’altres indrets turístics. I a la plana del costat, un anunci de l’Ajuntament de Barcelona enaltia el MWC com una forma de connectar els barcelonins amb el progrés i situar-los, deia, “a la ciutat on la tecnologia fa la vida més sostenible”. La tecnologia, en general, potser ens fa la vida més còmoda però difícilment fa de Barcelona una ciutat més sostenible i, encara menys, més habitable. El MWC i altres esdeveniments de repercussió internacional que se celebren a la capital catalana, la projecten al món i la converteixen en un reclam turístic de primera magnitud. De tanta primera magnitud, que des del modest propietari d’un habitatge fins al grups inversors i immobiliaris han trobat en l’allotjament –el turístic i el de primera necessitat- la terra de fer pipes. Tant el lloguer estable com l’adquisició d’un habitatge han arribat a preusabusius en relació als salaris, i els efectes d’aquest fenomen especulatiu, a més a més dels que descrivia Tian Riba, són evidents: sortides forçades de llogaters i èxode de les persones amb menys recursos cap a l’extra-radi de l’àrea metropolitana. 70.000 en els propers 5 anys. Amb dues penalitzacions afegides: més despesa en desplaçaments i també l’encariment d’aquest habitatge perifèric. Per això aquest anunci de l’Ajuntament de Barcelona només es pot interpretar de dues maneres: o els que l’han fet formen part d’aquestes generacions deficients en comprensió lectora (i redactora) o el govern municipal pren el pèl als barcelonins que encara ho són.
Darrerament he estat testimoni observador del tancament, venda o traspàs de diferents establiments de restauració i d’hoteleria d’aquells “de tota la vida”. Negocis familiars que un dia van ser oberts per dones i homes emprenedors que s’hi van posar al capdavant, la majoria sense cap més bagatge que una fèrria voluntat de treball i una disposició incondicional per oferir un bon servei. Hotels i restaurants on els clients eren acollits amb un tracte obert i afable amarat de la personalitat intransferible dels seus propietaris que, amb els anys, el van convertir en un distintiu del turisme de casa nostra i que mai va ser cap barrera per evolucionar de l’espontaneïtat a la professionalització, sinó tot el contrari. Haig de confessar que la desaparició d’aquests establiments m’ha entristit profundament i no pas per nostàlgia dels agradables moments que hi hagi pogut viure personalment en el passat ni per les històries extraordinàries que n’hagi sentit explicar. La meva tristesa prové en comprovar que el tancament significa de fet, una renúncia, un llençar per la borda tot l’esforçeconòmic que hi han fet les generacions precedents, totes les hores de feina i de preocupacions que s’hi han dedicat, tota l’amabilitat que s’hi ha abocat. Perquè res de tot això no es traspassa amb l’establiment i tot aquest capital ha passat avall, ha esdevingut cendra, com a molt solidificada en patrimoni immobiliari, però sense deixar-hi cap pòsit de valors. I també em sap greu que les generacions actuals no hagin tingut el valor d’acceptar l’herència moral que cada una d’aquestes petites empreses representava, el valor de sostenir el repte que un dia van afrontar els seus pares, avis o besavis. Podem estar d’acord que el turisme d’avui no és el mateix que van conèixer aquells fundadors. Els temps canvien a gran velocitat. Ara ja no hi ha famílies que vagin als hotels a passar-hi les vacances en un ambient gairebé familiar ni clients que vulguin sentir-se en els restaurants com a convidats en el menjador d’un amfitrió. I si n’hi ha que encara ho volen, fan cua per entrar als selectes establiments amb estrella. Les famílies troben més llibertat i un preu més assequible en qualsevols dels milions d’apartaments que s’han apoderat del paisatge, els viatgers ocasionals prefereixen passar d’un hotel a un altre, d’una ciutat a una altra en una acumulació incessant d’experiències i selfies. La contractació on-line i les facilitats de transport afavoreixen un ventall i una varietat inesgotable d’ofertes, que ara es trien per l’indret, per la ubicació, per la decoració de l’habitació, per una fotografia falsejada de l’entorn o per la competència de preus. I els valors del tracte personal queden reduïts –i sovint manipulats- als comentaris dels usuaris precedents o de l’expert en xarxes i comunicació. Tampoc els establiments són els mateixos. Molts han estat absorbits per grups hotelers i la gent que hi treballa no té cap altre al·licient que complir amb els estàndars que li han fixat al contracte i rebre’n un salari, de manera que allò que no encaixa en aquests dos paràmetres és, en general, arraconat sense contemplacions, sigui quina sigui la seva escala de servei. El client marxa content o decebut només en la mesura que les seves expectatives encaixin en allò que l’oferta proclamava i els valors de proximitat no hi solen figurar. No entrarem a valorar si aquest sistema és bo o dolent, millor o pitjor. És el que hi ha ara i ens hi adaptem ràpidament. Hoteleres i restauradors no volen perdre oportunitats i els que fem el turista no volem renunciar a les comoditats que els nous temps ens han portat. La pregunta cabdal és, però, si els valors dels pioners són compatibles amb els costums que els avenços socials i tecnològics ens han portat. I la resposta és indubtablement afirmativa. Entre altres raons, perquè, tot i que més escassos i aïllats, encara hi ha establiments que mantenen el tarannà dels fundadors, que són propers al territori i al visitant, que ofereixen un tracte amigable amb indiferència de qui tinguin al davant i que cap d’aquestes virtuts no és un obstacle per a excel·lir en la professionalització ni en l’adaptació a l’evolució del sector. Per tant, si encara se’n poden trobar, vol dir que tenen raó de ser i que les seves qualitats poden ser inculcades, transmeses i ensenyades de la mateixa manera que poden ser fomentades i sostingudes. I precisament per això, hem de reclamar als formadors i als responsables de les administracions públiques que hi posin tots els recursos necessaris per mantenir-los, per evitar que els descendents dels fundadors emmalalteixin de sordesa, d’amnèsia o de desànim i caiguin en la temptació de l’abandó, de la liquidació, del rèdit immobiliari. Perquè el turisme de Catalunya s’ha fet gràcies a la suma de molts exemples individuals que han sumat esforç, sacrifici, amabilitat i professionalitat per esdevenir els ingredients insubstituïbles d’una marca pròpia, d’una marca molt diferent de la que hom pot trobar repetida en sèrie a qualsevol de molts altres països.
Treballs d’urbanització a la pedrera s’Antiga al terme municipal de Begur. Foro M. Carreras / El Punt Avui.
Fa uns dies, un mosso li va etzibar a un forestal ”La República no existeix, idiota!” i tothom es va esverar. D’acord que és una falta de respecte que la policia insulti els ciutadans (tot i que aquest no és un cas únic) i que un règim democràtic com la república ja hauria d’existir pel sol fet que la majoria de la població ho vulgui, com a Catalunya. Continua llegint →
Fa pocs dies, em deien que el procés havia fet baixar el turisme, però els seus números no eren els meus: quan les coses van bé, tot prové d’una situació internacional que situa conflictes en països competidors. Quan tot va malament, no és la situació internacional la que canvia, sinó el procés. Doncs bé, sumem-hi altres coses, també: ara, el personal de terra d’Iberia ha desconvocat una vaga, però les dates encara hi són per deixar-les caure si cal; a Ryanair, dos dies de vaga que han deixat 4.200 persones a terra a l’aeroport del Prat; a Barcelona, una vaga de taxis que demanen fre a l’augment de vehicles d’Uber i Cabify, que va acabar amb alguns cotxes xafats d’aquestes dues companyies. Procés? Quin procés? No tenim altres problemes?
Fotomuntatge sobre l’obra Banquet de la coronació de l’arxiduc d’Austria de Martin Van Meytens (S.XVIII).
Aquests dies, el Celler de Can Roca és objecte de dures crítiques pel fet que una part dels actes de lliurament dels Premis Fundació Princesa de Girona es faran a les seves instal·lacions del Mas Marroch de Vilablareix. Des d’amplis sectors del sobiranisme els han reclamat que renunciïn a aquest encàrrec, en línia amb el rebuig que tant l’ajuntament d’aquest municipi com el de Girona han manifestat per a ser amfitrions d’aquesta celebració. Una reclamació que ha vingut acompanyada d’una important pressió mediàtica i d’unes desqualificacions que són lamentables pel to i demagògiques pel fons: perquè només des de la ignorància o la mala fe es pot oblidar que la manera de fer dels germans Roca està impregnada d’amor per l’entorn i pel nostre país i que n’han deixat testimoni amb tanta generositat com discreció. L’1-O, sense anar més lluny.
Girona debat aquests dies sobre el silenci nocturn imposat a les campanes horàries de la catedral, per la queixa d’un dels establiments hotelers que hi ha als encontorns, encara que sobta que d’altres de similars no se n’hagin queixat. Aquesta mena de polèmiques no és nova en aquest país, on alguns residents sobrevinguts han denunciat campanes, galls, granges o el costum natural de femar els conreus en diferents localitats. Però els bronzes de la seu gironina són potents i la polèmica ressona en els carrers de la ciutat tant o més fort que els batecs provinents de la catedral.
Som en un país turístic i som al rovell de l’ou de la temporada alta. Anem on anem del territori trobarem una gentada i nombrosos establiments disposats a oferir els seus serveis als visitants. Aquest és un dels senyals que certifiquen que aquest sector és el primer dels que generen treball i moviment econòmic, si comptem bé els beneficis directes i els indirectes i un PIB aproximat del 12 per cent. Però què vol dir ser un país turístic? Tenir el nombre més alt de turistes? Ser el que més places ofereix? Presentar la guia de restaurants més extensa? Tenir la fortuna de ser els que més hores de sol gaudim?
El conreu de l’arròs a l’Escala a la postguerra. Foto: Joan Lassús. Arxiu Històric de l’Escala,
El Centre d’Estudis Escalencs i el Museu de l’Anxova i de la Sal tenen oberta en aquest centre una exposició sobre els arrossars de l’Empordà. Una activitat que del segle XVIII a mitjans del XX va arribar a ocupar molts més conreus que ara, al voltant dels darrers meandres del Ter, del Daró, de la Muga i del Fluvià, i que avui es conserva limitadament gràcies a la sortosa obstinació uns pocs agricultors. Gràcies a la tenacitat de gent enamorada del seu ofici, del país on viuen i del seu futur. Ara que el turisme ens dóna pa, és bo que sapiguem d’on el trèiem quan les úniques calces curtes que coneixíem eren les dels que treballaven als camps d’arròs.
Discoteca al costat d’un bloc de pisos al barri dels Pins, de Blanes. Foto: Nuri Forns / El Punt Avui.
Un col·lectiu de veïns del barri dels Pins de Blanes reclamen que l’ajuntament els indemnitzi amb 20.000 € per habitatge perquè la proximitat de discoteques els ha fet perdre valor a causa dels sorolls i aldarulls que s’hi produeixen, a més a més dels perjudicis personals que aquest ambient els provoca. Però Blanes no és un fet aïllat. Això passa a totes les poblacions que volen compaginar oci i residència en un mateix espai. Cosa difícil d’entendre, sobretot quan tallers i indústries ja van ser obligats fa anys a emigrar a polígons industrials per les molèsties –de sorolls i de salut– que ocasionaven en els nuclis habitats. Per què no polígons d’oci?
L’entorn marí de les illes Medes són un actiu important d’atracció turística tant per a navegants com per a submarinistes. Però és també una reserva d’espècies marines dins d’un parc natural que abasta tota l’àrea geogràfica del Montgrí. Trobar l’equilibri entre una cosa i l’altra és difícil, però indispensable. Ara bé, si uns suposats estudis d’impacte havien fixat el límit d’immersions permeses en 396 diàries, canviar-les ara per un límit anual de 73.000, que es repartiran pràcticament en quatre mesos, es fa difícil d’entendre. Estava mal fet l’estudi d’impacte inicial? S’han tornat més resistents les espècies marines? S’ha tornat massa tova l’administració?